Filtrada la conversa entre Rajoy i Obama!

–Hola bona tarda. Ha trucat a La Casa Blanca, l’atén Barack Obama. En què el puc servir?

-Bona tarda. Disculpi les molèsties. Soc Mariano Rajoy…

– Miri, no estem interessats en cap promoció d’assegurances mèdiques, telèfons mòbils, pizzes, fregones ni cap altre oferta de telemàrketing, disculpi. Ja anem servits!

– No! No! No! Que soc el president d’Espanya!

– Espanya… Espanya… això no es una república bananera sud-americana?

– Doncs no! jeje som una monarquia i estem a Europa. De bananers, però en som una estona. El trucava ja que no sé si coneix la dramàtica situació per la que estem passant…

– Alguna cosa havia sentit: han deixat de comprar els nostres productes oi? Quina colla de galifardeus entremaliats!

-Bé, de fet… no tan sols això. Tenim un atur galopant, la prima de risc desbocada, desnonaments hipotecaris, bancs en fallida, corrupció endèmica i jo vinga retallar serveis socials i apujar impostos, a veure si acaba de petar tot plegat.

– Oh quin crack! Bé, al gra que no tinc tot el matí per collonades! Que vol que hi faci jo? Que us aplaudeixi?

– Doncs bé, havia pensat que potser estaria interessat en apadrinar un infant espanyol, per tal que deixi de passar gana...

– Oh que tendre, que maco. Igual me’l podria endur aquí a la Casa Blanca per tal que les meves filles juguin amb ell!

– Quina bona idea! Jo havia pensat amb una nena que es diu Soraya. Es tota petitona i bufoneta! Un encant! Ni estudia ni treballa, la pobre, la viva imatge de la crisi. Si vol ara mateix li embolico per regal!

– Miri, no se’n parli més. Cada cop que veig les esfereïdores imatges dels ni-nis espanyols al telenotícies se’m trenca el cor;  la meva consciència està negre i no puc ni aclucar un ull a la migdiada!

– Gràcies! No sap com d’apreciada serà la seva contribució pels ciutadans espanyols. Sempre estarem en deute amb vostè! Adéu i gràcies.

Immanuel Kant em posa calent.

No ho puc evitar! Es sentir un fragment de “Crítica de la raó pura“ i el meu entrecuix s’endureix i humiteja, mentre un convulsiu calfred sacseja tot el meu cos. Qualsevol referència a la filosofia d‘Immanuel Kant desperta en mi una irrefrenable orgia de passió salvatge i voracitat sexual sense cap mena de control possible.

Vaig descobrir aquesta fal·lera pel criticisme racionalista il·lustrat  a la classe d’Història de la Filosofia al ja desaparegut curs de  COU. En quant el temari va abordar al teòric prussià, vaig sentir un desbordant  impuls de treure’m la roba i llençar-me apassionadament en braços del professor, demanant-li entre gemecs que em recités “La metafísica de les costums”  a cau d’orella. Per sort vaig a aconseguir sortir al lavabo, on desfogar la meva calentor.

A partir d’aquell dia amagava  sota el llit exemplars de “Prolegómenos a toda metafísica futura que pueda presentarse como ciencia” per tal de saciar les meves diàries fantasies onanístiques. Entre salvatges orgasmes tot el veïnat em podia escoltar cridant “Que puc fer?” “Que puc esperar?” “Que he de fer?” “Que és l’home?” “Quines són les condicions de possibilitat de la ciència?”.

I si, un text de Kant va aparèixer a la Prova d’Accés a la Universitat. Jo, evidentment, vaig girar el full ben de pressa per tal d’agafar la opció de Marx, amb qui mantinc un amor més platònic i menys carnal. Peró la temptació estava allí, a un cop de full… i malgrat els meus esforços inhumans contra la luxúria, aquell examen va acabar entre suors i altres humitats més denses, que no van despertar la curiositat dels altres alumnes concentrats en el seu text.

Per mi les seccions de filosofia de les biblioteques públiques són com un Bingo per a un ex-ludòpata. Procuro evitar-les i demano als escèptics bibliotecaris que allunyin de mi tot possible volum o novetat en relació a l’autor alemany. Reservo una selecció des seus textos folrats i plastificats al mateix calaix que els preservatius o el lubricant: qui necessita viagra quan pot escoltar la impossibilitat de la metafísica com a ciència?

FILTRACIONS DE LES CONVERSES AL CLUB BILDERBERG

Aquest blog ha tingut accés en exclusiva a unes gravacions secretes de les converses que s’han dut a terme entre els personatges mes poderosos del món al Club Bilderberg a Sitges aquest cap de setmana, gràcies a un talp que em devia favors sexuals. A continuació la transcripció literal de la conversa:

Imatge del Club Bilderberg, en el moment de fer els jocs de presentació

SITGES, HOTEL DOLCE, DISSABTE 5, 23:30h

Montilla– Mireu, de ressopó tenim una tapa de carquinyolis i uns gotets de Kalimotxo. Si en sobren, us puc preparar una carmanyola pel viatge.

Bill Gates- Quin majordom més pocapena! Sort que m’he dut un sandvitx de pa bimbo amb nocilla de casa! No sé com se us va ocórrer convocar la reunió en aquest lloc tan tercermundista!

Zapatero– Ara que estem asseguts en rotllana, voleu que fem una partideta al mentider? A mi se’m dona molt bé! I si guanyo em podríeu apujar un punt la qualitat del deute públic…

Yannis Papathanasiou – Uf, no t’ho recomano! Jo el 2009 vaig perdre a la brisca i no t’explico com ha quedat l’economia grega…

Jean Claude Trichett– Jo, es que soc més del Monopoly!

Romano Prodi– Vull jugar al “teto”! Hips! Vull jugar al “teto”!

David Rockefeller– Que és el “teto”??

TOTS A L’UNÍSON – Tu te agachas y yo te la meto!! ajajajaj

Pedro Solbes– Joder Prodi tio! No moles gens! Ja vas taja?? Si només portes quatre kalimotxos de merda! Jo aquesta vegada no t’acompanyo a potar al videt, que l’any passat em vas vomitar els macarrons per sobre!

David Cameron– Disculpeu, es que soc nou… jo em pensava que havíem quedat per fer un “tupper sex” i havia portat el meu catàleg de vibradors…

Alan Greenspan– M’avorreixo!! Aprofitant que som a Sitges, podríem sortir de festa per l’ambient gai, no? Tinc un 2 x 1 a l‘Atlànida i estic més calent que el cendrer d’un Bingo!

Reina Sofia– SILENCI COLLA DE GAMARUSOS! Quina patuleia de bordegassos que esteu fets! Al proper que obri la boca sense el meu permís se’n va a dormir al jardí i li fem caure la Borsa un 4%!! Tenim molts drets socials que destruir, guerres a declarar, economies que enfonsar i organismes que privatitzar!!

Moratinos– M’he perdut res? Es que havia anat a mirar el “Salvame de luxe”…

Reina Sofia– Que li enfonsin l’IBEX 35!!! A dormir al jardíiiii!

Zapatero- Posa’t la rebequeta eh Moratinos, que sembla que no, peró aquí a Sitges per la nit refresca bastant! I tu Sofi, com et passes no? Ets tope hardcore, tia! Tu abans eres més guaxi…

Romano Prodi– Jo vull més kalimotxoooo… hips! Voleu que faci un striptease? Porto un tanga de pell de conill tenyit de rosa que farà furor! Hips!

Reina Sofia– Montilla, porta aquest borratxo fastigós a la piscina a veure si li passa la papa. De pas lia’t uns porrets i passa el motxo sota la meva cadira que tinc la regla i no porto compreses ni calces. Vinga al gra! A qui se li ocorre quina és la propera economia pública que podem destruir? Un, dos, tres, el escondite inglés…Vinga Henry, t’ha tocat!

Henry Kissinguer– Ai no sé, jopeta!… jo es que soc més d’impulsar règims dictatorials feixistes i llençar dissidents al mar des d’un avió… em sé d’un tal Arqueòleg Glamurós que pot esdevenir un incordi pel futur del capitalisme…

Pedro Solbes– Wal·la Herny col·lega! Estàs més passat de moda que Fotolog i Myspace! Això ja no es porta gens! Podríem enfonsar…eemmm… Portugal?

Zapatero– Si, si, Portugal és perfecte!

José Socrates– Si ala! Això es trampa! Si clar! Espanya té dos punts més de dèficit públic que nosaltres! Doncs ara m’enfado i no respiro! Tontos! I que sapigueu que el “Quien és quien” és meu i no us deixaré jugar.

Reina Sofia- Bueeeno, ja enfonsarem Hongria, que no ha vingut ningú!! Va, fem una partideta al “Singstar” i qui guanyi tria un país d’Àfrica per bombardejar!

***FI DE LA GRAVACIÓ***

Imatge dels assistents del Club Bilderberg cantant “L’hora dels adeus”

El conte de Lady Gaga

 

Hi havia una vegada un país molt glamurós, anomenat Regne de del Pop, on hi governava des de feia tres llargues dècades una absolutista Reina, que duia per nom Madonna, aclamada i estimada per tots els seus humils serfs, que incondicionalment obeïen les seves ordres, encara que aquestes fossin tan aparentment incomprensibles com barrejar hip-hop amb guitarra acústica per fer un a cançó sobre la guerra d’Irak. Els camins de la divinitat son inescrutables.

Entre els més savis erudits del país corria una profunda preocupació: era evident que la Reina no viuria per sempre i si no trobaven ràpidament una Princesa disposada a heretar el tro, una sobtada desaparició de Sa Majestat seria una bona ocasió que no desperdiciarien els pèrfids arxienemics del malèfic Imperi del Heavie per envair-los, esclavitzant-los al mal gust i a la testosterona heteropatriarcal per sempre.

Així doncs van agafar la sabata de cristall, buscant pels racons de cada poblet alguna pagerola que es transformés, de sobte, en una sobrenatural Diva amb una ma dura com per portar les regnes del Estat.

Peró no hi havia forma! Cada cop que creien haver trobat algú que semblava encaixar amb la talla del calçat es rapava el cap, conduïa la carrossa reial borratxa, feia duos amb Bisbal, es deixava apallissar pel bufó de Palau o, simplement, li anaven grans els vestits de Reina.

Fins que. un bon dia, va aparèixer del no res una Lady que va deixar a mig reialme amb un pam de nas.Li va costar d’encaixar la cristalina sabata, peró aparentment la duia amb tanta gràcia que semblava feta per ella.

La cort anava ben plena de retòriques insinuacons: Qui era aquella misteriosa dama que cobria la seva cara de Pòquer amb unes fosques ulleres de sol i transformava la seva indumentària a cada minut? No seria pas un príncep que amagava la tita entre perruques i lluentons?

Els savis reials, farts de tanta mamarratxa amb ínfules de monarca, li van demanar una prova irrefutable per tal de deixar-la seguir escalant els esglaons cap al tro. Ella es va limitar a obrir un cofre polsegós que sempre duia al seu equipatge i això es el que en va sortir:

Pedro Álvarez: història d’un assassinat

15 de desmbre de 1992

S’estava fent fosc i Pedro Álvarez va decidir acompanyar a la seva novia Yolanda a casa, al barri de la Torrassa (l’Hospitalet). Ja s’havien acomiadat i ell havia girat cua, quan de sobte, un Opel Vectra blanc, circulant a tota velocitat, es llença a sobre de Yolanda i quasi l’atropella.

La noia increpa instintivament al temerari conductor que, fet una fera, baixa del cotxe iniciant una violenta discussió i colpeja a Yolanda llençant-la per terra. Pedro escolta els crits i torna cap enrere per ajudar a la seva parella.

El conductor obre el vehicle, agafa un revòlver i apunta en direcció al cap de Pedro; la seva dona surt del cotxe intentant impedir la imminent tragèdia, però no hi es a temps: tres bales impacten sobre el cos del jove treballador de només 20 anys, una de les quals li causa la mort immediatament.

L’assassí i la seva esposa arrenquen el cotxe, marxant precipitadament i abandonant a Pedro, que arriba cadàver al Hospital de Bellvitge.

A partir de la descripció de Yolanda es deté al poc temps a un Policia Nacional, José Manuel S.F, adscrit a la Brigada de Seguridad Ciudadana, una persona conflictiva, habitual del barri, però amb molta influència dins el cos policial. La matrícula, el color i el model del cotxe coincideixen,  la dona del policia confessa que ell és l’autor dels trets i els anàlisis balístics així ho confirmen.

Tot i les  nombroses proves, es va sotmetre a Yolanda a una sessió de reconeixement maratoniana i plena de irregularitats procedimentals que van acabar amb l’alliberament i la impunitat del Policia al cap de dos dies. La jutgessa ni tan sols va analitzar les empremtes digitals. L’acusat no tenia ni coartada.

Des d’aleshores la família de l’assassinat no ha parat de fer intents davant les diferents administracions per intentar fes justícia: Ajuntament, Síndic de greuges, Congrés de Diputats, Generalitat, Parlament… ningú ha mogut un dit. L’entorn del assassí encara ha tingut la malícia de posar denuncies per injuries a la família d’Àlvarez.

Després de 17 anys l’assassí continua exercint de Policia tranquil•lament.

L’Arqueòleg presoner (II): el desenllaç

La ombrívola figura va començar a reptar lenta i llefiscosament entre la foscúria de l’habitació, murmurant guturals xiscles i esgarips incomprensibles a la oïda humana. Aparentment semblava, per la seva encorbada silueta, una innocent i decrèpita anciana del tot inofensiva.

“Una castanyera?? Els meus arxienemics pretenen derrotar-me amb una vetusta rèmora senil, representant d’un tradicionalisme caduc de moniato i panellet??”

Però no, l’Arqueòleg no va trigar a comprendre que s’havia precipitat subestimant aquell monstre: un cop la claror de la bombeta va il•luminar les seves faccions pogué contemplar com davant seu es trobava en persona la carronya humana Curri Valenzuela, amb la indòmita circumstància que en comptes d’extremitats inferiors tenia verds tentacles supurants.

“Aha, per aixó a Telemadrid sempre l’enfoquen de mig cos en amunt!!!”

–Catalanesss, quero comer catalanesss terroristass ! Ven aquí pequeñín que te voy a hacer un hombre. Toca mis flácidas tetas y te convertiras en un verdadero macho españoooooool

El dantesc espectacle era molt pitjor del que el sofert presoner havia pogut témer: sota la rebequeta de castanyera, Lady Valenzuela duia un ajustat corsé de làtex, a punt per desvirgar forçosament la heterosexualitat de la seva víctima.

“Ja ho tinc!! Li cantaré cançons catalanes!! Segur que la llengua de Martí i Pol li rebenta el pàncrees”

-Ningú ho ha demanat però fa bon diaa…llençat, molt tocat per la tramuntana el meu avi va anar a cuba i tornarà a ser triomfant, morena de la serra, si tu l’estires fort per aquí, oh gavina voladora, el gegant del pi treu banyaaaa…

“Merda! Perquè en comptes d’escoltar música moderna i de qualitat no em vaig estudiar daltabaix el cançoner de campaments??”

Massa tard! El Monstre Curry envalantida per les desafinades tonades de l’Arqueòleg, com si estigués posseïda per l’esperit de Michael Jackson, va començar a ballar el “moonwalking” i la coreografia de “trhiller” pel sostre de l’habitació, cada cop més excitada sexualment.

BOOOOOOM!!!

Desconcert, terrabastall, núvols de pols, confusió, caos, guirigall, sorolls estrepitosos, un mur que s’ensorra … que estava succeint? Era, potser, l’apocalipsi anunciat en temps pretèrits per Sant Joan? NO! Un raig de claror va enlluernar la cara del esmaperdut Glamurós, que contemplava bocabadat com un tanc de les Forçes Armades de Veneçuela irrompia, com un elefant en un garatge, dins aquella minúscula habitació i sobre el qual cavalcava una familiar valquíria grunge: Courtney Love!!

-En quan he sabut que el més acèrrim dels meus fans estava en perill he corregut a socorre’t, Arqueòleg. Em va faltar temps en veure l’anunci de la teva desaparició en un tetabreak per demanar al meu amant Hugo Chàvez que l’Exèrcit Bolivarià acudís fulminant a la teva busca!

– Gràcies oh deessa! Sabia que no em fallaries! Però… on som ara? Que se n’ha fet del Monstre Curry?

–Òbviament aquell engendre mutant no era un esser humà,  es tractava d’una maquiavèl•lica creació genètica fruït dels coneixements de medicina i química de Carretero i Heribert Barrera per tal de generar enfrontament entre nacionalistes catalans i madrilenys, catapultant així la demagògia populista de Reagrupament a la majoria absoluta. Ara mateix som en un laboratori clandestí a Puigcerdà on tenien tancat al monstre que alimenten amb gais, catalans, bloggers i comunistes: tu eres el seu plat fort!

– Aha! Ara ho entenc tot… excepte una cosa… Courtney, tu des de quan parles català amb accent de Reus?

ALTRES FINALS PER AQUESTA HISTÒRIA…

RS – …amb moviment lent i arrossegant una cama va començar a acostar-se. Era petit, no m’arribava més amunt de la cintura. No em feia por però sentia certa repulsa, més que per la seva imatge per l’olor fètida que em pujava fins al nas. O era un ésser repulsiu o un nan que no s’havia dutxat en tres setmanes. Poc a poc vaig anar-me apartant fins que la paret em va impedir ja qualsevol altre moviment. El tenia al davant i amb les seves mans llefiscoses em tocava la cara, i amb una veu abarrufada em deia: “ajuda’m, sóc un ultraliberal que necessita redempció, sóc l’esperit del liberalisme que vol la salvació, sóc l’home del neo-liberalisme que necessita el teu perdó”.

CONJUNT BUIT – L’ombra seguia sense moure’s, immòbil completament, però tenia una estranya sensació de tindre-la vista per alguna banda. Paralitzat per la por d’allò desconegut, vaig començar a pensar, però sols podia estreure de la meva imaginació pensaments nyonyos cent per cent heterosexuals.- Glam, ho estan aconseguint, no et deixis, sigues fort- em diguè la ombra. Pel meu cap van passar aleshores les 103.000 visites i l’ombra va començar a crèixer. Ara ho entenia tot! El meu ego havia vingut a salvar-me, sols havia de pensar en autoalimentar-lo encara més. Però la cosa no era senzilla, els decibels retronadors em pertorbaven cada cop més i l’idealisme més dogmàtic començava a penetrar dins el meu cos fins al punt de creure que tenia ànima i que allò no era real, si no fruit d’un somni.

JORDI – La petita i malèfica ombra tenia una lleu coixera que et feu identificar a les fosques que hauries de compartir cel.la amb en Fede, un cop apartat de les ones catòdiques (tant catoliques com caòtiques) restava com el Comte de Montecristo i tu mateix condemnat per tots els convencionalistes. Per sort en Federico tenia una “linterna” regal del seu amic Cesar Vidal i es feu de nou la llum. Ambdos acabarieu sent amics gracies a dos punts que us uneixen: l’odi a Aznar i la devoció d’Alaska que confieu us pugui rescatar amb l’ajuda de pegamoides, walpurguis i la seva Yoko Ono particular.

L’Arqueòleg presoner (I)

L’Arqueòleg va separar lentament les seves parpelles… Que havia succeït?? La seva capacitat memorística no li permetia esbrinar la raó per la qual es trobava dins aquella fosca i humida habitació, on no semblava haver-hi cap porta, finestra o moble algun, més enllà de la tènue llum d’una bombeta que pampalluguejava furtivament al sostre.

Pres del pànic el nostre protagonista va començar a colpejar violentament un dels quatre murs entre els que es trobava engabiat, repassant mentalment totes les hipòtesis, per descabellades que fossin, que li permetessin donar una explicació coherent a l’estranya i desconcertant situació.

– HOLAAAAAAAA??? HI HA ALGÚ?? SOCOOORS!!

Però la única resposta que va obtenir a la desesperada crida d’auxili fou l’eco sord de la seva pròpia veu.

“Aquest deliri ha de ser fruït una paranoia meva… segur que m’han posat una drogaïna al•lucinògena al colacao!! O… igual simplement és una broma estúpida, jejej…”

Els seus pensaments foren interromputs bruscament per una veu distorsionada mitjançant vocoder,  trencant així l’angoixant silenci i provocant un ensurt al desesperat presoner…

MUAHAHAH

–Bon dia Arqueòleg! Que tal? Suposem que encara no ho hauràs endevinat no, gamarús? Som els teus arxienemics reunits pes esclafar-te definitivament! Els protagonistes de l’estúpida Llista Negre hem decidit posar punt i final a la teva pretensiosa i egòlatra mania d’opinar amb llibertat, desafiant les convencions socials que la mitologia dogmàtica ha trigat milers d’anys en construïr!

MUAHAHAH
Doncs res! Avui mateix  hem anunciat que t’has convertit en monjo de Montserrat i que et clausures a la vida espiritual del monestir per tal de reflexionar sobre els teus crims! i no esperis que els lectors del teu blog moguin un dit per tú; ni tan sols han estat capaços de dexifrar la meitat de les  pistes que els teus familiars els van deixar.

MUAHAHAH

–I que penseu fer amb mi?? Deixar-me morir d’inanició??… Hola??

Però ja era tard per buscar respostes:una infernal melodia prou coneguda va començar a retronar per tota la habitació: si, era la discografia completa de “La Oreja de van Gogh” i Amaia Montero en solitari materialitzada en forma de decibelis,  fent que el pobre Arqueòleg comences a retorçar-se per terra com un cuc.

“Ja ho tinc!! Trencaré la bombeta i, amb els fragments de vidre resultants, em tallaré les venes! Es la única forma d’acabar amb aquest turment infernal!!”

Desafiant els tenebrosos sons que vomitaven uns invisibles alteveus, el sofert blogger va aconseguir posar-se dempeus i estirar el braç… però de sobte, un esglai va li recorrer daltabaix la seva columna vertebral…

Allí hi havia algú més! Dempeus en una fosca cantonada es retallava a la ombra una silueta aparentment humana….

**********************

Tu decideixes com continua aquest terrorífic relat!! Proposa, mitjançant un comentari, qui vols que sigui el malèfic personatge (real, imaginari, viu o mort… PERÒ FAMÓS) a qui s’haurà d’enfrontar l’Arqueòleg, en un combat a mort, per tal de sortir del seu captiveri i tornar-nos a deleitar amb els seus posts!!! De la teva participació depèn el futur d’aquest blog! COMENTA!

S.O.S: L’ARQUEÒLEG HA DESAPAREGUT!

Aquest és un comunicat urgent per part dels familiars del Arqueòleg a tots els lectors d’aquest blog:

L’autor d’aquesta web va desaparèixer ahir misteriosament sense deixar cap mena de rastre, quan passejava sense companyia per la ciutat de Barcelona entre la Plaça Urquinaona i Arc de Triomf entre les 20:00 i les 21:00 h.

Les versions dels diversos testimonis interrogats pels Mossos d’Esquadra ens han deixat un xic preocupats i desconcertats. Segons una dona de 60 anys, que passejava tranquil•lament el seu Gran Danès, afirma que el va veure xerrant amb una dona de cabells rissats i accent peculiar, prop d’una estàtua d’un senyor que agafa una bandera. A partir de les dades recollides n’hem elaborat un cutre retrat robot per si pot ser d’ajuda.

Un grupet d’adolescents emo, fans de Tokio Hotel, asseguren haver-lo vist entrar dins una furgoneta, on hi havia imprès el logo que a baix veieu reproduït. No s’ha pogut obtenir més informació ja que han començat a plorar i amenaçaven amb suïcidar-se degut a la pressió psicològica del interrogatori.

Finalment aquest matí hem rebut una estranyíssima carta amb remitent de Puigcerdà, que deia així:

“Estimats amics i familiars, he decidit fer-me monjo de clausura al Monestir de Montserrat. Se m’ha aparegut la Moreneta i m’ha fet entendre que la meva vida entregada al vici era un complet error. Adéu.

Arqueòleg Glamurós”.

El fet que a la nota no hi aparegués cap falta d’ortografia, ni error tipogràfic és la pista clau que ens ha dut a pensar que ell no n’és l’autor veritable!! Així doncs és possible que es trobi segrestat o retingut contra la seva voluntat!

Us agrairíem que si algú en té cap pista ens deixi un comentari aquí, ja que comencem a estar veritablement preocupats!!

El fill del Odi

En Mark tanca fort els punys, respira a fons i aguanta una atrevida llàgrima que pretén escapar d’aquell capirot. El seu pare li ha dit que els blancs no ploren, que això només ho fan els maricons, els hispans i els negres que darrerament han envaït el seu petit i tranquil poble de Luisiana.

Però tots els seus esforços son en va, no pot evitar sentir pànic al veure aquella immensa creu en flames rodejada de paios amb túniques i capirots decorats amb creus celtes, esvàstiques, el “KKK” i l’emblema de la Ordre, mentre el gran líder Raymon Foster, alies “Chuck”, recita a crits una enèrgica condemna al President Barack Obama que, segons ell, és l’Anticrist.

Amb tan sols 8 anys ja coneix l’odi pur, un sentiment injectat en dosis diàries a cada comentari, en cada mirada, en cada bufetada rebuda per jugar amb un company negre al carrer o per mostrar algun tipus debilitat en públic.

Avui, però, es un dia en que s’hauria de sentir molt orgullós. Tota la seva família ha acudit en ple per presenciar el ritual d’iniciació de la seva mare, la Cyntia, que  passarà a formar part del Klan, com el seu pare i el seu avi.

La Cyntia s’agenolla davant en Raymon, dona un tímid petó a la senyal de la Ordre dels Cavallers on es llegeix en lletres gòtiques “ARREPENTEIX-TE AMÈRICA” i, saltant-se el guió pautat, gira el seu cap enrere on, per un instant, creua la mirada amb la seu seu fill Mark.

Es això el que vol per ell? I si tota aquella parafernàlia de processons amb capes, capirots i creus en flames no és més que un circ de fanàtics i no la salvació del cristianisme? De sobte recorda totes les advertències de la seva família i antigues amistats, amb qui ha perdut el contacte des del dia que es va casar.

La Cyntia s’ aixeca i, davant la sorpresa de tothom corre per agafar al Mark i fugir cap al bosc, lluny d’aquella orgia de fanatisme delirant.

Però fa tard: una bala sortida del puny del Chuck tenyeix ssobtadament de roig el seu capirot, davant els aplaudiments fervorosos de tots els presents. Tots? No, un petit nano de 8 anys va deixar anar, per fi, la llàgrima que tant li havia costat guardar.

PD: Conte fictici però inspirat en una noticia real, la mort de Cynthia Lynch en mig d’un ritual del KKK el passat Novembre a Luisiana. Fotografies publicades al darrer número de la revista Life

Es busca Ministre d’Economia, interessats aquí

Riiiiiiiiiiiing

-Si?

-Hola, bon dia, amb l’Arqueòleg Glamurós, si us plau?

-Si soc jo mateix, mira ara m’agafes que anava a fer-me un bacallà a la recolloné, però digues…

-Doncs mira que soc Rodriguez Zapatero i era per proposar-te com a Ministre d’Economia.

-No recordava haver enviat el currículum a la Moncloa…

-Tenim les teves dades d”una promoció per aconseguir una tassa dels Simpsons en un pot de cereals.

-Ja sabia jo que era una trampa! Però, has de saber que jo soc historiador, mai he fet res d’economia, no tinc el carnet del PSOE,i de fet, ni us he votat mai!

-Ara mateix estic tant desesperat buscant algú per al càrrec, que les condicions mínimes son saber sumar i escriure.

-Ahm! I de quin sou estaríem parlant?

-Doncs mira, darrerament anem un xic justets… et pagaríem amb bosses de sugus i un ou kinder!

-Ehh bé… sona temptador! I no hi ha cap més incentiu?

-Home! I tant! Passaries a la història d’Espanya amb lletres d’or! El primer Ministre d’Economia que arriba als 4 milions d’aturats! A més una vida plena d’aventures i emocions, fugint amagat quan vinguin les masses enfurismades amb torxes i forques a penjar-te!

-Doncs no sé que dir-te eh… es que tinc una altre oferta com a substitut de repartidor del “Que”, amb unes condicions i possibilitats més prometedores! Deixa que m’ho pensi…

-No saps de ningú a qui li pugui interessar?

-Home, una amiga meva es va comprar un ximpancé a Burkina Faso i el té per casa molt avorrit… per un parell de plàtans i un grapat de cacauets, potser el podries posar també a Treball i acomiadar de pas al Corbacho!

-Ho tindré en compte gràcies!