Archive for the ‘Economia i treball’ Category

h1

GERARD DEPARDIEU: Un Heroi per l’Antipolítica

gener 28, 2013

Gérard Depardieu with his new Russian passport

L’altre dia vaig patir la calamitat d’escoltar el programa radiofònic que perpetra a diari Javier Cárdenas. Resulta que aquesta pallassa amb ínfules de periodista es creu l’encarnació d’Iñaki Gabilondo, o quelcom per l’estil, i es dedica a sermonejar des del seu púlpit d’incipiència, nul·litat i ruqueria, com si el seu verb fos la llum i sentes càtedra amb cada sentencia que esput.

Entre esgarrifances i calfreds, vaig sentir com Cárdenas, que va demanar obertament el vot per Ciutadans a les darreres eleccions, es desfeia en hiperbòliques lloances i pomposes adulacions envers l’actor francès Gerard Depardieu, tractant-lo de valerós heroi pel simple fet d’haver aconseguit la nacionalitat russa per tal de no haver de pagar l’impost, just i necessari, sobre les grans fortunes que el govern socialista de França ha imposat recentment.

Segons la curiosa i estúpida lògica del presentador, Depardieu havia desafiat la corrupció dels malvats polítics salvaguardant la seva magna fortuna de les urpes d’Hisenda; d’aquesta forma els seus milions d’euros no es malgastarien en cotxes oficials, sobresous en sobres, càrrecs de confiança o innecessàries obres.

Ens trobem doncs davant la culminació del populisme antipolític: un discurs embolcallat d’antisistema, però que tan sols amaga la brutalitat neoliberal i ultracapitalista. Un aiguabarreig on xipolleja l’odi envers l’Estat i allò públic, el menyspreu per la democràcia, l’exaltació de la cobdícia individualista i la coronació de la ignorància, rebutjant tot marc ideològic com una entel·lèquia intel·lectual per prendre el pèl a la gent del carrer.

El pitjor d’inocular aquest demagògica metzina, sens dubte, es que presenta als evasors d’impostos, veritables culpables de la crisi, com un enriquidor exemple a seguir i col·loca en un mateix sac a tots els càrrecs públics, des dels corruptes convergents i populars als representants de partits amb un immaculat expedient de lluita sense treva contra aquesta xusma de Pallerols i Gürtels.

D’aquesta emulació del Tea Party tan sols en pot sortir o bé un estèril nihilisme que impulsi a la creença de que no hi ha absolutament res a fer, que tots els polítics son iguals i que no val la pena malgastar energia per canviar la realitat; o bé en l’acumulació d’un odi furibund contra el sistema democràtic, preparant així el terreny per una intervenció tecnòcrata per part de la Troika, o canalitzant suport envers la ultradreta feixista.

Espero que això serveixi d’advertència per a cert sector d’indignats, un xic despistats i confosos ideològicament, que troben més divertit manifestar-se davant el Congrés i el Parlament que no fer-ho a la Borsa. Cada segon que s’inverteixi desgastant la democràcia es un triomf per la voracitat capitalista.

h1

FONAMENTALISME ISLÀMIC: Una reacció identitària a la Crisi de Sahel

gener 21, 2013

sahel15.art

Qualsevol persona que llegeixi els deliris islamòfobs que publica a diari el Mossad a La Vanguardia, sota el pseudònim de Pilar Rahola, podria arribar a la conclusió que el fonamentalisme islàmic està creixent a Africa Subsahariana com a conseqüència de la tolerància multicultural dels progressistes d’Occident. La realitat, com sempre, no té res a veure  amb aquests pàrvuls perjudicis, sinó amb  l’economia.

A Europa la crisi social i financera s’ha traduït en un auge dels nacionalismes, l’anti-europeisme o la xenofòbia, com a formes d’egoisme identitari i proteccionista davant la globalització dels mercats i de la cultura. Mentre la ultradreta europea culpa de tots els mals a l’Islam, a Sahel, la desesperació social ha dut a radicalitzar el seu odi a occident incrementant el seu fanatisme religiós. Les dues cares de la mateixa moneda.

Xifres sobre la dimensió de la Crisi a Sahel

– 18 milions de persones viuen en una crisi alimentaria, amb malnutrició o algun tipus de desnutrició.

– 350.000 persones resideixen en camps de refugiats a Mali, degut als constants enfrontaments bèl·lics.

– Un milió d’infants d’entre 5 mesos i 4 anys pateixen desnutrició severa, provocant hipertròfia del fetge, la retenció de líquids, un cos esquelètic i una inflamació estomacal per gasos . Més de 300.000 moren cada any per aquesta causa a Sahel.

– La tassa de mortalitat infantil es de 109 nens/1000 naixements a Mali i Níger, la més elevada del món després d’Afganistan; un 3.633% més alta que la d’Espanya.

– A Sahel hi circula el 40% del tràfic de drogues del món, així com les principals xarxes d’explotació i esclavisme a persones migrants.

Causes de la Crisi de Sahel

Canvi Climàtic Des de 2010 el període de sequera a la franja de països que viuen al sud del Sàhara (conegut com “Hunger Gap” o “Època de la fam”) cada any comença abans i dura més; quan normalment s’iniciava al Maig, ara comença al Febrer, augmentant l’aridesa del terreny o la destrucció de les collites. S’està arribant a temperatures màximes mai vistes (47º a Txad o Níger, superant tot registre històric).

– Especulació amb el preu dels cereals: Des de l’inici de la crisi financera les Borses es dediquen a especular amb el preu del cereal, comprant collites senceres  i emmagatzemant gra en sitges gegantines per tal d’encarir-ne artificialment el preu i fer-se rics a costa de la fam.  El preu general dels cereals s’ha encarit un 140% en els darrers dos anys. Els fons inversió d’EE UU en aquests productes han passat de 2.000 milions el 2002 a 20.000 el 2008. Aquests cereals, a més, es destinen majoritàriament a la producció de biodièsel o per alimentar ramats al primer món.

Agroimperialisme: El Banc Mundial ha posat en marxa una política  neoliberal, ideada per l’economista  Paul Collier, basada en el desallotjament forçós de milions de petits agricultors per tal d’afavorir la creació de grans explotacions agro-ramaderes en mans de multinacionals, amb l’ús de la enginyeria genètica mitjançant les llavors transgèniques. Per exemple, l’empresa “African Agricultural Land Fund” posseeix la major part de terres de Sahel i per poder formar-hi part cal una inversió inicial de mig milió d’euros.

Privatització de l’aigua: En un clima desèrtic l’accés a aigua potable és una qüestió de vida o mort. Doncs bé, a Àfrica el Banc Mundial està finançant la construcció de grans preses d’aigua, desviant el curs dels rius, per tal de donar energia a indústries mineres, provocant l’assecament de milers de terrenys agrícoles. La presa de Kariba a Zimbaue va provocar el desplaçament de 57.000 petits agricultors, la de Cahora Bassa (Moçambic) 42.000, o més recentment les preses Gibe 3 a Etiòpia (finançada per la banca xinesa) o la del Gran Inga a Congo poden deixar a més d’un milió de persones sense aigua. El cost de cada una d’aquestes preses es d’uns 80.000 milions de dòlars.

CONCLUSIONS

Algú creia seriosament que aquesta terra podia suportar amb silenci i passivitat un grau tan extrem i elevat d’explotació econòmica? Que es quedarien asseguts veient com els seus fills moren de desnutrició aguda mentre les seves terres serveixen per que els multinacionals especulin amb el cereal? Doncs evidentment no! L’únic que s’ha aconseguit amb aquest neocolonialisme econòmic ha estat abonar el terreny per l’auge del fanatisme religiós, l’odi a occident i el terrorisme global.

Que Al-Quaeda del Magreb Islàmic representa un perill real? Si, clar. I a bones hores que se n’han adonat!Però una intervenció militar, destinada fonamentalment a protegir les industries franceses d’extracció d’urani a Níger (base de l’energia nuclear), en cas representa una solució definitiva a aquest polvorí. Mentre no s’ataqui a la base de la pobresa extrema i l’explotació massiva en aquest territori per part del capitalisme occidental, l’islamisme més radical creixerà sense aturador.

Al mateix temps que es destinen milions en armament per aquesta intervenció es retalla un 70% les subvencions a les ONG de cooperació internacional, que son les úniques que es preocupen per atenuar les conseqüències de la fam en aquests països. Tot plegat un desastre de proporcions colossals.

h1

14N: Una Vaga que va girar una Campanya

Novembre 15, 2012

Tv3 i el Grup Godó no van convocar a la gent a la Vaga, fent-ne difusió 24h al dia durant mesos; els Ajuntaments convergents no van posar autobusos i trens especials perqué la gent pogués anar a la manifestació; Tv3 no va donar cobertura en directe als piquets; a la marxa no hi havia cap membre del Govern;  Núria de Gispert no va rebre entre abraçades als sindicalistes al Parlament i avui Artur Mas no assumirà com a propi el full de ruta contra l’austeritat i les retallades.

Aquesta no era una performance a major glòria de la burgesia local, sinó un acte internacionalista on la classe obrera de tot Europa del Sud es va ajuntar, més enllà de tota absurda frontera que ens pretengui dividir o enfrontar, per plantar cara a la dreta global que ens ha dut fins aquest abisme d’austericidi, privatitzacions, atur i desnonaments.

 Milers de persones ahir van secundar la vaga més massiva de les 3 en les que he participat activament com a piquet. A Hospitalet vaig tenir la oportunitat de secundar el piquet clàssic de CCOO-ICV-EUiA (amb algun espontani d’UGT i una única persona d’ERC) que es va deturar a aturar un desnonament; el de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que anava empaperant els bancs amb cartells de “culpables”; així com el dels Indignats del 15M, on vaig intervenir al final explicant a cop de megàfon la campanya d’Unitat contra el Feixisme per impedir que PxC entri al parlament.

I per la tarda una Manifestació massiva i pacífica, portant aquest magnífic cartell de “Reta-Lladres” que va encapçalar el bloc massiu d’ICV-EUiA! Aquest cop ni els policies infiltrats de Puig han pogut rebentar la jornada cremant quatre contenidors; deurien estar massa enfeinats apallissant nens de 13 anys.

La manifestació també ens van deixar amb les esperpèntiques declaracions de la tòtila Marta Rovira, Secretària General d’ERC, assegurant que volia un nou estat per no haver de fer més manifestacions i vagues. No sabem si es que en la Catalunya independent que somien serà una dictadura totalitària sense drets civils, o es que la molt burra s’ha cregut el seu propi programa on s’assegura que després de la secessió viurem en una Arcàdia feliç  entre unicorns i fades, sense treballar.

En fi, desconec si la Vaga servirà per posar punt i final les polítiques suïcides de desnonaments i retallades per satisfer els desitjos dels mercats, però el que és ben segur es que hem aconseguit aixecar les banderes de la dreta per ensenyar les retallades que s’hi amaguen a sota; aquesta campanya està girant vertiginosament cap a l’eix social i a la seu de CIU comença la suor freda.

h1

Reflexions Post-Apocalíptiques

Juny 11, 2012

Trobar els mots encertats per definir els sentiments de ràbia i impotència que m’han envaït aquest cap de setmana resulta una tasca àrdua i hercúlia. Intentaré ser simple, sintètic i racional, superant el shock inicial que, tot i ser esperat, m’ha deixat atordit després de la sacsejada:

1) Efectivament, es tractava d’una “Crisi en W

Quan al 2010 vàrem sortir de la recessió, ja es veia vindre que era una sortida en fals, un pedaç per sortir del pas i que mentre no s’apliquessin polítiques keynesianistes d’inversió pública, disminuís l’atur i es generés consum, aquell creixement era un breu miratge per agafar impuls i caure amb molta més força cap a l’abisme. La veritable Crisi comença ara; el que hem viscut fins al moment tan sols era  un frugal aperitiu. Aquest rescat és una soga al coll, una llosa que ens aboca a una recessió llarga i profunda i sense la menor esperança de llum al final del túnel.

2) I perqué ara?

No ha estat cap casualitat la data escollida per realitzar aquest previsible rescat. Un cop la Prima de risc va superar els 500p era qüestió de dies i s’ha escollit aquest cap de setmana simplement per que coincidia amb l’Eurocopa, moment de màxima imbecil·litat massiva i alienació col·lectiva, una anestèsia ideal per prendre decisions radicals sabent que els ramats borreguers es troben massa embadalits per fer quelcom. Per altre banda s’havia d’actuar abans de les Eleccions Gregues com fos. Una victòria contundent de Syriza pot obrir el meló d’una rebel·lió interna a Europa en contra de la Troica i les seves mesures neoliberals. Calia deixar-ho tot ben lligat abans que aquesta possibilitat es materialitzés.

3) Les conseqüències econòmiques del Rescat

Segurament haureu vist com avui la Borsa puja i la Prima de Risc baixa. Ni cas! Un breu miratge que no durarà res; la típica idiotesa del nou ric borderline que es compra joies i un descapotable quan li acaben de concedir un crèdit, sense pensar en que el primer plaç de pagament es troba a la cantonada. A partir d’ara l’FMI monitoritzarà la nostra economia, la qual cosa significa que els propers Pressupostos hauran de complir si o si amb el dèficit estipulat per la UE ( menys del 2%) quan ara és del 6%. Ergo la retallada d’enguany haurà de ser del doble que en el passat exercici pressupostari. D’on es retallarà? Doncs del que encara no s’ha tocat: prestacions de l’atur i jubilació; així com noves pujades de lIVA, acomiadaments de funcionaris i eliminació de competències autonòmiques. Per tant, doncs, nova disminució en el consum, més contracció de l’economia que dinamitaran la Borsa i impulsaran la Prima de Risc i l’atur a noves cotes estratosfèriques, igual que ha passat a la resta de països rescatats.

4) Les conseqüències polítiques del Rescat

Rajoy ha dinamitat amb mig any tot el seu capital polític i la confiança que el van dur a la majoria absoluta. El PP ha esdevingut la riota de la premsa estrangera i nacional; tan sols li queda el consol de saber que el PSOE encara no aixeca el cap, ni ho farà en molt temps. Entrem en una espiral política a la grega on els extrems comencen a guanyar força. Si IU fes una aposta radical i canviés Cayo Lara per Alberto Garzón, promovent una aliança més àmplia i plural amb ICV, Equo, Anticapitalistes i diversos partits d’esquerra nacionalistes, podríem estar davant d’una espècie de  Syriza a la espanyola. Donem-li temps! Per altre banda no acabo de veure que pugui sorgir cap alternativa nacional per la dreta al PP, més enllà de l’ambigu i confós UPyD. En quant als moviments socials, el 15M té una oportunitat d’or per rearmar-se als carrers!

h1

El “Petit Empresari” forma part de la classe treballadora?

Mai 28, 2012

Dins dels partits d’esquerres no sectaris sempre ha planejat un dubte sobre les petites empreses: aplicant el marxisme ortodox al peu de la lletra tan sols existixen dues classes socials en funció de si son propietaris o no dels mitjans de producció. Per tant, un quiosquer que es lleva a les 5:00 del matí i tanca a les 21:00 set dies a la setmana, guanyant 15 cèntims per diari venut, és un membre de la classe explotadora; mentre que un alt executiu de la banca com Rodrigo Rato (2,34 milions d’euros anuals de sou) seria un mer proletari.

Aquesta teoria donava una resposta absoluta a la realitat econòmica del segle XIX, on les grans indústries eren propietat de poques famílies burgeses que donaven feina a milers de persones que tan sols hi aportaven la seva força de treball manual. Avui dia ens trobem amb infinites realitats laborals que escapen d’aquest esquema maniqueu; les deslocalitzacions industrials han dut cap a països del tercer món els treballs productius on es requereix més ma d’obra, mentre que a Europa, un cop punxada la bombolla immobiliària, tan sols ens queden els serveis en mans d’autònoms i petites empreses.

Però no ens enganyem! No existeix res més convergent que un petit botiguer. Enemics declarats dels impostos, obsessionats en protegir el seu petit negoci com si fos la Coca Cola, explotadors dels seus dependents com si fossin mercaders d’esclaus i sempre a punt per queixar-se de l’intervencionisme administratiu.

Ho vaig poder comprovar a la darrera Vaga General quan fèiem la campanya de difusió prèvia amb els companys de l’Assemblea 15M del barri: Molts petits comerciants tenien un discurs que ni Emilio Botín. Mencionar els drets obrers o els sindicats davant seu era com invocar el diable; suggerir que tanquessin la porta un dia pel bé comú una veritable heretgia. Segons ells la culpa de tot la té el Tripartit que ha gastat massa en ximpleries com atur, jubilacions, hospitals i escoles.

No se’n adonen que si els proletaris no tenim un sou digne, la darrera cosa que farem serà anar de compres? Que sense una política fiscal re-distributiva que generi creixement, les primeres víctimes seran ells? Que l’austeritat econòmica que prediquen és la seva pròpia soga?

Suposo que, en el fons Marx tenia un xic de raó: la propietat et pot convertir en un explotador. Però no pel fet de posseir un miserable quiosquet, sinó per que la por a perdre les quatre engrunes que tens, t’acaba generant un complexe individualista d’odi a la col·lectivitat i als drets comuns, adorant la teva botiga com un fi suprem en si mateix, en comptes d’intentar posar remei a la teva explotació que no és gaire diferent a la d’un treballador de la SEAT.

h1

La Marató de la Hipocresia: motius per un boicot.

Mai 17, 2012

Que el Govern que més ha contribuït en generar misèria en tota la Història de Catalunya, ara tingui la cara dura de fer una pornogràfica “Marató de la Pobresa” a la televisió pública és, sens dubte una repugnant mostra d’hipocresia galopant.

La dreta cristiana té mala consciència després d’haver eliminat els impostos de successions i patrimonis a les rentes més elevades, mentre condemna a l’atur i als desnonaments a la resta de la població, retira PIRMIS, criminalitza la pobresa, anima als joves a marxar a Londres a servir cafès i tanca hospitals i escoles públiques, mentre subvenciona a les de l’Opus Dei.

Ara, després de tants crims, CIU  pretén rentar els seus pecats amb un fútil circ televisat, per tal de donar quatre molletes a la població desesperada, com aquella dita de missa “en Navidad sienta un pobre en tu mesa”. El pitjor, però, és la púrria i la xusma capitalista que mou els fils d’aquesta Marató, tots ells de l’entorn financer i endogàmic dels actuals Consellers, i de Salvador Alemany, president d’ABERTIS i assessor de Mas, mitjançant el CAREC.

1) Les empreses que “aporten” diners a aquesta campanya, per tal de rentar-se la cara (font):

ABERTIS, l’empresa que cobra tots els peatges a Catalunya, va augmentar el 2011 un 8% els seus beneficis fins als 720 milions d’euros, al mateix temps que redueix la seva plantilla en 400 treballadors. Tot un exemple d’ètica!

La Caixa, com no, també hi participa, després de rebre 977 milions públics del FROB i acomiadar 3.500 treballadors en el seu procés de fusió. La Caixa és també la responsable del 80% de desnonaments hipotecaris a Catalunya, no es preveu que en suspengui cap en motiu de la Marató.

Movistar: va tancar 2010 amb un augment dels beneficis del 31% (uns 10.000 milions). Tot i això ha anunciat un ERO per a 8.500 treballadors, al mateix temps que reparteix 450 milions en primes per a directius.

Pricewaterhouse-Coopers: empresa que es dedica a l’auditoria financera. Assessorava Lehman Brothers el 2008, quan es va enfonsar. El seu president a Espanya era llavors Luis de Guindos, actual Ministre d’Economia. Actualment assessora a la Generalitat de Catalunya en com fer les retallades en Sanitat

–  El Corte Inglés: empresa que va aplicar primer la reforma laboral, fent centenars d’acomiadaments per absències justificades al treball

2) El procés d’atorgament de les ajudes es farà mitjançant un grup assessor format, entre altres, per:

– Jaume Lanaspa Gatnau, President de la Fundació La Caixa (entitat que té un pressupost de 168.929.000 euros anuals) ,

– Josep Santacreu de DKV (empresa d’assegurances mèdiques privades que l’any passat va obtenir uns beneficis de 37,69 milions d’euros)

– Salvador Cardús Ros (col·laborador de La Vanguardia, Grup Godó)

– Anna Mercadé Ferrando, Cambra de Comerç de Barcelona (Patronal dels empresaris comerciants de Barcelona)

Senyors convergents, menys maratons i més polítiques efectives de redistribució de la riquesa, que ja no ens conformem amb les engrunes: volem tot el pastís!

PD: Vegeu aquest genial vídeo en contra de la Marató!

h1

#novullpagar: La veritat sobre les autopistes de CIU-ABERTIS

Abril 28, 2012

1.- Les autopistes no les va posar Espanya, sinó Jordi Pujol i son de titularitat autonòmica, no estatal.

El peatges de Catalunya són creació i titularitat autonòmica, no pas estatal: és la Generalitat qui les crea, n’és titular, i determina el preu del peatge. Excepte els de les AP7 y AP2, que es van construir a començaments dels anys 70, per la qual cosa són de titularitat estatal, la resta de peatges es van fer exclusivament per odre de Jordi Pujol, president de la Generalitat per CIU.

Pujol podria haver decidit construir autovies, com van fer totes les altres autonomies qua no van tenir la calamitosa desgràcia d’estar governades per una màfia trabucaire, i finançar-les amb deute públic; o bé fent que els peatges anessin a parar a la generalitat i no a una empresa privada. Però no, Pujol va voler que els catalans paguéssim peatges.

2.- Els peatges de les autopistes no van a Espanya, sinó a la butxaca de ABERTIS, una empresa propietat de La Caixa, i liderada per Salvador Alemany, assessor d’Artur Mas i  principal publicitari del diari AVUI-EL PUNT

Els peatges catalans estan en mans de l’empresa Abertis; i a la resta d’Espanya també. Aquesta multinacional gestiona directament més de 1.500 quilòmetres d’autopistes estatals, cobrint el 59% del total de vies de peatge.  Abertis també participa de forma no majoritària en una sèrie de concessions amb un total de 200 quilòmetres: Autema i Ciralsa (Circumval·lació d’Alacant). També manté un paper actiu en Trados 45 (M-45 Tram II), Accesos de Madrid i Henarsa, concessionàries que gestionen diverses vies d’accés a la ciutat de Madrid.

Abertis és un suport fonamental publicitari de l’AVUI-EL PUNT , diari ultranconvergent i fervorosament folklòric, caspós i barretinaire que, paradoxalment, ha enarborat la bandera en contra dels peatges, en un repugnant acte més de summa hipocresia.

La Caixa, és l’accionista majoritària d’ABERTIS amb una propietat del 31% de les seves accions. Curiosament CIU té un deute amb La Caixa d’un crèdit de 21 milions d’euros (xifra de l’any 2010)

Artur Mas va proposar a Salvador Alemany,  President d’Abertis , ser Conseller d’Economia i actualment presideix el “Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica de Catalunya (CAREC)”, organisme escollit per CIU per tal d’assesorar al Govern en retallades neoliberals. Salvador Alemany, segons ha declarat recentment, se sent molt preocupat per la campanya de “No vull pagar”. No m’estranya! S’embutxaca milers de milions a l’any robant a ciutadans, per tal de finançar a un partit polític!

3.- CIU va votar a favor de rescatar els peatges de Madrid amb diners públics.

CiU va proposar i va votar a favor de rescatar i compensar econòmicament a les companyies concessionàries de les autopistes de de Madrid, que són completament deficitàries, proposant que les concessionàries ingressin la diferència entre la facturació real i el 80% de la prevista quan es va adjudicar la via. Cada cinc anys, l’Estat els paga de la nostre butxaca la compensació, amb interessos. Un acord econòmic que beneficia clarament a Abertis.

4.- Els peatges estan amortitzats de sobres i es mantenen tan sols perqué beneficien a CIU-ABERTIS-LA CAIXA

Segons l’anuari dels silencis mediàtics de l’any 2010, les recaptacions de les concessionàries per peatges multipliquen en alguns casos per 100 el cost de l’obra. Alguns exemples a continuació:

TRAM COST CONSTRUCCIÓ INGRESSOS ESTIMATS
Montgat-Mataró 21 682,2
Mataró-Palafolls 285,5 363,3
Barcelona-Montmeló 19,9 535,4
Granollers-La Jonquera 68,5 3.033,7
Molins de Rei-Martorell 14,6 1.168,7
Martorell-Tarragona 42,2 2.170,3

Així doncs queda clar que les autopistes de peatge son un invent de CIU per tal de beneficiar a empreses amigues que, al mateix temps financen al seu partit amb crèdits milionaris! Clar que, si voleu, podeu seguir pensant que tot és una conspiració de Madrid en contra de la nació catalana…

Jo #novullpagar la corrupció de CIU-ABERTIS!

h1

#29M: Així vaig viure jo la Triomfal Vaga General per la Dignitat

Març 30, 2012

Ahir va ser un dia històric de lluita que, de nou tornarà a canviar la història, on els treballadors hem començat a recuperar la dignitat furtada, de forma massiva i unitària als carrers de pobles i viles arreu.

Ha estat la Vaga del 99%, on els sindicats, les assemblees populars i els partits d’esquerres (sobretot ICV-EUiA, que ha estat el partit de la Vaga) han aconseguit aturar el país completament, tot i la estratègia goebeliana de CIU-PP, els tentacles dels mercats, per rebentar aquest èxit amb 4 infiltrats policials i convergents  violents a sou d’Interior, que avui acaparen les portades de la premsa d’ultradreta, com La Vanguardia.

Així ho vaig viure jo!

04:00h- Concentració al metro de Feixa Llarga (Bellvitge) per tal d’impedir que cap treballador del metro entrés ni un minut abans dels serveis mínims i que tan sols ho fessin els que figuraven a la llista pactada amb els sindicats. Som unes 150 persones, majoritàriament de CCOO, menys d’UGT, amb un gran desplegament de les bases locals d’ICV-EUiA, també alguns membres del 15M que marxen a a reforçar el piquet de TMB.

05:45h- Un cop entren els serveis mínims de metro anem a ajuntar-nos amb el piquet de TMB per tal d’endarrerir la sortida dels primers busos del matí, evitant que cap conductor sortís abans de la entrada dels serveis mínims

06:15h- Tallem la Gran Via en els dos sentits de la marxa, mentre simultàniament un altre grup aprofita per posar pneumàtics encesos en diferents punts de la via. Un taxi quasi prova d’atropellar-nos, mentre que els mossos ens fan fora en poca estona, però de forma molt tranquil·la.

08:00h- Després de fer piquets molt tranquils per la zona industrial, on estava absolutament tot tancat, arribem a la Plaça Ajuntament on l’aturada del comerç és total. Em sento molt orgullós de la campanya prèvia de difusió per les botigues del barri en ela que vaig participar molt activament. Els únics que treballaven eren aquests…

11:00h- El piquet principal de la ciutat, dona la volta per Can Serra, Florida, Torrassa i Sant Josep. Avancem molt ràpidament ja que ho trobem pràcticament tot tancat, tan sols ens cal actuar en algun bar o supermercat. Es respira una calma total, com d’un diumenge. El millor moment va ser quan vam arribar a la Farga i van tancar les portes deixant a tots els clients tancats a dins durant mitja hora!

12:00h- Arribem al final del recorregut una hora abans del previst! Hem trobat una ciutat tan aturada, que tot ha anat sobre rodes. A la Plaça Ajuntament els portaveus locals de CCOO i UGT parlen des d’un cotxe megàfon, valorant l’èxit absolut de la jornada triomfal, on el consum elèctric ha estat molt menor que les dues vagues generals i la ciutat s’ha involucrat totalment en la lluita.

15:00h- Em venen a buscar en cotxe i un grup de Joves d’Esquerra Verda, amb la diputada al Congrés Laia Ortiz, aprofitem per dinar a la seu de Barcelona on  preparem aquesta genial marioneta de Mariano Rajoy que balla al só dels Mercats

19:00h- La manifestació resulta un èxit absolut de participació i diversitat, pacífica i unitària. La performance mòbil del Mariano resulta un èxit total i el bloc d’ICV-EUiA és el més nombrós i animat amb diferència. Fins i tot Joan Herrera s’arrenca a ballar ska o a llençar consignes i crits des del camió que duia l’equip de só. Veiem al fons una estranya columna de fum negre, però no li donem importància.

21:00h– De tornada a casa contemplo horroritzat les escenes de violència provocada per 4 zumbers i instigada pels mossos de paisà per tal que la Vanguardia i pugui amagar l’èxit de la jornada de lluita. Una tàctica 100% Puig  1) Ui venen uns radicals 2) 20 infiltrats policials els animen a esclatar la violència 3) Els mossos els deixen incendiar fins que La Vanguardia ja té la imatge de portada 4) Fan detencions indiscriminades als passerells q passaven per allà. Els brètols s’haurien d’adonar que li estan fent el joc a CIU  i que no son més que marionetes del Grup Godó. Llàstima que s’hagin deixat les neurones fa 4000 porros. Aquí la prova de que tot ha estat un muntatge de CIU:

1- Un mosso de paisà, infiltrat entre els violents i instigant als brètols. 2- El grup violent  bolca els tres contenidors i li peguen foc a un. 3- El mosso es retira, mentre el grup crema. 4- El mosso s’ho mira deixant que la violència avanci .

Doncs res! La lluita continua als carrers, a les institucions i a les assemblees!

h1

Carta a un Esquirol

Març 21, 2012

Portada de La Vanguardia 15/12/1988

Estimat o estimada amic/a que el proper dia 29 de Març pretens anar treballar:

En primer lloc, vull pensar que tu no ets una criatura malvada, que no ets un esser malèfic que gaudeixes de la traïció als teus companys, que t’excita delatar, com un vulgar espieta, al company que arriba 10 minuts tard, esperant que algun dia el teu amo premii amb un augment de sou aquesta mesquina falta de solidaritat. No, tu no ets així.

Tampoc vull creure que ets un avar cobdiciós, una rata mesquina que prefereix replegar els quatre centimets que cobrarà aquell dia, acceptant de bon grat que al matí següent et puguin acomiadar sense motiu aparent ni compensació econòmica.No tu no faries res semblant.

Imagino, doncs, que et mou la covardia, la por a enfrontar-te al teu cap i ser el següent que passarà a engruixir la llista de l’atur. Si tu ets l’únic que pensa així a la teva empresa es normal, ara bé, t’asseguro que si tota la plantilla decideix secundar la convocatòria, l’empresari no tancarà la paradeta només per fotre. En tot cas, tranquil, per això estem els piquets “informatius”: per impedir que puguis arribar al teu lloc de treball  en cap mena de transport públic ni per carretera i, que si la teva empresa finalment aixeca la persiana, no sigui per gaire estona. Som la teva coartada. I t’asseguro que aquest cop no tindrem complexos a l’actuar.

O, potser, es la teva desinformació, ignorància i desconeixement el que t’ha dut a l’error de pensar que les vagues no serveixen per res. Òbviament tu no has llegit el meu celebèrrim article “Vagues que han canviat la Història” (que fins i tot una revista troskista m’ha plagiat by the face) on s’explica com, gràcies a Vagues generals es va aconseguir la jornada de 40h, la legalització dels sindicats, la dimissió de Governs sencers, els convenis col·lectius o aturar tota mena de lleis regressives. Una Vaga General és la màxima expressió de la lluita de classes, aquell dia es poden perdre milers de milions i aixo és l’únic que té repercussió a la butxaca del capital.

També podria ser que el teu nihilisme catastròfic t‘impulsi a pensar que res pot canviar o que en un sobtat atac de neoliberalisme, puguis pensar que estem condemnats a treballar 60h per 100e/mes per tal de ser competitius i poder produir més barat que la Xina. Segurament no saps que a Islàndia, Finlàndia o EUA estan fent reformes per apujar sou als treballadors i augmentar així la capacitat adquisitiva i el consum.

I finalment, en el cas que visquis a Mart i no t’hagis assabentat correctament del que representa la Reforma Laboral, aquí t’ho explica un vídeo d’Acció Jove-CCOO, que ha fet un amic meu:

h1

Jo dono suport als Sindicats. STOP demagògia neoliberal

febrer 19, 2012

 La dreta omnipresent a totes les institucions i mitjans de comunicació ha llençat una pèrfida estratagema per acabar de destruir definitivament el menor rastre de dret laboral. Es tracta d’una una repugnant campanya barroera i populista de criminalització envers els representants democràticament escollits  pels treballadors a les empreses: que si porten rellotges cars, que si de tant en tant es reuneixen en horari laboral, que si reben  subvencions… qualsevol pírrica anècdota és motiu suficient per llençar a les masses enfurismades amb torxes i forques envers el pobre delegat sindical.

Els voltors neoliberals, amb barretina o peineta, tant és, creuen que sortirem d’aquesta crisi competint amb Somàlia i Burkina Faso en costos laborals i, per tant, cal que el mercat laboral tingui unes condicions objectives similars als països subsaharians. Amb uns socialistes i republicans mesells i domesticats i  una esquerra ecosocialista que encara no té prou força per fer el “sorpasso”, el darrer obstacle per la voladura incontrolada del nostre marc de relacions laborals son, exclusivament, els sindicalistes.

La demagògia anti-obrera es basa en presentar els drets àrduament conquerits per la classe treballadora (temps fer fer reunions o sous dignes) com uns pornogràfics privilegis nobiliaris, llençant així una enverinada poma de la discòrdia per tal que les classes populars ens barallem entre nosaltres, mentre ells converteixen el mercat laboral en una subhasta d’esclaus.

Per que fa a les subvencions públiques: Els sindicats estan reconeguts per la Constitució Espanyola com una institució bàsica, a qui encomana la negociació dels convenis col·lectius (CCOO en va signar 4.000 l’any passat, que afecten a 11.000.000 de treballadors). A continuació podeu veure uns gràfics en el quals es comparen les subvencions que reben el total de sindicats amb la resta de institucions públiques i altres pràctiques tan ètiques com la tortura de braus (cliqueu a sobre per més detall).

Igual hi ha alguna subvenció un xic més prescindible i escandalosa, no? Clar que l’església, la tauromàquia o la casa reial no representen cap amenaça a la nostre competitivitat productiva! A més resulta que aquestes subvencions es troben destinades totes elles a fins molt concrets, bàsicament a la realització de cursos de formació continua per treballadors o de reciclatge per aturats. Subvencions que, per altre banda amb prou feines representen un 9% de totes les finances de les organitzacions obreres. Analitzem, per exemple com es va finançar durant l’any 2010 el sindicat Comissions Obreres (CCOO):

Per altre banda hi ha qui tira en cara als sindicats majoritaris la seva passivitat davant els governs i enyora pretèrites èpoques de barricades, pistolerisme i romàntiques col·lectivitzacions, desconeixent totalment les circumstàncies materials de la nostre societat i economia actual i que les aspiracions de la immensa majoria de treballadors no passen (encara) cremar contenidors, sinó la d’arribar a final de més, comprar un televisor nou, canviar-se el cotxe o pagar la hipoteca del pis. Ja vam veure a la passada Vaga General, aquells que vàrem estar fent de piquets, com la passivitat i l’individualisme generalitzat redueixen  considerablement la capacitat d’acció sindical, tot i l’esforç i la lluita d’aquests, dins dels seus reduïts marges d’acció.

Menys criticar als sindicats i més treballar per aturar aquesta Reforma!