Archive for the ‘Literatura i art’ Category

h1

Ressenya de “Les aventures dels DTB”: Novel·les juvenils plenes d’Història

gener 27, 2016

### dtb

Una de les coses bones de ser una blogstar-twitstar es que, molt de tant en tant, em fan propostes d’allò més interessants, com regalar-me llibres per fer-ne una ressenya. Una petita i merescuda compensació per les constants campanyes de ciberassetjament que he de suportar, suposo.

En aquest cas es tracta del llibre “Les aventures dels DTB“, publicat recentment per la editorial catalana El Tàvec, després d’aconseguir 3.497 euros de micro-donatius a través d’un Verkami (i 1.200 més per al segon volum). El seu autor es Eloi Gispert, aficionat a la història i la literatura, i la Iris Garcia es qui n’ha realitzat les lustracions.

### dtb1Ens trobem davant una novel·la juvenil d’aventures, amb un estil força similar al dels Hollister, els Cinc o els Tres Investigadors. Els seus protagonistes son un grup de marrecs d’entre 5 i 11 anys que son germans o cosins entre ells. La singularitat de la obra es que les seves peripècies sempre giren entorn la història i el patrimoni cultural de Catalunya.

Cada cop que les famílies dels protagonistes surten d’excursió topen amb un castell, un monestir o un poblat iber, envoltat d’un misteri que sempre connectarà dialècticament el passat i la història amb el present i la seva imaginació. Sempre comptaran amb l’ajuda de la misteriosa biblioteca de l’avi Fermí que han descobert a les golfes.

Celebro l’encert de fer divulgació i pedagogia del nostre patrimoni històric, d’una forma divertida i entretinguda pels més menuts, doncs resulta urgent que la societat prengui consciència de la importància de preservar l’arqueologia de l’especulació urbanística. Si ha estat possible que, durant la bombolla de la construcció, s’hagin arrasat milers de jaciments amb el silenci de la població (quan no el seu aplaudiment entusiasta), es simplement perqué encara tenim molt arrelat el concepte decimonònic de que l’arqueologia es basa en buscar tresors i que no amb la investigació del nostre passat col·lectiu, ni amb la correcte comprensió del nostre present.

Per si fos poc un dels capítols gira entorn el robatori d’unes àmfores greges a Empúries. Trobo molt adient sensibilitzar sobre l’espoli arqueològic i el tràfic d’antiguitats, la tercera màfia que mou més volum de capital al món després de la droga i les armes. les restes arqueològiques no son tresors per treure’n un lucre personal, sinó que tan sols tenen vàlua com a contenidors d’informació sobre el nostre passat i l’únic lloc legal on poden estar es a les vitrines o al magatzem d’un museu públic. El passat col·lectiu es de tots i no es pot privatitzar sota cap concepte.

Una novetat enginyosa que té el llibre es que dins el text trobem codis bidi que ens enllacen als paisatges i fotografies dels indrets on tenen lloc les aventures que ens son narrades. no tinc clar quina serà la rebuda d’aquesta iniciativa entre els joves lectors, però la innovació i la dialèctica entre tecnologia i lectura sempre ha de ser benvinguda.

Tot i que ja fa llargues dècades que no tinc el més remot interès per la literatura juvenil, he passat una bona estona acompanyat per aquest llibre d’aventures i història. Sens dubte que si fos mestre de primària o tingués fills en aquesta edat, en recomanaria la lectura.

Si voleu més informació, podeu consultar la seva web. Espero que tinguin molt èxit i puguin editar en breu el tercer volum!

h1

Es “Submissió” de Houellebecq un llibre islamòfob?

Octubre 5, 2015

houellebecq submisió

Darrerament he tingut el plaer de devorar la darrera creació del provocador escriptor francès Michel Houellebecq, el controvertit “Submissió“.

La novel·la ha estat marcada per l’estigma de la islamofòbia des de l’instant en que es va conèixer que la seva trama versava entorn una distopia on un partit islamista guanyava les eleccions presidencials al 2017, derrotant al Front Nacional a la 2a volta amb l’ajuda de la resta de partits. El presentador Ali Baddou va dir que el llibre era vomitiu;  Laurent Joffrin director del diari progressista “Libertation” el va acusar de fer campanya per Marine Le Pen i el President de la República, François Hollande, va demanar als lectors que no es deixessin endur per la por i l’angoixa que el llibre reflexa.

La polèmica va incrementar al coincidir la seva publicació amb els atemptats al setmanari satíric de “Charlie Hebdó. Houellebecq va suspendre la promoció editorial davant la mort a l’atemptat del seu amic, l’economista d’esquerres Bernand Maris. De fet, al darrer número de Hebdo abans de l’atac hi havia un acudit sobre ell que deia Escàndol! Al·là ha creat a Houellebecq a la seva pròpia imatge! .

Però es realment “Submissió” una apologia de l’odi contra l’islam? La resposta es molt més complexe que un si o un no. He decidit llegir-me el llibre i poder formar-me una opinió pròpia, al marge dels prejudicis i crítiques pre-existents. Aquí algunes reflexions que m’han sorgit al respecte.

1) En primer lloc cal recordar que ens trobem davant una novel·la, no d’un assaig. La posició del narrador es bastant neutral i asèptica, no així la dels seus personatges, que ens poden recordar a una decadent caricatura autoparòdica d’ell mateix. Els seus mordaços comentaris irònics carreguen a esquerra i dreta, cristianisme, laïcisme i islam. Però no oblidem que en tot moment ens trobem en el camp de la ficció, no de cap apologia política.

2) El seu argument no es cap novetat a la obra de Houellebecq. Ja a “La posibilidad de una isla” ens presenta l’auge mundial d’una secta religiosa al aconseguir perllongar la vida humana gràcies a la criogenització. En aquella obra les mofes contra totes les religions i cultures arriba a ser molt més punyents; recordo un terrorista palestí que es recicla a estrella del porno on roda “Cómeme la Franja de Gaza“. Llavors, però, no va despertar cap mena de controvèrsia pública.

3) “Submissió” es, abans que res, un llibre molt ben escrit, ple de referències polítiques i a la literatura francesa contemporània. I, a dir veritat, la seva principal crítica gira entorn al funcionament endogàmic de la universitat francesa, no de cap religió o ideologia.

4) Es cert que el seu argument ens situa a l’escenari favorit per la ultradreta islamòfoba europea. Només cal recordar el desagradable vídeo de PxC on dues nenes en un parc saltaven a la corda vestides amb un burka. Això si, l’escenari futur que presenta Houellebecq dista de ser tan extremadament terrorífic: la victòria islamista salva l’estat del benestar gràcies als petrodolars, les dones porten les faldilles una mica més llargues, moltes d’elles son subvencionades per que abandonin el món laboral i tornin a casa, mentre que es fan dues línies universitaries paral·leles una laica i una altre islàmica. Vaja, que ens recorda a un escenari molt més proper a l’actual Turquia que no a Afganistan.

5) La part més islamòfoba de la obra, des del meu punt de vista, és que es presenti la possibilitat de que un sol partit polític pugui representar a tots els musulmans. L’argument ens situa davant un context polític que anul·la la diversitat i heterogeneïtat de les múltiples cultures que tenen l’islam com a religió, esborrant les diferències polítiques entre els seus membres, on pakistanesos, xiites, wahabites i sunnites son el mateix. Imagineu fonamentalista talibà i un islamista moderat consensuant un programa i un lideratge polític? Jo no. Aquesta uniformització simplista es el caldo de cultiu de l’estereotip del musulmà terrorista i integrista. Es tan absurd com pensar que podria existir un “partit de les dones” que inclogués des d’Esperanza Aguirre a Ada Colau.

6) No existeix ni la més remota possibilitat ni probabilitat que un partit islàmic arribi a ocupar cap mena de poder institucional a Europa, per petit que sigui, en un futur imminent. Ni una trista regidoria a un poblet de mala mort. De fet, el gran problema que ens trobem els militants polítics es l’apatia i absoluta despolitització de les persones migrades; tan de bo tinguessin un xic més d’interès en els partits o moviments socials, doncs molts cops les organitzacions antiracistes estan formades en exclusiva per gent autòctona. Afortunadament les persones migrades, les poques que hem aconseguit empoderar políticament, han entrat dins de partits d’esquerres per lluitar pels seus drets, des del respecte absolut a la llibertat, la laïcitat i la interculturalitat. En canvi, el gran perill real per a la convivència política a França es diu Front Nacional. De fet, estic segur que si s’arribés mai a produir un combat electoral com el que ens presenta el llibre, Marine Le Pen seria escollida per una esclafant majoria, por molt laic, contingut i moderat que fos el seu oponent islamista. El llibre seria molt més terrorífic i esfereïdor amb l’escenari d’un govern neofeixista, ja que aquesta si es una possibilitat realista.

7) No fem cap favor a la convivència ni a la interculturalitat si generem una controvèrsia mediàtica cada cop que algú fa humor o una crítica sobre l’islam. Aquest llibre es molt més suau que la esbojarrada caricatura d’un convent de monges del film “Entre Tinieblas” d’Almodovar. Qui pot limitar la llibertat d’un artista? Hem de tindre la capacitat com a societat de poder normalitzar la crítica raonada i han de ser els mateixos musulmans els que han de reivindicar una igualtat en drets i deures que passi per una acceptació i normalització de l’humor. De la mateixa forma, nosaltres hem de fer també un esforç de visualitzar en positiu l’islam dins occident, sense que s’aixequin polèmiques sensacionalistes cada cop que s’obri un oratori o mesquita als nostres barris. Cal una dialèctica intercultural que ens permeti superar l’odi i la por a l’altre, superant perjudicis i tòpics.

8) Cal combatre la islamofòbia, faltaria més! Però no crec que la literatura de ficció sigui el lloc on aquest discurs es produeix ni reprodueix. Us puc assegurar que entre els lectors d’aquesta novel·la, presumiblement amb estudis universitaris, no es troba el target del populisme identitari. Es el sensacionalisme de la informació periodística i els discursos incendiaris de molts líders polítics el que inflama l’odi racista islamòfob, escampant tota mena de rumors i estereotips per generar odi i confrontació. Es infinitament més perillós un sol segon de l’odi incendiari de Pilar Rahola a la televisió, premsa o ràdio que 50 llibres com aquest.

9) El llibre, al menys, ha servit per trencar els tabús i silencis de certa esquerra progre-liberal post-materialista de classe mitja que pretén solucionar els conflictes identitaris eludint-los mitjançant el sentimentalisme compassiu. Aquesta s’ha demostrat una via fallida davant la crisi econòmica del capitalisme global, on les retallades de l’estat del benestar han obert una guerra amb tints identitaris entre pobres pels recursos cada cop més escassos, que no es pot solucionar amb caritat ni compassió. Resulta urgent la recuperació d’una dialèctica de classes socials, reprenent l’essència del conflicte fonamental  entre capital i treball. Ens hem d’empoderar tots com a precaris membres de la classe treballadora. La millor forma d’integració i de diàleg intercultural es  dins  una lluita comuna com a víctimes d’un espoli continuat per part de la oligarquia econòmica, sense que ningú hagi de ser assimilat ni renunciar a la seva identitat, però sense que aquesta sigui el seu principal eix de politització. Les persones migrades no han de lluitar per imposar la seva visió etnocèntrica de la societat, sinó per aconseguir la plena ciutadania i per una justícia social universal que no atengui a cap discriminació, sense que per això sigui necessària (ni desitjable) una renuncia als seus valors no occidentals.  Òbviament això no ho diu Houellebecq sinó jo.

En tot cas us recomano que no feu cas de cap crítica, tampoc d’aquesta, i us formeu la vostre pròpia opinió llegint el llibre!.

h1

Perquè no existeix una Cultura Crítica a Catalunya?

Juliol 22, 2015
### Tricentenari

El Tricentenari, la mediocritat subvencionada per afinitat al poder.

Darrerament he tingut l’oportunitat de devorar dues genials obres que reflexionen sobre la relació entre Estat i Cultura a Espanya als darrers 50 anys: “El Cura y los Mandarines“, on Gregorio Morán ens explica detallada i minuciosament com la dictadura franquista controlava el món cultural, així com “Federico Sanchez de despide de ustedes” on Jorge Semprún ens convida a viatjar per les seves memòries dels tres anys en els que va ser el Ministre de Cultura de Felipe Gonzalez.

Ambdós autors m’han dut a plantejar-me fins a quin punt una dependència excessiva de les subvencions per part de l’administració pública pot acabar emmordassant qualsevol esperit crític amb el poder, creant una casta de paràsits mediocres aduladors del Govern de torn i drogodependents dels pressupostos públics que no sobreviurien ni un minut en un mercat lliure pels seus propis mèrits. Malauradament crec que es just el que està passant a Catalunya.

Les classes dominants han utilitzat sempre la cultura per conquerir l’hegemonia del seu discurs, fent veure així que els seus interessos oligàrquics son els de tota la societat en general. A Catalunya escoltar algun destacat actor, editor, cineasta, músic, escriptor, periodista, fotògraf, artista plàstic o museòleg no histèricament entusiasta amb el Règim Convergent es tan excepcional com veure passar el Cometa Halley. L’altre dia llegia una entrevista al director de teatre Josep Maria Pou, on es distanciava lleugerament del relat oficial de Convergència. L’any passat va ser Raimon;  ja hem complert, doncs, la quota de pensament crític fins l’any vinent.

Quan vaig publicar el meu llibre “Patrimonicidi”, on realitzo una ferma i contundent crítica a la gestió de l’arqueologia per part de la Generalitat de Catalunya dels darrers 30 anys, vaig ser convidat a diversos mitjans de comunicació locals, així com a la SER i se’n va fer referència El País. Ni una paraula a cap mitjà públic o subvencionat per la Generalitat. Per molt que l’Editorial els Llums enviés exemplars gratuïts a RAC1, el diari Ara, Catalunya Radio o Sapiens tan sols obtenia un esfereïdor silenci com a resposta. Al menys em podrien haver criticat! Però difícilment haurien trobat arguments per justificar la destrucció massiva i sense control de jaciments al servei de constructores que financen al partit  actualment al Govern.

Si bé la censura no existeix, com a la dictadura, s’ha creat una endogàmia mediàtica i cultural on qualsevol  espurna crítica amb el discurs oficial simplement es condemnada a l’ostracisme absolut. Per si fos poc jo vaig tenir la gosadia de posar el dit a la nafra en el moment menys oportú: explicar amb pels i senyals quins interessos especuladors s’amagaven darrera la museïtzació del Mercat del Born, en plena celebració del Tricentenari.

De fet, el Tricentenari es la màxima expressió de la mediocritat subvencionada segons l’afinitat al poder: qualsevol activitat cultural, lúdica o folklòrica realitzada a Catalunya durant 2014 havia d’estar relacionada, en major o menor mesura, amb la conmemoració d’una Guerra que, en la meva opinió, va ser un mer conflicte dinàstic espanyol que va enfrontar els interessos econòmics de l’aristocràcia feudal i la burgesia mercantil. En canvi el Govern de Mas ho va interpretar com un conflicte ètnic i nacional, esdevenint la major apologia de l’Antic Règim que s’ha realitzat des del final de les Guerres Carlines. Fins i tot el festival LGBT Circuit va fer activitats del Tricentenari per tal de xarrupar de la mamella pública! Una milionada gastada en el pitjor moment de la crisi, dirigida per humoristes tan limitats intel·lectualment com Mikimoto i Toni Soler, aquest darrer autor del patètic i lamentable  llibre “Història de Catalunya, modèstia a part“, ple d’errades garrafals i amb un nivell de nens de primaria. Per si fos poc, el Museu del Born està dirigit per un venedor d’assegurances, Quim Torra, sense cap mena d’experiència relacionada amb arqueologia i museus, i una llarga trajectòria de declaracions racistes i xenòfobes a les xarxes socials.

Durant el tardo-franquisme i als primers anys de pujolisme, hi va haver una certa cultura crítica i lliure: On son avui aquells Terenci Moix o Vazquez Montalban? Perquè a Catalunya no hem tingut un massiu rock combatiu i crític com a Euskadi amb Negu Gorriak o Sociedad Alkholica i ens hem hagut de conformar amb subvencionats Sau, Pets, Sopa de Cabra, Gossos i la resta de nyonyeries cursis sense substància?

Al menys durant l’alcaldia de Maragall varem tenir un contrapunt cosmopolita i avantguardista al folklore friki pujolista per part de l’Ajuntament, tot i que el seu autor, Ferran Mascarell, s’ha acabat venent a l’identitarisme del Règim, passant de fer el CCCB al Tricentenari, com un Romeva qualsevol. Espero que Ada Colau es posi quan abans amb aquest tema, tot i que entenc que ara mateix no sigui la prioritat urgent, però es quelcom que s’haurà d’afrontar amb la mateixa valentia i determinació que els desnonaments, per exemple aturant l’aberració “Museu de la Identitat Catalana” a Montjuïc que pretenia fer Xavier Trias.

I millor no parlo del Tripartit, doncs Montilla va tindre la meravellosa idea d’entregar Cultura a ERC, on el Conseller Tresserras es va dedicar bàsicament a muntar l‘entramat clientelar de productores i premsa subvencionada al voltant d’ERC. Tema sobre el que no em puc estendre en detalls ja que, com recordareu, un dels implicats em va amenaçar en dur-me als tribunals per furgar en les subvencions que rebia. Una cosa molt sana i democràtica, si.

I així podria seguir amb exemples i exemples fins a escriure un segon volum de “Patrimonicidi”.

Com a marxista, no soc favorable de deixar la Cultura en mans només del lliure mercat, en absolut. Però es evident que calen mecanismes de transparència i control sobre les subvencions, amb uns criteris objectius i apolítics que premiïn la qualitat i no la obediència, que no censurin la crítica, sinó que facilitin una llibertat d’expressió que es on radica l’essència de la creativitat. Llavors si que tindrem una Catalunya lliure!

h1

Antropologia del Cruising: El perqué del sexe anònim gai en llocs públics

Juny 22, 2015

cruising4

Recentment ha caigut a les meves mans l’exel·lent llibre “En tu árbol o en el mio: Una aproximación etnográfica a la práctica del sexo anónimo entre hombres” (Edicions Bellaterra, 2015), del professor de la Universitat de Girona  Jose Antonio Langarita, amb un pròleg del sempre polèmic Manuel Delgado. Es tracta d’un apassionant i profund estudi científic que tracta de donar resposta al perqué de que molts homes que practiquin sexe de forma silenciosa, secreta i anònima, amb altres homes a qui no coneixen de res, en llocs públics (lavabos, parcs, platges …).

En primer lloc resulta xocant que l’autor confessi i justifiqui que, per tal de poder realitzar una observació participant, ell mateix va formar part d’aquestes pràctiques sexuals, convertint-se així en objecte i subjecte del seu propi estudi. Ho trobo molt encertat i correcte, doncs difícilment hauria pogut comprendre el significat dels símbols, rituals i organització social que rodegen el cruising, de la mateixa forma que els estudiosos dels xamanisme, com Carlos Castaneda, acabaven prenent les mateixes drogues al·lucinògenes dels rituals.

He dir que el punt fluix del llibre es quan desglossa un breu repàs a la història de la homosexualitat i la homofòbia. Aquest es troba excessivament centrat en Foucault, des d’un punt de vista un tant etnocèntric i presentista, situant els orígens de la repressió homòfoba en la moral victoriana del s.XIX, ignorant així les brutals persecucions de la inquisició al s.XIII-XVIII contra els sodomites, presents ja en la tardoantiguitat del s.IV-VIII on s’imposa la moral judeocristiana i la seva ideologia pro-natalista, com una ruptura envers el paganisme. També sobta que, tractant-se d’un antropòleg, no faci un major esment als diferents rols socials i culturals que ha jugat el sexe entre homes en moltíssimes cultures arreu del planeta i que tan ben estudiades estan per alguns autors com el català Alberto Cardín, entre molts altres.

El cruising representa la major transgressió possible a la estructura de l’heteropatriarcat: es tracta de relacions sexuals no monògames, no lligades a cap amor romàntic, en un espai públic en comptes de la privacitat domèstica, sense cap mena de finalitat reproductiva i, per postres, entre dos homes. Fins i tot entre alguns gais es criticat, ja que es veu com una pràctica marginal que denigra al col·lectiu LGBT, un cop el matrimoni igualitari ha fet acceptable per gran part de la societat la homosexualitat com una rèplica a la família nuclear tradicional.

Langarita fa un excel·lent lectura de classe i origen dels participants en el cruising, documentant que des de l’aparició de xarxes socials per lligar i la normalització dels locals d’ambient gai, aquestes pràctiques ja només les duen a terme aquells que no tenen oportunitats econòmiques per accedir a una discoteca o ni tan sols a Internet, així com persones que es veuen forçades a mantenir en el més absolut secretisme la seva sexualitat, ja sigui per la seva religió o entorn social. Es a dir: persones migrades, casats, d’avançada edat o de classe molt baixa; aquells que han quedat exclosos del model adonisiac de joventut, hedonisme, bellesa i classe mitja/alta en que es basa el prototip de gai socialment acceptable.

La part més interessant del llibre, sens dubte, es l’acurada lectura de l’ús de l’espai, la interpretació dels símbols, així com de tota la cerimònia ritual que donen lloc a les diferents pràctiques sexuals entre dos o més homes. El silenci com a garantia d’anonimat i secretisme que protegeix la privacitat dels seus participants, on el llenguatge es substituït per la gestualitat obscena.

També resulta molt encertada la seva interpretació del paper d’alguns participants que en absolut es senten identificats com a gais o homosexuals i rebutgen tot comportament efeminat. Presumptes mascles heterosexuals que, no obstant, acudeixen a aquests espais a follar amb altres homes. Una contradicció paradoxal entre identitat i pràctica, producte possiblement del binarisme maniqueu amb que la nostre societat etiqueta i construeix els rols de gènere i l’orientació sexual. El problema sorgeix quan aquestes persones es creuen immunes al contagi del VIH/SIDA, ja que pensen que follar amb condó es de mariques i ells com a bons mascles no se’n veuran mai afectats. Es per això que des de la comunitat mèdica s’ha creat el concepte “homes que tenen sexe amb homes“, per tal de dirigir les campanyes preventives envers a aquest col·lectiu.

Des del meu punt de vista trobo que l’estudi genera molts més interrogants dels que tanca, obrint un camp d’investigació que es troba lluny de presentar fermes conclusions definitives. La recerca s’ha centrat en espais molt concrets (el parc de Montjuïc, les platges de Gavà i Sitges), que tan sols son una ínfima part del que representa el sexe anònim entre homes dins la nostre societat: quines diferències podríem trobar amb aquells que forniquen en lavabos de centres comercials? O en saunes i “cuartos oscuros”? I en països i cultures  on la homofòbia sigui més dura que a Espanya? Això per no parlar del sexe efímer però no purament anònim, es a dir, les noves xarxes socials i les aplicacions mòbils per lligar o directament del cibersexe. Espero, doncs, que Langarita no es doni per satisfet, tingui ganes d’ampliar aquesta temàtica i puguem gaudir d’una segona part en un futur.

h1

NOVEL·LA HISTÒRICA: La difícil dialèctica entre literatura i història.

febrer 18, 2015

Reading Surrealism

Al ser historiador i arqueòleg molts amics i familiars creuen que estic predestinat a llegir convulsivament novel·la històrica i tiren d’aquest recurs quan em volen fer un regal. Així que, sense jo planejar-ho, he esdevingut un petit expert en aquest gènere literari.

El problema d’aquest estil es que parteix d’una contradicció paradoxal aparentment irresoluble: com introduir una ficció dins un passat històric, sense falsejar la veritat del que va succeir. Els autors tenen la seva creativitat limitada pels paràmetres que marca la ciència i tan sols poden omplir de literatura els buits que les dades ens deixen del passat. Com solucionar aquesta dialèctica entre realitat i fantasia?

A mi, personalment, em molesta molt trobar anacronismes en novel·les històriques. Recordo l’enrabiada que em va agafar quan vaig vaig començar a llegir “Els Refugis de Pedra“, de la saga “El Clan de l’Ós Cavernari” de Jean M. Auel.  Un personatge, ara no recordo si cromanyó o neandertal, creuava Europa cavalcant a cavall a finals del Paleolític Mitjà, quan els èquids no es domestiquen fins a l’Edat del Ferro, uns 20.000 anys més tard. No puc entendre com una obra tan minuciosament documentada va poder cometre una patinada d’aquest calibre. Necessitats del guió? Doncs, sincerament, posats a inventar i falsejar el passat, quasi que prefereixo una obra de fantasia èpica o ciència ficció on, des de la primera pàgina, sabem que tot es mentida.

Altres autors cauen en l’extrem contrari i necessiten demostrar-nos constantment, en cada pàgina i paràgraf, que ells s’han documentat molt bé sobre el període que ens estan narrant. Es el cas d’Ildefonso Falcones i la seva sobrevalorada “Catedral del Mar”. Si, molt bé Sr. Falcones, vostè coneix la Barcelona del s.XIV com la palma de la seva ma, ho sabem, no cal que cada cop que un personatge surti de casa ens descrigui cada rajola d’aquell carrer! Un barroquisme detallsita que no aconsegueix, però, ocultar la poca versemblança d’algunes situacions i personatges. Algú es creu que un pagès pròfug pugui esdevindre un ric mercader en ple feudalsime baixmedieval?

Sobre el problema de no separar amb claredat realitat històrica i ficció literària ens en parla l’excel·lent darrera publicació del gironí Javier Cercas, “El Impostor“, on la trama versa sobre la dificultat que troba l’autor per destriar veritat i mentida en la biografia d’Enric Marcó, qui va falsificar el seu pas per un camp d’extermini. Emprar la fantasia per falsejar la realitat sense cap límit ètic pot acabar portant greus problemes als historiadors i a tota la societat en general. Clar que Marcó no es un personatge literari, sinó una persona real que va arribar a engalipar a tot un país al introduir literatura dins la seva pròpia història.

Un altre handicap d’aquest estil es conèixer d’avançat el final d’una trama, la qual cosa li pot treure molta emoció. Es el que creia que em passaria amb Ken Follet, de qui acabo de devorar les dues primeres entregues de la saga “The Century“, on explica la truculenta evolució política del segle XX. No ha estat així doncs la àgilitat narrativa, plena d’acció bèl·lica i romanços impossibles, m’ha fet accelerar el cor davant successos dels quals ja en sabia el final. El problema de credibilitat que li he trobat es que uns mateixos personatges sempre es trobin just a l’ull de l’huracà, protagonitzant tots els esdeveniments fonamentals, des de l’assalt al Palau d’Hivern a Pearl Harbour.

El gran repte de la novel·la històrica, des del meu punt de vista, es aconseguir donar ànima i sentiment a les fredes xifres i dades que ens ofereix l’assaig, sense faltar en cap cas al rigor empíric i científic que requereix l’estudi del passat. Es possible conjugar alta literatura i història, sense avorrir ni cometre la menor errada?. Doncs si! Ho ha aconseguit Almudena Grandes i la seva magistral saga “Episodios de una Guerra Interminable”, sobre aquells espanyols que varen seguir combatent el franquisme un cop acabada la Guerra Civil, de la qual no en puc ser més fan i n’espero cada nova entrega com una adolescent histèrica. Sincerament, em sembla la culminació absoluta del gènere. He plorat d’emoció amb cada mort i he aplaudit a rabiar la seva capacitat per documentar fets desconegudíssims i deliberadament ocultats per la història més oficial.

h1

La importància de les Pintures Prehistòriques del Cogul

Desembre 10, 2014

ruta03-2

L’altre dia vaig veure al Tele Notícies de TV3 la deixadesa amb que la Conselleria de Cultura de la Generalitat tracta les Pintures Prehistòriques de la Roca dels Moros de Cogul. Tot i que l’any 1998 aquesta obra va ser declarada Patrimoni Mundial  per la UNESCO i l’any 2010 es va crear un Centre d’Interpretació, la falta absoluta de pressupost ha deixat aquesta obra d’art, una de les més antigues de Catalunya, pràcticament amagada del públic.

El Cogul es un petit municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida) on a l’any 2013 hi figuraven empadronades 193 persones. A part de els pintures, el municipi té un castell medieval, un cementiri islàmic, una església romànica-barroca i una abadia. Òbviament el pressupost municipal no es pot fer càrrec del correcte manteniment i socialització de tot plegat. Ja l’any 1985 la Generalitat en realitza una intervenció de neteja, restauració i consolidació, per tal d’aturar el procés de deteriorament, ja que durant anys els visitants les havien mullat i netejat amb aigua per tal de veure-les millor. La construcció del edifici del Centre d’Interpretació el 2010 va suposar una inversió de 1,3 milions d’euros, 700.000 de la Generalitat, 300.000 de la Diputació i 300.000 d’una subvenció de l’Estat a l’Ajuntament. Però un cop inaugurat, els diners es van acabar.

L’any 2012 un grup de 14 veïns del poble van constituir un grup de guies voluntaris (i amateurs) anomenats “Associació d’Amics de les Pintures Rupestres del Cogul“. Mitjançant el boca-orella han aconseguit una mitjana de 400 visites mensuals, arribant a un total de 5.000 el 2013. Però resulta que molts voluntaris han hagut de deixar-ho, per motius personals, i actualment amb prou feines compten amb 6 guies. L’Ajuntament no s’ha cansat de demanar a la Generalitat que faciliti posar guies professionals, de moment sense èxit. Em consta que la diputada d’ICV per Lleida, Sara Vilà, treballa en el tema. Cal que unes restes estiguin situades en una zona turística barcelonina o que es relacionin amb el Tricentenari, per tal que Mascarell hi posi diners?

Importància històrica de les pintures

ruta03-1

Aquestes pintures, situades en una balma a l’aire lliure (la Roca dels Moros), varen ser descobertes l’any 1908 pel mossèn del poble, Ramon Huguet, en una de les seves caminades. Un any després les va estudiar l’abat francès Henri Breuil, qui tractava de casar el creacionisme bíblic amb les evidències prehistòriques, posant l’art  com una evidència de l’aparició sobtada de l’ànima i la religiositat. D’aquesta forma pretenia neutralitzar l’evolució darwinista i convertir l’estudi de la prehistòria en un col·leccionisme artístic, allunyat de tota objectivitat científica i social.

La datació d’aquestes pintures murals prehistòriques resulta molt complexe. Al no estar relacionades directament amb un jaciment arqueològic, no s’hi pot fer una datació absoluta sobre carboni 14 o termoluminescència. En un primer moment el rector Huguet les atribueix al darrer període del Paleolític Superior  (Magdalenià, 15.000- 10.000 ANE), a partir de fulles de sílex trobades pel voltant, tot i ser força diferent d’altres obres d’aquest periode, com les del Parpalló a Gandía. Martín Almagro prospecta els voltants i troba restes mesolítiques (10.000-7.000 ANE), la qual cosa estaria en la línia de l’art llevantí català i valencià, amb unes característiques força similars. F.J.Fortea i F.Jordà, en canvi, creuen que els vestits de les dones i els possibles braçalets que porten, els situaria clarament en la prehistòria recent amb societats clarament agrícoles, ja dins un Neolític-Calcolític (6.000-3.000 ANE). Ja existeixen nous mètodes per realitzar datacions absolutes de pigments però, de moment, no s’han aplicat al Cogul.

Segons la meva opinió personal, el fet que tots els animals pintats siguin clarament salvatges i que hi trobem figures humanes esquemàtiques, pintades en un espai exterior, descarta tant que es tractin d’art paleolític ple com d’un neolític avançat; la presència d’un bòvid salvatge (segurament un ur), animal que s’extingeix completament al voltant del neolític inicial/antic, ens indicaria una datació ante quem. Ens trobaríem doncs en un interessantíssim punt mig situat entre el final del Paleolític i la consolidació de l’agricultura, entre el IX i el V mil·lennis ANE. Un moment on les darreres societats caçadores recol·lectores es troben amb un profunda crisi econòmica i demogràfica, davant l’extinció de la megafauna paleolítica. Al passar a caçar cabres i conills, en comptes de rinoceronts o mamuts, han d’invertir molta més força de treball en la caça per obtenir la mateixa quantitat de carn, posant en perill l’extinció de moltes espècies de les que depèn la seva supervivència, i això els obliga a controlar severament la seva reproducció social, es a dir, a les dones.

La dansa fàl·lica i els rols de gènere a la prehistòria

##aaaa

Sens dubte, l’escena més famosa de la Roca dels Moros es l’anomenada “Dansa Fàl·lica” on veien un conjunt de figures femenines al voltant d’un penis erecte gegant. S’ha descobert que aquesta pintura es va repintar en diverses ocasions, fet que apunta a una reiteració. Es tracta d’un ritual animista-xamànic? Una dansa de la fertilitat? Possiblement ambdues coses alhora.

En tot cas el que està clar es que trobem al sexe masculí en una posició central i relacionada amb la fertilitat de moltes dones. Això suposa un trencament dràstic envers tot l’art rupestre paleolític, on abunden les nombroses representacions pictòriques de vagines (Cova de Tito Bustillo, Asturies, 22.000-10.000 ANE), o les Venus Paleolítiques (30.000-10.000 ANE), esteses des dels Pirineus fins a Rússia, son petites representacions tallades de dones embarassades o amb els atributs sexuals molt exagerats.

Per mi, aquest trencament iconogràfic de les representacions sexuals dins l’art, estaria clarament en relació als canvis socio-econòmics d’aquestes societats, obligades a controlar la sexualitat femenina per tal de reduir la demografia i no extingir el medi. Un cop arriba el Neolític, la més gran revolució de la història, veurem com d’aquest control es passa a ideologies més natalistes, que impliquen una explotació cada cop més evident del cos de la dona, per tal de controlar la transmissió intergeneracional de  l’herència i obtindre ma d’obra per treballar el camp, el que acabarem coneixent com Patriarcat, ja en els primers estats.

Espero doncs, que hagi quedat prou clara la importància de conservar, divulgar i socialitzar d’aquesta obra d’art per tal d’entendre les arrels d’algunes desigualtats que encara avui ens afecten.

PD: Per més informació sobre la gestió del patrimoni arqueològic a Catalunya, les interpretacions creacionistes de la Prehistòria o bé els origens del patriarcat llegiu el meu llibre Patrimonicidi.

h1

Discussió amb Pseudohistoriadors de l’Institut Nova Histèria

Abril 24, 2014

## _lRoto Nacionalisme

Un nacionalista pot ser un gran filòsof o un gran químic, però difícilment serà un gran historiador

Eric Hobsbawm (1)

Aquest Sant Jordi he estat per primer cop a la vida signant el meu llibre Patrimonicidi a la Rambla de Barcelona, on he desvertualitzat, per fi, a molts  amics de Twitter i d’aquest blog com o . Un plaer descobrir que sou reals! M’ha fet molta il·lusió i només per això ja ha valgut la pena fer el llibre.

L’anècdota freak de la jornada va ser la discussió amb membres del Institut Nova Història de Jordi Bilbeny, un filòleg i pseudohistoriador aficionat expulsat de la UB quan cursava un doctorat, ex-membre també del Centre d’Estudis Colombins i  de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (FEHC). La seva hipòtesis es que Cristòfor Colom, La Celestina, Cervantes, el Lazarillo de Tormes, Leonardo Da Vinci, Erasme de Roterdam, Bartomé de las Casas, Francisco Pizarro o el Pare Noél eren catalans, però existeix una conspiració mundial orquestrada per Espanya per amagar-ne totes les proves i només ell les pot veure. Per desgràcia TV3 dona constantment ressò a aquesta magufada anticientífica, Ajuntaments de la CUP li han pagat conferències amb diner públic ( a canvi ell va demanar el vot per la CUP) i ERC li ha atorgat un premi.

Unes teories conspiranoiques i relativistes com les que hem vist anteriorment en aquest blog amb Generación Alien i Erich Von Daniken, la Operació Rapa Nui o als dels defensors de la “Terra Plana”.

Jo en cap moment vaig ser conscient de amb qui estava parlant, creia que era un llibreter anònim, que tenia un estand al costat del meu, si no aquesta conversa MAI hauria tingut lloc. Aquí la transcripció de la discussió, tal com la recordo:

AMIGA – Ui mira, si al estand d’aquí al costat tenen “El Lazarillo“… en català? No sabia que s’havia traduït!

JO- Ai calla… però si el traductor es Jordi Bilbeny! El pallasso aquell que diu que la Celestina era catalana!

SENYOR X- Perdona, però aquestes teories estan molt estudiades eh!

JO- Que va!! Si aquest Bilbeny es un friki! El van expulsar de la UB per exposar infumables teories paranoiques. Per mi que pren tripis o  té  brots psicòtics …

SENYOR X- Això es perqué les universitats estan dominades per Espanya! Qui paga a les universitats? Espanya!

AMIGA- Però que diu home!! Com han de ser la UB o la UAB espanyolistes i formar part d’un complot!!! Quina bojeria!!

JO- Si va dir fins i tot que el Pare Noel era català aquell pirat! ajajaj Com es pot ser tan ridícul? Que serà el proper Mickey Mouse?

SENYOR X Si es veu clarament! El Quixot està ple de catalanades! Aquesta obra la llegia un castellà de la època i no la podia entendre pas.

AMIGA- Però com ho pot saber? Això es una visió que tenim ara des del present, però segur que la gent de la època ho entenia perfectament…

JO- Es que son dues llengües romàniques que s’assemblen molt i estem parlant d’un moment en que les normes ortogràfiques tampoc estaven molt fixades

SENYOR X (amb la cara envermellida i la mirada perduda)– Si que ho estaven! Siii! Ho estaveeen! I vosaltres no sabeu que Tirant lo Blanc estava considerat una obra en llegua castellana fins que un estudiós va trobar una còpia en català al s.XIX? Llavors es va saber la veritat! En la resta de casos no s’ha tengut tanta sort…

JO- Bé, això és una prova empírica. En tenen cap ells per afirmar les seves bestieses?

AMIGA- El que no es pot fer es anar escampant rumors sense cap base. Que el cas de Tirant Lo Blanc fos cert, si ho es, no prova que la Celestina o el Quixot fossin catalans! Clar, de tan dir tantes xorrades algún dia se n’encerta alguna…

SENYOR X- Qui demostra que es fals eh? Tampoc es pot saber! A més, com deia Goebbels, si cal inventar una mentida, que sigui ben grossa…

JO- Això de Goebbels ho deu dir per la manipulació de Bilbeny no? Pio Moa i ell, son com dues gotes d’aigua! Es comença així i s’acaba negant l’Holocaust.

AMIGA- Home això igual no, però a veure, la història té un mètode científic avalat per l’acadèmia. Hi ha un rigor..

SENYOR X- (completament fora de si)– L’acadèmia la paga Espanya! La història la fan els estats! I nosaltres no tenim estat!! Eh!! No en tenim cap!! A més, com voleu que un poble degenerat de quatre pagesos morts de gana que malvivien entre matolls fes el Siglo de Oro eh??

(aquí veiem la veritable naturalesa etnicista en que es basa aquesta teoria delirant, com els Protocols dels Savis de Sió, una falsedat conspiranoica en la que es va fonamentar l’antiseminisme del s.XX)

Vam deixar la conversa perqué havia de signar més exemplars de Patrimonicidi i poc després m’adono que absolutament tots els llibres de la paradeta eren de Bilbeny, ja que aquell era el estand oficial del INH i, per tant el Senyor X, amb qui havíem discutit, era Jordi Bilbeny o bé un deixeble seu que se li assemblava. Li havia dit ionki, pallasso, friki, nazi, psicòtic i mentider a la cara i m’havia quedat tan ample. Quina probabilitat hi havia de tal remota coincidència de hora i lloc, en una ciutat com Barcelona??

Tan difícil es d’entendre que aquells que defensem el dret a decidir, com es el meu cas, ho fem perquè volem canviar el futur i no el passat?

 Si voleu saber la llista de personalitats que donen suport a aquests deliris podeu veure-la aquí:

## _llista negra de gentussa

Llista de suports a Institut Nova Histèria

PD: Alfons Lopez Tena m’ha aclarit per Twitter que la seva adhesió es falsa i que se la va inventar el INH. No m’estranyaria que altres també ho fossin

(1) Gràcies per la cita Miguel Rosa! Ja sabia jo que no trigaria en trobar el post idoni per incloure-la!