Reforma o Revolució: Un Debat Obsolet?

La principal línia divisòria ideològica de l’esquerra de tradició marxista durant tot el s. XX va ser entre reformistes i revolucionaris. La ruptura es produeix just ara fa un segle, el 1914, dins la II Internacional quan els reformistes decideixen donar suport al conflicte bèl·lic enduts per l’eufòria nacionalista; mentre que la corrent revolucionaria, pel contrari, es manté fidel al internacionalisme pacifista i s’escindeix fundant la III Internacional, que el 1919 es converteix en comunista arrel de la revolució russa, anomenant-se “Komintern“i provocant la divisió de tots els partits socialistes europeus en socialdemòcrates (reformistes) i comunistes (revolucionaris).

Però aquesta divisió té sentit un segle més tard? Avui dia els partits anomenats socialistes han renunciat a tota reforma, tret d’algun toc de maquillatge estètic en terrenys no econòmics, al abraçar el neoliberalisme i les institucions que regeixen les lleis del mercat a escala  global. Per altre banda, després de la caiguda del bloc soviètic, ni el partit comunista més arcaic i tronat es planteja tornar a una dictadura de partit únic, on un reduït i gerontocràtic grupuscle de buròcrates reunits en torn d’un fosc Comitè Central determina de quin color es portaran les camises la següent temporada, per enviar al gulag a qui se’n posi una d’un altre color.

Que vol dir avui Reforma? I Revolució? Es podrà repetir mai el context d’una revolta popular violenta que sigui capaç de derrocar un sistema, com el 1789 o el 1917? La Primavera Àrab ha aconseguit canviar amb profunditat alguna cosa? La Independència de Catalunya o la proclamació d’una III República Espanyola dins d’un lliure mercat, seria una reforma o una revolució? Bé, Grècia o Portugal ja son repúbliques suposadament independents i no sembla que els hi vagi gaire millor. Un govern que nacionalitzés bancs i sectors energètics sense tocar ni una coma de la Constitució (legalment es perfectament possible) seria més reformista o més revolucionari que un altre que realitzés un Procés Constituent amb referèndums, assemblees populars, càrrecs revocables o limitació de sous però amb els hospitals i escoles privatitzades per pagar deutes als bancs? Es pot adaptar el capitalisme a un rostre humà, democràtic i participatiu?

Quan parlem de ruptura en l’statu quo ens referim a canviar el marc legal o la relació entre capital i treball? Volem donar una aparença més ètica i participativa a una democràcia capitalista i liberal, o bé aconseguir que les persones visquin materialment millor, independentment del marc legal i territorial en el que es produeixi? Bé, aquest dilema no es precisament baladí, es just el debat entre la nova esquerra postmoderna post-15M i la antiga de tradició marxista i sindical. Òbviament la solució utòpica seria tindre-ho tot alhora, però el socialisme científic sempre ha alertat del perill de caure en puerils utopismes romàntics.

A voltes em dona la lleugera sensació que en el context polític actual s’ha sacralitzat la ruptura com un fetitxisme, convertint el trencament en una paraula màgica, un interruptor amb el qual només polsar-lo  tots els problemes es solucionaran de cop. Com ja he explicat, no existeix res més demagògic i populista que plantejar una lògica de pensament màgic on un canvi estètic en el marc transformarà en seu contingut, sense cap dificultat ni impediment, negant així la complexitat de la problemàtica socioeconòmica actual. Però al mateix temps, tampoc existeix una idea més temptadora i electoralment llaminera per mobilitzar les masses enfurismades envers un messianisme rupturista. 

Es necessària una tabula rasa i començar de zero sense comptar amb els aspectes positius de la realitat actual? Cal un foc purificador que elimini tot allò que faci la menor olor a antic com quan els revolucionaris francesos es van dedicar a canviar els noms dels mesos, els dies de les setmanes i el nombre de segons que tenia cada minut, simplement per una malaltissa obsessió adanista per la novetat? Cal una redifinició conceptual que ens aclareixi que vol dir avui revolució i reforma dins un sistema econòmic global i post-industrial?

Feudalisme i Vassallatge Universitari

Molt s’està parlant darrerament de l’endogàmia i privilegis d’una suposada “casta” política. Precisament alguns dels udols més barroers, rancuniosos, sectaris i excloents provenen d’un altre món que en alguns casos ha arribat a ser molt més tancat, antidemocràtic i aïllat de la realitat laboral: els departaments universitaris. En la meva trajectòria política mai he vist tanta enveja, travetes, punyalades, caïnitisme o ferotges lluites per aconseguir poder i diner com en algunes facultats.

No dic que sigui la norma ni molt menys, però en certs departaments he arribat a presenciar una rèplica exacte del sistema de vassallatges i fidelitats que es vivia a Europa durant el feudalisme medieval. Una piràmide jeràrquica on els catedràtics, amb sous exorbitants i poques hores de docència, ocupen el vèrtex de poder; per sota tenen als diferents professors titulars, aquests, el seu temps tenen una cort de retallables professors precaris, i just per sota els més pringats de tots: els becaris de tercer cicle.

Un sistema de poder que en ocasions permet atorgar beques als vassalls més fidels, tot i que les seves notes potser no siguin les més brillants, que converteixen les oposicions per places fixes en un fals teatre on el designat a dit aconsegueix sempre la plaça, tot i tenir un currículum pitjor que els competidors desafectes. I ai del pobre del que gosi desafiar aquest sistema! He vist doctorands ser expulsats d’un projecte, simplement per tenir amistat amb estudiants d’un grup d’investigació rival.

Que augmenten les privatitzacions i el preu de les matricules? Que hi ha precarietat absoluta en el món laboral d’una disciplina?  I que? Que els importa a certs catedràtics i titulars que tenen la seva vida resolta i mai han conegut l’atur? En comptes d’unir-se per fer front a la misèria, les retallades han incentivat la ferocitat de les punyalades fratricides i la velocitat en que es destrueixen les ments més brillants que gosen fer ombra a una vaca sagrada. Algunes Dives dels Departaments sempre secundaran, amb rimbombant retòrica revolucionaria, tota vaga que els permeti donar encara menys docència per tal de poder dedicar més temps a ordir i tramar conspiracions per aconseguir un nou microscopi, emprant becaris com a mers peons en el seu particular joc de trons.

A vegades em pregunto si certs personatges recorden que l’estat els paga per crear coneixement útil i públic, doncs el fosc secretisme amb que guarden els resultats de els seves investigacions fa pensar el contrari. Per ells tota cautela es poca davant els grupuscles conspiradors dels equips rivals; la socialització de la ciència i les humanitats es el de menys, un fútil passatemps prescindible. I clar, com han de preparar ells als estudiants per al món laboral real si mai l’han conegut? Viuen tan obsessionats en perpetuar el seu punt de vista sobre una matèria, una veritat que han imposat com a absoluta amb l’únic pes del seu càrrec i poder, que només els preocupa trobar ments joves i dòcils a qui domesticar per tal que repliquin la seva teoria un cop ells ja no hi siguin. I això en l’afortunat cas que investiguin i no es limitin simplement a llegir esgrogueïdes fotocòpies amb caduca bibliografia dels anys 50’s, clar.

I no, en cap cas estic defensant cap mena de liberalització o privatització del ensenyament, al contrari. Es perqué m’estimo la universitat pública que em sap tan greu veure com persisteix en el seu interior un sistema de feus i castes, allunyada de la meritocràcia i d’una democràcia real, que amb prou feines si es dona entre els alumnes.

Cinc Reflexions sobre Can Vies

Recordo el primer cop que vaig entrar a Can Vies, deuria tindre com 16 anys i a dins hi feien una exposició fotogràfica. En altres ocasions van ser festes de música petarda, xerrades i, sobretot, la imprescindible Festa Major Alternativa de Sants i el seu mític cercatasques. Després del desallotjament del CSO La Hamsa, era el darrer bastió al barri del mític moviment okupa dels anys 90’s i, sens dubte, un element simbòlic de resistència. Aquí algunes reflexions al respecte:

1.- Imagineu per un moment un bosc, sec, sense tallafocs, ple de matolls i ben xop de benzina; de sobte algú se la ocorre la meravellosa idea de llençar un misto encès. Oi que no cal ser gaire espavilat per saber que allí hi haurà un incendi? Doncs quelcom similar ocorre amb la crisi i la violència social.  Ja el mesolític, fa uns 12.000 anys, tenim documentades matances violentes arreu d’Europa i al nord d’Àfrica, relacionades amb la  crisi ecològica/demogràfica produïda per l’extinció dels grans animals plistocènics, com explico més detalladament a Patrimonicidi. La gent quan no té menjar es torna violenta i això ha passat sempre. Els anàlisis polítics i, sobretot els científics socials, han de superar la boba moralina de hippy cristià, esgarrifant-se per quatre flametes, per tal d’entendre les causes i factors socioeconòmics que provoquen aquesta situació: desnonaments, atur, retallades, plans urbanístics depredadors, una Govern municipal que ha oblidat les persones, prepotència i abusos policials…

2.- La violència no dona vots i es una estratègia electoral nefasta. A Gamonal, escenari de  recents disturbis molt similars, ha guanyat per primer cop les eleccions europees el PP quan normalment era un indret de vot socialista. Als comicis francesos del Juny de 1968, celebrats just després de les revoltes estudiantils del Maig del 68, la dreta de la Unió de Demòcrates per la República liderada pel general Charles De Gaulle va sortir enormement reforçada amb un 38% de vot, mentre socialistes i comunistes s’ensorraven perdent gairebé la meitat de diputats. De la mateixa forma que l’any 1968 el Partit Republicà va guanyar les eleccions presidencials nord-americanes amb Richard Nixon sota el lema “Llei i Ordre” per fer front a les movilitzacions dels drets civils i contra la guerra del Vietnam. Per tant, es força probable que CiU estigui tractant de recuperar espai polític mitjançant una imatge de ma dura.

3.- Les revoltes socials son el principal tret identitari de Barcelona. Ni modernisme, ni Olimpíades, ni punyetes. La Ciutat Comtal no es va guanyar el sobrenom de “Rosa de Foc” en concursos florals, precisament. Sense ni mirar bibliografia em venen al cap: Revoltes antisemites i progoms (1391), Motins de la Biga i la Busca  (1425-136), Corpus de Sang (1640), Bullangues anticlericals (1835), Revolta civil contra les polítiques lliurecanvistes d’Espartero (1842), Revolta de les Quintes (1870), Setmana Tràgica (1909), Vaga General de 1917, Vaga de la Canadenca (1919), Revolució Social Antifeixista (1936), Fets de Maig (1937), Caputxinada (1966), Mobilitzacions Antiglobalització contra el Banc Mundial (2001), assalt al Parlament per membres del 15M (2011). Per tant, que ningú em vingui ara fent-se el sorprès ni amb falòrnies etnicistes com “Els catalans som un poble alegre i pacífic” que no cola.

4.- La dreta nacionalista de CIU-ERC ha embogit. Núria Feliu plorant a RAC1, assegurant entre gemecs que estava aterrida de baixar al barri perqué uns okupes del Baix Llobregat havien trencat una jardinera i que son gent molt dolentota perqué a la Festa Major no la van ajudar a guarnir els carrers (podcast: Versió RAC1, 29/05/14, emès les 16h, a partir de minut 40); El dirigent de la sectorial d’immigració de CIU Àngel Colom parlant amb el neonazi Lluís Coromines (nº3 a la llista de PxC de l’Hospitalet  a les municipals de 2011) sobre com s’haurien d’expulsar del país els okupes que no fossin de raça blanca. L’economista d’extrema dreta neoliberal Xavier Sala i Martín i l’ex-Conseller d’ERC Joan Huguet assegurant que hi ha una conspiració per part dels serveis secrets del Ministeri del Interior per desestabilitzar el procés independentista i ocupar policialment Catalunya. Comentaristes del Diari Ara demanant la intervenció dels Cascos Blaus de la ONU. En el seu món il·lusori de les Tres Bessones i Puff el Drac Màgic, on no existeix la crisi ni cap conflicte social,  no entrava en el guió que de sobte esclatés una revolta en clau esquerra-dreta. Us deixo amb els deliris psicòtics en que ha degenerat tot plegat en el fòrum ultranacionalista Racó Català (una mena de Foro Coches per Boixos Nois):

5.- Tot i les simpaties que pugui tindre envers Can Vies, tampoc puc oblidar-me de reiterar un cop més les crítiques envers el Moviment Okupa en si, com ja vaig dir fa temps. Mentre que un col·lectiu similar com la PAH ha esdevingut un referent ineludible d’empoderament i transformació, rebent simpaties de tota la societat, els okupes segueixen generant un rebuig absolut en totes les enquestes que pregunten sobre el tema. El sectarisme ideològic, estètic i musical (amb dignes excepcions) els ha impedit teixir complicitats amb el moviment veïnal, sindical o polític, rebutjant transformar la societat per conformar-se a construir petites bombolles d’aparent alternativitat (tot i que es segueixen donant actituds de testosterona patriarcal, es funciona amb diners, s’utilitzen productes produïts en industries capitalistes…), això quan no es limiten, simplement, a ser espais on anar a consumir droga, veure kalimocho i escoltar punk.

Reflexions Arqueològiques i Històriques sobre el Vegeterianisme

L’altre dia a l’agrupació local d’ICV a l’Hospitalet vam organitzar un debat amb associacions i moviments socials dedicats a la defensa dels drets dels animals. La destacada activista Aïda Gascon va treure el tema del vegetarianisme/veganisme i la possibilitat d’una societat humana que visqui sense menjar carn animal. Els seus arguments giraven entorn a que la quantitat d’aigua i de terra vegetal que es destina a la criança d’animals resulta ecològicament insostenible en el temps, així com el maltractament i la massificació animal en les granges industrials. Com a arqueozoòleg, però, vaig fer una contundent intervenció explicitant algunes objeccions que a mi em presenta des d’un punt de vista arqueològic/antropològic:

Reproducció d’un grup d’Homo Habilis descarnant una zebra fa 2 milions d’anys

1.- Evolució homínida: Els Australopitecs (4.000.000 ANE), segons ens mostren els anàlisis d’estries de les seves dents, eren completament vegetarians. A partir de l’Homo Habilis (2.500.000) es comença a consumir carn, segurament amb una carronyeria oportunista que deriva en caça intensiva fa 1.700.000 anys amb els primers homínids d’Europa. Des d’aleshores mai s’ha documentat cap exemple d’una societat que no s’alimenti d’animals. El consum de carn, per tant, es molt anterior al sorgiment de la nostre espècie i està plenament lligada a la nostre evolució biològica.

2.- Domesticació animal: Les ovelles, cabres, vaques, porcs, gallines, cavalls, gossos o gats son espècies artificials creades per l’home a partir de la domesticació d’espècies salvatges i no sobreviurien en llibertat sense l’alimentació que els aportem nosaltres. La revolució neolítica, amb l’aparició de la ramaderia, va ser absolutament fonamental per fer un canvi demogràfic al planeta passant d’un creixement anual del 0,03% del mesolític al 1% de finals del neolític.

3.- Paper dels animals en l’economia de les societats pre-industrials: La religió hindú va prohibir el consum de la vaca ja que, com va demostrar l’antropòleg Marvin Harris, aquest animal es imprescindible per generar adob i per fer servir l’arada. Tot i aquest tabú alimentari, les vaques son consumides per les castes inferiors, esdevenint un mecanisme de redistribució alimentaria. Molts països en vies de desenvolupament no podrien sobreviure sense els recursos que obtenen dels animals (llet, pell, força de treball, ossos, plomes, medul·la…)

4.- El perill del Canibalisme: Totes les societats que han tingut mancances de proteïna animal en el medi al llarg de la història, no han esdevingut vegetarianes, sinó caníbals. Tenim nombrosíssims casos de consum de carn humana ja al Paleolític Inferior (Atapuerca 800.000 ANE)  Al llarg del paleolític i del neolític trobem exemples puntuals de persones bullides, rostides o descarnades (cova de Fontebregona, França, 5.000 ANE). A nivell etnogràfic: els aborígens de Queensland (Australia) pràcticaven la caça de nens i dones d’altres tribus davant la menor escassedat animal. L’Estat Asteca, davant la mancança de grans mamífers domèstics o salvatges, practicaven el sacrifici humà massivament, per devorar ritualment les seva carn. L’expedició d’Hernan Cortés va trobar 136.000 cranis humans en una sola fosa a la plaça major de Tenochtitlán. En la IIGM es van documentar casos de canibalisme durant el setge de Leningrad; també durant l’Holodomor, la gran fam viscuda a Ucraïna entre 1932 i 1933.

5.- El mal precedent de Polònia: El 1981 el govern comunista de Polònia va anunciar una reducció del 20% de les racions de carn subvencionada per l’estat, degut a que la URSS emprava 186 milions de tones de gra a fer pinsos i 126 milions de tones al consum humà. Van esclatar revoltes populars per tot el país i el govern polonès va haver d’imposar la llei marcial. El mateix Mikhaïl Gorbatxov va confessar davant el Comitè Central del Partit Comunista el 1988 que si pogués posar 80kg de carn a l’any en el plat de cada ciutadà, s’acabarien tots els problemes socials de cop.

 6.- Limitacions culturals i ambientals: Com s’alimentarien els habitants de les regions del planeta on es pràcticament impossible la pràctica de l’agricultura? Sobreviurien els esquimals sense pescar? Per altre banda moltes cultures i religions, com el judaisme, l’hinduisme o l’Islam, practiquen un consum d’animals basat en les seves creences rituals, plenes de tabús alimentaris i sacrificis en festes destacades. Per tant, eliminar la carn implicaria un fortíssim xoc cultural per a milions de persones.

Estic completament a favor de les mesures destinades a posar fi al maltractament animal, crec que s’hauria de reduir el consum humà de carn, però, veient els casos abans exposats, soc extremadament escèptic davant la prohibició del consum de carn  que podria tenir greus i imprevisibles conseqüències socials. Soc molt més partidari d’aplicar mesures com evitar la sobre-explotació d’aqüífers, prohibir la destrucció d’excedents alimentaris en indústries càrniques, redistribució equitativa i justa dels aliments dins les societats en desenvolupament, consumir productes de proximitat, donar una mort incruenta als animals o prohibir l’ús del sofriment d’animals per coses supèrflues com productes cosmètics o espectacles (no de medicaments, en aquest cas ho veig justificat si es imprescindible).

TEORIA DEL CIGNE NEGRE: Per què les Ciències Socials no poden predir amb exactitud el Futur?

Avui dia molts es pregunten perqué cap Govern va preveure la crisi, mentre l’actual executiu afirma que ja sortim del túnel. Alguns aprenents d’endeví afirmen convençuts que amb la independencia Catalunya tindrà un 10%  menys d’atur i serà part de la Unió Europea, mentre altres auguren una expulsió del tractat de Shcenguen i del Euro, amb un allaus de traficants i contrabandistes com Bielorrussia. A qui hem de fer cas?

Algunes ideologies van creure, en el seu dia, que el futur social i econòmic es podia predir tan sols observant els cicles del passat i pensaven que la història tenia una finalitat teleològica predestinada que determinava inexorablement la nostre existència:

– Hegel,  des de l’idealisme pur, creia que la història segueix una racionalitat moguda per la voluntat de Deu, que condueix a l’home a la llibertat. Les nacions tenen un esperit que es desenvolupa mitjançant la guerra amb la finalitat de materialitzar-se en un Estat autoritari, com a cos racional de la nació. Aquesta es la base de tot nacionalisme.

– Marx i Engels recuperen questa idea però li donen la volta. A partir de les observacions de l’antropòleg evolucionista Lewis Morgan, plantegen que la història es una successió lineal de modes de producció que es transformen mitjançant la lluita de classes i per tant inevitablement després del capitalisme ha de vindre el socialisme. Aquest havia de sorgir a les nacions més industrialitzades, com Alemanya o Anglaterra, però finalment va aparèixer en cultures rurals com Rússia i Xina, que van acabar adoptant el capitalisme en ambdós casos.

– Francis Fukuyama el 1992, després de la caiguda de la URSS, creu que la història ha arribat a la seva fi amb la globalització del capitalisme i la democràcia liberal. Mai més hi hauria cap enemic extern i les nacions viurien en pau i prosperitat. Ell mateix se’n va acabar penedint i retractant després de veure els atemptats a les torres bessones el 2001.

A les eleccions generals de 2004 cap enquesta publicada va predir la victòria electoral de Rodríguez Zapatero. Un fet totalment insòlit i imprevisible, com va ser l’11M, i sobretot la desastrosa gestió que en va fer Aznar i Acebes, va canviar completament la lògica dels fets, mobilitzant el vot de centre-esquerra, que d’altre forma s’hauria quedat a casa.

El filòsof i matemàtic Nassim Nicolas Taleb ha plantejat recentment la “Teoria del Cigne Negre” segons la qual  les ciències socials no poden predir amb exactitud el futur, ja que intervenen esdeveniments “sorpresa” que tenen un gran impacte en la població i canvien  la lògica de la història. Alguns exemples son l’11S, el sorgiment d’Internet, la caiguda de Lehman Brothers o l’atemptat contra l’Arxiduc Franz Ferdinand el 1914 que va donar lloc a la I Guerra Mundial. La ment humana creu que controla el futur per una necessitat psicològica de seguretat i, un cop succeeix un “Cigne Negre”, tothom creu recordar que ho pressentia i en racionalitza les causes. Un cas clar es el de l’esclat de la bombolla immobiliària, a toro passat es molt fàcil dir que era previsible, però fins 2008 tothom signava hipoteques alegrement.

El nom de la teoria ve arrel del la sàtira del poeta llatí  Juvenal (s. I-II dC) “ets més rar que un Cigne Negre“, ja que a l’Europa de l’antiguitat absolutament tots els cignes eren blancs. Però resulta que el 1697 una expedició holandesa, dirigida per l’explorador Willem de Vlamigh, va descobrir que a Austràlia hi havien cignes negres.  Qui s’havia d’imaginar que existia Austràlia a la Roma del segle I?

Així doncs, les Ciències Socials i la objectivitat son un frau, com proposa el relativisme postmodern? NO. En absolut. Simplement el seu camp de treball consisteix en analitzar el passat, comprendre el present i, en tot cas, fer prediccions sobre les possibilitats del que pot succeir en el futur, tenint en compte el marge d’error i plantejant diferents escenaris possibles ordenats segons la probabilitat de que es compleixin.

L’Escletxa Digital als Moviments Socials

El fet que els nous moviments socials, sorgits arrel del 15M, hagin basat la seva ràpida extensió en les xarxes socials digitals, sobretot Twitter, ha comportat un gran nombre d’avantatges  respecte la forma d’organització del S.XX: immediatesa en les comunicacions, horitzontalitat en la presa de decisions, així com una infinita gama d’eines per fer difusió del missatge polític, completament al marge dels mitjans de comunicació tradicionals controlats pel sistema econòmic neoliberal.

Però sens dubte la gran pega que això presenta és l’Escletxa Digital, es a dir, la desigualtat social en l’accés a les tecnologies de la informació i el gran nombre de persones que son pràcticament analfabetes en l’ús de la informàtica o que directament no tenen possibilitats materials per connectar-s’hi.

Segons un interessant treball d’uns estudiants de Biblioteconomia i Documentació, amb dades actualitzades de 2010 arribava a les següents conclusions:

– El 69% de llars a l’estat espanyol disposen d’algú ordinador, dels quals el 57% té connexió a Internet.

– Classe Social: L’accés a la xarxa està completament condicionat pel nivell de renta econòmica. Entre les famílies amb ingressos inferiors a 1.100 euros/mes tan sols un 41% disposa d’ordinador, mentre que les que tenen una renta mensual superior als 2.700 euros el percentatge puja fins al 96%.

– Edat: Entre les persones amb una franja d’edat entre els 16-24 anys l’ús actiu d’Internet es situa al 95,2%, als 25-34 en un 87,6%. A partir dels 35 anys aquest index baixa de forma gradual, on cada franja d’edat té el 50% menys de coneixements informàtics que l’anterior. A partir dels 74 anys arribem a índex purament anecdòtics.

– Gènere: No existeixen desigualtats entre homes i dones en l’accés a la xarxa, excepte en franges d’edat molt avançades on s’arriba a un 10% de diferència a favor dels homes.

– Situació laboral: Entre els treballadors en actiu l’ús d’Internet és del 80%, mentre que e els aturats es força inferior (67%). Per sectors podem veure unes disparitats brutals que varien entre els estudiants, on l’índex d’accés es del 99%, mentre que entre les dones que es dediquen a tasques domèstiques es del 25%.

– Estudis: Una altre variable determinant, doncs l’ús de les Tecnologies de la Informació varia enormement des del 95,7% entre persones amb estudis universitaris i el 25% entre les que no tenen ni el títol de secundaria.

– Comparació amb Europa:  Espanya es troba un 11% per sota de la mitjana de la UE. Pitjor que nosaltres tan sols estan els països de l’antiga URSS, com Romania o Bulgària.

Es a dir, compte en caure en l’idealisme platònic de la fe cega en les xarxes socials com a únic factor revolucionari, tal com creuen al Partit Pirata per exemple, doncs estaríem deixant pel camí a molta gent gran, humil, de classe baixa i escassa formació.

Aquest factor també ens pot donar pistes de l’èxit o fracàs del 15M a nivell geogràfic. Per exemple a la meva ciutat, L’Hospitalet de Llobregat, l’epicentre del moviment indignat ha estat el Barri del Centre, on es concentra la classe mitja, l’índex de persones migrades és menor i es lidera el nombre de títols universitaris.

Per contra a barris com Gornal o Bellvitge, amb una demografia molt envellida, una classe obrera molt humil i un alt nombre de persones amb  risc d’exclusió social, s’han mantingut completament al marge impermeables a aquest moviment. En aquests indrets, igual que a la zona nord on el nombre de persones migrants és molt elevat, la indignació s’ha canalitzat sovint a través de la ultradreta, amb uns resultats de PxC a les darreres municipals que anaven del 5 al 15%

Un tema en el que caldria, si més no, reflexionar-hi!

Contradiccións entre Ecologia Política i Capitalisme Neoliberal

Anteriorment en aquest blog ja vaig reflexionar entre la relació dialèctica que, segons el meu punt de vista, hauria de mantindre el socialisme i l’ecologia, amb l’ecosocialisme com a síntesi. Avui reflexionaré sobre les contradiccions que planteja el sistema capitalista actual amb l’ecologia política, a partir d’unes lectures recents que he fet sobre el tema, amb textos de John Bellamy Foster.

1) Ecosistema vs Mercat: Segons l’ecologia política “tot està connectat entre si” doncs la societat viu dins un ecosistema complexe, amb centenars de variables interconnectades, amb dinàmiques internes auto-compensatòries, com les catàstrofes que regulen la pressió demogràfica; les societats humanes, doncs, haurien de fer el possible per no alterar o descompensar les lleis de la natura, doncs un sobreescalfament del planeta pot acabar generant Tsunamis a Indonèsia o l’augment de la desertització a Sahel, per exemple, les principals víctimes dels quals son els humans. Per contra el capitalisme neoliberal creu que l’únic factor que connecta les societats humanes es l’intercanvi de diner dins un mercat lliure, i que la única llei que ha d’imperar és la busca del màxim benefici individual, negant en tot moment l’existència de canvis climàtics, en contra de l’evidència científica.

2) Economia circular o lineal: L’ecologia planteja un sistema econòmic de forma circular i basat en les lleis de la termodinàmica, on la matèria i l’energia ni es creen ni es destrueixen sinó que es transformen, on cada procés productiu dona lloc a un producte que, un cop consumit, es recicla en un nou procés. Els plantejaments capitalistes, en canvi, plantegen un sistema lineal on hi ha un principi (l’adquisició de matèria prima i força de treball) i un final, amb la transformació del producte acabat en benefici econòmic.

3) La teoria del valor: Com ja sabem per Marx, el sistema capitalista ha universalitzat el “valor de canvi” dels productes, es a dir: la relació entre oferta i  demanda en un mercat autorregulat es el que marca el valor (o preu) tan dels artefactes com dels objectes de treball. Per tant en la teoria neoliberal qualsevol espai o element natural és una matèria prima en potència, en cas que n’hi hagi demanda. Per l’ecologia política, en canvi, com es creu que la natura es regula de forma termodinàmica, el valor recauria en el cost ecològic i energètic que tindria apropiar-se d’una matèria prima per convertir-la en un producte de consum (quelcom força similar a la teoria del valor original de l’economia política clàssica, per cert), doncs explotar la natura sempre tindria un cost.

Vistes aquestes contradiccions queda força clar que l’ecologia política és i ha de ser un plantejament emancipador que ha de buscar superar el mode de producció capitalista. I si és possible abans que es destrueixi definitivament el planeta millor!

ECOSOCIALISME: Una síntesi dialèctica entre natura i societat

En motiu de la propera Xa Assemblea Nacional d’ICV, que tindrà lloc a finals d’Abril, inicio un seguit de posts intermitents sobre reflexions teòriques generals,  ja que el partit que ha estat el motor i l’avantguarda  intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, des de 1936, ho ha de seguir sent si no volem caure en una mera rebequeria estètica sense cap mena de profunditat ideològica, com fan altres. Començo avui reflexionant sobre que és l’ecosocialisme

1) L‘ecologia política ha de superar l’infantilisme idealista i romàntic de fascinació per la bellesa del paisatge o la tendresa envers els animals, per arribar a un nivell de maduresa teòrica adquirint eines analítiques que li permetin abordar amb pragmatisme i eficiència la relació dialèctica entre natura i societat.

2) El socialisme científic ha de superar el productivisme heretat de l’economia política. S’ha d’adonar que existeixen dues contradiccions econòmiques fonamentals dins la producció: la ja desenvolupada per Marx entre capital-treball, però també una altre contradicció igual d’important entre l’objecte de treball (o matèria prima) i capital, ja que un creixement infinit de la producció topa amb l’escassetat de recursos al planeta.

3) La Crisis actual s’ha d’abordar des d’un doble eix, tan ecològic com social, tan sols així n’entendrem la seva complexitat i en podrem abordar una solució estructural. No podem obviar les causes medi-ambientals de la crisi econòmica, doncs el capitalisme financer global ha convertit els recursos naturals, especialment l’aigua, la terra i les fonts d’energia (gas o petroli), en mercaderia objecte d’especulació. Aquelles solucions que busquen crear ocupació a qualsevol preu i devastant el medi, tan sols son pedaços efímers que serveixen per aguditzar la crisi.

4) No ens podem limitar a maquillar de verd el neoliberalisme per fer-lo un xic més sostenible, doncs això no resol en absolut la contradicció entre capital i medi. Cal abordar solucions econòmiques innovadores que passin per una socialització dels recursos naturals i dels sectors energètics (com Bolívia ha fet amb el gas o Veneçuela amb el petroli), el decreixement de la productivitat o l’eficiència energètica com a alternatives a l’austeritat neoliberal. En definitiva:  una economia de prosperitat compartida i ecològica que busqui, alhora, reduir la nostre petjada ecològica en el planeta i una justícia social derivada d’un control democràtic de les finances.

5) L’Ecosocialisme tan sols es pot entendre des d’un internacionalisme radical: la divisió del treball es dona a escala planetària i els efectes de l’escalfament global produeix efectes devastadors des de la sequera del Sahel, al desglaçament dels Pols. Aquesta crisi, provocada per un mercat depredador que no entén de fronteres, causa conflictes bèl·lics, imperialisme econòmic, deslocalitzacions de la producció i fenòmens migratoris arreu dels continents. El nacionalisme excloent i identitari, basat en la insolidaritat fiscal, el proteccionisme i el rebuig a les persones migrades, es fruït de l’alienació i la incomprensió d’aquesta crisi global i es situa en les antípodes ideològiques de l’ecosocialisme. Aquest té com a missió realitzar una dialèctica entre la realitat global i local, abordant els conflictes socials des d’una perspectiva de classe i una ciutadania universal i intercultural, que ha de ser compatible amb la defensa dels drets dels pobles a escollir el seu marc polític conjuntural.

Bosó de Higgs: El Triomf definitiu del Materialisme Científic sobre Deu.

Ahir va ser un gran dia per la Història de la Ciència i una fatídica jornada per tots deixebles dels diversos obscurantismes idealistes, supersticions puerils, religions absurdes, amants de placebos varis com la reflexoteràpia o la homeopatia, així com seguidors de Heguel i Plató o altres paranoies post-modernes. Finalment el Consell Europeu per a la Investigació Nuclear (CERN) va anunciar que ha confirmat empíricament  la teoria del Bosó de Higgs, plantejada a nivell hipotètic fa 50 anys.

Que implica això en paraules comunes per a persones no iniciades en física quàntica? Doncs bàsicament és l’explicació racional a com s’origina la massa, la peça clau i fonamental per entendre la formació de l’Univers; el Bosó de Higgs és, doncs, allò que dona matèria a la resta de partícules subatòmiques. I… sorpresa! No hi ha cap rastre de Deu per enlloc!

Sorprenentment el Vaticà no va fer cap comunicat anunciant la seva auto-dissolució o, al menys, una treva indefinida; cap imam islàmic es va auto-immolar; no es sap que cap rabí demanés perdó per difondre coneixements errònis durant mil·lennis; no vam veure cap venedor d’homeopatia o reflexoterapeuta o “mestre” de reiki  tallant-se les venes al mig del carrer…

Si les pèrfides insídies de l’idealisme han sobreviscut a la Teoria de l’Evolució, ja no els ve d’aquí! Sempre trobaran babaus i semi-analfabets a qui estafar ja que, incapaços d’entendre la complexitat de la física, seguiran pensant que venim d’Adam i Eva, que el càncer es pot curar amb la imposició de mans o que existeixen idees anteriors a la matèria.

Ara les diverses sectes ens vindran a explicar que això del Bosó de Higgs figurava en uns plans divins secrets de no sé quina criatura mítica suprema, o ens faran creure que tot és una conspiranoia de quatre científics que ens enganyen perqué no siguem conscients de la realitat oculta.

Sé que pot semblar molt romàntic i preciós creure en unicorns, paradisos, ànimes i destins suprems però… un cop més la ciència ha demostrat que no hi ha res més enllà de la matèria i si hi és, la ciència hi arribarà i ho explicarà, tard o d’hora!

La dictadura del Present Immediat

L’acceleració de la immediatesa de les comunicacions ens ha dut a perdre una perspectiva més àmplia de la realitat, on tothom està pendent del darrer titular que oblidarà als pocs minuts. Les caòtiques turbulències del present son tan elevades que som incapaços de deglutir acuradament tota la quantitat d’imputs que rebem, fent que el darrer moment eclipsi l’anterior en la nostra memòria de peix.

Els governants decideixen hipotecar la nostre economia  pendents de quelcom tan volàtil com l’índex de la Prima de Risc, que s’actualitza cada 2 minuts i que pot variar 60 punts en un dia tranquil·lament. Els mitjans de comunicació dirigeixen els seus focus cap a la intensitat de Twitter, decidint que és noticia en funció de quelcom tan efímer com els Trending Tópics. Les xarxes socials catapulten a la fama artistes desconeguts amb hits que passaran de moda al dia següent, destruint tota capacitat de generar nous mites populars veritablement memorables.

Els treballs per tota la vida ja han passat a la memòria de les glories passades, ni els funcionaris poden respirar tranquils. A partir d’ara viurem immersos en un frenètic mercat d’esclaus postmodern, on tindrem contractes per hores i les empreses duraran setmanes. L’economia es basarà en la incertesa total, un terreny ideal per l’especulació a curt plaç i gens idoni per cap mena d’inversió estructural i coherent.

Fa uns dies ho parlàvem a l’Assemblea 15M del meu barri: com podem fer plans per transformar lentament les relacions polítiques i econòmiques, si ens veiem abduïts constantment per la urgència quotidiana? No ens podem plantejar cap mena de campanya divulgativa amb tranquil·litat, quan vivim esclavitzats per les improvisades movilitzacions davant la darrera atrocitat comesa per l’administració de torn.

Igual és això al que es referia el sociòleg polonès  Zygmunt Bauman quan parlava de la modernitat líquida, com a metàfora per assenyalar la fi de la solidesa de els conviccions i identitats, tot i que aquesta sembla accelerar-se tant que pràcticament diria que ja hem arribat a l’estat gasós, envoltats d’una nebulosa intangible i camaleònica que muta a cada instant.