Antropologia del Cruising: El perqué del sexe anònim gai en llocs públics

Recentment ha caigut a les meves mans l’exel·lent llibre “En tu árbol o en el mio: Una aproximación etnográfica a la práctica del sexo anónimo entre hombres” (Edicions Bellaterra, 2015), del professor de la Universitat de Girona  Jose Antonio Langarita, amb un pròleg del sempre polèmic Manuel Delgado. Es tracta d’un apassionant i profund estudi científic que tracta de donar resposta al perqué de que molts homes que practiquin sexe de forma silenciosa, secreta i anònima, amb altres homes a qui no coneixen de res, en llocs públics (lavabos, parcs, platges …).

En primer lloc resulta xocant que l’autor confessi i justifiqui que, per tal de poder realitzar una observació participant, ell mateix va formar part d’aquestes pràctiques sexuals, convertint-se així en objecte i subjecte del seu propi estudi. Ho trobo molt encertat i correcte, doncs difícilment hauria pogut comprendre el significat dels símbols, rituals i organització social que rodegen el cruising, de la mateixa forma que els estudiosos dels xamanisme, com Carlos Castaneda, acabaven prenent les mateixes drogues al·lucinògenes dels rituals.

He dir que el punt fluix del llibre es quan desglossa un breu repàs a la història de la homosexualitat i la homofòbia. Aquest es troba excessivament centrat en Foucault, des d’un punt de vista un tant etnocèntric i presentista, situant els orígens de la repressió homòfoba en la moral victoriana del s.XIX, ignorant així les brutals persecucions de la inquisició al s.XIII-XVIII contra els sodomites, presents ja en la tardoantiguitat del s.IV-VIII on s’imposa la moral judeocristiana i la seva ideologia pro-natalista, com una ruptura envers el paganisme. També sobta que, tractant-se d’un antropòleg, no faci un major esment als diferents rols socials i culturals que ha jugat el sexe entre homes en moltíssimes cultures arreu del planeta i que tan ben estudiades estan per alguns autors com el català Alberto Cardín, entre molts altres.

El cruising representa la major transgressió possible a la estructura de l’heteropatriarcat: es tracta de relacions sexuals no monògames, no lligades a cap amor romàntic, en un espai públic en comptes de la privacitat domèstica, sense cap mena de finalitat reproductiva i, per postres, entre dos homes. Fins i tot entre alguns gais es criticat, ja que es veu com una pràctica marginal que denigra al col·lectiu LGBT, un cop el matrimoni igualitari ha fet acceptable per gran part de la societat la homosexualitat com una rèplica a la família nuclear tradicional.

Langarita fa un excel·lent lectura de classe i origen dels participants en el cruising, documentant que des de l’aparició de xarxes socials per lligar i la normalització dels locals d’ambient gai, aquestes pràctiques ja només les duen a terme aquells que no tenen oportunitats econòmiques per accedir a una discoteca o ni tan sols a Internet, així com persones que es veuen forçades a mantenir en el més absolut secretisme la seva sexualitat, ja sigui per la seva religió o entorn social. Es a dir: persones migrades, casats, d’avançada edat o de classe molt baixa; aquells que han quedat exclosos del model adonisiac de joventut, hedonisme, bellesa i classe mitja/alta en que es basa el prototip de gai socialment acceptable.

La part més interessant del llibre, sens dubte, es l’acurada lectura de l’ús de l’espai, la interpretació dels símbols, així com de tota la cerimònia ritual que donen lloc a les diferents pràctiques sexuals entre dos o més homes. El silenci com a garantia d’anonimat i secretisme que protegeix la privacitat dels seus participants, on el llenguatge es substituït per la gestualitat obscena.

També resulta molt encertada la seva interpretació del paper d’alguns participants que en absolut es senten identificats com a gais o homosexuals i rebutgen tot comportament efeminat. Presumptes mascles heterosexuals que, no obstant, acudeixen a aquests espais a follar amb altres homes. Una contradicció paradoxal entre identitat i pràctica, producte possiblement del binarisme maniqueu amb que la nostre societat etiqueta i construeix els rols de gènere i l’orientació sexual. El problema sorgeix quan aquestes persones es creuen immunes al contagi del VIH/SIDA, ja que pensen que follar amb condó es de mariques i ells com a bons mascles no se’n veuran mai afectats. Es per això que des de la comunitat mèdica s’ha creat el concepte “homes que tenen sexe amb homes“, per tal de dirigir les campanyes preventives envers a aquest col·lectiu.

Des del meu punt de vista trobo que l’estudi genera molts més interrogants dels que tanca, obrint un camp d’investigació que es troba lluny de presentar fermes conclusions definitives. La recerca s’ha centrat en espais molt concrets (el parc de Montjuïc, les platges de Gavà i Sitges), que tan sols son una ínfima part del que representa el sexe anònim entre homes dins la nostre societat: quines diferències podríem trobar amb aquells que forniquen en lavabos de centres comercials? O en saunes i “cuartos oscuros”? I en països i cultures  on la homofòbia sigui més dura que a Espanya? Això per no parlar del sexe efímer però no purament anònim, es a dir, les noves xarxes socials i les aplicacions mòbils per lligar o directament del cibersexe. Espero, doncs, que Langarita no es doni per satisfet, tingui ganes d’ampliar aquesta temàtica i puguem gaudir d’una segona part en un futur.

La importància de les Pintures Prehistòriques del Cogul

L’altre dia vaig veure al Tele Notícies de TV3 la deixadesa amb que la Conselleria de Cultura de la Generalitat tracta les Pintures Prehistòriques de la Roca dels Moros de Cogul. Tot i que l’any 1998 aquesta obra va ser declarada Patrimoni Mundial  per la UNESCO i l’any 2010 es va crear un Centre d’Interpretació, la falta absoluta de pressupost ha deixat aquesta obra d’art, una de les més antigues de Catalunya, pràcticament amagada del públic.

El Cogul es un petit municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida) on a l’any 2013 hi figuraven empadronades 193 persones. A part de els pintures, el municipi té un castell medieval, un cementiri islàmic, una església romànica-barroca i una abadia. Òbviament el pressupost municipal no es pot fer càrrec del correcte manteniment i socialització de tot plegat. Ja l’any 1985 la Generalitat en realitza una intervenció de neteja, restauració i consolidació, per tal d’aturar el procés de deteriorament, ja que durant anys els visitants les havien mullat i netejat amb aigua per tal de veure-les millor. La construcció del edifici del Centre d’Interpretació el 2010 va suposar una inversió de 1,3 milions d’euros, 700.000 de la Generalitat, 300.000 de la Diputació i 300.000 d’una subvenció de l’Estat a l’Ajuntament. Però un cop inaugurat, els diners es van acabar.

L’any 2012 un grup de 14 veïns del poble van constituir un grup de guies voluntaris (i amateurs) anomenats “Associació d’Amics de les Pintures Rupestres del Cogul“. Mitjançant el boca-orella han aconseguit una mitjana de 400 visites mensuals, arribant a un total de 5.000 el 2013. Però resulta que molts voluntaris han hagut de deixar-ho, per motius personals, i actualment amb prou feines compten amb 6 guies. L’Ajuntament no s’ha cansat de demanar a la Generalitat que faciliti posar guies professionals, de moment sense èxit. Em consta que la diputada d’ICV per Lleida, Sara Vilà, treballa en el tema. Cal que unes restes estiguin situades en una zona turística barcelonina o que es relacionin amb el Tricentenari, per tal que Mascarell hi posi diners?

Importància històrica de les pintures

Aquestes pintures, situades en una balma a l’aire lliure (la Roca dels Moros), varen ser descobertes l’any 1908 pel mossèn del poble, Ramon Huguet, en una de les seves caminades. Un any després les va estudiar l’abat francès Henri Breuil, qui tractava de casar el creacionisme bíblic amb les evidències prehistòriques, posant l’art  com una evidència de l’aparició sobtada de l’ànima i la religiositat. D’aquesta forma pretenia neutralitzar l’evolució darwinista i convertir l’estudi de la prehistòria en un col·leccionisme artístic, allunyat de tota objectivitat científica i social.

La datació d’aquestes pintures murals prehistòriques resulta molt complexe. Al no estar relacionades directament amb un jaciment arqueològic, no s’hi pot fer una datació absoluta sobre carboni 14 o termoluminescència. En un primer moment el rector Huguet les atribueix al darrer període del Paleolític Superior  (Magdalenià, 15.000- 10.000 ANE), a partir de fulles de sílex trobades pel voltant, tot i ser força diferent d’altres obres d’aquest periode, com les del Parpalló a Gandía. Martín Almagro prospecta els voltants i troba restes mesolítiques (10.000-7.000 ANE), la qual cosa estaria en la línia de l’art llevantí català i valencià, amb unes característiques força similars. F.J.Fortea i F.Jordà, en canvi, creuen que els vestits de les dones i els possibles braçalets que porten, els situaria clarament en la prehistòria recent amb societats clarament agrícoles, ja dins un Neolític-Calcolític (6.000-3.000 ANE). Ja existeixen nous mètodes per realitzar datacions absolutes de pigments però, de moment, no s’han aplicat al Cogul.

Segons la meva opinió personal, el fet que tots els animals pintats siguin clarament salvatges i que hi trobem figures humanes esquemàtiques, pintades en un espai exterior, descarta tant que es tractin d’art paleolític ple com d’un neolític avançat; la presència d’un bòvid salvatge (segurament un ur), animal que s’extingeix completament al voltant del neolític inicial/antic, ens indicaria una datació ante quem. Ens trobaríem doncs en un interessantíssim punt mig situat entre el final del Paleolític i la consolidació de l’agricultura, entre el IX i el V mil·lennis ANE. Un moment on les darreres societats caçadores recol·lectores es troben amb un profunda crisi econòmica i demogràfica, davant l’extinció de la megafauna paleolítica. Al passar a caçar cabres i conills, en comptes de rinoceronts o mamuts, han d’invertir molta més força de treball en la caça per obtenir la mateixa quantitat de carn, posant en perill l’extinció de moltes espècies de les que depèn la seva supervivència, i això els obliga a controlar severament la seva reproducció social, es a dir, a les dones.

La dansa fàl·lica i els rols de gènere a la prehistòria

Sens dubte, l’escena més famosa de la Roca dels Moros es l’anomenada “Dansa Fàl·lica” on veien un conjunt de figures femenines al voltant d’un penis erecte gegant. S’ha descobert que aquesta pintura es va repintar en diverses ocasions, fet que apunta a una reiteració. Es tracta d’un ritual animista-xamànic? Una dansa de la fertilitat? Possiblement ambdues coses alhora.

En tot cas el que està clar es que trobem al sexe masculí en una posició central i relacionada amb la fertilitat de moltes dones. Això suposa un trencament dràstic envers tot l’art rupestre paleolític, on abunden les nombroses representacions pictòriques de vagines (Cova de Tito Bustillo, Asturies, 22.000-10.000 ANE), o les Venus Paleolítiques (30.000-10.000 ANE), esteses des dels Pirineus fins a Rússia, son petites representacions tallades de dones embarassades o amb els atributs sexuals molt exagerats.

Per mi, aquest trencament iconogràfic de les representacions sexuals dins l’art, estaria clarament en relació als canvis socio-econòmics d’aquestes societats, obligades a controlar la sexualitat femenina per tal de reduir la demografia i no extingir el medi. Un cop arriba el Neolític, la més gran revolució de la història, veurem com d’aquest control es passa a ideologies més natalistes, que impliquen una explotació cada cop més evident del cos de la dona, per tal de controlar la transmissió intergeneracional de  l’herència i obtindre ma d’obra per treballar el camp, el que acabarem coneixent com Patriarcat, ja en els primers estats.

Espero doncs, que hagi quedat prou clara la importància de conservar, divulgar i socialitzar d’aquesta obra d’art per tal d’entendre les arrels d’algunes desigualtats que encara avui ens afecten.

PD: Per més informació sobre la gestió del patrimoni arqueològic a Catalunya, les interpretacions creacionistes de la Prehistòria o bé els origens del patriarcat llegiu el meu llibre Patrimonicidi.

PRINCELANDIA: Un atemptat contra la Coeducació

Com que des de que vaig deixar de ser monitor d’Esplai visc absolutament desconnectat del món infantil, em vaig quedar bastant al·lucinat quan vaig visitar a una amiga que tenia una filla de pocs anys. A aquesta nena li havien regalat pel seu aniversari un vestit de Princesa, amb unes sabates de Ventafocs, una col·lecció de DVD amb tots els films de Princeses Disney acompanyats de contes i nines dels seus personatges. Segons la seva mare, ella no l’havia condicionat en absolut, i es limitava a regalar-li el que li demanava, assegurant que hauria fet el mateix si li demanés camions i tancs de joguina. Esperava que tan sols fos una moda passatgera.

Desconec si era un cas excepcional o tota la seva generació viu corpresa dins aquesta fal·lera histèrica d’idolatria envers els rols de gènere més casposos i patriarcals imaginables. No es tracta, en absolut, d’innocents rondalles neutrals sinó que son històries inspirades en contes tradicionals d’època medieval (alguns molt tergiversats), plens d’estereotips superats, i que transmeten de forma acrítica una quantitat de valors sexistes d’allò més qüestionables:

– La bellesa femenina com a única virtut de la dona. De fet no cal ni que obri un ull, com la Bella Durment, icona de la passivitat absoluta; amb que respiri ja n’hi ha prou.

– La única missió en la vida d’una fèmina es trobar un príncep blau i contraure un matrimoni heterosexual i monògam de per vida i tenir molts fills. Per tal d’aconseguir aquest objectiu s’ha de sotmetre a un home, esdevenint un objecte passiu, renunciant a tota la seva vida si cal (la Sirenita), aguantant submisa i callada totes les injustícies socials (Ventafocs) o realitzant les tasques domèstiques de la llar amb alegria (Blancaneus).

Tot i que Disney ha fet lleugers i tímids passos envers la modernització, introduint diversitat cultural i racial (amb l’afroamericana Tiana o l’asiàtica Mulan), l’essència heteropatriarcal del missatge es manté intacte. De fet, els únics personatges femenins intel·ligents i astuts dels films Disney son caracteritzats com malvades i cruels bruixes: Malèfica, la Madratstra, Cruela de Vil, la Reina de Cors o Úrsula, per exemple.

Per si tot això fos poc descobreixo bastant horroritzat que a Sabadell acaba d’obrir les portes una sucursal de “Princelandia“.  Es tracta d’un “spa” o centre de bellesa infantil, on nenes ( i només nenes!) de molt curta edat poden anar a maquillar-se i vestir-se de princeses, celebrar festes d’aniversari o comunions. També permeten que vagin acompanyades de la mare (mai del pare) si així ho desitgen. Aquí algunes imatges del HORROR:

L’Infern de Rosa

Cal?

Es a dir, estan transmetent uns valors estètics i un rols de gènere diferenciats a les nenes, respecte als nens; un atemptat contra la igualtat i al coeducació. Òbviament l’únic objectiu es que, un cop adults, homes i dones realitzin diferents tasques i rols en la societat, perpetuant una divisió sexual  del treball sobre la que s’ha fonamentat l’explotació de la dona com a mitjà reproductiu i transmissor de l’herència, durant mil·lenis en moltes cultures. Adoctrinar a les nenes de cinc anys (o menys) perqué esdevinguin “voluntàriament” un mer objecte sexual al servei d’un mascle, ja passa tota ratlla del que entenc com moralment acceptable. Quelcom similar al que veiem als concursos de bellesa americans que parodiava el film “Little Miss Sunshine“.

La bona notícia es que el col·lectiu feminista Projecte Ella ha iniciat una campanya contra aquest centre sota el hashtag #StopPrincelandia i que ja ha estat noticia en mitjans nacionals com la Vanguadia, Público o El Diari Ara, Televisió Espanyola així com internacionals com The Times. Els desitjo molta sort alhora d’enfrontar-se amb un empresari (home, faltaria més) sense escrúpols, capaç de convertir en mercaderia la dignitat de la dona. Al menys, espero que ajudi a obrir un debat públic sobre el sexisme en l’educació i les joguines.

Per què la Homofòbia augmenta en uns països i disminueix en altres?

En motiu de la setmana del Orgull LGBT he decidit fer un breu estudi sociològic-geogràfic tractant de respondre a un dubte que m’inquieta força: perqué en alguns països els drets de les persones homosexuals augmenten cap a una igualtat total mentre que en altres es dona un increment brutal de la repressió homòfoba?

La metodologia que he seguit ha estat fer una base de dades amb el programa estadístic SPSS recollint les dades de la tolerància a la homosexualitat per estats de l’enquesta realitzada per Pew Research Center el 2007 i el 2013 i ho he creuat  amb diferents variables geogràfiques, demogràfiques o econòmiques de cada país segons les completes bases de dades de la web del Banc Mundial. El resultat es el següent:

HIPOTESIS 1: La Homofòbia depèn del Continent

Tolerància a la Homosexualitat per Continents i Diferència entre 2007 i 2013

Efectivament tenim importants diferències per aquesta variable: els països situats en els continents de l’anomenat “Occident” (Europa i  Nord Amèrica) son els que tenen major tolerància i on aquesta creix més, Àfrica i Pròxim Orient es troben a l’extrem oposat, mentre que Àsia i Amèrica Llatina queden entre mig. Cas a part es Europa del Est una zona on, tot i tenir certa tolerància, és on la homofòbia està creixent de forma més alarmant en els darrers anys.

Veient aquests gràfics hom podria arribar a una conclusió “determinista geogràfica”, creient que el fet d’estar a la part occidental de l’hemisferi nord ens pressuposa per ser “gayfriendly”. Doncs bé, segurament si haguéssim fet aquesta enquesta amb anterioritat a les colonitzacions imperialistes, els resultats haurien estat just a la inversa, ja que la majoria de cultures indígenes pre-industrials tenien molt poca homofòbia i en moltes d’elles els homosexuals eren xamans o sers divins (com als amerindis o els esquimals siberians) o bé la homosexualitat era una pràctica militar pròpia de guerrers (com els azande   de centre-Àfrica) o de rituals d’iniciació a l’edat adulta. Pel contrari, a l’Europa de la Inquisició la sodomia era un pecat condemnat a tortures i a amb la mort.

HIPÒTESIS 2: La Homofòbia depèn de la Religió/Ateisme de cada estat

Tolerància a la Homosexualitat segons la Religió majoritària al 2013 i Diferència respecte a 2007

 Aquests gràfics ens mostren com dins de les tres corrents de cristianisme trobem una gran variabilitat, per exemple tant el país més homòfob del món (Uganda) com el que té major tolerància LGTB (Espanya) son catòlics; si bé es cert el preocupant auge homòfob als països cristians ortodoxes. Una bona noticia es l’espectacular auge de la tolerància gayer que s’està donant recentment dins els estats budistes i una dolenta es que els països islàmics segueixen concentrant els índex més alarmants d’homofòbia i que, a més està en auge.

Aquesta es una dada que ens podria dur a creure que l’Islam es una religió intrínsecament homòfoba, a diferència de la resta de cultes monoteistes. De nou ens equivocaríem: l’Islam medieval era profundament respectuós amb l’amor entre homes  i a l‘Al-Andalus fins i tot hi havia un popular gènere de poesia homoeròtica , practicada inclús entre monarques com Al-Mu’tamid de Sevilla o Yusuf III de Granada;  pel contrari les primeres normatives homòfobes apareixen entre els jueus de l’antiguitat i les primeres persecucions homòfobes al cristianisme medieval. . Es possible que avui dia a l’Islam s’estigui intensificant la homofòbia com un tret identitari cultural envers Occident, cosa que podria passar també en el cristianisme Ortodox o en certs estats catòlics i protestants d’Àfrica.

Index de Correlació: 0,09

No hi ha cap mena de correlació entre ateisme i tolerància a la homosexualitat. Si be es cert que els quatre estats més extremadament homòfobs son també els menys ateus, això no es dona al contrari. Els estats més tolerants tenen uns índex d’ateisme força baixos i en estats molt ateus (especialment en dictadures o ex-dictadures comunistes) el grau d’homofòbia es alarmant.

HIPÒTESIS 3: La Homofòbia depèn de la pressió demogràfica

Index de Correlació = 0,41

Index de Correlació= 0,36

Index de Correlació = 0,44

 Ja als anys 70’s alguns antropòlegs, com D. Werner, es van adonar que aquelles societats pre-industrials que tenien una pressió demogràfica molt elevada, com a estratègia de supervivència, tendien a ser homòfobes, mentre que aquelles que tenien uns recursos escassos a repartir entre molts, tendien a afavorir la tolerància a la homosexualitat, per tal de reduir la demografia.

Si mirem les tres gràfiques superiors veiem com existeix una certa correlació important: aquells estats on tenir molts fills implica tenir més possibilitats de sobreviure econòmicament (ja que s’incorporen molts joves al treball) tenen una alta natalitat, creixement demogràfic i hi ha molta pressió social perqué els dones tinguin fills sent molt joves; en aquestes societats la homosexualitat estaria mal vista, ja que es percep com una conducta anti-reproductiva que va contra la seva lògica econòmica. Pel contrari als estats on tenir fills surt molt car i on s’incorporen més tard al mercat laboral, solen tenir una menor pressió patriarcal sobre la reproducció femenina i també una major tolerància a la homosexualitat i a les conductes anti-reproductives en general, com ja va veure l’antropòleg Marvin Harris.

HIPÒTESIS 4: La Homofòbia depèn del desenvolupament econòmic

Index de Correlació = 0,41

 

Index de Correlació= 0,52

 

Index de Correlació = 0,55

Com a materialista històric no m’he pogut resistir a buscar causes economicistes a la homofòbia i, tal com sospitava, es el camp on es donen les correlacions més fortes. Els estats on es concentren els índex d’homofòbia més alts son els més pobres i menys desenvolupats, on hi ha una menor capacitat de poder adquisitiu i on es dona una major dependència de l’agricultura. Això té molt a veure amb el que hem comentat abans amb la demografia: la única forma que tenen aquestes societats de sobreviure es tenint molts fills i que aquests es posin a treballar des de ben xics al camp; per tant existeix una alta pressió social contra les conductes no reproductives. Pel contrari, en els estats més desenvolupats , amb economies post-industrials (serveis i informació), els fills no treballen fins que son molt grans, surt molt car mantenir-los i, per tant, la pressió contra les conductes no-reproductives s’ha relaxat molt.

CONCLUSIONS

No existeix un únic factor que expliqui les causes de la homofòbia o l’alliberament LGTB. Es cert que alguns països islàmics i cristians ortodoxes (també en alguns catòlics o protestants africans) actualment estan virant vers conductes homòfobes per motius identitaris, ja que associen homosexualitat a un vici occidental.

Però fonamentalment cal buscar les causes en l’estructura social i en les relacions de producció i reproducció: aquelles societats més pobres, desiguals i menys desenvolupades, on la seva supervivència depèn de tenir una natalitat molt elevada per tal que els nens s’incorporin als treballs agrícoles,  tenen una cultura patriarcal que desenvolupa una elevada pressió social sobre els dones per tal que es casin i tinguin fills de ben joves, però també sobre els homes, per tal que no desenvolupin conductes sexuals no-reproductives. Per contra, aquelles societats occidentals amb economies post-industrials de serveis i informació, on tenir fills surt molt car i la dona es va incorporar massivament al mercat laboral als anys 60’s, han canviat ràpidament els seus valors culturals amb l’aparició de moviments socials d’alliberament i visibilitat tant feminista com LGBT, afavorits per una societat on la natalitat queia en picat i, per tant, desapareixia la pressió social per casar-se jove i tenir fills.

De cara al futur que ens espera? Es difícil de saber, ja que les corrents migratòries, la multiculturalitat, l’auge de la transmissió d’informació (tant en velocitat com en quantitat), i la persistència de la crisi econòmica en alguns estats post-industrials, junt amb el desenvolupament d’altres com Índia, Brasil o Xina, així com les potencialitats d’Àfrica, poden fer canviar profundament aquests index, espero que per bé.

“LOOKING”: Crítica de la nova serie gai

Recordo un episodi de la mítica “Queer As Folk” on el seu protagonista absolut, Brian Kinney, complia 30 anys i els seus amics li preparaven un funeral, mentre ell pensava en el suïcidi doncs, en la lògica d’aquesta ficció, no podia haver-hi vida més enllà de l’esbojarrat hedonisme juvenil de drogues, festa, suor, sexe desenfrenat i anònim en cuartos oscuros i discoteques plenes de musculocas i reinones. Doncs bé, “Looking” parteix just de la premisa contraria: homosexuals que ja han passat la trentena i, un xic cansats de tanta orgia comencen a platejar-se quin es el sentit de la seva existència, sense caure tampoc en el conservadorisme burgés de “Modern Family” on la parella gai pràcticament no té cap vida fora del treball i la família.

Han passat 12 anys  des de que la BBC estrenés el capítol pilot de Queer as Folk i en aquest lapse de temps la percepció social de la homosexualitat a Occident ha sofert la major transformació de la història humana. Si en el culebrot ambientat a Pittsburg el Matrimoni Igualitari era una llunyana utopia, avui es ja una realitat consolidada en la majoria d’estats d’Europa, en molts d’Amèrica i fins i tot en alguns de Sudamèrica i Àfrica. La homofòbia ja no és una amenaça omnipresent que pot esdevenir mortal al menor descuit, si no una excentricitat socialment inacceptable; els armaris han canviat de bàndol i son ara els homòfobs qui han d’amagar les seves repugnants opinions a la resta de la població. L‘Ambient Gai ha deixat també de ser un ghetto ocult, un bunker invisible, per ser una permeable opció lúdica més per tota la població.

Sé que rebré crítiques per aquest excés de triomfalisme però us recordo que vaig rebre pallisses i bullyng als 90’s i avui passejo amb la meva parella amb una anodina normalitat pels carrers d’una ciutat d’extrarradi. Queda lluita per fer? Si, sens dubte, en evitar cap pas enrere, sobretot. Però no em busqueu per recordar amb nostàlgia el glamour de la marginalitat, perqué l’he viscut i no en tenia cap.

Així doncs “Looking” ens presenta a tres personatges, a anys llum d’estereotips sobre-actuats, que no viuen turmentats per l’acceptació social en una eterna angoixa adolescent, si no pels dubtes entre l’efimeritat del sexe i la busca d’un amor estable. Persones madures que tenen problemes reals i actuals de feina, amor i amistat, tot i que no defugen practicar cruising o en un parc o anar a una festa leather si s’escau. Un mercat sexual on el terreny de joc s’ha desplaçat de la pista de ball a les xarxes socials i on el canon estètic ha deixat de ser la musculosa perfecció praxitel·liana per desdibuixar-se entre barbes i bigotis hipster. I una banda sonora amb més indie alternatiu que sobats himnes de dives dance.

En definitiva, una sèrie que aborda, sense tabús ni tòpics, la homosexualitat d’avui dia amb un minimalisme realista i no amb des del barroquisme de la petarderia. Un argument on la orientació sexual molts cops passa a ser un mcguffin, una mera excusa per abordar  emocions i desventures humanes que a tots en sonaran molt més properes que les d’una Drag Queen drogada tambalejant-se sobre les seves plataformes en una tarima, com Marilyn Manson al divertit film “Party Monster“, estandart del ambient gai dels 90’s.

Sobre el NO reconeixement de les víctimes LGTB de l’Holocaust Nazi

Aquest diumenge vaig tenir l’honor d’intervindre al homenatge que es va realitzar a Sant Boi a les víctimes de l‘Holocaust Nazi. La meva intervenció va versar sobre la persecució de la homosexualitat durant el nazisme i la manca de reconeixement a les víctimes d’aquest. Per si fos del vostre interès, transcric la intervenció, ampliada.

Les primeres organitzacions d’alliberament homosexual no es van donar a Nova York als anys 60’s, sinó a la Alemanya de començaments de segle: el 1900 es funda el “Comitè Científic Humanitari” demanant la despenalització de la homosexualitat amb recollides de signatures entre 1903 i 1922, que van rebre el suport d’Enstein, Stefan Sweig, Thomas Mann o Herman Hesse. També “La Comunitat dels Propis” que rebutjava l’estereotip del gai efeminat o la “Lliga dels Drets Humans”  amb 30.000 membres el 1928. La República de Weimar va perseguir als homosexuals amb policia especialitzada que feia “llistes roses” de possibles gais que assitien a saunes o feien cruising, arribant a 1107 detinguts el 1925 per aquest motiu. Cap dels tres partits d’esquerres del moment (SPD, USPD i KPD) tenen la menor consideració pels drets de gais i lesbianes, mantenint-se en una ambigüitat al respecte.

Tot i això, durant la República, a les grans urbs com Berlin s’estableix un clima d’oberta tolerància amb l’explosió d’una contracultura homosexual que tenia l’epicentre en el cabaret El Dorado, on actuen transvestits amb la gran diva Marlene Dietritch i es reuneixen intel·lectuals. Apareixen les primeres revistes gais (Uranus o La Illa) i lèsbiques (Amor de Dona, amb 10.000 exemplars), exposicions de fotografia homoeròtica (Von Gloeden) el primer cinema obertament homosexual (Víctor i Victoria, Mikäel de Therodor Dreyer o la lèsbica Mädchen in Uniform de 1931) i es crea el primer himne d’alliberament sexual “La Cançó Lila” de 1921 (escolta-la aquí, interpretada per Ute Lemper).

Amb l’arribada de Hitler el poder el mateix 1933 s’ordena el tancament de tots els locals i organitzacions LGTB i considera la homosexualitat una aberració criminal però, en una lògica típicament homòfoba, en un primer moment es persegueixen tan sols aquells efeminats que trenquen els rols de gènere, mentre que els dirigents de les SA com Erns Rohm son obertament homosexuals i hipermasculins i el filòsof Hans Bluher teoritza sobre un Reich sense dones. Això canvia radicalment  arrel de la Nit dels Ganivets Llargs (1934) quan s’utilitza l’excusa de la homosexualitat per acabar amb les SA, el sector nazi més radical. A partir d’aquest moment la retòrica homòfoba agafa proporcions descomunals:

– Entre 1933 i 1945 son detinguts 100.000 homosexuals masculins, uns 47.000 son condemnats, la majoria a mort. Els gais estaven marcats per un triangle rosa i les lesbianes negre.

– La GESTAPO crea un cos policial específicament homòfob, la Central del Reich per la Lluita contra la Homosexualitat i l’Avort, que va fer 42.000 fitxes en una “llista rosa” de sospitosos d’homosexualitat. Els seus màxims responsables Erich Jacob i Carl Heinz Rodenberg mai van ser jutjats. El 1941 Hitler dona la ordre secreta de depurar l’exèrcit i la GESTAPO de possibles gais exterminant sense judici als sospitosos.

– A partir de 1940 Himmler ordena el trasllat a camps d’extermini de tots els detinguts sota sospita d’homosexualitat. La xifra dels deportats es força desconeguda, alguns autors suposen que era baixa, entre 5.000 i 15.000 (un 0,25% de Dachau) però la seva tasa de mortalitat era molt més elevada que la resta de presos (32% enfront al 20% general); altres, en canvi l’eleven fins a 200.000, el càlcul es força difícil, ja que molts cops les acusacions d’homosexualitat eren infundades. A diferència dels jueus, es deporten els homosexuals del Reich i dels territoris annexionats, però no dels ocupats. Dins dels camps eren marginats, inclús per la resta de presos i estaven aïllats amb presos comuns, al menys a Buchenwald.

– També es van realitzar diversos experiments biològics per “curar la homosexualitat”: 400.000 homes van ser esterilitzats i 2.000 castrats. Al camp de Buchenwald es van realitzar experiments posant glàndules a la ingle a 15 homes que van morir al camp de poc temps.

El NO reconeixement

A diferència del cas dels jueus, aquesta repressió no va ser reconeguda: les lleis homòfobes que perseguien als homosexuals van seguir vigents fins al 1968 a la RDA i fins el 1969 a la RFA. A les víctimes dels camps se’ls va tractar de delinqüents i degenerats, molts d’ells van ingressar a la presó tal com van sortir dels camps d’extermini. Les associacions de perseguits pel règim nazi es van negar a reconèixer als gais, cap d’ells va rebre la menor compensació de l’estat alemany, ni tan sols es va comptabilitzar el treball en els camps de cara a al seva jubilació. No se’n va fer el menor esment als judicis de Núremberg i ningú es va molestar a interrogar als capos nazis sobre la homofòbia.

El govern de la RFA no va fer cap reconeixement a aquestes víctimes fins 1985, fins l’any 2002 no s’anul·len les sentències nazis homòfobes. La placa a la memòria de les víctimes LGTB de Dachau la van pagar les associacions de la seva butxaca i van trigar 10 anys en veure-la penjada al camp.

La imatge de la Dona Paleolítica a través del Cinema

El cinema ambientat a la prehistòria ha prescindit sovint de tot assessorament científic i ha projectat al passat models estètics o tòpics masclistes actuals, tot i que al Paleolític no hi havia cap mena de divisió sexual del treball ni existia el patriarcat. Us deixo amb un petit recorregut per la imatge femenina a la història del cinema ambientat al paleolític i que forma part d’una publicació meva de la que en sentireu a parlar en un futur proper.

1912– “La gènesis del hombre“- Curiós modelet fet amb fulles de parra i arrels!

1914– “His prehistòric past“- Charles Chaplin, un monarca paleolític amb el seu harem de dones servils

1923– “Las Tres Edades“- Buster Keaton introdueix el mite del “cavernícola” un mascle agressiu i violent que arrossega a les fèmines per la melena fins a la cova

1928- “Flying Elephants” Lauren i Hardy amb la seva submisa amant amb pentinat anys 20 i un estilitzat vestidet de lleopard

1940– “Hace un millón de años” (versió original)- El mascle protegeix la seva dona, coberta un sensual bikini, d’un dinosaure que en realitat es una iguana augmentada!

1950– “Prehistoric Woman”. Per fi dones fent tasques productives! En aquest cas pescant.

1966– “Hace un millón de años” (remake)- Una impressionant Rachel Wels amb bikini arrapat, escotazo i un cabell cardat tota divina ella, com acabada de sortir d’una perruqueria californiana.

1966– “Hace un millón de años” (remake)- Una altre imatge del film, on un grup de dones paleolítiques fan punta de coixí a la cova mentre esperen que el seus maridets tornin de caçar dinosaures.

1967- “Quan els dinosaures dominaven la terra”- Amor romàntic, heterosexual, monògam i sempre entre membres de raça blanca, of course!

1967– “Mujeres Prehistóricas”– Un altre film ple de sensuals femelles paleolítiques amb un canon de bellesa a anys llum dels mitxelins de la Venus de Wilendorf.

1971– “Cuando los hombres usaban cachiporra y las mujeres hacian ding ding“- El destape arriba al Paleolític! Film humorístic de Bruno Corbucci, una espècie d’Alfredo Landa italià.

1971– “Criaturas Olvidadas del Mundo“- L’èxit de Rachel Wels crea escola i aquest film segueix la seva estela de sex símbol paleolítica

1981– “En Busca del Fuego”– Gollum al Senyor dels Anells? No, una dona prehistòrica que descobreix el foc fa 80.000 anys (es de fa 500.000). Passem de la bellesa exuberant al túnel del terror, però al menys les dones tenen alguna importància més enllà del sexe.

1985– “El clan del oso cavernario“- Aquí trobem ja una dona intel·ligent amb coneixements de medicina i herbolisteria

1996- “Els Picapedra“- La projecció d’una família tradicional i conservadora americana dels anys 50’s (del s. XX) a la prehistòria. Vilma i Betty, dones de la llar que passen una aspiradora-dinosaure mentre Pablo i Pedro treballen de picapedrers i juguen a bitlles.

2010– “Ao, le derrier neanderthal”- Gairebé un segle després del primer film, per fi trobem una dona… CAÇANT! Al·leluia!! Miracle! Un film ben documentat científicament i sense perjudicis falocèntrics! Us prometo que se’m queien les llàgrimes veient-ho.

PER SABER-NE MÉS-> SOLER, B. (2012) “¿Eran así las mujeres de la Prehistoria?” a Prehistoria y Cine, 2012, Museo de Valencia, pp 83-99.

Perqué França s’ha tornat Homòfoba (i Espanya no)?

L’aprovació del Matrimoni Igualitari a França ens han deixat unes esfereïdores imatges de manifestacions multitudinàries mobilitzant-se en contra dels drets legítims d’una minoria sexual, que han acabat, desgraciadament, en diversos atacs violents homòfobs culminats amb l’assassinat d’un jove activista gai d’esquerres, Clément Méric.

La mateixa pàtria d’Andre Gide, Arthur Rimbaud, Paul Verlanie, Gertrude Stein, Jean Genet, Focault, Marcel Proust, Colette o Jean Cocteau,  regurgita un insospitat odi intolerant que havia amagat en total silenci durant dècades. L’estat que ha fet la Il·lustració, la Revolució Francesa, la Comuna de París o el Maig del 68 ens ofereix un lamentable espectacle d’obscurantisme visceral, més propi de Texas o Teheran.

Mentre estant  l’Espanya dels Reis Catòlics, la Inquisició i el nacional-catolicisme, segons enquestes recents d’IPSOS, seria el tercer país de tot el món amb una major acceptació del Matrimoni Igualitari: un 76%. Una altre sondeig, en aquest cas de Pew Research Center, situava a l’Estat Espanyol com el país del món amb una major acceptació de la homosexualitat : un 88%.

França va legalitzar la homosexualitat el 1791, mentre que a Espanya es va deixar de perseguir la sodomia com a delicte el 1822, tot i que la dictadura franquista reintrodueix una ferotge persecució envers les persones LGTB entre 1939 i 1979. El primer grup d’activistes gais francesos, “Arcadie”, es crea el 1959, mentre que fins el 1975 no es funda el FAGC, pioner al estat espanyol. França, fins i tot ha tingut un alcalde obertament gai a la seva capital, París, amb Bertrand Delanoe, així com tres ministres (Jean-Jacques Aillagon, Roger Karoutchi i Frédéric Mitterrand). També des de 2004 els francesos tenen una Llei que penalitza la Homofòbia.

Com es possible aquesta situació tan paradoxal i contradictòria? Quines son les causes?

Res feia pensar, doncs, en aquest sobtat ressorgiment social homòfob. Si observem l‘evolució cronològica dels sondejos d’opinió al respecte podem veure un fenomen ben curiós: el suport al Matrimoni i l’Adopció igualitaris passa d’un 65% al Agost de 2012 al 58% a l’Abril de 2013 . Es a dir: a França el reconeixement de drets i les movilitzacions homòfobes han aconseguit que una part significativa de la opinió pública es tornés més intolerant, mentre que a Espanya va passar just al contrari i, avui dia, ni als sectors més ultres del PP se’ls hi passa pel cap tocar una coma dels avenços socials en aquest tema. Perquè?

1) La passivitat de l’esquerra francesa davant la ultradreta: Els diferents partits progressistes gals han estat absolutament incapaços de bastir un moviment unitari per barrar el pas al feixisme emergent del Front Nacional, imparable a les urnes. François Mitterrand va creure en el seu moment que, amb una llei electoral majoritària, la divisió de la dreta entre UMP i FN aniria de perles per tal de dividir el vot conservador i va afavorir una incomprensible tolerància al feixisme a base d’un estúpid càlcul electoral, que ja es va demostrar totalment fallit quan Jospin va quedar eliminat per Le Pen a les Presidencials de 2002.

2) Traïdors i talps d’esquerres:  El moviment integrista homòfob francès “Manifestació per Tots” ha tingut el suport de quintacolumnistes i renegats ex-progressites com Georgina Dufoix,  ex-ministra socialista i ex-presidenta de Creu Roja o Patrice Carvalho i Bruno Nestor Azerot, diputats pel Front d’Esquerres. També ha tingut el suport d’altes ximples útils o “nazis amables” com els  humoristes Fridje Barjot o Jean-Jacques Peroni.

3) Invisibilitat Gai: Quan vaig estar a Paris recentment em vaig adonar de la poca visibilitat que té l’ambient gai en aquesta ciutat. Aquí no hi ha un Gaixample o una Chueca. La Manifestació de L’Orgull de 2012 de París va reunir a 500.000 persones (segons la organització) i la de Madrid en la mateixa data a 1.500.000 (Nota: Madrid té una població lleugerament superior a París). La cultura francesa igual ha viscut la sexualitat com un fet individual i no polític, no donant tanta rellevància pública a aquest fet i això els ha passat factura.

4) Homofòbia Antipolítica: Una part de la massa aborregada, susceptible a caure embadalida davant qualsevol populisme per estúpid que sigui, està emprant aquestes movilitzacions com a excusa per anar contra Hollande i “contra el sistema polític” en si. Veuen gent al carrer amb pancartes i ja creuen que per aquest simple fet tenen raó i es guai secundar la protesta. Una mostra més de com la manca de solidesa intel·lectual està desorientant les movilitzacions socials.

Esperem però que aquesta tendència cap a la homofòbia hagi estat un lamentable episodi passatger i dintre de poc la tendència segueixi cap a la acceptació i la normalitat!

Es l’Amor un Tabú pels activistes d’esquerres?

Quan era adolescent i freqüentava el Moviment Okupa de la meva ciutat (estem parlant de finals dels anys 90-principis dels 00), lligar o tenir parella estable era vist com un vici burgés, un passatemps per nenes riques; la dictadura estètica punk havia decretat de forma oficiosa a través de les seves pseudo-assemblees  que l’únic sentiment que es permetia era l’odi contra tot i tothom, sense més criteri. Era l’Era daurada del nihilisme grunge.

En aquell ambient asfixiant la homosexualitat era invisible, ja que directament no hi havia sexualitat (no diguem ja romanticisme). El nombre de persones amb parella reconeguda era una minoria escassa; era un tema del que amb prou feines es parlava obertament, doncs els plaers terrenals havien d’esperar a la revolució i les relacions a dos podien ser un incordi quan es primava la col·lectivitat com un tot indivisible.

Fugint d’aquella asexualitat presumptament llibertària vaig llençar-me de cap a l’Ambient Gai on alliberament i transgressió  implicaven follar cada dia amb algú diferent, sense cap vincle emocional més enllà de l’orgasme. Abans que Zapatero arribés a la Moncloa el Matrimoni Igualitari no es veia com una reivindicació gaire revolucionaria, sinó més aviat com una trampa de l’heteropatriarcat per assimilar-nos dins la monogàmia.

Posteriorment la confrontació amb la homofòbia del PP i l’esglesia catòlica va capgirar el discurs radicalment, però la institució matrimonial en sí encara es vista amb amb certes reticències pels sectors LGTB més transgressors que, sota el paraigües de la Teoria Queer, reivindiquen trencar amb les institucions tradicionals i reinventar les relacions a partir de la individualitat més freak, negant l’existència del binarisme home-dona o hetero-homo.

A la primera meitat dels ’00 les feministes de la diferència van començar a fer forat dins els Moviments Socials, al menys en els que jo freqüentava. Per primer cop escoltàvem a parlar de que la vida privada era pública, la diferència entre sexe i gènere, o que els dones no havien d’assimilar el model agressiu i racional dels homes dins la política. Però, de nou, l’amor romàntic era vist com quelcom conservador, un instrument per idiotitzar la dona i esclavitzar-la a un fal·lus o justificar maltractes i abusos de tota mena.

A tot això, al llarg d’aquest periple em debatia per una banda entre auto-reprimits amors impossibles i inconfessables cap a heroics activistes possiblement heteros (era impossible de saber ja que mai es parlava del tema), que incomprensiblement malgastaven la seva dionisíaca joventut en una ascètica comunió amb l’onanisme; i per l’altre, en una orgia permanent amb musculocas de tot a cent a qui enviava a passeig després de corre’m a la seva cara. Vaig esdevindre un veritable apòstol del racionalisme materialista, un profeta que proclamava la fi de l’amor i de la nyonyeria.

Tenir parella va suposar per mi una ruptura epistemològica, com diria el filòsof del marxisme estructuralista Louis Althusser. A partir d’aquell moment se’m va obrir davant meu un univers de metafísica romàntica, que ni Wagner en el seu apogeu. En aquesta deriva cap a la heterodoxia naïf i la felicitat idealista he aconseguit arribar a un consens entre cor i cap, lligant la meva praxis sexual amb el que sempre he sentit, però em trobo amb un buit teòric, doncs dins l’ampli marc de l’esquerra  mai ningú ha aconseguit donar una cobertura teòrica a l’Amor, que segueix sent un tabú.

Potser el pensament positiu postmodern i aquest neo-hippiesme bonrollista dels 60’s que ha renascut amb el 15M pot ser una bona ocasió per abordar-ho; tot i que de nou començo a veure patrons coneguts amb activistes que trenquen amb la parella per que no tenen prou temps per assistir a totes les comissions, així com un cert retorn a la ortodòxia col·lectivista (incipient encara) negant els sentiments individuals. Espero equivocar-me!

“Los Amantes Pasajeros”: Un Almodovar no apte per Heteros?

Entrava al cinema predisposat a veure un esperpent infumable i a sofrir dues hores de vergonya aliena, després de llegir alguna de les viscerals crítiques ferotges que diversos mitjans han dedicat a la darrera creació del director manxec, “Los Amantes Pasajeros“, i he sortit amb un somriure als llavis, després de passar una bona estona gaudint d’una divertida comèdia pura i llanament almodovariana, sense més pretensions.

Que esperaven els crítics? Una profunda reflexió sobre el sentit de la vida? Una fosca  tragèdia lacrimògena?  No, gràcies! Amb la intensitat i dramatisme amb que ens ataca a diari la realitat social, el que necessitem amb més urgència son efímers passatemps hedonistes, estètica pop, lleugeresa superficial i sobretot molt humor que ens permeti desconnectar una breu  estona de tanta desesperació, atur i misèria.

Entenc, però, que als crítics heteros, com el cínic i agressiu Carlos Boyero de El País (llegiu la seva corrosiva crítica AQUÍ),  aquest film no els hagi agradat gens ni mica. Per a ells un humor basat amb performances petardes, converses sobre polles i una divertida ploma sobreactuada els deu semblar un insult a la seva masculinitat, una marcianada tan absurda i aliena al seu mon com a mi m’ho pot semblar un partit de futbol o un comentari sobre tetes. Els heteros disposen de  centenars de films plens d’acudits barroers, violència gratuïta i tirotejos, nosaltres tenim Almodovar i poc més; deixeu-nos que en gaudim! I sí: existeix un Cinema Gai, Boyero, que tu no l’entenguis es una altre tema!

“Los Amantes Pasajeros” es un exercici de malabarisme i acrobàcia sobre la fina línia que separa la petarderia divertida de la mamarracheria casposa, però sense travessar-la en cap cas. Si, ja sé que a l’Espanya actual ningú s’escandalitza davant l’histrionisme marica, com a la Movida Madrilenya i l’efecte transgressor que en el seu moment deurien tindre “Pepi, Luci y Boom” o “Laberinto de Pasiones”, ja ha passat a la història. Però érem molts els tali-fans d’aquell almodovarisme primigeni, que sofríem en silenci d’una compulsiva nostàlgia, agraint al director que es remunti als seus orígens de nou.

Una història enrevessada, personatges delirants, una accelerada posada en escena que en alguns moments sembla que se li vagi de els mans, interpretacions fora de sèrie, cameos constants, actuacions cabaretesques i frases mítiques com  “Hasta a mí, gorda como un trullo como estoy, me la mamaron viva en la mili”, “Yo se distinguir cuando buscan a la mujer o al travesti y en mi buscaba a la mujer” o “El musical ha matado al cabaret”. Només faltava Chus Lampreave per tenir tots els ingredients per que esdevingui un clàssic en la seva carrera

Es possible que no sigui, ni de lluny, el seu millor film ni tan sols una de les comèdies mes encertades de la seva extensa filmografia, però també dista molt de trobar-se entre les seves patinades èpiques com “Kika” o “Carne Trémula”. A mi m’ha fet riure i he passat una bona tarda, així doncs ha acomplert de sobres el seu objectiu.

PD: La crítica estrangera, per contra, la posa pels núvols