Archive for the ‘Relats’ Category

h1

Filtrada la conversa entre Rajoy i Obama!

Agost 7, 2012

Hola bona tarda. Ha trucat a La Casa Blanca, l’atén Barack Obama. En què el puc servir?

-Bona tarda. Disculpi les molèsties. Soc Mariano Rajoy…

Miri, no estem interessats en cap promoció d’assegurances mèdiques, telèfons mòbils, pizzes, fregones ni cap altre oferta de telemàrketing, disculpi. Ja anem servits!

No! No! No! Que soc el president d’Espanya!

Espanya… Espanya… això no es una república bananera sud-americana?

Doncs no! jeje som una monarquia i estem a Europa. De bananers, però en som una estona. El trucava ja que no sé si coneix la dramàtica situació per la que estem passant…

– Alguna cosa havia sentit: han deixat de comprar els nostres productes oi? Quina colla de galifardeus entremaliats!

-Bé, de fet… no tan sols això. Tenim un atur galopant, la prima de risc desbocada, desnonaments hipotecaris, bancs en fallida, corrupció endèmica i jo vinga retallar serveis socials i apujar impostos, a veure si acaba de petar tot plegat.

– Oh quin crack! Bé, al gra que no tinc tot el matí per collonades! Que vol que hi faci jo? Que us aplaudeixi?

– Doncs bé, havia pensat que potser estaria interessat en apadrinar un infant espanyol, per tal que deixi de passar gana...

– Oh que tendre, que maco. Igual me’l podria endur aquí a la Casa Blanca per tal que les meves filles juguin amb ell!

– Quina bona idea! Jo havia pensat amb una nena que es diu Soraya. Es tota petitona i bufoneta! Un encant! Ni estudia ni treballa, la pobre, la viva imatge de la crisi. Si vol ara mateix li embolico per regal!

Miri, no se’n parli més. Cada cop que veig les esfereïdores imatges dels ni-nis espanyols al telenotícies se’m trenca el cor;  la meva consciència està negre i no puc ni aclucar un ull a la migdiada!

– Gràcies! No sap com d’apreciada serà la seva contribució pels ciutadans espanyols. Sempre estarem en deute amb vostè! Adéu i gràcies.

Anuncis
h1

Immanuel Kant em posa calent.

Juliol 20, 2010

No ho puc evitar! Es sentir un fragment de “Crítica de la raó pura i el meu entrecuix s’endureix i humiteja, mentre un convulsiu calfred sacseja tot el meu cos. Qualsevol referència a la filosofia d‘Immanuel Kant desperta en mi una irrefrenable orgia de passió salvatge i voracitat sexual sense cap mena de control possible.

Vaig descobrir aquesta fal·lera pel criticisme racionalista il·lustrat  a la classe d’Història de la Filosofia al ja desaparegut curs de  COU. En quant el temari va abordar al teòric prussià, vaig sentir un desbordant  impuls de treure’m la roba i llençar-me apassionadament en braços del professor, demanant-li entre gemecs que em recités “La metafísica de les costums”  a cau d’orella. Per sort vaig a aconseguir sortir al lavabo, on desfogar la meva calentor.

A partir d’aquell dia amagava  sota el llit exemplars de “Prolegómenos a toda metafísica futura que pueda presentarse como ciencia” per tal de saciar les meves diàries fantasies onanístiques. Entre salvatges orgasmes tot el veïnat em podia escoltar cridant Que puc fer?” “Que puc esperar?” “Que he de fer?” “Que és l’home?” “Quines són les condicions de possibilitat de la ciència?”.

I si, un text de Kant va aparèixer a la Prova d’Accés a la Universitat. Jo, evidentment, vaig girar el full ben de pressa per tal d’agafar la opció de Marx, amb qui mantinc un amor més platònic i menys carnal. Peró la temptació estava allí, a un cop de full… i malgrat els meus esforços inhumans contra la luxúria, aquell examen va acabar entre suors i altres humitats més denses, que no van despertar la curiositat dels altres alumnes concentrats en el seu text.

Per mi les seccions de filosofia de les biblioteques públiques són com un Bingo per a un ex-ludòpata. Procuro evitar-les i demano als escèptics bibliotecaris que allunyin de mi tot possible volum o novetat en relació a l’autor alemany. Reservo una selecció des seus textos folrats i plastificats al mateix calaix que els preservatius o el lubricant: qui necessita viagra quan pot escoltar la impossibilitat de la metafísica com a ciència?

h1

On son els meus pantalons?

Juliol 15, 2010

Tot i que avui dia soc una persona feliçment instal·lada a la monogàmia i a la vida de parella, jo tinc un fosc passat entregat a la depravació luxuriosa i a l’addicció obsessiva a la promiscuïtat, doncs pensava que podria omplir el buit existencial de la  meva soledat amb una infinita col·lecció de polles de totes les mides i gustos possibles.

Com va començar aquesta espiral de polvos ràpids amb desconeguts, que mai tornava a veure i pels que sentia més fastig que apreci? Quin va ser-ne el detonant? Doncs bé, si mal no recordo aquesta catarsi orgàsmica va iniciar-se amb una anècdota d’allò més ridícula i patètica, que a continuació us narraré, per tal de fer les delícies als exèrcits de Trolls i Walpurgis que assetgen a diari aquesta irreductible web.

Jo tindria uns vint anys quan se’m va ocorre entrar a un xat de contactes homosexuals, innocent de mi, pensant que aquest lloc estava   poblat per centenars de Prínceps Blaus i bohemis poetes buscant la seva mitja taronja. Com el tema de les fotografies digitals encara no s’havia desenvolupat gaire, em vaig llençar a la piscina quedant en un indret de Barcelona amb un noi que assegurava ser atractiu, molt culte, tenir 29 anys i que tan sols pretenia fer un café.

Desafiant tota espurna de racionalitat, deixant-me emportar pel meu optimisme antropològic i confiança en la bondat del ser humà, no vaig fer cap cas a una veu que em xiuxiuejava insistentment “No hi vagis! Es una trampa!! Segur que és un vell verd!” . I si, òbviament havia caigut de quatre potes en un parany per tendres efebs inexperts: Aquell home tindria uns 40 anys, no tenia res d’atractiu i el cafè el volia  fer a casa seva. I jo, col·lapsat, ansiós i descol·locat, vaig ser absolutament incapaç de pronunciar la paraula “NO“, mira que és un monosíl·lab d’allò més senzill eh…

Mentre pujava per l’ascensor la meva ment em va fer un tour psicològic per tots els assassins en sèrie de la història i la ficció: Hannibal Lecter, Charles Manson, Antonio Anglés, Jack l’Esbudellador… em veia la meva cara a tots els cartrons de llet, mentre aquell mentider que m’havia quasi segrestat desfeia les meves mutilades restes físiques en àcid o calç viva.

Per calmar el meu evident estat de nerviosisme total em va ensenyar una immensa biblioteca, els seus dos pianos o les obres d’art que atresorava: com a mínim en això no havia faltat a la seva paraula. Mentre tractava d’impressionar-me amb la seva pedanteria de manual, dissertant sobre Nietzche i Heguel, jo m’havia amorrat a una ampolla de vi d’alta gradació: necessitava una alienació etílica desesperadament per tal de no imaginar-me a mi mateix, a la seva edat, tractant d’enganyar jovenets per Internet.

Vam acabar al llit si. Tot i que jo vaig ser incapaç de moure un sol dit del meu cos, ni de proporcionar-li un míser instant de plaer, he de reconèixer que em va practicar una fel·lació tan intensa que quasi li arrenco la capçalera del llit. Ja ho tenia decidit: en quan tanqués els ulls em vestiria i sortiria cames ajudeu-me d’aquell infern d’hedonisme surrealista. Peró, de sobte, un obstacle inesperat: On cony eren els meus pantalons?

Vaig remoure pianos, biblioteques, sofàs, escultures, quadres, armaris… i res. Era incapaç de recordar en quin lloc o moment m’havia després d’aquella imprescindible part de la meva vestimenta. Durant un instant em vaig imaginar agafant el metro i arribant a casa en calçotets… quina excusa podria inventar? que m’havien abduït? atracat? violat? Potser no calia!

Finalment van aparèixer: Ell s’hi havia adormit a sobre i per molt que ho intentava, resultava un exercici d’impossible gimnàstica recuperar la meva roba amb aquella massa càrnica cobrint-la. I res, el vaig despertar, desafiant el destí i ell molt amablement em va tornar els pantalons, desitjant-me molta sort a la vida i que algun dia ens veiéssim de nou, cosa que mai va succeir.

Tan sols trepitjar el carrer vaig vomitar tot el vi, de pur fastig i angoixa. Em vaig prometre a mi mateix no tornar-hi a caure… però a la mínima que la soledat em va tornar a terroritzar amb els seves amenaces, el xat em va obrir els portes de nou, tot i que durant els set anys que vaig caminar sobre la corda fluixa, mai em van tornar a prendre el pèl!  Un passat que no trobo gens a faltar i al que espero mai haver de tornar a visitar.

h1

FILTRACIONS DE LES CONVERSES AL CLUB BILDERBERG

Juny 6, 2010

Aquest blog ha tingut accés en exclusiva a unes gravacions secretes de les converses que s’han dut a terme entre els personatges mes poderosos del món al Club Bilderberg a Sitges aquest cap de setmana, gràcies a un talp que em devia favors sexuals. A continuació la transcripció literal de la conversa:


Imatge del Club Bilderberg, en el moment de fer els jocs de presentació

SITGES, HOTEL DOLCE, DISSABTE 5, 23:30h

Montilla– Mireu, de ressopó tenim una tapa de carquinyolis i uns gotets de Kalimotxo. Si en sobren, us puc preparar una carmanyola pel viatge.

Bill Gates- Quin majordom més pocapena! Sort que m’he dut un sandvitx de pa bimbo amb nocilla de casa! No sé com se us va ocórrer convocar la reunió en aquest lloc tan tercermundista!

Zapatero– Ara que estem asseguts en rotllana, voleu que fem una partideta al mentider? A mi se’m dona molt bé! I si guanyo em podríeu apujar un punt la qualitat del deute públic…

Yannis Papathanasiou – Uf, no t’ho recomano! Jo el 2009 vaig perdre a la brisca i no t’explico com ha quedat l’economia grega…

Jean Claude Trichett– Jo, es que soc més del Monopoly!

Romano Prodi– Vull jugar al “teto”! Hips! Vull jugar al “teto”!

David Rockefeller– Que és el “teto”??

TOTS A L’UNÍSONTu te agachas y yo te la meto!! ajajajaj

Pedro Solbes– Joder Prodi tio! No moles gens! Ja vas taja?? Si només portes quatre kalimotxos de merda! Jo aquesta vegada no t’acompanyo a potar al videt, que l’any passat em vas vomitar els macarrons per sobre!

David Cameron– Disculpeu, es que soc nou… jo em pensava que havíem quedat per fer un “tupper sex” i havia portat el meu catàleg de vibradors…

Alan Greenspan– M’avorreixo!! Aprofitant que som a Sitges, podríem sortir de festa per l’ambient gai, no? Tinc un 2 x 1 a l‘Atlànida i estic més calent que el cendrer d’un Bingo!

Reina Sofia SILENCI COLLA DE GAMARUSOS! Quina patuleia de bordegassos que esteu fets! Al proper que obri la boca sense el meu permís se’n va a dormir al jardí i li fem caure la Borsa un 4%!! Tenim molts drets socials que destruir, guerres a declarar, economies que enfonsar i organismes que privatitzar!!

Moratinos– M’he perdut res? Es que havia anat a mirar el “Salvame de luxe”…

Reina Sofia– Que li enfonsin l’IBEX 35!!! A dormir al jardíiiii!

Zapatero- Posa’t la rebequeta eh Moratinos, que sembla que no, peró aquí a Sitges per la nit refresca bastant! I tu Sofi, com et passes no? Ets tope hardcore, tia! Tu abans eres més guaxi…

Romano Prodi– Jo vull més kalimotxoooo… hips! Voleu que faci un striptease? Porto un tanga de pell de conill tenyit de rosa que farà furor! Hips!

Reina Sofia Montilla, porta aquest borratxo fastigós a la piscina a veure si li passa la papa. De pas lia’t uns porrets i passa el motxo sota la meva cadira que tinc la regla i no porto compreses ni calces. Vinga al gra! A qui se li ocorre quina és la propera economia pública que podem destruir? Un, dos, tres, el escondite inglés…Vinga Henry, t’ha tocat!

Henry Kissinguer– Ai no sé, jopeta!… jo es que soc més d’impulsar règims dictatorials feixistes i llençar dissidents al mar des d’un avió… em sé d’un tal Arqueòleg Glamurós que pot esdevenir un incordi pel futur del capitalisme…

Pedro Solbes– Wal·la Herny col·lega! Estàs més passat de moda que Fotolog i Myspace! Això ja no es porta gens! Podríem enfonsar…eemmm… Portugal?

Zapatero– Si, si, Portugal és perfecte!

José Socrates– Si ala! Això es trampa! Si clar! Espanya té dos punts més de dèficit públic que nosaltres! Doncs ara m’enfado i no respiro! Tontos! I que sapigueu que el “Quien és quien” és meu i no us deixaré jugar.

Reina Sofia- Bueeeno, ja enfonsarem Hongria, que no ha vingut ningú!! Va, fem una partideta al “Singstar” i qui guanyi tria un país d’Àfrica per bombardejar!

***FI DE LA GRAVACIÓ***

Imatge dels assistents del Club Bilderberg cantant “L’hora dels adeus”

h1

LA COL·LECCIONISTA DE POLLES

Mai 9, 2010

Sor Rita no era una monja com les altres, doncs guardava un terrible secret darrere el seu angelical i adorable somriure d’àvia senil: era una compulsiva assassina en sèrie i una depravada col·leccionista de polles humanes.

Tot va començar com una innocent diversió per escapar de la rutina, tan insulsa, fatigosa i avorrida, que es vivia en el seu convent de Carmelites Descalces: era evident que, després de passar el rosari més de 10 cops el dia, la seva cordura l’havia abandonada per sempre més. Just llavors li va assaltar la curiositat de saber com eren els genitals masculins, doncs ella, que s’havia posat l’hàbit de ben joveneta, mai havia tingut la oportunitat de catar-ne cap.

Dit i fet! Armada amb guants, cloroform, cianur i una col·lecció de bisturís rovellats, va posar fi a la vida del jove lampista que havia acudit al convent a reparar una inexistent fuita d’aigua. La policia mai va poder treure l’entrellat d’aquell estrany cadàver que presentava una inusual mutilació fàl·lica i, evidentment, ni se li va passar pel cap sospitar d’una mongeta octogenària.

Sor Rita atresorava les seves tranques dins d’uns grans pots de vidre, en una estranya barreja de vinagreta i silicona, ideada per ella, que mantenia els membres virils incorruptes i en una erecció infinita, delectant així la seva contemplació en un fosc soterrani que cap altre membre de la congregació recordava que existís.

A ella li agradava la varietat: gruixudes o primes, negres i blanques, circumcidades o no, grans i petites, totes tenien un lloc reservat a la seva insòlita col·lecció anatòmica.

Aquell pecaminós vici havia agafat proporcions incontrolades i tenia a tota la policia, premsa groga i programes sensacionalistes voltant al seu poblet investigant sense descans qualsevol pista que els dugués al assassí mutilador que havia causat el terror en tots els mascles ben dotats de la comarca.

Així doncs Sor Rita va decidir posar punt i final a aquell hobbie abans que passes a formar par de la història del crim, junt a Hannibal Lecter, Lorena Bobbit, Joseph Ratzinguer o Charles Manson. Un cop més i prou. Una vegada més i ja estava. No es podia retirar sense aconseguir la seva peça estrella: la supertitola de Pol Vazzo, la estrella internacional del porno que dintre de poc estaria rodant un anunci de llet condensada en un paratge proper. Si X-Tube no mentia aquell monstre no cabia dins un got de cubata.

Peró, ai las, mai hauria imaginat la nostre virginal protagonista que Vazzo era un avid acaparador de vagines arrugades, que guardava dissecades amb agulles penjades sobre la seva xemeneia. I finalment la caçadora va acabar caçada, víctima de la seva pròpia luxúria assassina quan es va veure sorpresa en la seva incursió nocturna a l’habitació del famós actor.

Mai ningú va poder esbrinar la solució  d’aquells curiosos crims sense resoldre i la infame selecció de membres virils fou sepultada arran de les obres al convent, quedant resguardada per si algun glamurós arqueòleg del futur li donava per excavar per allí.

h1

El conte de Lady Gaga

Març 19, 2010

 

Hi havia una vegada un país molt glamurós, anomenat Regne de del Pop, on hi governava des de feia tres llargues dècades una absolutista Reina, que duia per nom Madonna, aclamada i estimada per tots els seus humils serfs, que incondicionalment obeïen les seves ordres, encara que aquestes fossin tan aparentment incomprensibles com barrejar hip-hop amb guitarra acústica per fer un a cançó sobre la guerra d’Irak. Els camins de la divinitat son inescrutables.

Entre els més savis erudits del país corria una profunda preocupació: era evident que la Reina no viuria per sempre i si no trobaven ràpidament una Princesa disposada a heretar el tro, una sobtada desaparició de Sa Majestat seria una bona ocasió que no desperdiciarien els pèrfids arxienemics del malèfic Imperi del Heavie per envair-los, esclavitzant-los al mal gust i a la testosterona heteropatriarcal per sempre.

Així doncs van agafar la sabata de cristall, buscant pels racons de cada poblet alguna pagerola que es transformés, de sobte, en una sobrenatural Diva amb una ma dura com per portar les regnes del Estat.

Peró no hi havia forma! Cada cop que creien haver trobat algú que semblava encaixar amb la talla del calçat es rapava el cap, conduïa la carrossa reial borratxa, feia duos amb Bisbal, es deixava apallissar pel bufó de Palau o, simplement, li anaven grans els vestits de Reina.

Fins que. un bon dia, va aparèixer del no res una Lady que va deixar a mig reialme amb un pam de nas.Li va costar d’encaixar la cristalina sabata, peró aparentment la duia amb tanta gràcia que semblava feta per ella.

La cort anava ben plena de retòriques insinuacons: Qui era aquella misteriosa dama que cobria la seva cara de Pòquer amb unes fosques ulleres de sol i transformava la seva indumentària a cada minut? No seria pas un príncep que amagava la tita entre perruques i lluentons?

Els savis reials, farts de tanta mamarratxa amb ínfules de monarca, li van demanar una prova irrefutable per tal de deixar-la seguir escalant els esglaons cap al tro. Ella es va limitar a obrir un cofre polsegós que sempre duia al seu equipatge i això es el que en va sortir:

h1

Pedro Álvarez: història d’un assassinat

Desembre 16, 2009


15 de desmbre de 1992

S’estava fent fosc i Pedro Álvarez va decidir acompanyar a la seva novia Yolanda a casa, al barri de la Torrassa (l’Hospitalet). Ja s’havien acomiadat i ell havia girat cua, quan de sobte, un Opel Vectra blanc, circulant a tota velocitat, es llença a sobre de Yolanda i quasi l’atropella.

La noia increpa instintivament al temerari conductor que, fet una fera, baixa del cotxe iniciant una violenta discussió i colpeja a Yolanda llençant-la per terra. Pedro escolta els crits i torna cap enrere per ajudar a la seva parella.

El conductor obre el vehicle, agafa un revòlver i apunta en direcció al cap de Pedro; la seva dona surt del cotxe intentant impedir la imminent tragèdia, però no hi es a temps: tres bales impacten sobre el cos del jove treballador de només 20 anys, una de les quals li causa la mort immediatament.

L’assassí i la seva esposa arrenquen el cotxe, marxant precipitadament i abandonant a Pedro, que arriba cadàver al Hospital de Bellvitge.

A partir de la descripció de Yolanda es deté al poc temps a un Policia Nacional, José Manuel S.F, adscrit a la Brigada de Seguridad Ciudadana, una persona conflictiva, habitual del barri, però amb molta influència dins el cos policial. La matrícula, el color i el model del cotxe coincideixen,  la dona del policia confessa que ell és l’autor dels trets i els anàlisis balístics així ho confirmen.

Tot i les  nombroses proves, es va sotmetre a Yolanda a una sessió de reconeixement maratoniana i plena de irregularitats procedimentals que van acabar amb l’alliberament i la impunitat del Policia al cap de dos dies. La jutgessa ni tan sols va analitzar les empremtes digitals. L’acusat no tenia ni coartada.

Des d’aleshores la família de l’assassinat no ha parat de fer intents davant les diferents administracions per intentar fes justícia: Ajuntament, Síndic de greuges, Congrés de Diputats, Generalitat, Parlament… ningú ha mogut un dit. L’entorn del assassí encara ha tingut la malícia de posar denuncies per injuries a la família d’Àlvarez.

Després de 17 anys l’assassí continua exercint de Policia tranquil•lament.