REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (III): Horitzontalitat vs Jerarquia

Totes les organitzacions socials de les que jo he format part al llarg de la meva vida (fins fa 1 any) tenen un cert grau de jerarquització a l’hora de prendre decisions: Esplai, Colla de Diables, Clubs de Rol, associacions GLTB… a tot arreu hi ha un President o Portaveu, un Secretari o Tresorer, i sovint abunden les “Juntes” que prenen decisions de gran calat, entre una minoria d’escollits, que posteriorment presenten a l’Assemblea de torn com un fet consumat, per tal de ser ratificades per unanimitat per la resta de membres.

Fins al 15 de Maig de 2011, això era el “modus vivendi” de tot ens col·lectiu a la nostre societat i era concebut de forma quasi unànime com la via més àgil i operativa de prendre decisions. I, de fet, en els pocs llocs on havia vist algun intent d’horitzontalitat radical (en el Moviment Okupa, bàsicament), aquest havia acabat derivant en un sistema messiànic, amb líders auto-erigits, on els més radicals i els que més cridaven imposaven la seva opinió dogmàtica i sectària davant els tímids o moderats; i, normalment, cap decisió s’acabava duent a la pràctica.

 Durant la dictadura franquista, la única força política amb presència hegemònica a la clandestinitat, el PSUC-PCE, funcionava amb un estricte verticalisme heretat de Lenin: l’anomenat “centralisme democràtic“. Això implicava que s’escollia a una cúpula del partit en el Congrés i que aquesta disposava d’un poder quasi absolut; la resta de militants tenien llibertat per exercir l’autocrítica dins el partit, però havien d’acatar i obeir cegament les ordres que es prenien de forma col·lectiva; tota dissidència era vista com un repulsiu acte d’individualisme i podia costar l’expulsió o, fins i tot, ser jutjat per un tribunal polític que et podia arribar a condemnar a mort si demostrava que eres un traïdor (en casos extrems durant la Guerra civil i l’immeditata post-guerra)

Afortunadament els temps van canviar, el PSUC va entendre que aquell camí era obsolet i va optar, fa 25 anys, per transferir el seu poder a un partit modern i adaptat a la democràcia contemporània: Iniciativa. Per altre banda, trobem a ERC on, tot i tindre una jerarquia vertical i estructurada en càrrecs, històricament les seves assemblees de han tingut molt poder, creant constants mal de caps a la cúpula o generant escissions cícliques, que molts cops ha donat una imatge pública d'”olla de grills”.

L’arribada d’Internet va obrir les portes de la participació 2.0 i les possibilitats infinites que això oferia de cara a la presa de decisions polítiques de caràcter horitzontal i en xarxa, el caldo de cultiu en el qual es va gestar el 15M, entorn a les protestes contra la Llei Sinde i en un context on el PSOE al govern havia traït tots els seus principis programàtics i de democràcia interna per posar-se al servei dels mercats; fet que va precipitar una onada d’escepticisme i desconfiança en vers tota jerarquització i delegació política.

Això va provocar, recentment, l’aparició de partits polítics nous que es presentaven com l’encarnació d’aquesta nova democràcia 2.0: el Partit Pirata i Equo, que van evitar definir una ideologia concreta en l’eix esquerra-dreta, ja que pretenien fer prevaldre una democràcia directa on les decisions es poguessin consultar  i aprovar virtualment  fos quin fos el resultat. Tot i aixecar unes grans expectatives a la xarxa, un cop a les urnes el 20N ambdues formacions van punxar: els electors varen optar per les forces tradicionals, amb jerarquies i líders definits i un programa ideològic sense ambigüitats assembleàries.

Tot i això considero que aquest és el gran repte intern de les forces polítiques d’esquerres, que ja fa molts anys que existixen: com afrontar el repte de la horitzontalitat i fer-ho compatible amb la necessitat d’una certa jerarquització a l’hora de fer llistes i escollir càrrecs executius? Quin paper han de tindre els militants en un partit del segle XXI? Esperar que arribin les eleccions per anar a posar cartells i fer d’apoderat, o bé participar en els decisions polítiques diàries de forma vinculant? Com aconseguir major participació col·lectiva, sense degenerar en una ingovernable olla de grills? Com aconseguir l’apoderament del ciutadà-militant per tal que el partit esdevingui un espai viu i dinàmic on socialitzar idees que transformin la societat? Com vehicular la democràcia 2.0 sense caure en la vacuïtat ideològica més absoluta, com el Partit Pirata?

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (II): Carrer vs Institucions

A dia d’avui existeixen tres tipus d’organitzacions d’esquerra: en un extrem els partits que creuen que s’ha d’estar tan sols a les institucions i fer oposició al neoliberalisme des dels còmodes escons de la oposició o des dels reductes de l’administració local (PSOE-PSC)  i al cantó oposat aquells que pensen que les institucions no serveixen per res i que tan sols canviarem el sistema des de la lluita al carrer i a les movilitzacions socials (els diferents grups anarquistes i trotskistes). I, al mig, trobem una tercera via (ICV, EUiA i, en menor mesura, ERC) amb un peu a cada costat, fent de pont entre les dues bandes, amb les contradiccions constants que això representa.

Per què cal estar al carrer?

Tal com va afirmar el teòric marxista Antoni Gramsci, cal transformar la “Hegemonia Cultural” d’una societat, com a pas previ per tal de canviar objectivament les condicions materials d’aquesta. Actualment la dreta, mitjançat el seu domini absolut dels mitjans de comunicació, ha imposat un seguit de valors, percepcions i creences totalment arrelades a la nostre societat: individualisme, competitivitat, nihilisme, rebuig a tota organització col·lectiva, culte a la propietat, xenofòbia, populisme, la idea de progrés econòmic lligat a un augment infinit del consum, entre altres. Per aquest motiu existeix una majoria que  encara creu  que és molt millor retallar l’estat del benestar que pujar impostos.

Com l’esquerra no té recursos suficients per subvertir aquesta hegemonia cultural mitjançant les grans corporacions mediàtiques, no li queda cap altre remei que socialitzar les seves idees col·lectivament en espais alternatius, tan els novedosos de caràcter horitzontal (assemblees del 15M, manifestacions, concentracions, cooperatives de consum o moviments socials), així com els més tradicionals i que tenen certa jerarquització (partits i sindicats).

Per què cal estar a les institucions?

Però no ens enganyem, ni ens fem trampes al solitari: estar al carrer no és un fi en si mateix. No ens manifestem per hobby, sinó com a pas previ per accedir democràticament al poder institucional. Les assemblees del 15M estan molt bé, però les decisions legislatives que s’hi adopten no es poden materialitzar a la pràctica, sinó hi ha al darrere un poder executiu que les converteixi en lleis o pressupostos.

Clar que hom podria pensar que la forma més ràpida per accedir a aquest poder institucional no és la feixuga tasca de canviar la mentalitat de la gent, crear organitzacions que vehiculin aquestes idees, fer una campanya i guanyar unes eleccions, sinó tirar pel dret i, com a 1789 o 1917, fer una revolució violenta que instauri un règim polític nou, guillotinant a qui s’hi posi pel davant. Es donen les condicions objectives per fer una Revolució? Sense la menor ombra de dubte, ara i aquí, NO. I, de fet, em temo que els episodis de violència a les manifestacions fan més mal que bé a la causa

.A Grècia, on s’han dut a terme les retallades més extremes i draconianes imaginables, es van realitzar 15 vagues generals durant 2011, s’han cremat edificis, ocupat hospitals i mitjans de comunicació, manifestacions impressionants… però res ha aturat que el Parlament hel·lè aprovi els plans de la troika, gràcies a la majoria de conservadors i socialistes.  En quant a la Primavera Àrab, en una realitat socio-econòmica i cultural totalment diferent a la europea, on sí s’han donat les condicions pel triomf de les revolucions, van encaminats a la realització d’eleccions democràtiques per tal de renovar les institucions, no per pas destruir-les i, pel camí, s’hi han deixat unes quantes vides humanes.

ISLÀNDIA: Del carrer a les institucions.

Sense cap lloc a dubte, per mi, la fita realista que ens haurem de marcar els partits d’esquerres europeus passa inevitablement per Reikiavik, sense caure en cap mena d’idealització romàntica, ni pensament utòpic. Tot i que és un estat molt petit i un microcosmos polític, les bases del seu model han de ser un far: unes protestes ciutadanes que van produir  un canvi radical de mentalitat i de política amb assemblees ciutadanes que elaboren una nova Constitució, lluita contra el frau fiscal amb judicis als culpables de la Crisi o referèndums sobre el rescat bancari. Islàndia, sota un govern ecosocialista per cert, va tancar 2011 amb un creixement del PIB que triplica la zona Euro i que va en augment, amb un atur, tan sols del 8%. No es va vessar ni una gota de sang en el procés.

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (I): Fraccionalisme vs Unitat

Inicio  un seguit de reflexions sobre quin ha de ser el futur de l’esquerra avui  en un moment on tot sembla abocat a la transformació; una cruïlla de camins on molts partits i persones s’han trobat, sense saber ben bé cap a on tirar. Aquí la meva humil aportació al debat!.

El futur de l’esquerra passa per la subdivisió fins a l’infinit en grupuscles cada cop més minoritaris i marginals? O per bastir un ampli Front Popular que pugui donar una resposta plural i unitària al Tsunami neoliberal, xenòfob i neocon que estem sofrint? Des del meu punt de vista el fraccionalisme caïnita ha estat el principal enemic de l’esquerra al llarg de la Història, com si del mite de Sissif es tractés, sembla que els partits que estan a l’esquerra del PSOE estiguin condemnats eternament a pujar la pesada pedra de la unitat fins al cim d’una muntanya i , un cop al cap de munt, deixar-la caure  fins a la seva base, per tornar a començar de nou.

Ho vàrem veure a la passada manifestació contra la Reforma Laboral: una àmplia marxa on tothom rebutjava frontalment aquesta reforma que carrega les retallades a l’esquena dels trebalaldors, però cada un des de la seva etiqueta particular, temerós de barrejar-se amb els qui no combregaven al 100% en tot. Podíem veure pancartes de CCOO, UGT, CGT, CNT, PSC, ERC, ICV, EUiA, PCC, PSUC-viu, POR, PCPC, UCE, En Lluita, Revolta Global, Lluita Internacionalista, Anticapitalistes, CUP, Maulets, així com de les diverses Assemblees de Barri 15M ( i segur que encara me n’he deixat la meitat).

Com s’ho fan CIU, PP i PSOE per conviure milers de militants amb punts de vista força diversos sobre molts temes i restar units tant en la victòria com en la derrota? Imagino que en aquest partits el debat teòric i les seves discrepàncies es superen repartint càrrecs a discreció i que les persones que hi militen estan disposades a empassar-se tots els gripaus que calguin amb la esperança de recollir les molles del pastís del poder, algun dia. Una llàstima, però, que aquesta disciplina democràtica no es pugui traslladar de forma constructiva als partits on el debat ideològic és més viu, però el nombre de cadires més baix.

I que en treuen els diversos grupets extra-parlamentaris de deixar la pell dels seus pocs militants en extenuants campanyes electorals on no tenen ni la més remota possibilitat de superar el 0,5% de vot? La seva fe en la utopia els impedeix veure que sense recursos, ni aparició en els mitjans tradicionals, ni diners per fer cartells o pancartes, ni una base sòlida de militància, el seu únic paper en les urnes és enrederir uns minuts el recompte? No els sortiria més a compte entrar en una formació política ja consolidada i estructurada per intentar que aquesta esdevingui quelcom més útil per la transformació de la societat des de les institucions?

Existeix base per construir, encara, una unitat popular de les esquerres? Sembla que ERC està pensant en fronts nacionals amb CIU i el PSC segueix creient que ha perdut vots pel centre i que ha de fer oposició responsable. Però i la resta? Hi ha possibilitats per una possible confluència entre ICV-EUiA amb les diverses formacions que orbiten en torn el 15M? Quin pot ser el factor que desencadeni una unitat política d’aquells que ja estem junts a les places? Una Vaga General? Un possible Referèndum contra les Retallades? La Unitat contra el Feixisme?

El noble art de Criticar.

La xarxa Global ha obert la Caixa de Pandora de la rancúnia i l’odi. Veritables exèrcits de Trolls esputen  i blasmen la seva esquírria pels racons, desfogant així la seva frustració personal per una vida  fracassada, alliberant  la seva insípida mediocritat  en forma de crítiques buides de tot contingut més enllà de l’atac i la desqualificació personal de l’adversari.

Una llàstima, doncs criticar és un veritable art, una noble virtut per la qual es requereixen amplis coneixements sobre el tema sobre el qual es fiscalitzen defectes i virtuts. Jo adoro criticar i em causa una profunda llàstima que aquest recurs dialèctic s’hagi desdibuixat, derivant en una simple col·lecció de pàrvules grolleries que no van més enllà de regurgitar convulsivament “esto és una mierda”.

Jo sempre llegeixo la crítica d’un film abans d’apropar-me a la cartellera, tot i que sovint el meu criteri no coincideixi amb les fílies i fòbies del col·lumnista (o blogger) de torn; però es evident que no disposo de tota la eternitat per deglutir sense pausa totes les produccions audiovisuals que es projecten a les pantalles d’arreu i s’agraeix que algú separi el gra de la palla. La crítica és absolutament necessària per tal que el consum de totes les arts estigui orientada envers la qualitat i les tendències estètiques.

Suposo, doncs,  que aquesta degeneració de la crítica és la merescuda conseqüència de la hiperrrealitat televisiva: aquest mon paral·lel que ha substituït la vida social on analfabetes mal operades competeixen en brams, renills i grunyits, com si d’una soll de truges posseïdes es tractés. Combats dialèctics sobre futileses esperpèntiques on s’erigeix vencedor qui alça més el to de veu i prostitueix millor els seus escrúpols.

Si una cosa he aprés en aquests anys de blogger és que intentar debatre amb aquesta mena d’infectes criatures, és una pèrdua de temps absolut. No val la pena rebaixar-se a xipollejar pels fangars de l’odi i la bilis, doncs la ignorància és sorda i no atén a raons. Molt millor atendre debats dialèctics i xocs de punts de vista dispars des de l’argumentació retòrica amb qui valgui la pena i a qui la crítica li serveixi per millorar com a persona.

Cal conèixer el context per entendre una obra?

Ahir, mentre sopava en un restaurant argentí de Barcelona, va sorgir una apassionant discussió a la sobretaula: cal conèixer el context històric i biogràfic de l’autor, per poder fer un anàlisis correcte d’una obra artística ja sigui literària, pictòrica o audio-visual?

“S’ha de ser absolutament modern”
Arthur Rimbaud

Els comensals estàvem dividits en dos bàndols irreconciliables: per una banda dos filòlegs que defensaven a capa i espasa que per fer un anàlisi d’un poema no resultava de cap interès conèixer a quina etapa de l’autor pertanyia, que les circumstàncies personals i polítiques del moment en el qual es va gestar un text eren pura anècdota i no aportaven cap mena de dada complementària a la obra i que, en tot cas, la seva lectura ja ens donaria els elements suficients per entendre-ho, sense que resultés necessari fer una documentació extra.

A l’altre banda de la taula estàvem asseguts dos historiadors que afirmàvem apassionadament que cada obra d’art no és més que la conseqüència de totes les influències prèvies de l’autor, les seves circumstàncies sòcio-econòmiques personals, el seu estat psicològic i l’entorn artístic i ideològic en el que vivia. No podíem entende com es podia profunditzar en l’anàlisi d’una creació ometent tota aquesta informació.

Com algú pot arribar a entendre la poesia del precursor de la modernitat francesa,  Arthur Rimbaud, sense saber que va ser un “enfant terrible”, que als 16 anys es va escapar de casa, en plena guerra amb Prússia i en mig de la revolució que dona lloc a la “Comuna de París”, on coneix la obra de Baudelaire i viu una escandalosa relació homosexual amb el poeta simbolista Paul Verlaine?

Els meus col·legues filòlegs defensaven que la obra de Rimbaud es podia llegir perfectament sense aquesta informació prèvia, que la seva bellesa estètica i la seva estructura interna eren suficients per comprendre com la seva obra clau,”Una temporada al Infern” , va obrir les portes a l’avantguardisme i la modernitat de la literatura francòfona.

Per mi aquesta postura peca d’excessiu idealisme, veient la obra com un element aïllat i intemporal en mig d’un univers de conceptes abstractes, sense entendre que al darrere hi han persones humanes que tenen sentiments derivats de les seves experiències reals i que la seva creació no és rés més que la expressió material d’aquest sentiment.

Clar que per als historiadors els textos no son més que eines per comprendre l’evolució de les societats, mentre que pels filòlegs un text és una finalitat en si mateixa! Que n’opineu?

Halloween o Castanyada?

Davant la propera celebració de Tot Sants i l’etern debat entre si celebrar o no Halloween i/o la Castanyada, m’agradaria plantejar algunes preguntes retòriques:

– Quin ús social tenen les nostres tradicions? Repetim rituals, presumptament ancestrals, com un mer exercici de perpètuament d’usos i costums obsolets i anacrònics o aquests són els eixos vertebradors de la nostre societat, l’herència antropològica de les generacions anteriors?

– En un món globalitzat i multicultural, on existeix una sol marc conceptual derivat d’un mateix mercat sense fronteres, quin lloc ocupen les tradicions locals i nacionals? Son la darrera resistència davant els tentacles del individualisme, que pretén trencar tots els nostres lligams col·lectius, o pel contrari, son un producte mercantilitzat més?

– Es possible participar d’una tradició pròpia d’una cultura que no és la teva, pel simple fet de trobar-la divertida? O bé estem obligats i pre-determinats des del naixement a participar del nostre folklore, encara que ens sembli d’allò més  absurd i avorrit? Es la cultura un bufet lliure d’infinites combinacions o un corsé que ens oprimeix i esclavitza a un bucòlic passat de barretines i trabucs?

– Si una tradició local es generalitza arreu del planeta, mentre que altres desapareixen esborrades en l’oblit,  es tracta d’una mostra de darwinisme cultural i adaptació al medi i als temps o bé és una demostració un imperialisme comercial i colonialisme mercantil?

– La convivència de diferents visions culturals i tradicions en un mateix espai, és un signe de modernitat i interculturalitat, o una agressió imperdonable envers les arrels immutables de la nostre raça i nació? El futur ens porta cap a una síntesi postmoderna de tradició i modernitat, localismes i aportacions globals? O cap a la imposició d’un sol model cultural perfectament adaptat i definit pel mercat transnacional?

-Existeixen unes tradicions objectivament millors que altres o tot depèn de la nostre perspectiva, opinió i percepció, modulats segons ens hagin educat, com defèn el relativisme cultural?

PD: Sabieu que a la Catalunya Medieval es practicava Halloween?

El 15M i l’Aliança de les Generacions Alternes

Si un bon dia us passeu per cap de les múltiples assemblees de barris i pobles que s’han estès per la nostre geografia, arran del moviment social del 15M, és ben possible que us adoneu que, amb  comptades excepcions,  la piràmide demogràfica de les persones que en formen part es troba absolutament polaritzada:

– Per una banda trobaríem a la gernació de la que jo formo part, joves d’entre 25 i 32 anys que formen el gruix del moviment. Persones que tenim la més àmplia preparació acadèmica de la història, accés xarxes socials i a tota mena d’informació, però que ens veiem abocats a un incert futur de precarietat laboral i explotació social.

– Per altre banda, tenim als jubilats i jubilades. Iaios que van lluitar contra el feixisme a la postguerra (o fins i tot a la guerra), des de les associacions de veïns, els sindicats i els partits i que veuen amb llàgrimes als ulls com tot el benestar que van construir s’esfondra i els inspira il·lusió aquest nou moviment social on, a més, hi poden anar a passar la tarda desfogant la seva indignació. És també la generació de Stephen Hessel i, en part, d’Arcadi Oliveres, algunes de es cares més distingides d’aquest moviment.

Doncs bé, com haureu deduït, aquí hi ha un buit sospitós corresponent a la massa situada entre els 32 i els 65 anys. Clar, jo vaig pensar que potser la població situada dins aquests paràmetres demogràfics estava molt enfeinada cuidant els fills, o bé, tenien la vida solucionada amb un treball fixe que no els donava cap motiu per a la indignació. Quin misteri!

Així doncs li vaig preguntar als meus pares per quin estrany motiu la seva generació, que va viure el Maig del 68 i la Transició, es mostrava tan apàtica envers acampades i assemblees. La meva mare, amb el seu pragmàtic economicisme, em va etzibar que la única forma de sortir de la crisis era creant ocupació i que, mentre el 15M no es constituís en una empresa capitalista emprenedora, a ella no li veurien pas el pèl per allí.

Posteriorment un article del catedràtic d’Antropologia Social Carles Freixa a El País em va donar un xic de llum a l’assumpte: A l’antropologia clàssica existeix la teoria segons la qual els canvis socials es produeixen per un enfrontament entre les generacions consecutives (pares/fills) i per una aliança entre generacions alternes (avis/nets). La revolució és , per tant, un trencament abrupte en la cadena de transmissió de bens i poder entre una generació i la següent

Així doncs veiem com el poder polític, econòmic i social es troba concentrat en la “Generació Absent“, gent d’entre  32 i 65 anys, que té uns índex d’atur molt més baixos que els joves, acumulen tots els contractes indefinits, no els preocupen massa les retallades en educació (ja no estudien) ni en sanitat (encara no tenen les malalties de la vellesa). Han perdut tota il·lusió i esperança en un canvi que en el fons ni desitgen, doncs a ells ja els hi va bé el sistema tal com està. I de ben segur que desconfien i molt d’aquest estrany moviment que els pretén fer la pinça entre els seus fills i els seus pares.

PD: Totes les fotografies son de Imaginium.es i pertanyen a l‘Assemblea de l’Hospitalet, de la que en formo part.

Que és una “Nació”?

Dintre de la terminologia política no existeix cap altre terme tan ambigu, subjectiu i discutible com la definició del mot “Nació”. Aquesta idea abstracte, inventada per la burgesia romàntica i conservadora del segle XIX, en un principi va servir per contrarestar les ideologies de classe (anarquisme i socialisme), així com la concepció il·lustrada i racional de “ciutadania” sorgida de la Revolució Francesa; però afortunadament ha evolucionat de formes molt diferents, algunes interessants i d’altres totalment rebutjables.

Però és possible arribar a una definició universal de “Nació” que sigui vàlida i acceptable per tots els pobles del món i ideologies existents? Analitzem doncs els diferents significats que s’han donat per aquest concepte:

1.- La Nació és un Estat

-> La versió jacobina francesa, segons la qual  no hi pot haver més d’una nació dins un estat. Aquest model tendeix a la uniformització cultural, imposant una sola llengua i identitat a tots els habitants, per tal de generar una adhesió al Govern  Les nacions, per tant, serien entitats mutables en funció del traçat de les seves fronteres i, per tant, de les victòries dels seus exèrcits. Aquesta definició mai serà acceptada per pobles que han estat envaïts o colonitzats per potències imperialistes.

2.- La Nació és una Llengua

-> Definició extremadament problemàtica en un món globalitzat i multilingüe, on tothom sap parlar diversos idiomes i en un mateix territori, com Catalunya, s’en arriben a xerrar més de 200. Els partidaris d’aquesta opció, no obstant, reivindiquen la llengua pròpia i veritable d’un espai geogràfic; de nou un punt força discutible: quina parla és més pròpia la llengua ibèrica ja desapareguda o les llengües romàniques, dialectes evolucionats del llatí imposat per les armes? Per altre banda caldria tenir en compte casos com tots els territoris de parla anglòfona i castellana que engloben milions d’habitants, molts d’ells identificats amb nacions diferents.

3.- La Nació és una Cultura

-> I que és una “cultura”? El “heavie” pot ser definit com Nació? Tenen una mateixa forma de vestir i pentinar-se, escolten la mateixa música i van als mateixos concerts, no diguem ja el Hip Hop! I en tot cas: si totes les persones del primer món tenen uns mateixos referents compartits i socialitzats mitjançant Internet i els mitjans de comunicació, podem afirmar que ja som una sola Nació universal?

4.- La Nació és una Religió

-> Definició que pot ser molt útil pel conflicte àrabo-israelí, pel cas de Pakistan-India o pel xoc de civilitzacions que impulsen des del 11S els extremistes ultracristians, per una banda, i Al-Qaeda per l’altre, però poc més. Normalment la majoria de conflictes entre nacionalismes a la història s’han donat en territoris veïns amb una mateixa religió.

5.- La Nació és una Raça

-> La versió més extrema, defensada per Adolf Hitler, Sabino Arana i la ultradreta racista en general, que consisteix en creure que les nacions troben als gens i s’hereten de pares a fills. Actualment existeix un gran consens en biogenètica que afirma taxativament que les races no existixen dins l’espècie d’Homo Sàpiens. La cultura i els sentiments no es poden heretar i les diferències físiques entre grups de població son tan infinites com les combinacions genètiques i, per tant, existirien tantes nacions com individus.

6.- La Nació és una Identitat/Sentiment

-> Després de la caiguda del mur de Berlín desapareix la identificació racional i econòmica de les persones envers la seva classe social i el seu lloc dins les relacions econòmiques, enfortint les identitats en altres aspectes, com les sexuals i nacionals, pel simple fet de voler pertànyer a un grup. Això, però, és un calaix de sastre absolutament subjectiu, on podríem entendre que els Gais i Lesbianes son una Nació, ja que tenen una identitat molt determinada per la seva orientació sexual, desenvolupant símbols i espais propis. Una sola persona pot tenir identitats múltiples i en un mateix espai poden conviure infinites identitats.

7.- La Nació és un territori amb Història.

-> Bé, tots els territoris tenen història i passat, afortunadament per la meva professió. Com ho valorem doncs? La prehistòria és el període que suposa el 99,9% del passat universal, el problema és que no tenim ni idea de quines identitats, llengües, religions i sentiments tenien els pobles prehistòrics, els quals no van desenvolupar estructures estatals i les seves característiques tecnològiques son força semblants arreu d’Europa en cada moment. Molts nacionalistes, però, agafen un moment concret del passat, l’idealitzen ocultant altres episodis anteriors i posteriors i s’obsessionen en retornar a aquell idíl·lic paradís perdut.

Doncs res, espero que algun nacionalista em tregui immediatament dels meu dubtes i m’aclareixi aquesta confusió terminològica, amb una definició que s’ajusti a tots els nacionalismes existents, permetent-nos aclarir per sempre més quantes nacions existixen i quines són.  

Es la “Utopia” un concepte de dretes?

Normalment s’associa la “Utopia“ a l’esquerra, ja que aquesta se suposa que vol transformar la societat de dalt a baix, envers una dreta conservadora reticent a tot canvi, a qui ja li estan bé les desigualtats del present. Aquesta valoració, però, és del tot burda, simplista, superficial i no s’adiu en absolut a les tradicions filosòfiques, com veurem a continuació.

El concepte “Utopia” va ser gestat pel filòsof humanista cristià Tomàs Moro, conseller d’Enric VIII que va ser condemnat a mort per la seva fe ultra-catòlica que el feia reticent als canvis de l’anglicanisme. Moro imagina al seu llibre “De optimo reipublicae statu, deque nova insula Vtopiae” (que no deixa de ser una versió moderna de la República de Plató), com seria una societat idíl·lica,  on tothom viva alegrament en harmonia amb la natura bucòlica-pastoril, amb tolerància religiosa i el govern d’un Príncep escollit per un Consell d’Ancians entre 4 candidats proposats pel poble.

Ja amb anterioritat a Moro, altres filòsofs cristians havien teoritzat sobre la societat  meravellosa i perfecte, com Sant Agustí al llibre “La Ciutat de Deu“, on imagina un món sense pecat, on han estat expulsats els fills de Caïm i tothom viu en harmonia espiritual en pau i justícia dins un regne de Crist. Amb posterioritat a Moro, altres religiosos varen escriure opuscles i llibres desenvolupant l’idealisme utòpic, com el monjo dominic Tommaso Campanella al segle XVII.

Al segle XIX varen sorgir dues corrents ideològiques de l’esquerra fortament influenciades per aquest idealisme fantasiós: el socialisme utòpic i l’anarquisme, dos moviments amb bases teòriques molt pobres, però que van presentar aquestes “utopies obreres” com a fites a seguir, confrontant-los amb la realitat del s.XIX, donant esperança als treballadors explotats i orientant-los cap a la consecució d’objectius futurs, tot i que mai van poder dur a terme cap dels seus principis teòrics.

Amb l’aparició de Karl Marx i el socialisme científic, tot això queda immediatament superat i anacrònic, doncs el materialisme històric planteja una veritable revolució de pensament: no hem de partir d’una utopia idealitzada per tal d’imposar-la a la societat actual, sinó que primer s’ha de realitzar un anàlisi objectiu de la realitat present, plantejant objectius realistes i pragmàtics per transformar-la.

Lamentablement alguns dels seus seguidors més fanàtics ho van entendre just al revés i es van dedicar a fer gulags, matances, purgues i dictadures totalitàries per imposar a la societat models utòpics que eren presentats com meravellosos i fantàstics sobre el paper. I quelcom semblant va passar a l’extrema dreta de Hitler i, de fet, en tots els sistemes totalitaris: el filòsof Karl Popper ja va advertir de que la creença fanàtica en la bondat absoluta d’un plantejament polític  (el que sigui) porta inexorablement a l’extermini de tots aquells ciutadans que no comparteixin aquest model, ja que son una mera nosa per la consecució de la utopia.

I jo em pregunto: Es necessària aquesta “utopia” fantasiosa, ingènua i pueril per tal de desenvolupar plantejaments revolucionaris i transformadors? No és  una enganyifa alienadora, com el cel pels creients, per tal de que ens oblidem de la realitat social que ens envolta? No seria millor retornar als principis científics i inductius del marxisme original, plantejant que tot objectiu polític futur ha de ser la conseqüència final d’un profund anàlisi del present i de les seves contradiccions?

Reflexions sobre els Indignats a Israel

Ahir a la tarda 300.000 persones vàrem sortir als carrers de les diferents ciutats israelites per protestar contra les mesures econòmiques del govern d‘ultradreta sionista de Bejamin Netanyahu, esdevenint la mobilització més important de la seva història recent. Aquestes son algunes de les meves reflexions al respecte:

1.- L’Esquerra Jueva encara existeix: Banderes roges i imatges del Che als carrers de Tel Aviv… pensava que no viuria per veure-ho! Israel va tenir una esquerra marxista molt important en els seus inicis amb el moviment col·lectivista dels Kibutz, granges amb un funcionament assembleari; però actualment l’esquerra jueva estava completament desapareguda de l’escena política, amb un ridícul Partit Laborista mesell col·laborador de la dreta ultranacionalista i l’únic partit polític d’esquerres amb cara i ulls, Meretz,  aïllat al grup mixt amb 3 diputats, guerres internes i escissions.

2.- Males notícies per l’antisemitisme de la ultraesquerra europea: Aquells membres dels moviments més fanàtics  antisistema que s’havien dedicat a revifar els perjudicis antisemites presentant a tots els jueus com malvats banquers poderosos i sanguinaris colons imperialistes, s’hauran de menjar els mocs. A Israel també existeixen persones explotades econòmicament, capaces d’articular moviments socials de classe.

3.- Les Revoltes Àrabs a Jerusalem: De la mateixa forma que a certs sectors del nacionalisme català quasi els explota el fetge quan van veure marxes del 15M a Madrid, pancartes en castellà o solidaritat amb la repressió a Puerta del Sól, de ben segur que els rabins ortodoxos es deuen estar estirant dels tirabuixons veien com les revoltes que es vàrem iniciar a Tunis i Egipte, es passegen davant del Mur de les Lamentacions.

4.- Una oportunitat per la Pau? El que no ha aconseguit Barack Obama ho està a punt de fer els indignats: un Netantahu acorralat i enfonsat a les enquestes. Si la política israelita es mou en torn a l’eix esquerra-dreta, es podrien eclipsar per fí els discursos ultranacionalistes i religiosos que han enverinat la societat, portant l’electorat al fanatisme irreconciliable. Sens dubte les reivindicacions socioeconòmiques poden ser perfectament compartides pels palestins, obrint una escletxa cap a una solució definitiva al conflicte.

5.- I Rahola que hi diu? Es una pena que la fanàtica diva sionista, amb un discurs força similar al assassí de Noruega, hagi desaparegut de la Televisió pública (per fi!). Així doncs ens quedarem sense saber que hi diu aquest escurçó neocon(vergent) que tant ha criminalitzat al moviment 15M, als indignats i a l’esquerra, al mateix temps que es desfeia en lloances envers l’estat jueu.