Archive for the ‘Arqueologia, Història i Antropologia’ Category

h1

El Feminisme com a falsa excusa de la Islamofòbia.

Novembre 30, 2015

##femislam

No em deixa de sorprendre com els discursos més repugnants de la ultradreta islamòfoba, com PxC o Pilar Rahola, s’han embolcallat d’un fals discurs feminista per carregar contra els drets de les persones de creença musulmana. La retòrica racista i xenòfoba ja no parla de “raça superior“, sinó que ara fa servir “cultura superior“, per dir exactament el mateix. Occident s’erigeix, per enèsima vegada, com a amo del món en nom del Progrés i la Raó, inferioritzant a aquelles cultures que tenen pràctiques religioses públiques i no comparteixen una divisió sexual del treball i del comportament idèntica a la nostre.

Per tant, com a Cultura Superior estem plenament legitimats a envair països militarment per tal d’alliberar-los de les seves primitives supersticions, fent que adoptin els mateixos rols de gènere que els occidentals contemporanis que son els únics vàlids. Us sona? El mateix discurs que els evangelistes dominics el s. XVI a les Amèriques o els colonitzadors britànics al s.XIX a Àfrica. El mite del Progrés, de nou, com a legitimació de l’imperialisme cultural. Això per no parlar de les polítiques d’estigmatització i exclusió social envers les persones migrades a casa nostre, per tal de protegir l’essència dels nostres drets de la contaminació d’altres cultures inferiors.

Nosaltres, els grans feministes globals, mai hem tingut cap presidenta del Govern, mentre que la musulmana amb mocador, Benazir Bhutto, va ser escollida Presidenta del Pakistan el 1988, però no passa res. Es veu que per ser feminista has de ser una dona blanca, occidental, de classe mitja i amb estudis universitaris. I de sobte… oh! Vaja! Tenim una regidora migrada de classe obrera, Fàtima Taleb, musulmana amb vel a l’Ajuntament de Badalona, governant i exercint el poder local des d’un partit d’extrema esquerra, infinitament més laic que l’anterior govern del racista d’Albiol. On estan els nostres estereotips i perjudicis, ara?

Jo soc ateu, feminista i activista LGBT, però em repugna que aquestes aquestes idees acabin servint per lluitar contra la interculturalitat, o per negar drets a una minoria oprimida en nom d’una altre.

Res pot ser més estúpid i ignorant que pretendre imposar uns valors o uns rols de gènere en el vestuari sense canviar amb profunditat les estructures de producció i reproducció que els hi donen sentit. El Patriarcat no es més que una forma de control demogràfic i de transmissió de la propietat i la Religió un sistema de mites i rituals que regulen (de forma molt més racional del que ens pot semblar) el funcionament d’una societat.

Perquè les dones occidentals han aconseguit alliberar-se de les lloses patriarcals que les han oprimit durant mil·lennis? Doncs perqué es van incorporar massivament al mercat laboral als anys 50’s, degut a que la inflació de postguerra va fer que una família necessités dos sous per sobreviure, i de rebot van accedir a l’educació superior. Gràcies a la aparició de la píldora, la legalització de l’avortament o el preservatiu han aconseguit un control de la seva sexualitat, deixant obsoletes les exigències de castedat i virginitat que garantien la transmissió intergeneracional de l’herència i el control de la demografia. Aquests canvis econòmics i tecnològics han possibilitat que la dona occidental s’emancipi com a subjecte polític, social i econòmic.

Volem que desaparegui el burka i que acabi el patriarcat fonamentalista? Perfecte! I si tractem d’empoderar aquestes dones dins el mercat laboral i els donem accés a mètodes per controlar la seva sexualitat? No us adoneu que estigmatitzant-les tan sols les conduïm a la reclusió dins l’àmbit domèstic? L’alliberament de la dona es limita a un superficial canvi de vestuari? Pot existir una equitat de gènere sense un accés igualitari al treball, als recursos econòmics i a l’àmbit públic, acadèmic, social i polític? Algú creu realment que de l’odi i els perjudicis envers l’Islam en sorgirà l’emancipació de la dona musulmana?

El colonialisme anglès a la Índia estava molt preocupat per la situació de les dones i va eradicar el ritual Satí (immolació de vídues a la pira funerària del difunt marit) el 1829; però, per altre banda, va imposar un sistema de fiscalitat sobre la propietat de caràcter individual i masculí, on sempre havien existit propietats comunals no monetaritzades. Un canvi que va accentuar la forma patrilineal de la transmissió de l’herència, fent que augmentessin els dots al casament, mercantilitzant l’intercanvi de dones per coses. Això provoca el sorgiment de les bodes infantils, l’avortament selectiu de fetus femenins o l’infanticidi de nenes, ja que el naixement d’una noia pot dur a la ruïna a una família. Cada any es registren més de 9.000 assassinats de dones per part de marits insatisfets amb la quantitat de la dot femenina, mentre que amb anterioritat al colonialisme britànic la dot era quelcom merament simbòlic de quatre mocadors i existien moltes castes amb sistemes matrilineals de transmissió de l’herència.

Índia es, doncs, un clar exemple com l’imperialisme cultural en comptes de solucionar problemes i desigualtats, tendeix a empitjorar-los al tractar de canviar els aspectes supraestructurals una cultura des d’una òptica occidental, sense entendre les seves relacions estructurals més profundes.

h1

Existeix una Cultura Urbana i una Cultura Rural?

Juny 2, 2015

#urban

Jo sempre he dit que em sento molt més proper  d’un habitant de Madrid, Manhattan, París o Londres que d’algú que visqui a Esterri d’Àneu o Camprodon, tot i que la distància física sigui molt menor o que ens uneixi l’anecdòtic i trivial fet de parlar la mateixa llengua. Per mi resulta obvi que les experiències vitals diàries a qualsevol macro-polis occidental son molt més similars entre si, que no envers un petit poble del seu voltant.

No tinc res en contra dels pobles ni de la gent que els habita, simplement no es la meva cultura. De la mateixa forma que no sento cap menyspreu envers els heterosexuals, els budistes, els col·leccionistes de segells o els amants del jazz; els respecto però no m’hi sento identificat. Jo m’he socialitzat dins un entorn radicalment urbanita, en barris de 55.000 habitants/km2, es a dir, 5.486 vegades més densitat que el Pallars Jussà. Es impossible que dues realitats materials amb unes condicions objectives tan absolutament diferents hagin donat lloc a fets socials i culturals que tinguin remotament res a veure.

L’antropologia social ens mostra com la Cultura Urbana es basa en una frenètica dialèctica d’infinites interaccions efímeres entre persones desconegudes entre si. La ciutat es l’escenari passiu on flueix a alta velocitat aquesta massa de milers transeünts, coberts darrere diverses mascares i capes d’anonimat, que es relacionen mitjançant unes mínimes convencions de freda cortesia.

En certes ocasions puntuals es produeix una “efervescència col·lectiva, com diu Durkheim, quan centenars d’aquestes persones es concentren puntualment en un mateix indret amb un objectiu comú (agafar el metro, una manifestació, una festa, fer cruising, una barbacoa, banyar-se a la platja, un concert…), llavors deixen de ser una massa anònima, per esdevindre una multitud organitzada. Posteriorment es tornen a dissoldre i cada un torna al seu espai privat, on l’individu es desvincula completament de la comunitat.

Aquest gran anonimat permet encabir una elevadíssima heterogeneïtat de classes socials, tribus urbanes, religions ètnies, orientacions sexuals, estils de vestir o llengües en un mateix indret (que es poden segregar en espais diferenciats o no), produint interrelacions o conflictes segons cada cas.

Es el teòric situacionista Henri Lefevre el primer en fer una defensa de l’urbanisme com a forma de vida i que en planteja la seva gran potencialitat revolucionaria, degut a la imprevisibilitat de les seves relacions socials entre desconeguts units per uns objectius concrets.

#rural

.

La Cultura Rural, pel contrari, basa les relacions en un grup petit d’individus on no hi ha la menor possibilitat d’anonimat. Existeix un fort sentiment de comunitat, amb una identitat grupal molt forta, així com una elevada solidaritat i reciprocitat entorn un igualitarisme on tota diferència esdevé odiosa, i no diguem ja l’arribada d’elements nous al grup, fet que es sol produir a l’estiu. La xafarderia es troba a l’ordre del dia, doncs no existeix un límit clar que permeti diferenciar entre la vida privada i la comunitària. Les tradicions, els rituals i el folklore solen tindre una presència fonamental a l’hora d’estructurar la societat, com a forma de transmissió intergeneracional dels seus valors culturals, socials i de gènere.

En la ruralitat els llaços familiars tenen molt pes alhora d’establir relacions socials i normalment existeix una ideologia natalista que exerceix una elevada pressió sobre els joves per tal que es casin i es reprodueixin quan abans millor i aportin nova força de treball al camp. Això implica que els valors heteropatriarcals, com la homofòbia i la divisió sexual del treball, solen ser molt més forts que a la ciutat, on la criança d’un individu resulta més costosa i la seva incorporació en un mercat de treball post-industrial acostuma a ser molt més tardana, com ja vaig explicar en un altre article. Sempre m’he preguntat si jo hauria pogut sortir de l’armari als 12 anys si la meva mare no hagués emigrat d’un poble de 200 habitants quan era adolescent.

A tall d’exemple, recordo el funeral de la meva àvia, al que hi va assistir tot el poble, on vaig descobrir tot una rígida i complexe ritualització i simbolisme, on els homes havien d’anar davant el taüt, sense barrejar-se amb les dones dins l’esglesia o a l’hora de donar el pesam als familiars. Mai he vist res semblant en una ciutat.

Això, lligat a una demografia envellida (degut a l’emigració) i a que l’esglesia es el principal nucli de socialització en molts pobles, predisposa a la cultura rural a tindre uns valors molt més conservadors i a votar políticament a la dreta nacionalista, mentre que a les ciutats trobem una clara divisió classista i política de l’espai entre els barris obrers (proclius a l’esquerra o a la ultradreta) i els burgesos (favorables a la dreta liberal). Ho podem veure reflectit clarament al observar el mapa dels resultats polítics a Catalunya, Castella, Galícia o a EUA, però això no es compleix en altres zones, com Andalusia, Extremadura o molts indrets de Sud Amèrica. Com a materialista històric m’atreviria a plantejar que un dels principals factors que distorsionen aquests valors es l’estructura de la propietat de la terra: allí on els pagesos son jornalers a sou de grans terratinents latifundistes tenen més presència les ideologies derivades de l’esquerra marxista, mentre que on els camperols son petits propietaris de la terra solen tendir políticament a la dreta. Un factor que va ser determinant en les polítiques econòmiques dels primers anys de la Revolució Russa, on es va produir el debat entre Lenin i Stalin obre si col·lectivitzar o no les terres, produint dramàtics enfrontaments amb els “kulaks”, els petits propietaris agrícoles.

I tot això sense fer esment de les condicions estructurals i del mode de producció, doncs resulta evident que una economia urbana industrial o post-industrial, basada en els serveis i la transmissió d’informació, poc o res té a veure amb una societat rural depenent del sector primari, ja sigui ramaderia, agricultura, silvicultura o extracció de matèries primeres. Alguns sociòlegs rurals apunten, però, a que la mecanització dels treballs agrícoles, l’arribada de les tecnologies de la informació, el turisme rural o la millora de les xarxes de comunicació podria estar “urbanitzant” lleugerament certes costums rurals.

Evidentment que en aquest article tan sols he apuntat vagament les línies generals de dues cultures que s’han estudiat àrduament per part de les ciències socials. També apuntar que entre les grans megaurbs i els poblets semiabandonats del Pirineu existeix una infinita gamma de  matisos.

h1

Una visita crítica al Museu de les Cultures del Mon

Març 17, 2015

Aquest passat diumenge vaig aprofitar per visitar el nou Museu de les Cultures del Món a Barcelona, que es troba situat dins de dos falsificats palauets neogòtics (Palau Nadal i del Marques de Llió). Acompanyat pel meu xicot i dos amics, entre els quals l’antropòloga @pilar_salma, varem sortir esglaiats i corpresos d’aquest presumpte complexe cultural. Comparteixo amb vosaltres les reflexions col·lectives que vam fer al respecte.

MuseodelMon3Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que renovaria per complert l’antic i obsolet Museu Etnològic, situat a Montjuïc, per tal de perpetrar el “Museu de la Identitat Catalana“, una un atemptat etnocèntric i una aberració ultranacionalista que demostra un cop més la por que té la dreta convergent a la interculturalitat urbana i l’avantguardisme cosmopolita, substituint-lo per una bombolla de caspa provinciana i folklòrica, en la que pretenen refugiar-se de la globalització i la modernitat. Entre les peces anunciades destaca el cap de la Grossa o una urna de cartró del 9N. Ja salivejo bilis només de pensar en el post que faré quan el visiti.

Mentre acaben de construir aquest temple del calçot i la barretina, l’Ajuntament ha decidit treure rendiment econòmic al fons de la col·lecció de l’antic Etnogràfic fent un nou espai divulgatiu. Així doncs tindrem dos museus: un “dels de casa” i un “dels altres” que en cap moment es barrejaran entre si, no fos cas que tinguéssim un aterridor connat de dialèctica intercultural i es diluís la puresa de la nostre essència identitària davant l’alteritat.

MuseodelMon

.

Aprofitant que el Museu d’Art Precolombí Barbier Muller va tancar les portes el 2012 deixant un espai buit, Trias s’ha gastat 4,1 milions d’euros en fer una nova atracció pel turisme, just davant del Museu Picasso, per tal de seguir potenciant la Marca Barcelona, al servei exclusiu dels lobbies hotelers i d’esquenes als veïns. De fet, algunes de les peces exposades provenen de la col·lecció privada de Joan Clos, director de la cadena hotelera Derby Hotels.

El gran problema del MCM es que tan sols ha canviat el marc, però no el discurs. Ens trobem de nou amb les mateixes obres de l’Etnològic, però amb un embolcall millor il·luminat i amb estants més avantguardistes. Passegem per d’un seguit de sales, ordenades per continents, països, religions, zones culturals o etno-lingüístiques, on trobem un incomprensible poti poti, sense criteri aparent, de màscares, tòtems, culleres, urnes funeràries, canoes, bols ceràmics, titelles, joies, pintures, llibres, teixits o escultures. El mateix concepte decimonònic de col·leccionisme burgés del Museu Darder de Banyoles o la Fundació Frederic Marès, que tan en boga estava fa uns 100 anys, però que resulta poc justificable al 2015. Peces arqueològiques de fa segles barrejades incomprensiblement amb obres recents d’us quotidià, com si les altres cultures no tinguessin història.

MuseodelMon1

Màscares africanes

La gran majoria d’aquest fons prové de les expedicions de l’etnògraf aficionat Albert Folch durant la dictadura franquista amb el “Museo Etnológico y Colonial de Barcelona” entre 1952 i 1976, que tenia com a única finalitat l’exaltació de l‘imperialisme cultural espanyol. Bàsicament anava pels poblats i s’enduia aquells pintorescos souvenirs folklòrics que li semblaven més macos i exòtics. Altres peces les va adquirir directament en subhastes de galeries d’art i la seva procedència i autenticitat resulta força dubtosa; de fet, no seria estrany que algunes de les obres exposades siguin falsificacions.

Salta a la vista, per cert, la misteriosa desaparició de l’enorme part de la col·lecció magribina que tenia l’Etnogràfic, possiblement la part més gran i rellevant del fons. Ens trobem davant una censura islamòfoba?

Quina idea treu un visitant? Doncs que al món hi han cultures variades que fan coses maques. Poc més. Contemplació estètica de peces absolutament aïllades de les seves condicions materials, socials i històriques en que varen ser produïdes. Ni rastre dels grans debats actuals de l’antropologia: el postcolonialisme, la subalternitat, els rols de gènere, les estructures de parentesc, els rituals religiosos, la màgia i la bruixeria, la organització política i econòmica, el repartiment del treball… res! No ens interessa pensar, només entretindre turistes. Una visió de la cultura que difereix ben poc de les botigues que venen barrets de mexicà, braus i nines flamenques.

Per acabar-ho de rematar, es tracta d’un “Museu Ikea”, es a dir, que l’itinerari està marcat en línia recte i no el pots alterar al teu gust. La finalitat? Acabar sortint forçosament per la botiga, subcontractada a “Altair”, on bàsicament trobem guies turístiques i llibres de viatges amb una tímida estanteria dedicada a l’antropologia, des d’on Marvin Harris i Levi Strauss s’esgarrifen de tot plegat.

Un despropòsit absolut i una pèrdua de temps on l’únic entretingut es estirar-se dels cabells contemplant la degeneració absoluta en la mediocritat i el patetisme de la política cultural d’aquest polític decadent i acabat que es Xavier Trias. Estic segur que si el dirigís un alumne de Batxillerat podria haver-hi tret molt més suc.

h1

Sobre la nova destrucció de restes arqueològiques a Irak

febrer 26, 2015

miembro-ISIS-destruye-estatua-Ninive_EDIIMA20150226_0485_5

Avui hem vist com les forces del ISIS, una guerrilla fonamentalista que res te a veure amb el 99% del islam, ha destruït les restes arqueològiques del Museu de Nínive a Mossul. Aquests fanàtics varen ser armats per EUA i Aràbia Saudita per combatre el règim de Bachar el Assad; una operació que recorda a quan EUA va armar als talibans de Al Qaeda per combatre la URSS a la guerra de l’Afganistan i varen acabar dinamitant estàtues gegantines de budes a Baminyan el febrer de 2001, pocs mesos abans d’atacar les torres bessones de Nova York.

A totes les religions els molesta l’arqueologia. En la seva forma de pensar idealista i dogmàtica no hi encaixa una evolució de l’especie humana i les civilitzacions, fruit de l’atzar i les condicions objectives econòmiques i socials. Res a veure amb la seva història sagrada, plena de profetes, llegendes, miracles i creacionismes que sempre depenen de forces sobrenaturals. Ara s’escuden en que l’Islam es una religió anicònica; els fanàtics cristians que van assaltar al Biblioteca d’Alexandria al s.IV asseguraven lluitar contra el paganisme, tan es. En realitat totes tenen terror a que la materialitat del passat demostri la falsedat dels seus mites.

Iraq, Cultural Heritage Sites

Forats fets per saquejadors en un jaciment d’Irak

Per desgràcia aquest incident es tan sols una gota més en el patrimonicidi absolut que viu Irak. Des de que Bush va declarar la Segona Guerra del Golf, l’importantíssim patrimoni arqueològic d’Irak ha patit una destrucció sistemàtica.

####Irak1

Advertència cutre als soldats americans

Els exercits americans van muntar campaments en llocs arqueològics, sense cap respecte per les restes i moltes ciutats històriques van ser bombardejades durant el conflicte. Durant els primers dies d’ocupació es va saquejar el Museu de Bagdad i la Biblioteca Nacional, segons moltes fonts en col·laboració amb els marines americans. Fet que va ser minimitzat per part de Donald Rumsfield, Secretari de Defensa dels EUA, provocant tres dimissions al Comitè Assessor del Patrimoni Cultural de la Casa Blanca. Al 2003, un oficial de l’exèrcit americà John Malcolm Russell, va declarar que , “la protecció dels jaciments arqueològics no és una prioritat“.

El nou govern iraquià tampoc va tindre gaire interès en el tema, i les bandes d’espoliadors van arribar a contractar centenars de persones per tal de rebentar jaciments en massa. Donny George, president del Consell Estatal d’Antiguitats i del Patrimoni de l’Iraq, va fugir a Síria a l’agost de 2006 i des d’allà va enviar la seva dimissió, tot demanant segellar amb ciment les portes del Museu de Bagdad per evitar més robatoris.

####Irak3

Soldats americans saquejant un Museu a Irak

El Museu de Mossul, que han atacat recentment els membres del ISIS, ja havia estat saquejat durant la guerra, on varen desaparèixer centenars de tauletes cuneïformes, 16 estàtues de bronze de Balawat (s. IX aC), així com llibres, mapes i manuscrits. Tan sols recordar que segons la Convenció de Ginebra es el país ocupant qui es responsable de la vetlla pels bens culturals del país ocupat.

Una associació criminal de traficants i espoliadors anomenada The American Council for Cultural Property es va crear el 2002 per fer negoci del trafic d’antiguitats aprofitant la guerra a Irak. El seu president Ashton Hawkins argumentava que el saqueig i la venta de restes per part de col·leccionistes milionaris era la millor forma de protegir el patrimoni.  Quina barra! El que estan fent es privatitzar el passat de la humanitat, impossibilitant el seu estudi científic, així com la correcte conservació i divulgació. Clar que davant això es torna a obrir el debat sobre si es oportú retornar o no les restes que els museus occidentals tenen exposats d’anteriors saquejos…

El passat 2014 les forces de seguretat iraquianes van trobar en un pis franc del ISIS més de 160 pen drives en els que estava detallat un extens informe econòmic sobre el finançament d’aquesta organització terrorista. Hi destacava l’entrada de 36 milions de dòlars pel tràfic d’antiguitats arqueològiques. Vaja! Uns fonamentalsites que no tenen problema en combinar la destrucció iconoclasta amb el tràfic mafiós amb les oligarquies capitalistes d’occident! Col·leccionistes burgesos d’Europa i Amèrica sense escrúpols en finançar el fanatisme yihaidista per tal de decorar casa seva.

Estem parlant del territori que pertany a la mitja lluna fèrtil on comença la Revolució Neolítica, que conté els jaciments que documenten la creació del primer estat de la humanitat, Mesopotàmia i que posteriorment formarà  part dels imperis de Babilònia, Pèrsia, de la primera dominació musulmana, així com dels otomans. No hi han paraules ni xifres per valorar aquest genocidi cultural, possiblement un dels més bèsties que han succeït mai en època contemporània. Una part fonamental de la història humana que ja mai podrem estudiar, conèixer ni comprendre.

h1

EL BARRI (NEO)GÒTIC: La Falsificació Romàntica de Barcelona

febrer 12, 2015

NOTA: Aquest article l’he realitzat partir de la lectura de la molt recomanable Tesi Doctoral d’Agustin Cocola, El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca (2010) per la UB.

Catedral

Catedral de Barcelona

El Barri Gòtic de Barcelona es una creació falsa i fantasiosa, realitzada a començaments del s.XX, per tal de convertir Ciutat Vella en un parc temàtic ideal per nostàlgics de les gestes imperialistes de Jaume I, així com d’incauts turistes. Es, doncs, el veritable origen de la injuriada “Marca Barcelona” molt abans que  les forces progressistes governessin el seu Ajuntament. De fet, fins al s.XX el concepte de “Barri Gòtic” no existia i se l’anomenava simplement “Barri de la Catedral”.

Ens trobem davant el que Hobsbawm anomena una “invenció de la tradició”. Quan la burgesia catalana, influïda pel romanticisme europeu (el que aquí es va anomenar Renaixença), s’inventa la nació i el nacionalisme catalans a la segona meitat del s.XIX necessita d’un passat majestuós que faci creure a tothom que la seva novedosa creació en realitat té una antiguitat mil·lenaria i gloriosa. Un altre clar exemple d’això seria la falsa llegenda patriòtica del Fossar de els Moreres.

Carcassone

Carcassone

El veritable ideòleg de la falsificació patriòtica de monuments històrics es el francès Viollet-Le-Duc i les seves fantasioses “restauracions” de Carcassone, la Nôtre Dame de París o del Castell de Roquetaillade. Ell creia que el restaurador s’havia de posar dins al pell del artista i recrear la obra en la seva màxima esplendor, inventant per complert totes aquelles parts que no s’han conservat sense diferenciar, en cap cas, la fase original de la moderna. Es el que avui anomenem “un fals històric”.

Ripoll

Monestir de Santa Maria de Ripoll

A Catalunya, el primer procés de restauració fantasiosa va ser el Monestir de Santa Maria Ripoll, fundat per Guifre el Pilós i tomba dels antics Comtes Barcelona i Besalú, destruït durant les guerres carlines i re-inventat i falsificat en gran part el 1863 per la Comissió de Monuments de Girona. Dins l’òptica romàntica de la Renaixença aquest santuari encarnava el naixement de l’ànima de Catalunya i del seu bucòlic passat feudal; per tant, calia donar-li majestuositat, encara que fos a base de falsejar el patrimoni cultural.

A Barcelona, arrel de la Exposició Universal de 1888 se’ls va ocórrer en fer quelcom semblant amb la Catedral de Santa Eulàlia i, inspirant-se amb traces i esquemes del s.XV, el promotor Manuel Girona i l’arquitecte Oriol Mestres van refer per complert la façana amb un estil gòtic, sense diferenciar en cap cas la part antiga de la nova.

Centre excusionista

Centre Excursionista

 Aquest fet va inspirar la creació del Barri Gòtic, ideat per la ment de Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i arqueòleg, regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (dreta nacionalista catalana), posteriorment president de la Mancomunitat i fervorós admirador de Viollet-Le-Duc. Segons ell, les bases d’una nació eren la llengua i l’arquitectura. A ell li hem d’agrair l’excavació del jaciment greco-romà d’Empuries o el descobriment de les columnes del Temple d’August a Barcino. Amb la recuperació medieval de Barcelona, però, se li va anar un xic la mà.

La creació del fals gòtic va anar acompanyada del Pla Baixeras, una modificació urbanística que consistia en l’obertura de la Via Laietana, demolint i destruint  centenars de casals i palaus gòtics autèntics. Les runes i pedres d’aquells edificis varen esdevindre matreial constructiu per les falsificacions en indrets on no molestessin a la higienització, gentrificació i modernització de la urbs. El procés de destrucció de la part medieval autèntica i la falsificació del nou Barri Gòtic van anar en paral·lel, a partir de Març de 1907, en unes obres finançades pel Banc Hispano Colonial.

Casa dels Canònges

Casa dels Canonges (imatge cortesia de Barcelona Despareguda)

Curiosament la burgesia catalana del s.XX es dedica a transformar edificis que havien estat humils tallers gremials, on s’havien forjat les arrels de la primera burgesia baixmedieval, en sumptuosos palaus aristocràtics. La nova oligarquia sorgida de la Revolució Industrial tenia pressa en substituir a l’Antic Règim i ocupar el seu lloc? S’avergonyien de les seves pròpies arrels? O simplement es van deixar endur per la rauxa èpica del romanticisme wagnerià i, des de la seva llotja del Liceu, ja s’imaginaven encarnant a Persifal o Sigfrid, rodejats de valkiries, nibelungs, dracs, princeses i mags?

Pont Bisbe

Carrer del Bisbe

Però la cosa encara podria haver estat molt pitjor. El deixeble de Gaudí Joan Rubió i Bellber, també regidor barceloní de la dreta nacionalista de la Lliga, tenia un pla encara més demencial i descabellat per remodelar els carrers situats entre Plaça Sant Jaume i la Catedral. Pretenia tornar pel complert a l’esplendor medieval que ell imaginava que hauria tingut la Ciutat Comtal al s.XIII, derruint tot els edificis moderns i reconstruint-los amb torreons punxeguts, gàrgoles i ponts llevadissos, rollo Disneylandia. Per sort, aquesta quimera medieval va ser aturada a temps quan tan sols havia perpetrat una petita part del seu deliri: el pont situat entre el Palau de la Generalitat i la Casa dels Canonges, al carrer del Bisbe.

El butlletí de la “Sociedad de Atracción de Forasteros” va ser l’encarregada de popularitzar aquesta Barcelona romàntica com a esquer pel turisme, proposant rutes guiades des de 1911. Es aquesta publicació la que encunya la marca “Barri Gòtic” per primer cop i fa difusió a bombo i plateret de cada nova restauració. Tot plegat, però, va ser motiu constant d’escarni, riota i burla per part dels humoristes gràfics, especialment al setmanari satíric “L’Esquella de la Torratxa”, que en va fer un seguit d’acudits el 1927.

esquella de la torratxa

L’Esquella de la Torratxa, 8/4/1927

Imprimir

Tesi d’Agustín Cocola

Us recomano que us descarregueu la tesi doctoral d’Agustín Cocola i feu una repassada per la llarga llista d’edificis que van esdevindre sobtadament palaus medievals en ple s.XX. Cocola ha documentat esfereïdors exemples al passeig del Born, a la Plaça del Rei, al portal de l’Àngel i sobretot al carrer Montcada, on la fantasia va córrer sense frenada. Un projecte que es va perllongar tranquil·lament durant la dictadura franquista, doncs curiosament el feixisme va donar carta blanca als seus aliats de la burgesia catalana per tal de seguir falsificant, maquillant i embellint els seus monuments nacionals.

Montcada n15

Carrer Montcada nº15

Se que a molts els pot semblar bé aquesta falsificació, com una forma de crear bellesa urbana i atraure el turisme. A mi no, gens. El patrimoni històric no té com a funció principal generar atracció de visitants, ni ser una obra d’art. Les restes materials del passat serveixen per entendre científicament l’evolució de les societats, fer-ne difusió acurada i rigorosa per tal d’esbrinar els orígens dels problemes actuals. Quin es doncs el sentit de tenir un patrimoni falsejat? Doncs òbviament la manipulació i divulgació d’una història falsa que doni versemblança a certs discursos patriòtics enfocats a legitimar el poder de la oligarquia burgesa que avui dirigeix Catalunya. La culminació d’aquest despropòsit pseudohistòric va arribar el passat 2014 amb el Tricentenari, on la burgesia catalana pretenia fer-nos creure (un cop més) la rondalla romàntica de que el feudalisme i l’Antic Règim, un sistema que ells mateixos varen destruir per substituir-lo pel capitalisme i la democràcia liberal, es l’essència original de la llibertat i la voluntat del poble.

PD: Nova foto que he trobat de la Plaça del Rei

# Plaça del REI

h1

El Vudú i la Lluita de Classes a Haití (s.XVII-XX)

Desembre 23, 2014

Vudu 2

Entenem com a Vudú el culte religiós sorgit a les colònies franceses del Carib i Louisiana al s.XVII entre els esclaus negres, com a sincretisme de diferents tradicions animistes i xamàniques africanes, provinents del Golf de de Benin (Dahomey i Nigèria, principalment), amb el catolicisme imposat pels francesos. Curiosament es una religió molt col·lectiva, que té també una vessant de màgia i bruixeria, tant positiva com negativa, a nivell interindividual. Aquí tractarem tan sols la vessant d’Haití.

L’esclavisme trenca completament els llaços socials i culturals originaris de família i tribu, que son substituïts pel Vudú. Aquesta religió acaba esdevenint un moviment social de cohesió de classe i raça, fonamentat en rituals secrets, danses grupals on alguns participants entren en “trance” i son posseïts per les divinitats, a qui fan sacrificis d’animals.

Ràpidament el Vudú causa terror dels terratinents esclavistes, que temen els efectes del odi dels esclaus vehiculat a través de la bruixeria, i tracten d’eradicar-lo. Un reglament de 1664 obliga al bateig cristià als esclaus i una ordenança de 1704 prohibeix la dansa i qualsevol mena d’assemblea nocturna entre els afrocaribenys, a menys que tinguessin permís judicial. El 1860 es signa un Concordat amb el Vaticà amb l’únic objectiu de fer una Lliga Anti-Vudú, entre l’esglesia i l’estat.

Vudu 1

Cerimònia de Bwa Kayimam, que origina la Revolució d’Haití

El culte animista-xamàmic original acaba derivant, al llarg del s.XVIII ,en una religió piramidal secreta, amb jerarquies sacerdotals i santuaris només aptes pels iniciats. Això provoca l’aparició de líders messiànics revolucionaris que impulsen revoltes i  aixecaments populars contra l’explotació esclavista amb promeses mil·lenaristes de l’arribada d’un nou ordre diví de justícia i igualtat a la terra. Prometen la reencarnació en un paradís a qui mori en la batalla. Podríem dir que el paper del Vudú es força similar al de la Maçoneria a la França de 1789, societats secretes que impulsen moviments revolucionaris.

Alguns exemples d’aixecaments populars impulsats pel Vudú son els següents:

Mackandal_coin_haiti

.

1758: François Mackandal: es un houngan (sacerdot Vudú) que lidera una guerrilla que crema plantacions i assassina terratinents. Es capturat per la policia francesa, torturat i cremat viu. Esdevé un heroi popular i es fan diverses novel·les sobre ell, atribuint-li tota mena de poders màgics. Fins i tot al 1968 es va fer una moneda amb la seva cara.

1791: Coneguda com la “Revolució d’Haití” que succeeix poc després de la Revolució Francesa. Esclata arrel d’un ritual Vudú realitzat al santuari Bwa Kayimam, on l’esperit de la Deesa Mare Ezili Dantor posseeix al gran sacerdot i lider revolucionari Dutty Boukman, qui fa el sacrifici d’un porc. Això provoca l’aixecament a la majoria de plantacions i l’inici d’una guerra colonial que culmina amb la proclamació de la independència d’Haití el 1804, el segon estat lliure d’Amèrica i la primera República negre del món.

1908: Una revolta pagesa liderada per un grup de militars, posa a la Presidència d’Haití a François Ç.Antoine Simon, qui arriba a fer rituals i cerimònies Vudú dins el Palau Presidencial.

1957: El 1957 François Duvalier, un sacerdot Vudú conegut com “El Papa Doc” dona un cop d’estat i arriba a la Presidència d’Haití, amb una ideologia basada en el populisme conservador anticomunista, el  culte a la personalitat i el nacionalisme negre. Rep el suport dels EUA, en plena guerra freda, per crear unes milícies paramilitars anomenades Tonton Macute que arriben a assassinar 60.000 persones. La seva crueltat li val el sobrenom de “El Vampir del Carib”.

Al esdevindre una religió jerarquitzada el Vudú també passa a implicar una explotació social sobre els seus fidels, qui estan obligats a entregar part de les seus excedents als sacerdots-bruixots “hougan”, per tal que aquests realitzin pràctiques de màgia i obtindre bones collites o protegir-se dels mals d’ull. Gràcies a aquestes plusvàlues es manté a una casta religiosa a temps complert.

A finals del s. XX la burgesia i la oligarquia haitiana, consideren el Vudú una superstició de la xusma, però aquest culte segueix sent molt majoritari entre la pagesia i el proletariat de raça negre, que suposa el 98% de la població de la illa. Actualment ha esdevingut una atracció turística i es fan simulacions teatralitzades de rituals amb llums de neó pels encuriosits visitants.

PD: Com a curiositat afegir que les famoses “Nines Vudú“, no formen part de la tradició Vudú d’Haití, sinó de la branca de Nova Orleans (Luisiana) que té un origen similar, però es desenvolupa de forma independent.

h1

La importància de les Pintures Prehistòriques del Cogul

Desembre 10, 2014

ruta03-2

L’altre dia vaig veure al Tele Notícies de TV3 la deixadesa amb que la Conselleria de Cultura de la Generalitat tracta les Pintures Prehistòriques de la Roca dels Moros de Cogul. Tot i que l’any 1998 aquesta obra va ser declarada Patrimoni Mundial  per la UNESCO i l’any 2010 es va crear un Centre d’Interpretació, la falta absoluta de pressupost ha deixat aquesta obra d’art, una de les més antigues de Catalunya, pràcticament amagada del públic.

El Cogul es un petit municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida) on a l’any 2013 hi figuraven empadronades 193 persones. A part de els pintures, el municipi té un castell medieval, un cementiri islàmic, una església romànica-barroca i una abadia. Òbviament el pressupost municipal no es pot fer càrrec del correcte manteniment i socialització de tot plegat. Ja l’any 1985 la Generalitat en realitza una intervenció de neteja, restauració i consolidació, per tal d’aturar el procés de deteriorament, ja que durant anys els visitants les havien mullat i netejat amb aigua per tal de veure-les millor. La construcció del edifici del Centre d’Interpretació el 2010 va suposar una inversió de 1,3 milions d’euros, 700.000 de la Generalitat, 300.000 de la Diputació i 300.000 d’una subvenció de l’Estat a l’Ajuntament. Però un cop inaugurat, els diners es van acabar.

L’any 2012 un grup de 14 veïns del poble van constituir un grup de guies voluntaris (i amateurs) anomenats “Associació d’Amics de les Pintures Rupestres del Cogul“. Mitjançant el boca-orella han aconseguit una mitjana de 400 visites mensuals, arribant a un total de 5.000 el 2013. Però resulta que molts voluntaris han hagut de deixar-ho, per motius personals, i actualment amb prou feines compten amb 6 guies. L’Ajuntament no s’ha cansat de demanar a la Generalitat que faciliti posar guies professionals, de moment sense èxit. Em consta que la diputada d’ICV per Lleida, Sara Vilà, treballa en el tema. Cal que unes restes estiguin situades en una zona turística barcelonina o que es relacionin amb el Tricentenari, per tal que Mascarell hi posi diners?

Importància històrica de les pintures

ruta03-1

Aquestes pintures, situades en una balma a l’aire lliure (la Roca dels Moros), varen ser descobertes l’any 1908 pel mossèn del poble, Ramon Huguet, en una de les seves caminades. Un any després les va estudiar l’abat francès Henri Breuil, qui tractava de casar el creacionisme bíblic amb les evidències prehistòriques, posant l’art  com una evidència de l’aparició sobtada de l’ànima i la religiositat. D’aquesta forma pretenia neutralitzar l’evolució darwinista i convertir l’estudi de la prehistòria en un col·leccionisme artístic, allunyat de tota objectivitat científica i social.

La datació d’aquestes pintures murals prehistòriques resulta molt complexe. Al no estar relacionades directament amb un jaciment arqueològic, no s’hi pot fer una datació absoluta sobre carboni 14 o termoluminescència. En un primer moment el rector Huguet les atribueix al darrer període del Paleolític Superior  (Magdalenià, 15.000- 10.000 ANE), a partir de fulles de sílex trobades pel voltant, tot i ser força diferent d’altres obres d’aquest periode, com les del Parpalló a Gandía. Martín Almagro prospecta els voltants i troba restes mesolítiques (10.000-7.000 ANE), la qual cosa estaria en la línia de l’art llevantí català i valencià, amb unes característiques força similars. F.J.Fortea i F.Jordà, en canvi, creuen que els vestits de les dones i els possibles braçalets que porten, els situaria clarament en la prehistòria recent amb societats clarament agrícoles, ja dins un Neolític-Calcolític (6.000-3.000 ANE). Ja existeixen nous mètodes per realitzar datacions absolutes de pigments però, de moment, no s’han aplicat al Cogul.

Segons la meva opinió personal, el fet que tots els animals pintats siguin clarament salvatges i que hi trobem figures humanes esquemàtiques, pintades en un espai exterior, descarta tant que es tractin d’art paleolític ple com d’un neolític avançat; la presència d’un bòvid salvatge (segurament un ur), animal que s’extingeix completament al voltant del neolític inicial/antic, ens indicaria una datació ante quem. Ens trobaríem doncs en un interessantíssim punt mig situat entre el final del Paleolític i la consolidació de l’agricultura, entre el IX i el V mil·lennis ANE. Un moment on les darreres societats caçadores recol·lectores es troben amb un profunda crisi econòmica i demogràfica, davant l’extinció de la megafauna paleolítica. Al passar a caçar cabres i conills, en comptes de rinoceronts o mamuts, han d’invertir molta més força de treball en la caça per obtenir la mateixa quantitat de carn, posant en perill l’extinció de moltes espècies de les que depèn la seva supervivència, i això els obliga a controlar severament la seva reproducció social, es a dir, a les dones.

La dansa fàl·lica i els rols de gènere a la prehistòria

##aaaa

Sens dubte, l’escena més famosa de la Roca dels Moros es l’anomenada “Dansa Fàl·lica” on veien un conjunt de figures femenines al voltant d’un penis erecte gegant. S’ha descobert que aquesta pintura es va repintar en diverses ocasions, fet que apunta a una reiteració. Es tracta d’un ritual animista-xamànic? Una dansa de la fertilitat? Possiblement ambdues coses alhora.

En tot cas el que està clar es que trobem al sexe masculí en una posició central i relacionada amb la fertilitat de moltes dones. Això suposa un trencament dràstic envers tot l’art rupestre paleolític, on abunden les nombroses representacions pictòriques de vagines (Cova de Tito Bustillo, Asturies, 22.000-10.000 ANE), o les Venus Paleolítiques (30.000-10.000 ANE), esteses des dels Pirineus fins a Rússia, son petites representacions tallades de dones embarassades o amb els atributs sexuals molt exagerats.

Per mi, aquest trencament iconogràfic de les representacions sexuals dins l’art, estaria clarament en relació als canvis socio-econòmics d’aquestes societats, obligades a controlar la sexualitat femenina per tal de reduir la demografia i no extingir el medi. Un cop arriba el Neolític, la més gran revolució de la història, veurem com d’aquest control es passa a ideologies més natalistes, que impliquen una explotació cada cop més evident del cos de la dona, per tal de controlar la transmissió intergeneracional de  l’herència i obtindre ma d’obra per treballar el camp, el que acabarem coneixent com Patriarcat, ja en els primers estats.

Espero doncs, que hagi quedat prou clara la importància de conservar, divulgar i socialitzar d’aquesta obra d’art per tal d’entendre les arrels d’algunes desigualtats que encara avui ens afecten.

PD: Per més informació sobre la gestió del patrimoni arqueològic a Catalunya, les interpretacions creacionistes de la Prehistòria o bé els origens del patriarcat llegiu el meu llibre Patrimonicidi.

h1

Es Sima de los Huesos (Atapuerca) realment una tomba?

Novembre 23, 2014

Aquest estiu vaig llegir en un suplement del diari el País, un extens reportatge sobre el jaciment “Sima de los Huesos”, un dels que forma el conjunt arqueològic d‘Atapuerca (Burgos) on es troba la major concentració mundial de restes humanes anteriors a l’Homo Sàpiens. En el reportatge s’afirmava, sense cap lloc al dubte, que la deposició de les restes humanes s’havia format per una acumulació ritual, en el que suposaria el primer funeral documentat en la història humana.

Però… va ser realment així?

##SIMA4

Sima de los Huesos es una acumulació d’ossos humans que corresponen a un mínim de 33 Homo Heidelberguensis, un antecessor dels neanderthals de fa 450.000 anys, localitzada dins un pou de 13m al fons d’una caverna de 400m. Hi han diverses preguntes i dubtes respecte les dades arqueològiques d’aquest jaciment que a mi em porten a posar en dubte si realment hi havia una intencionalitat humana i ritual en aquesta deposició:

Perqué hi han ossos d’animals carnívors barrejats amb humans?

Les restes esquelètiques dels homínids es troben barrejades amb restes de 176 óssos de les cavernes, 21 guineus, 5 mosteles, 3 panteres, un jaguar, un llop, dos linx i una marta. Els humans son tan sols la 2a espècie més representada a molta distància dels úrsids. La gran pregunta es: que fa tota aquesta fauna dins d’una tomba? Eren part del aixovar funerari? Es evident que no son restes de menjar, ja que el consum de carn de carnívor es molt esporàdica al paleolític i no es troba descarnada ni cuinada. Això ens porta també a descartar que es tracti d’un espai domèstic humà i recorda més a un cau de carnívors.

Perquè els esquelets humans no estan sencers, es troben fragmentats i en desconnexió anatòmica?

Si realment es tractés d’una tomba i els homínids es van limitar a llançar els cossos dels difunts per un forat, els esquelets s’haurien de conservar sencers, no fracturats i en connexió anatòmica. Aquí passa just el contrari. Falten el 60% dels ossos humans, especialment vèrtebres, parts del crani i falanges. En canvi, trobem un clar predomini de les parts més carnoses (cames, costelles i braços), que curiosament son les favorites dels animals carnívors. A més els ossos estan trencats en petits trocets que han obligat a fer complexes puzles als antropòlegs físics. Com lliga això amb una tomba? Van dipositar els cossos per peces i se’n van oblidar d’algunes?

Perquè no hi han infants?

Segons l’edat determinada a partir de l’anàlisi de les peces dentals, només hi ha un sol ós pertanyent a un individu de menys de 10 anys. La resta son individus situats majoritàriament entre els 19 i els 27 anys. No hi havia mortalitat infantil fa mig milió d’anys? O potser els enterraven a un altre lloc? O es que la seva carn no era llaminera pels carnívors?

Perquè els ossos humans presenten marques de mossegades i arrossegament?

I arribem al gran quid de la qüestió: el 24% dels ossos humans presenta senyals d’abrasions o fractures causades per arrossegament. I la senyal mes demolidora: el 14% dels ossos presenta marques de mossegades de carnívors, especialment de grans felins. Van carronyejar les tombes? Difícil! Els grans felins, com les panteres, son animals exclusivament caçadors i mai carronyaires.

Que pinta Excàlibur en tot això?

La presència d’una destral bifacial tallada en sílex vermell (a la que van posar el pompós nom d’Excàlibur), va ser interpretada com un aixovar funerari pels directors de l’excavació. Fins i tot van interpretar el color vermell del sílex com un simbolisme de la sang, amagant que TOT el sílex de la zona es d’aquest color. Una peça de sílex no demostra que hagi estat dipositada de forma intencional ni ritual, podria haver arribat arrosegada amb els cossos dels hominids

##SIMA3

CONCLUSIONS

Definitivament es molt innocent defensar que la única explicació possible de Sima de los Huesos sigui una tomba. Més aviat sembla, després de revisar les dades, que un grup d’humans hagi estat depredat per grans felins i arrossegats dins la cova on s’han barrejat amb esquelets d’òssos de les cavernes, morts metre hivernaven; posteriorment l’aigua hauria dispersat i fracturat  els ossos.

No podem doncs, assegurar una intencionalitat funerària o ritual en el Paleolític Inferior, ni l’existència d’un pensament simbòlic, ni metafísic. Com es que Arsuaga i la resta del seu equip segueixen aferrant-se a la hipòtesi més sensacionalista? En la darrera campanya fins i tot van buscar una entrada alternativa a la cova, més propera a la Sima, que fes més creïble la deposició intencionada, i no l’han trobat. Però res ha fet variar la seva línia interpretativa, al menys de cara als mitjans. Una pena, doncs el jaciment es espectacular, sense cap necessitat d’inventar res.

h1

Centerani de l’assassinat de Jean Jaurés

Juliol 31, 2014

##jaures2

“El coratge es la recerca de la veritat
no es sotmetre la llei a una mentida triomfant,
als aplaudiments imbècils o les esbroncades fanàtiques”
Jean Jaurés

El 31 de Juliol de l’any 1914 el destacat dirigent polític Jean Jaurès estava molt cansat, després d’una complicada i esgotadora reunió  al Ministeri d’Assumptes Exteriors amb el Primer Ministre, Renè Viviani,  a la qual havia assistit com a representant del grup socialista.

Faltaven tres dies perqué comencés la I Guerra Mundial, la tensió es palpava a l’ambient i Jaurés s’havia pronunciat radicalment contrari al conflicte bèl·lic. Ell, com a socialista, era profundament internacionalsita; creia que els treballadors no havien de donar suport a un conflicte bèl·lic imperialista i que Europa havia d’estar unida, superant les diferències francoalemanyes propiciades pels interessos de les respectives oligarquies. Estava en contra del servei militar i plantejava una Vaga General per frenar la Guerra per part de la classe treballadora. Aquesta discussió va provocar una divisió moral a la Segona Internacional que acabaria produint la seva escissió definitiva.

Va arribar a la redacció del diari L’Humanité (que ell havia fundat) vers les vuit de la tarda. Va xerrar amb l’administrador del diari i un grups d’amics i es van dirigir a sopar al Cafè du Croissant situat a pocs metres de la seu del rotatiu. Possiblement encara ressonarien a les seves oïdes les enceses paraules, plenes de pacifisme i anti-nacionalisme, que Jaurés havia pronunciat en el seu darrer discurs públic cinc dies abans a les afores de Lió:

“I , ciutadans!, En la foscor que ens envolta, en la incertesa profunda en què estem sobre el que serà el demà, no vull pronunciar cap paraula temerària, espero encara malgrat tot que a causa mateix de la enormitat del desastre que ens amenaça, en l’últim minut, els governs es contindran i no haurem de estremir d’horror pensant en el cataclisme que implicaria avui per als homes una guerra europea”

Eren dos quarts de deu del vespre quan de sobte es van sentir dos trets que van sumir al cafè en un caos generalitzat. Els dispars s’havien realitzat a poca distància des de l’exterior del cafè, a través d’una finestra. Jaurés va caure fulminat, el seus companys el varen estirar sobre el divan  i van sortir a buscar a un farmacèutic que li va prendre el pols certificant la seva mort.

.

.

L’autor d’aquell homicidi era un jove de 28 anys, Raoul Villain,  estudiant d’arqueologia precisament, i militant d’un grupuscle ultranacionalista francès anomenat Ligue des jeunes amis de l’Alsace-Lorraine. Va ser detingut immediatament i va passar tota la guerra entre reixes, però un cop va arribar la pau el mateix 1919 va ser posat en llibertat després d’una vergonyosa resolució judicial carregada d’encegat patrioterisme que deia el següent: Si l’adversari de la guerra Jean Jaurès hagués tingut èxit, França no hauria pogut guanyar a Alemanya” i van fer pagar els costos judicials a la família Jaurés.

Anys després Villain moriria ell també víctima d’uns dispars en mig del començament d’una altre guerra. Exiliat a Eivissa, era assassinat el Setembre de 1936 per membres del sindicat anarquista CNT acusat de practicar espionatge pel bàndol franquista.

La mort de Jaurés era la culminació d’una llarga campanya  de difamació i odi per part de la premsa nacionalista  acusant-lo de traïdor a la pàtria,  d’indefinició nacional i d’enemic de França. Aquest assassinat va significar la derrota de la Pau i l’Internacionalisme, doncs finalment el Partit Socialista Francès va donar suport al govern d’Unitat Nacional i a la guerra.

Al cap de tres dies, multituds enfervorides en la follia l’odi nacionalista es congregaven a París sota el crit “A Berlín“, empenyent als seus governants per un precipici, on França va perdre 1,7 milions de vides de soldats i 570.000 de civils en aquella sanguinolenta orgia de  bombes, cadàvers i vísceres en nom de burdes banderes i imaginàries nacions. L’heroisme de la gerra empenyia a molts joves a esdevindre cadàvers davant un nou armament més sofisticat que matava a 100 herois per minut.  Durant els anys 20 França dedicava més de la meitat del seu pressupost públic a indemnitzacions a vídues, orfes  o mutilats. Europa entrava en un profund declivi econòmic en front els EEUU, del qual ja mai en sortiria, vet aquí el gran patrioterisme.

No tinc cap mena de dubte que avui, alguns, el tornarien a matar.

h1

Cal retornar les peces arqueològiques espoliades als països d’origen?

Juliol 5, 2014
marbles460

Frisos del Partenó, al British Museum

Durant el s.XIX les diferents potències imperialistes europees es van dedicar a saquejar amb total impunitat el patrimoni històric i arqueològic dels països que envaïen i colonitzaven, per tal d’omplir les colossals sales dels seus faraònics museus, la única funció dels quals era enlluernar als visitants fent una teatralitzada demostració de poder nacionalista.

Així s’explica com la Pedra Rosseta, fonamental per desxifrar els jeroglífics egipcis, es trobi al British Museum i no al Caire; el Codi de Hammurabi, antiquíssim text legal que ens explica l’origen del estat sumeri, està en una de les vitrines del parisenc Museu del Louvre i no a Bagdad; o com l’Altar de Zeus a Pergam, amb els seus deliciosos relleus escultòrics explicant el mite de la gigantomàquia, es troba a Berlín i no en la ciutat turca d’on es original. Fins i tot els catalans vàrem voler contribuir en aquesta fal·lera saquejadora i a les vitrines del Museu Nacional d’Arqueologia, situat a Montjuïc, hi trobem exposades desenes de peces ceràmiques de la Cultura Talaiòtica que, com tothom sap -o hauria de saber-, pertanyen a Mallorca i Menorca, no a cap indret del Principat.

Actualment, en la era del capitalisme post-industrial, aquestes peces han esdevingut un mer reclam turístic i molts governs dels estats espoliats han reclamat a les antigues potències colonials la devolució dels seus tresors, per tal de poder lucrar-se també dels potencials visitants. Per exemple, al desembre de 2010 el Ministre de Cultura de de Grècia va oferir un pacte al British Museum pels frisos del Partenó: renunciava a reclamar-ne els drets de propietat, a canvi d’un préstec a llarg termini. Aquests marbres varen ser desmuntats per un oficial britànic durant la ocupació otomana d’Atenes i els va vendre al Parlament Britànic al 1816, evitant així que fossin destruïts per la Guerra de la Independència de Grècia (1821-1823) com la resta de l’edifici.

Però, ai las, resulta que poc després Grècia va entrar en l’espiral de la crisi del deute. El 2012, el diari hel·lè Kathimerini alertava de que, davant la manca de recursos de l’estat per protegir els seus jaciments o garantir la seguretat dels seus museus, havien augmentat exponencialment els saquejos arqueològics per part de màfies de tràfic d’antiguitats o mers buscadors de monedes. Quelcom similar va passar a Irak durant el seu recent conflicte bel·lic, on es rumoreja que el saqueig va ser directament organitzat de forma sistemàtica pel mateix exèrcit nord-americà en col·laboració amb societats de multimilionaris col·leccionistes. També a Egipte va succeir un fenòmen semblant durant la Primavera Àrab: en la primera setmana d’enfrontaments als carrers, varen ser furtades 1.040 de les 1.089 peces exposades al Museu de Malawi, quan els partidaris del president derrocat Mohammed Morsi varen entrar en estampida a l’edifici.

Entenc perfectament les justes reclamacions post-colonials dels estats explotats durant segles però… ¿es troben aquests països en condicions polítiques, socials i econòmiques per garantir la total seguretat i conservació de les peces que reclamen? S’haurien pogut mantenir en mans públiques, sota acurat control científic i accessibles a la ciutadania, en cas de no haver estat saquejades en el seu moment per les potències europees? Pot fer front a les poderosíssimes màfies i traficants d’antiguitats un govern fallit i sense capacitat per mantenir un mínim estat del benestar? I si un executiu corrupte decideix privatitzar i regalar a un mafiós el seu patrimoni cultural, per fer front als interessos del deute? Que és més important per l’arqueologia: la justícia internacional i l’orgull nacionalista o bé l’estudi, conservació i divulgació del passat sota control científic, independentment de l’indret on es realitzi?

El debat està servit! Que n’opineu?