Archive for the ‘Literatura i art’ Category

h1

NOVEL·LA HISTÒRICA: La difícil dialèctica entre literatura i història.

febrer 18, 2015

Reading Surrealism

Al ser historiador i arqueòleg molts amics i familiars creuen que estic predestinat a llegir convulsivament novel·la històrica i tiren d’aquest recurs quan em volen fer un regal. Així que, sense jo planejar-ho, he esdevingut un petit expert en aquest gènere literari.

El problema d’aquest estil es que parteix d’una contradicció paradoxal aparentment irresoluble: com introduir una ficció dins un passat històric, sense falsejar la veritat del que va succeir. Els autors tenen la seva creativitat limitada pels paràmetres que marca la ciència i tan sols poden omplir de literatura els buits que les dades ens deixen del passat. Com solucionar aquesta dialèctica entre realitat i fantasia?

A mi, personalment, em molesta molt trobar anacronismes en novel·les històriques. Recordo l’enrabiada que em va agafar quan vaig vaig començar a llegir “Els Refugis de Pedra“, de la saga “El Clan de l’Ós Cavernari” de Jean M. Auel.  Un personatge, ara no recordo si cromanyó o neandertal, creuava Europa cavalcant a cavall a finals del Paleolític Mitjà, quan els èquids no es domestiquen fins a l’Edat del Ferro, uns 20.000 anys més tard. No puc entendre com una obra tan minuciosament documentada va poder cometre una patinada d’aquest calibre. Necessitats del guió? Doncs, sincerament, posats a inventar i falsejar el passat, quasi que prefereixo una obra de fantasia èpica o ciència ficció on, des de la primera pàgina, sabem que tot es mentida.

Altres autors cauen en l’extrem contrari i necessiten demostrar-nos constantment, en cada pàgina i paràgraf, que ells s’han documentat molt bé sobre el període que ens estan narrant. Es el cas d’Ildefonso Falcones i la seva sobrevalorada “Catedral del Mar”. Si, molt bé Sr. Falcones, vostè coneix la Barcelona del s.XIV com la palma de la seva ma, ho sabem, no cal que cada cop que un personatge surti de casa ens descrigui cada rajola d’aquell carrer! Un barroquisme detallsita que no aconsegueix, però, ocultar la poca versemblança d’algunes situacions i personatges. Algú es creu que un pagès pròfug pugui esdevindre un ric mercader en ple feudalsime baixmedieval?

Sobre el problema de no separar amb claredat realitat històrica i ficció literària ens en parla l’excel·lent darrera publicació del gironí Javier Cercas, “El Impostor“, on la trama versa sobre la dificultat que troba l’autor per destriar veritat i mentida en la biografia d’Enric Marcó, qui va falsificar el seu pas per un camp d’extermini. Emprar la fantasia per falsejar la realitat sense cap límit ètic pot acabar portant greus problemes als historiadors i a tota la societat en general. Clar que Marcó no es un personatge literari, sinó una persona real que va arribar a engalipar a tot un país al introduir literatura dins la seva pròpia història.

Un altre handicap d’aquest estil es conèixer d’avançat el final d’una trama, la qual cosa li pot treure molta emoció. Es el que creia que em passaria amb Ken Follet, de qui acabo de devorar les dues primeres entregues de la saga “The Century“, on explica la truculenta evolució política del segle XX. No ha estat així doncs la àgilitat narrativa, plena d’acció bèl·lica i romanços impossibles, m’ha fet accelerar el cor davant successos dels quals ja en sabia el final. El problema de credibilitat que li he trobat es que uns mateixos personatges sempre es trobin just a l’ull de l’huracà, protagonitzant tots els esdeveniments fonamentals, des de l’assalt al Palau d’Hivern a Pearl Harbour.

El gran repte de la novel·la històrica, des del meu punt de vista, es aconseguir donar ànima i sentiment a les fredes xifres i dades que ens ofereix l’assaig, sense faltar en cap cas al rigor empíric i científic que requereix l’estudi del passat. Es possible conjugar alta literatura i història, sense avorrir ni cometre la menor errada?. Doncs si! Ho ha aconseguit Almudena Grandes i la seva magistral saga “Episodios de una Guerra Interminable”, sobre aquells espanyols que varen seguir combatent el franquisme un cop acabada la Guerra Civil, de la qual no en puc ser més fan i n’espero cada nova entrega com una adolescent histèrica. Sincerament, em sembla la culminació absoluta del gènere. He plorat d’emoció amb cada mort i he aplaudit a rabiar la seva capacitat per documentar fets desconegudíssims i deliberadament ocultats per la història més oficial.

h1

La importància de les Pintures Prehistòriques del Cogul

Desembre 10, 2014

ruta03-2

L’altre dia vaig veure al Tele Notícies de TV3 la deixadesa amb que la Conselleria de Cultura de la Generalitat tracta les Pintures Prehistòriques de la Roca dels Moros de Cogul. Tot i que l’any 1998 aquesta obra va ser declarada Patrimoni Mundial  per la UNESCO i l’any 2010 es va crear un Centre d’Interpretació, la falta absoluta de pressupost ha deixat aquesta obra d’art, una de les més antigues de Catalunya, pràcticament amagada del públic.

El Cogul es un petit municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida) on a l’any 2013 hi figuraven empadronades 193 persones. A part de els pintures, el municipi té un castell medieval, un cementiri islàmic, una església romànica-barroca i una abadia. Òbviament el pressupost municipal no es pot fer càrrec del correcte manteniment i socialització de tot plegat. Ja l’any 1985 la Generalitat en realitza una intervenció de neteja, restauració i consolidació, per tal d’aturar el procés de deteriorament, ja que durant anys els visitants les havien mullat i netejat amb aigua per tal de veure-les millor. La construcció del edifici del Centre d’Interpretació el 2010 va suposar una inversió de 1,3 milions d’euros, 700.000 de la Generalitat, 300.000 de la Diputació i 300.000 d’una subvenció de l’Estat a l’Ajuntament. Però un cop inaugurat, els diners es van acabar.

L’any 2012 un grup de 14 veïns del poble van constituir un grup de guies voluntaris (i amateurs) anomenats “Associació d’Amics de les Pintures Rupestres del Cogul“. Mitjançant el boca-orella han aconseguit una mitjana de 400 visites mensuals, arribant a un total de 5.000 el 2013. Però resulta que molts voluntaris han hagut de deixar-ho, per motius personals, i actualment amb prou feines compten amb 6 guies. L’Ajuntament no s’ha cansat de demanar a la Generalitat que faciliti posar guies professionals, de moment sense èxit. Em consta que la diputada d’ICV per Lleida, Sara Vilà, treballa en el tema. Cal que unes restes estiguin situades en una zona turística barcelonina o que es relacionin amb el Tricentenari, per tal que Mascarell hi posi diners?

Importància històrica de les pintures

ruta03-1

Aquestes pintures, situades en una balma a l’aire lliure (la Roca dels Moros), varen ser descobertes l’any 1908 pel mossèn del poble, Ramon Huguet, en una de les seves caminades. Un any després les va estudiar l’abat francès Henri Breuil, qui tractava de casar el creacionisme bíblic amb les evidències prehistòriques, posant l’art  com una evidència de l’aparició sobtada de l’ànima i la religiositat. D’aquesta forma pretenia neutralitzar l’evolució darwinista i convertir l’estudi de la prehistòria en un col·leccionisme artístic, allunyat de tota objectivitat científica i social.

La datació d’aquestes pintures murals prehistòriques resulta molt complexe. Al no estar relacionades directament amb un jaciment arqueològic, no s’hi pot fer una datació absoluta sobre carboni 14 o termoluminescència. En un primer moment el rector Huguet les atribueix al darrer període del Paleolític Superior  (Magdalenià, 15.000- 10.000 ANE), a partir de fulles de sílex trobades pel voltant, tot i ser força diferent d’altres obres d’aquest periode, com les del Parpalló a Gandía. Martín Almagro prospecta els voltants i troba restes mesolítiques (10.000-7.000 ANE), la qual cosa estaria en la línia de l’art llevantí català i valencià, amb unes característiques força similars. F.J.Fortea i F.Jordà, en canvi, creuen que els vestits de les dones i els possibles braçalets que porten, els situaria clarament en la prehistòria recent amb societats clarament agrícoles, ja dins un Neolític-Calcolític (6.000-3.000 ANE). Ja existeixen nous mètodes per realitzar datacions absolutes de pigments però, de moment, no s’han aplicat al Cogul.

Segons la meva opinió personal, el fet que tots els animals pintats siguin clarament salvatges i que hi trobem figures humanes esquemàtiques, pintades en un espai exterior, descarta tant que es tractin d’art paleolític ple com d’un neolític avançat; la presència d’un bòvid salvatge (segurament un ur), animal que s’extingeix completament al voltant del neolític inicial/antic, ens indicaria una datació ante quem. Ens trobaríem doncs en un interessantíssim punt mig situat entre el final del Paleolític i la consolidació de l’agricultura, entre el IX i el V mil·lennis ANE. Un moment on les darreres societats caçadores recol·lectores es troben amb un profunda crisi econòmica i demogràfica, davant l’extinció de la megafauna paleolítica. Al passar a caçar cabres i conills, en comptes de rinoceronts o mamuts, han d’invertir molta més força de treball en la caça per obtenir la mateixa quantitat de carn, posant en perill l’extinció de moltes espècies de les que depèn la seva supervivència, i això els obliga a controlar severament la seva reproducció social, es a dir, a les dones.

La dansa fàl·lica i els rols de gènere a la prehistòria

##aaaa

Sens dubte, l’escena més famosa de la Roca dels Moros es l’anomenada “Dansa Fàl·lica” on veien un conjunt de figures femenines al voltant d’un penis erecte gegant. S’ha descobert que aquesta pintura es va repintar en diverses ocasions, fet que apunta a una reiteració. Es tracta d’un ritual animista-xamànic? Una dansa de la fertilitat? Possiblement ambdues coses alhora.

En tot cas el que està clar es que trobem al sexe masculí en una posició central i relacionada amb la fertilitat de moltes dones. Això suposa un trencament dràstic envers tot l’art rupestre paleolític, on abunden les nombroses representacions pictòriques de vagines (Cova de Tito Bustillo, Asturies, 22.000-10.000 ANE), o les Venus Paleolítiques (30.000-10.000 ANE), esteses des dels Pirineus fins a Rússia, son petites representacions tallades de dones embarassades o amb els atributs sexuals molt exagerats.

Per mi, aquest trencament iconogràfic de les representacions sexuals dins l’art, estaria clarament en relació als canvis socio-econòmics d’aquestes societats, obligades a controlar la sexualitat femenina per tal de reduir la demografia i no extingir el medi. Un cop arriba el Neolític, la més gran revolució de la història, veurem com d’aquest control es passa a ideologies més natalistes, que impliquen una explotació cada cop més evident del cos de la dona, per tal de controlar la transmissió intergeneracional de  l’herència i obtindre ma d’obra per treballar el camp, el que acabarem coneixent com Patriarcat, ja en els primers estats.

Espero doncs, que hagi quedat prou clara la importància de conservar, divulgar i socialitzar d’aquesta obra d’art per tal d’entendre les arrels d’algunes desigualtats que encara avui ens afecten.

PD: Per més informació sobre la gestió del patrimoni arqueològic a Catalunya, les interpretacions creacionistes de la Prehistòria o bé els origens del patriarcat llegiu el meu llibre Patrimonicidi.

h1

Discussió amb Pseudohistoriadors de l’Institut Nova Histèria

Abril 24, 2014

## _lRoto Nacionalisme

Un nacionalista pot ser un gran filòsof o un gran químic, però difícilment serà un gran historiador

Eric Hobsbawm (1)

Aquest Sant Jordi he estat per primer cop a la vida signant el meu llibre a la Rambla de Barcelona, on he desvirtualitzat, per fi, a molts  amics de Twitter i d’aquest blog. Un plaer descobrir que sou reals! M’ha fet molta il·lusió i només per això ja ha valgut la pena fer el llibre.

L’anècdota freak de la jornada va ser la discussió amb membres del Institut Nova Història de Jordi Bilbeny, un filòleg i pseudohistoriador aficionat expulsat de la UB quan cursava un doctorat, ex-membre també del Centre d’Estudis Colombins i  de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (FEHC). La seva hipòtesis es que Cristòfor Colom, La Celestina, Cervantes, el Lazarillo de Tormes, Leonardo Da Vinci, Erasme de Roterdam, Bartomé de las Casas, Francisco Pizarro o el Pare Noél eren catalans, però existeix una conspiració mundial orquestrada per Espanya per amagar-ne totes les proves i només ell les pot veure. Per desgràcia TV3 dona constantment ressò a aquesta magufada anticientífica, Ajuntaments de la CUP li han pagat conferències amb diner públic ( a canvi ell va demanar el vot per la CUP) i ERC li ha atorgat un premi.

Unes teories conspiranoiques i relativistes com les que hem vist anteriorment en aquest blog amb Generación Alien i Erich Von Daniken, la Operació Rapa Nui o als dels defensors de la “Terra Plana”.

Jo en cap moment vaig ser conscient de amb qui estava parlant, creia que era un llibreter anònim, que tenia un estand al costat del meu, si no aquesta conversa MAI hauria tingut lloc. Aquí la transcripció de la discussió, tal com la recordo:

AMIGA – Ui mira, si al estand d’aquí al costat tenen “El Lazarillo“… en català? No sabia que s’havia traduït!

JO- Ai calla… però si el traductor es Jordi Bilbeny! El pallasso aquell que diu que la Celestina era catalana!

SENYOR X- Perdona, però aquestes teories estan molt estudiades eh!

JO- Que va!! Si aquest Bilbeny es un friki! El van expulsar de la UB per exposar infumables teories paranoiques. Per mi que pren tripis o  té  brots psicòtics …

SENYOR X- Això es perqué les universitats estan dominades per Espanya! Qui paga a les universitats? Espanya!

AMIGA- Però que diu home!! Com han de ser la UB o la UAB espanyolistes i formar part d’un complot!!! Quina bojeria!!

JO- Si va dir fins i tot que el Pare Noel era català aquell pirat! ajajaj Com es pot ser tan ridícul? Que serà el proper Mickey Mouse?

SENYOR X Si es veu clarament! El Quixot està ple de catalanades! Aquesta obra la llegia un castellà de la època i no la podia entendre pas.

AMIGA- Però com ho pot saber? Això es una visió que tenim ara des del present, però segur que la gent de la època ho entenia perfectament…

JO- Es que son dues llengües romàniques que s’assemblen molt i estem parlant d’un moment en que les normes ortogràfiques tampoc estaven molt fixades

SENYOR X (amb la cara envermellida i la mirada perduda)– Si que ho estaven! Siii! Ho estaveeen! I vosaltres no sabeu que Tirant lo Blanc estava considerat una obra en llegua castellana fins que un estudiós va trobar una còpia en català al s.XIX? Llavors es va saber la veritat! En la resta de casos no s’ha tengut tanta sort…

JO- Bé, això és una prova empírica. En tenen cap ells per afirmar les seves bestieses?

AMIGA- El que no es pot fer es anar escampant rumors sense cap base. Que el cas de Tirant Lo Blanc fos cert, si ho es, no prova que la Celestina o el Quixot fossin catalans! Clar, de tan dir tantes xorrades algún dia se n’encerta alguna…

SENYOR X- Qui demostra que es fals eh? Tampoc es pot saber! A més, com deia Goebbels, si cal inventar una mentida, que sigui ben grossa…

JO- Això de Goebbels ho deu dir per la manipulació de Bilbeny no? Pio Moa i ell, son com dues gotes d’aigua! Es comença així i s’acaba negant l’Holocaust.

AMIGA- Home això igual no, però a veure, la història té un mètode científic avalat per l’acadèmia. Hi ha un rigor..

SENYOR X- (completament fora de si)– L’acadèmia la paga Espanya! La història la fan els estats! I nosaltres no tenim estat!! Eh!! No en tenim cap!! A més, com voleu que un poble degenerat de quatre pagesos morts de gana que malvivien entre matolls fes el Siglo de Oro eh??

(aquí veiem la veritable naturalesa etnicista en que es basa aquesta teoria delirant, com els Protocols dels Savis de Sió, una falsedat conspiranoica en la que es va fonamentar l’antiseminisme del s.XX)

Vam deixar la conversa perqué havia de signar més exemplars de Patrimonicidi i poc després m’adono que absolutament tots els llibres de la paradeta eren de Bilbeny, ja que aquell era el estand oficial del INH i, per tant el Senyor X, amb qui havíem discutit, era Jordi Bilbeny o bé un deixeble seu que se li assemblava. Li havia dit ionki, pallasso, friki, nazi, psicòtic i mentider a la cara i m’havia quedat tan ample. Quina probabilitat hi havia de tal remota coincidència de hora i lloc, en una ciutat com Barcelona??

Tan difícil es d’entendre que aquells que defensem el dret a decidir, com es el meu cas, ho fem perquè volem canviar el futur i no el passat?

 Si voleu saber la llista de personalitats que donen suport a aquests deliris podeu veure-la aquí:

## _llista negra de gentussa

Llista de suports a Institut Nova Histèria

PD: Alfons Lopez Tena m’ha aclarit per Twitter que la seva adhesió es falsa i que se la va inventar el INH. No m’estranyaria que altres també ho fossin

(1) Gràcies per la cita Miguel Rosa! Ja sabia jo que no trigaria en trobar el post idoni per incloure-la!

h1

TOP 2012: Musica, cinema, art, teatre, literatura, televisió i política

gener 1, 2013

Encara que sembli mentida, aquest 2012 no ha estat tan sols un tsunami d’atur i desnonaments, també han passat coses bones! Seria una injustícia que recordéssim tot un any de la nostre vida tan sols com un fosc pou de desgràcies, doncs inclús en un curs tan apocalíptic on hem viscut tragèdies com la reelecció d’Artur Mas com a President de la Generalitat o l’augment exponencial de la desnutrició infantil a Àfrica Central, per posar dos atzarosos exemples del nostre infortuni, també hi han hagut brillants espurnes de creativitat i inventiva, que tot seguit passo a enumerar:

lana-del-rey-born-to-die-paradise-edition-400x400UN DISC: “Born to Die: The Paradise Edition” de  Lana del Rey.

Sens dubte l’àlbum que més ha sonat al meu i-pod a anys llum de la resta. Lana és una diva absoluta, amb una veu complexa i carregada expressivitat, unes cançons hipnotitzadores que voregen la perfecció absoluta, videoclips plens de glamour vintage i una pose de pija frívola que li ha proporcionat legions de criticones avorrides que tota bona diva ha de tenir. L’edició especial del disc encara és millor que l’original, incloent una versió del clàssic “Blue Velvet” cançó que sembla escrita especialment per a ella.

UN CONCERT: “MDNA Tour” de Madonna

Constants i frenètics canvis d’escenari i vestuari, piruetes acrobàtiques, coreografies impossibles o músics volant pel sostre, amb un set list ben carregat dels seus grans èxits dels 80’s. Una gira de la incombustible Reina del Pop on va demostrar que el seu regnat sobre els escenaris es troba en perfecta forma, tot i que els seus darrers senzills passin amb més pena que glòria per les radiofórmules. Podeu LLEGIR AQUÍ la crítica detallada que en vaig fer al seu moment.

UNA OBRA DE TEATRE: “Incendis”de Wajdi Mouawad, al Romea

No recordo haver plorat tant en un teatre com en aquesta magna obra èpica dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per uns espectaculars Jorge Manrique i Clara Segura, on s’ens narra un viatge cap als secrets més foscos i profunds d’una família que viu marcada per les seqüeles de guerra del Líban. La minimalista posada en escena, permet despullar de tot artifici un dramatisme colpidor que et deixa la pell de gallina.

los-idus-de-marzo-subtitulos-espac3b1ol-dvdrip-2011UN FILM: “Els Idus de Març”de George Clooney

Amb un classicisme acadèmic i magistral, George Clooney ha brodat el seu segon film com a director, esbudellant en poca estona les entranyes més pútrides de la política, mostrant com els pitjors enemics solen trobar-se a la mateixa trinxera. Sense recórrer a cap mena de recurs experimental al guió, ni cop d’efecte especial, ha creat una obra mestra que m’ha deixat embadalit i bocabadat. LLEGEIX AQUÍ  la meva crítica més detallada

UN LLIBRE: “La Forja d’un Túnica Negre” de Margaret Weis

Com ja he dit diversos cops, aquest ha estat l’any de la fantasia èpica; al menys a mi m’ha servit força per d’evadir-me de tanta intensitat dins la realitat política, social i econòmica. I que millor que retrobar la mítica saga Dragonlance, amb aquest volum que recull la vida del meu personatge favorit, el malvat Raistlin Majere, a través dels seus traumes i el seu aprenentatge dins les escoles de màgia. Ve a ser com la versió fosca, cruel, tortuosa i maquiavèl·lica de Harry Potter!

UNA SÈRIE: “Homeland”

Inquietant, misteriosa i addictiva des del minut zero. Una sèrie que s’endinsa dins les entranyes de l’exèrcit, la CIA i l’FBI per anar-nos desgranant la misteriosa relació que guarda un suposat heroi de guerra amb el terrorisme islàmic. Un relat que, a primera volta sembla justificar el bel·licisme del govern americà contra l’amenaça de l’islamisme, però que poc a poc ens va mostrant el costat fosc i l’altre cara de la moneda, on en cap moment sabràs qui son els bons o els dolents.

UN PROGRAMA DE TELEVISIÓ: “Salvados” de Jordi Èvole

Cada entrega del programa d’Evole aquest any ha estat una nova forma divertida i entretinguda d’afrontar les arrels de la crisi econòmica i política actual, des de la ironia i la provocació, combinada amb el rigor i la professionalitat del documental. Evole ha esdevingut un fenomen viral a la xarxa, un referent icònic per la generació del 15M i la versió nostrada i millorada de Michael Moore.

780_008_4552171_74b0df0ff78f85166835f59896d5d6baUNA EXPOSICIÓ: “Andy Warhol. Els misteris de l’Art” al Centre Cultural de Terrassa

Diverses creacions del geni del Pop Art varen visitar Catalunya sense el bombo i el plateret que es mereixien i si me’n descuido se’m passa per alt! Un recull antològic que presentava 41 obres, entre olis, gravats, collages i serigrafies, especialment de la seva època a la Factory, entre les que es trobaven les mítiques sopes Cambell o els retrats de la Marilyn. Vaig tenir la sort que l’exposició estava tan morta de pena que regalaven el catàleg gratis.

UN POLÍTICAlexis Tsipras de Syriza

El lider de la coalició d’esquerres grega ha estat la única persona que, fins al moment, ha estat capaç de  terroritzar les mercats i posar contra les cordes la política d’austeritat, la unitat de l’euro i la prima de risc davant la sola possibilitat de que esdevingués guanyador a les eleccions generals al país d’Europa més castigat per la crisi. Per si fos poc al Novembre va viatjar a Barcelona per donar suport a Joan Herrera

UNA MANIFESTACIÓ: La Vaga General del 14N

Qui deia que les vagues no serveixen per res? Doncs que li diguin als 12 diputats de CIU que s’han quedat sense el seu escó, després que molta gent obrís els ulls arrel d’aquesta jornada de lluita obrera i sindical, la primera d’abast continental. LLEGIU AQUÍ LA MEVA CRÒNICA. Ha estat el contrapunt a aquella prescindible tarda de Setembre on les masses alienades varen sortir de les profunditats comarcals per envair Barcelona i proclamar a Mas com el seu Messies.

h1

EL HOBBIT: La meva crítica!

Desembre 17, 2012

el-hobbit

"En un forat en el terra vivia un hobbit.
 No era un forat humit , fosc, brut, repugnant,
 amb restes de menjar, cucs i olor de fang (...)
 era un forat-hobbit, i això significa comoditat..."

Guardo molt bon record d‘El Hobbit, doncs va ser el primer llibre de fantasia èpica que va caure a les meves mans a la tendre edat de 12 anys. Va ser una transició perfecte entre la literatura infantil de Michael Ende i la seva Història Interminable en vers el món més juvenil de les sagues de Tolkien o la Dragonlance, així com els jocs de rol, que em van acompanyar durant la meva fosca i tortuosa adolescència.

A diferència de El Senyor dels Anells, aquest era un llibre força més planer, amb una aventura més simple, on un anti-heroi es veu immers en una aventura èpica per matar un drac acompanyat per un mag i un grup de nans, que va superant diversos enemics pel camí, seguint la típica estructura d’una epopeia clàssica.

El_Hobbit_Exclusive_Final_Póster_Latino_Cine_1Però el film, en canvi, va molt més enllà. Peter Jackson vol aprofitar l’èxit de la seva trilogia precedent i ha volgut treure’n el màxim rendiment convertint aquesta novel·la de 288 pg en tres films de tres hores, el mateix espai que li va dedicar a la saga  de l’anell, que en tenia 1.500.

Com? Doncs ficant-hi palla a palades, truculents flashbacks, històries paral·leles que tan sols s’anomenaven de passada a “La Comunitat de l’Anell” i sorprenents cameos de personatges que es treu de la màniga i que en cap moment apareixen en la història original (Frodo? Galadriel? Radagast drogat, curant eriçons i conduint un trineu tirat per conills?? Hola???)

Es a dir, ha transformat el simple i  lineal  argument original en una obra magna i barroca com la que serà El Senyor dels Anells; una empresa amb la que Jackson es podria haver enganxat els dits, topant amb la ortodòxia dogmàtica dels fans de Tolkien o caient en un rococó absurd i ridícul. Però no: se’n surt prou bé, la trama es prou correcta i ben documentada i, a més, ens regala una perspectiva molt diferent, tot i que fidel, d’aquest apassionant relat.

En quant a l’ambientació, els efectes especials, la caracterització dels personatges i dels indrets, un cop més resulta fabulosa i espectacular, tot i haver perdut ja el factor sorpresa. Quan una cosa funciona, no la canviïs i, tornar a gaudir d’uns Gandalf o un Gollum, tan encertats com els que ja coneixíem, compensa absolutament la manca d’intriga. Sembla que, de moment, tan sols ens reserven la caracterització del drac Smaug per la segona part.

Brillant el duel d’endevinalles entre Bilbo i Gollum, brutal la batalla subterrània o la trobada amb els trolls i, a diferència del que em temia, en cap moment abusa dels paisatges, ni es fa tediosa, pesada o lenta. Al contrari! L’acció es trepidant i el ritme es manté constant i elevat durant les tres hores.

Es confirma de nou que, davant la espantosa realitat que ens envolta, aquest serà l’any de la fantasia èpica i tan sols em queda seguir clamant al cel que algun dia puguem veure amb una qualitat similar, una adaptació a la pantalla de la meva idolatrada saga Dragonlance!

h1

“El lector de Julio Verne” i els maquis de Jaén

Juliol 9, 2012

Diuen els llibres d’Història que la Guerra Civil espanyola va acabar un 1 d’Abril de 1939 i, sí, efectivament, en aquella fatídica data el General Franco va publicar el darrer part donant el conflicte bèl·lic oficialment per acabat i al bàndol feixista per vencedor però, en molts indrets de la geografia ibèrica, la violència armada no havia fet més que començar.

Almudena Grandes ja ens va explicar en el primer volum de la saga “Espisodios de una Guerra Interminable” com un valerós grup de 8.000 guerrillers comunistes, provinents de la resistència francesa, van envair la Vall d’Aran a l’Octubre de 1944 quedant-se a ben poc de proclamar la III República a Viella, al magnific llibre “Inés y la alegría” i, en aquesta segona part, ens trasllada a la serra de Jaén de 1948, on un grup d’aguerrits rojos seguia combatent el feixisme en plena post-guerra.

El Lector de Juio Verne” ens posa la narració en boca d’un nen d’onze anys, fill d’un guàrdia civil destinat a Fuentsanta de Martos, una petita vila de Jaén amb la particularitat d’estar rodejada per tots cantons per incansables maquis. En “Nino“, doncs així es diu el protagonista, veu com poc a poc se li esberla el món on ha crescut al escoltar nit rere nit, des del seu llit, els crits de les tortures als sospitosos de col·laborar amb “els de la muntanya”. Poc a poc va lligant caps i descobrint, quasi per atzar, la trama de complicitats i traïdories al poble, per part tan dels bandolers com dels feixistes.

Aquesta  història és també un petit homenatge a molts  lluitadors oblidats, una cerca arqueològica en el rastre del mític “Cencerro“, el pseudònim d’un maqui llegendari que va desafiar a les forces de l’ordre franquista esdevenint tot un heroi local, així com de tants altres renoms que Grandes ha rescatat de la memòria: “Regalito”, “Saltacharquitos”, “Pesetilla” o “Pocarropa” entre molts d’altres guerrillers que van deixar-se la joventut entre tortures i calabossos en una batalla perduda contra una ferotge dictadura.

PD: Gràcies Ana Gonzalez per recomanar-me aquest llibre, tot fent piquets en una freda matinada de Vaga General.

h1

TOP: Les millors històries d’Amor Gai en la Història (II):Tardoantiguitat i Edat Mitja

Juny 27, 2012

Després de fer un repas a les històries d’amor gai més apassionades de l’Antiguitat Clàssica greco-romana, avui m’endinsaré dins la fosca Edat Mitja, on les passions carnals entre homes eren durament perseguides… tot i que sempre hi van haver amants disposats a desafiar les tenebres!

1.- Sant Sergi i Sant Bac (s.IV dC)

Dos alts militars romans que van ser martiritzats fins a la mort al descobrir que eren cristians, denunciats pels seus subalterns envejosos de la confiança que els hi tenia l’Emperador Maximilià. Segons l’historiador de Yale Jonh Boswell, es tractaria d’un exemple de parella homosexual perfectament tolerada en el cristianisme primigeni, on es celebraven cerimònies d’unió entre persones del mateix sexe dins de l’església cristiana, tot i que aquesta teoria no està acceptada per l’església actual. Bac va ser colpejat fins a la mort, Sergi va ser obligat a córrer amb claus dins les botes i posteriorment fou decapitat. Poc després foren santificats, es constuiren diverses esglésies en el seu nom i la seva representació iconogràfica es troba carregada d’homoerotisme. La comunitat homosexual cristiana dels EUA els ha adoptat com a patrons i celebren les seves unions, legals o no, sota la seva protecció. El seu dia és el 7 d’Octubre.

2.- Al-Mutadid i Ibn-Ammar (s.XI)

El poeta Abu Bakr Ibn Ammar, d’origen humil, va seduir al tercer Rei de la taifa de Sevilla, Al Mutamid i aquest l’acabà nomenant Visir.  Les poesies de Ibn Ammar son considerades la cúspide de la poesia homoeròtica andalusí, un gènere comú en aquell temps a Al-Andalus, on es vivia un règim de tolerància sexual molt més obert que en l’Europa cristiana d’aquell moment. Aquest romanç, però, té un tràgic final:  Ammar, un cop Visir,  volia més poder i es va annexionar Múrcia, auto-proclamant-se Rei d’aquesta regió, fet pel qual el seu amant el va ordenar capturar i empresonar a Saragossa. Ibn escrigué una elegia poètica suplicant-li perdó i Al-Mutadid en un principi s’inclinà per creure’l, però va interceptar una carta d’Ammar amb obscurs plans i ell mateix l’assassinà, escanyant-lo amb les seves mans.

3.- Eduard II d’Anglaterra i Hug Despenser el Jove (s.XIII)

L’ambiciós cavaller Hug Despenser, va enamorar al Rei d’Anglaterra Eduard II,esdevenint així Chamberlain Reial. Aquest acumula cada cop més poder i terres dins de la cort, generant odis i enveges, especialment de la Reina Isabel que, furiosa de gelosia, trama una conspiració per assassinar-lo. Finalment els nobles s’uneixen per expulsar-lo al exili, on Hug serà un temut pirata al canal de la Mànega, tot i que posteriorment el Rei derrota als comptes de Lancaster i Mortimer, aconseguint així el retorn del seu amant, que torna a ser el favorit de la cort. Finalment la Reina abandona Anglaterra i fuig a França amb els nobles derrotats i, aliada amb la cort francesa, envaeix Anglaterra aconseguint l’abdicació del seu marit. Un cop al poder, la Reina ordena empresonar Eduard i matar-lo amb un ferro roent introduït per l’anus; així com també mana jutjar a Hug per traïció i sodomia. Aquest es declarat culpable i se’l condemna  a morir a la forca despullat, castrat i esbudellat.

4.- El Papa Juli III i Innocenzo Ciochi del Monte (s.XV-XVI)

Un cop proclamat Papa als 63 anys, Juli III nomena Cardenal al seu jove amant i patge de tan sols 17, que no tenia cap mena de coneixement teològic i, posteriorment,el fa Secretari d’Estat.  Aquest Papa era conegut per les orgies homosexuals celebrades al Vaticà, recollides al llibre In Laudem Sodomia (Elogi de la Sodomia) del arquebisbe Giovanni Della Casa. Aquests fets foren veritables escàndols d’una cúria eclesiàstica en ple conflicte amb el sorgiment del protestantisme. Un cop el Papa mor, s’acusa a Innozenzo d’assassinat, se l’empresona al Castell de Sant Angelo i, posteriorment, viu reclòs en un monestir. Quan finalment mor, és enterrat al costat del papa Juli, a la seva capella familiar.

h1

TOP: Les millors històries d’Amor Gai en la Història (I): Antiguitat Clàssica

Juny 25, 2012

1.- Zeus i Ganímides (Mitologia egea prehel·lènica, possiblement minoica)

Segons la mitologia grega el deu Zeus es va enamorar de Ganímides, un jove i bell Príncep de Troia, i el va raptar transformat en àliga al Mont Ida de Frígia. Un cop al Olimp, Zeus el va convertir en el seu amant, suplantant així a Hebe. Aquest fet va desfermar la gelosia de la dona de Zeus, Hera; aquesta odiarà tant als troians que serà un dels motius pels quals s’inicià la guerra de Troia, segons les fonts mitològiques. El rapte de Ganímides ha estat representat a l’Història de l’Art en infinitat d’ocasions, inclús durant les èpoques més fosques de la inquisició.

2.- Aquil·les i Patrocles (Mitologia Grega, Homer i Esquil)

Segons la Iliada d’Homer, va existir un gran romanç entre els personatges mitològics  Aquil·les, el gran heroi de la Guerra de Troia, i seu amic de la infantesa, el guerrer Patrocles, tot i que aquest amor ha intentat ser difuminat d’amistat en els segles posteriors.  El dramaturg Esquil al segle V aC escriu una obra anomenada “Els Mirmidons”, on es representa sense ambigüitats la seva apassionada i carnal relació. Entre els filòsofs grecs tan sols hi havia el dubte sobre qui d’ells era l’actiu i qui el passiu (erostes i eròmenos). Segons Homer, Aquil·les es desespera davant la mort de Patrocles, abraça el seu cos i pronuncia plorant aquestes paraules: “No vas tenir consideració per la meva pura reverència cap al les teves cames, ingrat, a despit dels nostres molts petons“. No cal dir que la versió de Hollywood de Troia, va ometre totalment aquest aspecte.

3.- Alexandre Magne i Hefestió (s.IV a.C)

El Rei de Macedònia més poderós de tots els temps, Alexandre, va mantenir una estreta relació amorosa amb el seu general i màxim home de confiança, l’aristòcrata Hefestió. Ambdós es sentien molt identificats amb el romanç d’Aquil·les i Patrocles, fins al punt que ambdós van honrar junts la tomba dels dos herois, al conquerir Troia. Els pares d’Alexandre estaven molt preocupats per l’homosexualitat d’aquest i la possibilitat de que no deixés descendència, enviant-li constantment cortesanes a l’exèrcit, que aquest solia refusar. Quan Hefestió va morir a Ecbatana de tifoides, l’any 324 aC, Alexandre es va tornar boig de dolor, es va afaitar el cap i va tallar les crins del seu cavall, va crucificar al metge que el va atendre, va ordenar celebrar uns Jocs Funeraris en el seu honor a Babilònia i va ordenar que es tractés a Hefestió com una heroi diví, ordenant la construcció d’un gran monument en la seva memòria que mai va veure acabat, doncs ell també morí. Molts grecs actuals, carregats de perjudicis homòfobs, consideren una heretgia que el seu màxim heroi nacional fos gai i intenten ocultar aquesta faceta seva.

4.- Emperador Adrià i Antinoo (s.II dC)

L’Emperador de Roma Adrià, d’origen hispà, un gran guerrer que va aconseguir la major extensió territorial de l’Imperi al llarg de la Història es va enamorar  d’Antinoo , un adolescent que va ser capturat a Claudipolis per formar part de l’acadèmia imperial. Aquest en poc temps, esdevingué l’efeb favorit de l’Emperador i l’acompanyava en els seus viatges i campanyes militars. Antinoo era molt sensible i tenia un gran gust per l’art, així com per la caça i l’atletisme. Segons el poeta Pàncrates d’Alexandria, Adrià va matar amb una javelina a un lleó que volia atacar a Antinoo i de la sang d’aquest sorgí una flor de Lotus, que a partir d’aquell moment s’anomenà “Flor d’Antinoo“. El 30 d’Octubre de l’any 130 dC, Antinoo mor ofegat després de caure a l’aigua del Nil, davant la mirada d’Adrià. L’Emperador va ordenar construir en aquell lloc la ciutat d’Antinoópolis, amb un gran monument funerari a aquest, que a més va ser divinitzat, convertit en el Deu Dionís i Osiris.

(continuarà…)

h1

2012: L’any de la Fantasia Èpica?

Juny 4, 2012

No és casualitat que el moviment dels indignats hagi escollit un leitmotiv ambientat en “El Senyor dels Anells” per fer les seves protestes davant de la Caixa, generant una ferotge campanya viral sota el lema “Occupy Mordor“, basada en la encertada comparació entre les torres d’aquesta entitat financera i les del malvat Sauron, arxienemic dels hobbits de Tolkien.

Després dels anys de crisi que ja duem a sobre, sembla que la necessitat d’evadir-se de la trista i depriment realitat que ens rodeja cada cop s’accentua més i ¿que millor que una dimensió totalment paral·lela per alienar-nos durant una estona de les retallades draconianes, la desbocada prima de risc o la voraç taxa d’atur que engoleix el que troba al seu pas?. Aquells que no tenim estomac per suportar la telebasura i  considerarem el futbol com un entreteniment per australopitecins, també tenim dret a algun instant de desconnexió de l’apocalipsi quotidià.

La veritat és que jo duia forces anys, quasi dècades, completament allunyat d’aquest fantasiós gènere literari, tot i que durant la meva adolescència havia estat un veritable freak de tot aquest món: amb 14 anys era master de partides de rol en un club juvenil del meu barri i havia arribat a interpretar sinistres personatges vampírics en viu dins d’un centre comercial sense cap mena de vergonya, causant l’estupefacció dels guardes de seguretat i la resta de ciutadans que passaven per allí. Va ser una forma ideal d’evadir-me del bulling homòfob al institut!

Tot i que aquells anys queden afortunadament molt lluny, alguns esdeveniments em duen a pensar que aquest 2012 pot ser el retorn de la fantasia èpica a la cultura de masses:

1) L’èxit de “Game of Trones”- Un barroc vodevil culebronesc on diverses famílies de nobles maniobren des de les ombres per aconseguir cada cop més poder, entre copioses escenes de sexe explicit i orgies de violència, han catapultat a un èxit de públic tant a la saga de novel·les escrites per George R.R. Martin com a la seva excel·lent adaptació televisiva. Jo encara vaig per la primera de les cinc parts publicades fins al moment, “Cançó de Gel i Foc” i ja estic força enganxat a aquesta espècie de “Nissaga de Poder” en un dantesc món medieval. Tot i que confesso que el començament se’m va fer un xic feixuc, en quant vaig aconseguir familiaritzar-me amb els diversos i nombrosos personatges, així com amb les complexes relacions familiars que els uneixen, m’hi he enganxat de ple, seguint en paral·lel els capítols amb la lectura.

2) “El Hobbit” arriba a les pantalles: Ja falta menys per que aquest Desembre s’estreni al cinema l’esperadíssim film de Peter Jackson, on s’ens presenta l’adaptació de la precuela del Senyor dels Anells de Tolkien, dividida, això si, en dues parts.  Després de infinits problemes tècnics i d’un canvi de director (el primer era Guillermo del Toro) sembla que ara si, podrem veure amb imatges com l’intrèpid hobbit Bilbo Bolson, en companyia d’un grup de nans, viatja fins al cau del drac Smaug trobant pel camí un curiós anell màgic que no pocs mal de caps li portarà. Recordo que anava a primaria i tenia uns 12 anys quan vaig devorar d’una tirada aquest genial llibre, va ser el meu baptisme en aquest gènere d’espasa i bruixeria i en guardo un especial record! Aquí el trailer:

3) Les “Cròniques Perdudes” de la Dragonlance: Uns 25 anys després de la publicació  bestseller “Cròniques de la Dragonlance”, una saga que ha donat peu a uns 180 llibres ambientats en aquest màgic món de Krynn (amb una qualitat molt variable entre ells), finalment els autors originals Margaret Weis i Tracy Hickman han publicat una nova trilogia, “Cròniques Perdudes”, on s’ens expliquen tots aquells fils argumentals que havien quedat penjats a la història primigènia. Finalment, doncs, els fans d’aquest univers ambientat en el clàssic joc de rol “Dungeons & Dragons”, descobrirem com es va trobar la Maça de Kharas, les estratagemes de la malvada Kitiara un cop convertida en senyora del drac, o com el meu idolatrat Raistlin Majere es passa al costat del mal. Una petita compensació per l’injust tracte que ha tingut aquesta brillant saga (la meva favorita de lluny) que tan sols s’ha dut a les pantalles en un patètic film de dibuixos infantils, amb una qualitat vomitiva.

h1

Recomanacions literàries per Sant Jordi 2012

Abril 21, 2012

Ara que em trobo obligat a destriar entre els centenars de llibres que acumulen pols entre els estanteries de casa meva, doncs un canvi de company de pis m’obliga a fer lloc, he de fer front a la dolorosa decisió d’escollir quins dels opuscles, ja devorats, mereixen seguir en la meva propietat i quins seran material per reciclar paper i esdevindre noves obres algun dia.

Una bona oportunitat, doncs, per mirar enrere i escollir quines recomanacions us faig per aquesta Diada de Sant Jordi, complint una tradició blogger que fa mig lustre que compleixo! Espero, també, que vosaltres em correspongueu amb els vostres consells de lectura!

El mapa y el territorio” – Michel Houellebecq

El pol·lèmic autor francès finalment ha aconseguit el premi Goncourt, el més distingit de la literatura francòfona, per la novel·la menys provocadora de la seva carrera, però la més complexa i complerta. Houellebecq aborda aquí la pujada a la fama d’un introvertit artista contemporani, on el mateix autor apareix fent d’un destacat personatge secundari. Una oportunitat per descarnar i ironitzar sobre el mercat i el sentit de l’art actual, experimentant sobre la pròpia identitat en un joc de miralls d’allò més postmodern.

La veu i la fúria” – Stieg Larsson

L’autor de l’arxiconeguda saga Millenium, era també un destacat periodista especialitzat en la investigació de l’extrema dreta a Suècia i el desemmascarament dels partits presumptament “identitaris” (i realment feixistes). En aquest volum es recullen diversos articles d’investigació on s’endinsa a les entranyes del fanatisme ultra, d’allò més semblant a la nostrada PxC. (llegiu més aquí).

“Anatomía de un instante” – Javier Cercas

Un relat històric, de rigor meticulós i ritme vibrant, sobre el cop d’estat del 23 de Febrer. Recollint des dels detalls recòndits fins als principals fets i protagonistes, Cercas analitza els motius i els perquès d’aquella fatídica jornada, especialment l’instant en el qual tots els diputats es llencen a terra davant els trets de Tejero, excepte tres persones que, per motius ben diferents, varen romandre en peus davant els colpistes: Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado i Adolfo Suarez.

Una novela francesa” – Frederic Beigbeder

En el curt temps que va estar a la presó, acusat de consumir cocaïna en via pública, el conegut autor francès va tenir temps d’escriure aquest genial relat, on aborda dues històries paral·leles: per una banda la seva sòrdida estança a les masmorres policials i, per altre, la seva pròpia autobiografia on, a partir de l’exercici d’escriure, s’auto-psicoanalitza a partir dels seus fugaços records d’infantesa i joventut, on tracta de treure l’entrellat de com un nen de casa bona ha acabat drogant-se i tancat entre reixes.

Lo verdadero és un momento de lo falso“- Lucía Etxebarria.

El meu “guilty pleasure” favorit. Sé perfectament que aquesta autora causa l’absolut menyspreu de la crítica elitista i que la seva qualitat literària sovint no es com per llençar coets, però no ho puc evitar: m’enganxa des del primer full, com un ionki amb mono!. Es una autora que li agrada la mateixa música que a mi, que ha sortit pels mateixos ambients que jo, que té influències ideològiques, teòriques i literàries força semblants a les meves, amb la qual cosa, els personatges i les històries em resulten extraordinàriament familiars. En aquesta ocasió aborda el suïcidi d’una estrella del pop underground (sospitosament semblant a Kurt Cobain) on cada un dels seus amics i familiars reconstrueixen la seva mort des d’una perspectiva diferent, cada un des del seu fragment d’una veritat polièdrica; tot amenitzat amb les teories situacionistes i postmodernes de Guy Debord.

Cuba Libre” -Yoani Sanchez

Un recull de posts del blog d’una dissident cubana que trenca tots els tòpics. Lluny dels vòmits d’odi ultracapitalistes de l’exili cubà, Yoani simplement relata de forma personal i constructiva els detalls de la quotidianitat de la illa, posant l’accent en els errors burocràtics, la escassetat de productes primaris, la censura cultural, la farsa electoral, o la repressió policial. Res que no es pugues solucionar legalitzant una oposició democràtica dins del mateix sistema econòmic, que permetés rejovenir, sacsejar i actualitzar una utopia idealista que, a voltes, poc a veure té amb la realitat material.