Archive for the ‘Arqueologia, Història i Antropologia’ Category

h1

Apunts per una Anàlisi del 15M en Perspectiva Històrica.

Mai 15, 2016
###15M Hospitalet

Primeres assemblees del 15m a l’Hospitalet. Fotografia de Fran Villaescusa

Ara que ja han passat 5 anys del 15M, tenim suficient perspectiva històrica com per fer-ne una anàlisi objectiu, defugint del romanticisme idealista, el subjectivisme i l’efervescència amb que vam viure intensament aquell moviment?  Be, en tot cas podem posar alguns apunts i reflexions sobre la taula:

1.- El 15M va ser un moviment reformista, regenerador o renovador, però en absolut revolucionari. Els seus objectius (renda bàsica, aturar les retallades, fi dels privilegis de la classe política, nou sistema electoral, dació en pagament…) no busquen una altre cosa que una versió més ètica i justa del capitalisme, rebutjant la corrupció, els abusos i els principis neoliberals que ens havien dut a la crisi, però sense posar mai en dubte les bases estructurals del mode de producció actual.

2.- Les formes i el fons del 15M recorden a certs moviments populars anti-totalitaris i democratistes com la Revolució de Vellut a Praga contra el Partit Comunista (1989),  el moviment juvenil a la Alemanya de l’Est que va enderrocar el Mur de Berlín (1989), la Primavera de Colors a Sèrbia contra Milosevik (2000), la Revolució Taronja d’Ucraïna contra Lukashenko (2004) o la Primavera Àrab contra sistemes totalitaris al Magreb islàmic (2011), així com d’altres menors, però molt similars a Geòrgia (2003) o Kirguistan (2005). Aquests moviments, alguns d’ells impulsats directament per la CIA, es basen en les doctrines exposades el manual de Gene Sharp “De la dictadura a la democràcia. Un sistema conceptual para la liberación” editat per l’Institut Albert Einstein el 1993 i àmpliament difós per diferents think-thanks liberals progressistes americans com la Open Society de Geoges Soros o la fundació del Partit Demòcrata de Madeleine Albright.

3.- Podríem afirmar que el 15M es una eina que permet a l’esquerra sepultar definitivament de la pesada llosa cultural del leninisme soviètic – centralisme democràtic vertical d’una minoria selecta per assaltar violentament les institucions-  per abraçar a Gramsci on, per arribar al poder, cal bastir una  Hegemonia Cultural convencent a una gran majoria mitjançant un anàlisi de la realitat i un relat dels fets compartit que esdevingui majoritari. Es a dir, situa a l’esquerra en el segle XXI i no només com un club de nostàlgics de 1917, assumint el radicalisme democràtic sense complexos i defugint de vies violentes, ja obsoletes. L’esquerra també ha sofert una renovació iconogràfica, conceptual i de llenguatge, amb nous “conceptes buits” provinents del post-marxisme lacanià d’Ernest Laclau on la classe explotadora s’anomena “casta” o “establishment” i la classe treballadora “poble” o “ciutadania”.El 15M refusa la iconografia clàssica del socialisme (falç i martell, bandera roja imatges de Che Guevara…) i adopta l’estètica del film mainstream “V de Vendetta“. De fet, ara el primer partit de la nova esquerra ha adoptat el lila i no en roig com a color insígnia. Però el programa concret i real de la nova esquerra , no es diferència en absolut del que ja tenien ICV o IU molt abans del 15M, partits que ja havien tractat de renovar l’esquerra mitjançant l’ecologisme, el feminisme i els drets civils de les minories.

4.- El 15M també suposa una renovació de la dreta, tot i de de forma molt més moderada. Els votants neoliberals, farts de la corrupció del PP, veuen en Ciutadans una renovació generacional i ideològica que no té tanta caspa franquista o moralista conservadora. Per altre banda a CDC recentment s’han obert unes primaries per al cap de llista de les eleccions del 26J, on es presenta Sílvia Requena com a candidata de les bases, en contra d’Homs a qui l’assenyala com a dirigent de la casta institucional del partit. Res d’això hauria estat possible sense el 15M.

5.-El 15m es el primer moviment social sorgit en el context d’un capitalisme postindustrial de caràcter global. El principal conflicte econòmic no es dona dins de l’àmbit del treball, sinó als barris, amb els desnonaments de persones aturades víctimes dels abusos del capitalisme especulatiu financer i no productiu. Els sindicats no es veuen afectats en absolut pel 15M. L’única vegada que 15M i sindicats  van intentar fer quelcom plegats va ser la Vaga General del 29 de març de 2012. Va ser un desastre total, doncs el modus operandi dels sindicats i el del 15M era totalment diferenciat i els piquets unitaris no van durar ni mitja hora (al menys en els que jo vaig participar).

6.- El 15M, sorgeix com un moviment de re-politització i empoderament com a efecte immediat de la crisi econòmica d’aquelles persones que s’havien sentit orfes de representació del sistema bipartidista. Els feliços anys 90-00 havien creat una bombolla de creixement econòmic artificial, anestesiant a àmplies capes de la societat en un conservadorisme petit-burgés, que havien reduït el debat polític a temes post-materialistes  (matrimoni gai, memòria històrica, violència de gènere…) on el model econòmic de lliure mercat queda fora del debat parlamentari, com quelcom inqüestionable pels dos grans partits PP i PSOE. Es la reforma de l’article 135 de la Constitució el detonant d’una crisi deslegitimitzadora de la socialdemocràcia del PSOE, que fa que una gran part de les classes populars es quedin orfes de representació política.

7.- El 15M va ser un moviment social efímer, espontani i efervescent que va deslocalitzar el debat polític de les institucions a les places i va difondre el seu relat de forma horitzontal a les xarxes socials i no als mitjans de comunicació tradicionals. La seva participació social presencial i real, però, va ser molt minoritària. En una ciutat com L’Hospitalet en els primers dies d’auge va arribar a comptar amb uns 250 participants, de 270.000 habitants; es a dir un 0,1% de la població hi participa i un 99,9% no ho fa. El seu impacte polític real, però, es infinitament més bèstia, amb la irrupció de nous partits que aconseguiran milions de vots. Molts dels líders d’aquests partits emergents havien passat prèviament per aquest moviment, la immensa majoria dels seus votants simplement ho han veure a la tele o a Twitter.

8.- Els límits cronològics del 15M son estrictament des del 15 de Maig de 2011 al 15 de Maig de 2012. A partir d’aquell moment el moviment es limita a celebrar aniversaris, perd la seva espontaneïtat, es torna autoreferencial i endogàmic, fins que desapareix o es muta en diferents moviments socials més específics om la PAH. Dintre d’aquest marc podem establir dues fases: una primer moment central d’acampades a Plaça Catalunya/Puerta del Sol, que dura un més, i posteriorment la capil·laritat amb assemblees en barris i ciutats d’extra-radi. Els Fets del Parlament (15 de Juny 2015), on es fa un setge als polítics catalans (especialment Artur Mas), es un fet de suma importància ja que produeix un moviment contrarevolucionari ultranacionalista per revertir aquesta nova esquerra. El 10 de Març de 2012 es fundava la ANC, amb un nom de “assemblea” que no era més que una paròdia identitària del 15M per canalitzar aquesta ruptura social en un eix nacional que mantingués a la dreta catalana en el poder, com finalment ha succeït.

9.- El 15M es un moviment deslegitimitzador i deconstituent que aprofita la sensació de “buit de poder” produïda entre la crisi del Govern Zapatero i l’arribada de Rajoy a la Moncloa. Un moment amb una crisi del deute i la prima de risc fora de control per part de l’estat. Es posa en dubte les bases de la democràcia representativa, guanyant una simpatia social superior al 70% de la població. Aquesta marea d’antipolítica podria haver donat lloc a una ultradreta feixista, com de fet ha passat en molts llocs d’Europa. Però el 15M va aconseguir canalitzar la indignació del lumpenproletariat cap a una renovació de l’esquerra. Podria no haver estat així: el 2011 PxC va entrar als ajuntaments amb 68 diputats, van ser els primers en parlar de “casta” i en esdevindre portaveus de la ràbia contra el sistema. Qui sap quina força tindria avui el feixisme sense el 15M?. Aquest debat ha acabat arribat enguany a les primaries dels EUA on hi han dos candidats que presenten com a ruptura contra l’establishment, tant des de l’esquerra (Sanders) com des de la ultradreta (Trump).

10.- Sociològicament el 15M estava format per tres grups completament diferenciats: joves d’uns 30 anys amb estudis universitaris i feines precàries, gent de mitjana edat de classe obrera no qualificada greument afectada per la crisi i jubilats (o “iaioflautes”). El gran grup sociològic absent del 15M es la “Generació T,” es a dir, persones d’entre 40-60 anys de classe mitja/alta, que son els que van fer la transició, es van acomodar als càrrecs polítics, socials i econòmics i ara son els menys afectats per la crisi. El 15M suposa sobretot una gran renovació generacional de quadres i lideratges polítics, amb una entrada de joves d’uns 30 anys al capdavant de partits (nous i vells, d’esquerra i dreta): Alberto Garzón, David Cid, Iñigo Errejon, Ernest Urtasun, Albert Ribera, Pablo Iglesias…

h1

Gegants i Capgrossos: Metàfores de Gènere i Poder en el folklore popular.

Abril 18, 2016
BRANGULI-1933-ANC-GEGANTS-I-CAPGROSSOS-

Gegants i Capgrossos a Barcelona, any 1933. Brangulí

Tota tradició cultural o folklòrica es troba carregada símbols que fan referència a les estructures mítiques més profundes d’una cultura, aquella concepció del món que tots els membres d’un sistema cultural comparteixen i tenen completament arrelats en el seu inconscient. Un llenguatge de metàfores destinat a crear una hegemonia que perpetuï les estructures de producció i reproducció; uns rols de poder sociopolític o de gènere sobre els quals funciona la societat.

Sovint, però, cal que algú extern a la nostre construcció mítica de la realitat analitzi aquests simbolismes par tal que sigui capaç d’entendre la relació metafòrica entre la superestructura cultural i l’estructura de producció-reproducció. Un exemple molt curiós que recentment he trobat es la interpretació que va fer als anys 70’s un antropòleg nord-americà de la nostre festa de Gegants i Capgrossos. Es tracta de Stanley H. Brandes, professor de la Universitat de Califòrnia a Berkley, el qual va estar vivint en un poblet d’Andalusia, estudiant com es manifestaven els rols de masculinitat  a través del seu folklore. Va publicar les seves conclusions al llibre  “Metáforas de masulinidad. Sexo y estatus en el folklore andaluz” (Taurus, Humanidades, 1991).

Mataro

Gegants i Capgrossos a l’Ajuntament de Mataró

La festa de Gegants i Capgrossos té el seu origen a Flandes al s. XV i s’expandeix ràpidament al folklore popular de tota Espanya. Des de fa 400 anys es representen a molts pobles i algunes ciutats de tota la Península, normalment associats a Corpus, al Carnaval o a les festes majors. Es tracta d’una processó musicada i animada on tant gegants com capgrossos desfilen enmig del poble, passant per aquells llocs més importants d’una població i associats simbòlicament al poder (Església, Ajuntament, Plaça Major…).

Les figures dels Gegants i els Capgrossos son el que l’Antropologia Estructuralista de Claude Levi Strauss anomena una “Oposició Binària“, dos conceptes antagònics i maniqueus que es complementen dins una mateixa pràctica cultural:

Gegants: Son pocs, normalment dos. Representen una parella adulta heterosexual (home-dona). Van vestits d’una forma ostentosa que, inequívocament, qualsevol individu identificaria amb el poder polític; normalment van caracteritzats de reis i reines medievals i guarnits amb corones o ceptres. En el cas del gegant masculí pot dur elements militars (espasa, maça, casc…), mentre que la geganta sol portar un ram de flors a la ma. Son molt alts, dignes, elegants i dominants. La seva expressió es inexpressiva, hieràtica i seriosa. En el ball el gegant no interactua amb el públic. Representen l’ordre, la maduresa i la jerarquia.

Capgrossos: Son molts, van vestits de gent corrent i poden representar una caricatura de diferents oficis o personatges populars. Son baixets, tenen unes cares molt expressives (riuen, ploren…) o, directament, lletges. El seu cos es desproporcionat, mòbil i el seu ball, molt caòtic, interactua constantment amb el públic. Representen el desordre, la immaduresa i les classes populars.

Segons Brandes, aquesta festa es una representació dramàtica de la lluita de classes i del control social, així com de els tensions dins de la família nuclear heteropatriarcal. Anem per pams.

En la observació etnogràfica que fa Brandes, veu com tant les colles geganteres com el públic es troba format, bàsicament, per persones de classe treballadora, mentre que els individus que pertanyen a les classes més elevades ho veuen com una tradició massa vulgar i no hi participen. Segons ell, aquesta festa es una forma que tenen les classes populars de representar l’ordre polític i l’explotació del camp andalús entre jornalers i  cacics. Els gegants son vistos com a símbol de la repressió i el control social per part del poder polític i econòmic, representant cohesió, estabilitat i  jerarquia, mentre que els capgrossos serien el poble oprimit, però revoltós i rebel.

Comparsa Gigantes.

Gegants a Donosti

Per altre banda l’antropòleg americà també hi veu una metàfora de la família nuclear heteropatriarcal on els gegants son els pares i els capgrossos els fills. En el seu treball de camp observa com les colles geganteres es troben formades bàsicament per homes joves i solters. Aquest expressarien així les tensions amb el control social que exerceixen els seus pares i la seva família, així com també els germans grans sobre els petits. Les dones no hi solen participar, i si ho fan es com a públic, en un segon pla. Brandes veu en els capgrossos una representació fàl·lica en el seu gran cap; aquestes figures també poden portar porres amb que espanten al públic i que també seria una forma de projecció inconscient del seu penis.

##acapgrosso

Gigantes y cabezudos a Saragossa

Aquesta festa es pot interpretar, també, com un relat metafòric sobre la virilitat i el sexe fora de control matrimonial (capgrossos), així com una lluita per controlar els impulsos juvenils irracionals, davant l’estabilitat i l’ordre del matrimoni heteropatriarcal (gegants). Una teatralització del ritual de pas de la joventut a la maduresa i una forma de crear una identitat entorn a un rol de masculinitat.

Les dues interpretacions (classe i família) estan lligades. Aquest relat metafòric presenta una inconscient equiparació entre el poder familiar i la jerarquia política, social i econòmica; una dominació “natural”, on els poderosos son vistos com una figura autoritària i paternal, davant un poble adolescent, caòtic i desordenat.

Podria ser molt interessant repetir les observacions de camp a l’actualitat i en un altre context social per veure com han canviat les tensions de classe en una societat post-industrial i els rols de gènere gairebé 40 després, tot i que l’essència de la festa no hagi variat en absolut (crec).

h1

Desmuntant el Manifest Lingüístic del Grup Koine

Abril 3, 2016
# #APSUC

Som un sol poble i no ens dividiran!

Com a persona catalanoparlant, amb 8 cognoms d’origen català, que estima amb orgull la seva llengua i orígens;  com a catalanista impulsor del Dret a Decidir i que ha participat en mobilitzacions sobiranistes i com a activista antiracista i antifeixista, em sento profundament avergonyit i insultat veient com s’empra la meva parla per defensar un fonamentalisme cultural, on la diversitat lingüística i la immigració son presentades com un perill i no com una oportunitat per enriquir-nos.

Em refereixo al “Manifest del Grup Koiné a favor del català com a única llengua oficial” un verinós text que proposa expulsar el castellà de l’administració pública, trencant així la cohesió social, dividint i segregantt al poble català en grups etnolingüístics confrontats entre ells. Es especialment preocupant que el Manifest estigui signat per un ex-diputat de la CUP, com Julià de Jodar.

Afortunadament els independentistes sensats, com el diputat d’ERC, Joan Tardà, han corregut a desvincular-se d’aquest escrit i a reivindicar el paper de la llengua castellana cooficial en un futur Estat independent. Estaria be conèixer la opinió del grup independentista castellanoparlant Súmate. PD: Convergència ha demanat “respecte” per al manifest, al que vol “tindre en compte”.

Em sembla indecent negar la importància que ha tingut la llengua castellana en la cultura catalana, amb importants escriptors com Terneci Moix, Manuel Vazquez Montalban, Rosa Regas, Maruja Torres o Javier Cercas, entre molts altres. Ells no son catalans? Perquè? No son catalans tampoc el 90% dels meus veïns de l’Hospitalet de Llobregat, majoritàriament de classe treballadora i humil, que tenen orígens familiars migrats i no tenen el català com a primera llengua? De debò algú creu que l’independentisme arribarà mai a ser majoritari excloent i segregant a la meitat del país?

Català es qui viu i treballa a Catalunya, independentment d’on hagi nascut, quina llengua parli, de quin color sigui la seva pell, de quina sigui la seva religió (si en té), classe social, gènere, orientació sexual, ideologia, voluntat, identitat o sentiment de pertinença. Som un sol poble, amb els mateixos drets i deures, i no deixarem que cap grupuscle fanàtic i extremista ens divideixi o ens enfronti. El dret a la ciutadania no està en discussió, ni a debat.

Del que hauríem d’estar parlant es de com aconseguir que el català sigui oficial a la UE, no de que el castellà ho deixi de ser a Catalunya. El que hauríem de debatre es com l’Administració es pot comunicar amb els catalans que parlen urdú, xinés o àrab i no de com ho ha de deixar de fer amb els castellanoparlants.

A continuació desmuntaré un per un tots els arguments del Manifest:

la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya

-Mentida. El català (igual que el castellà) es una llengua romànica que s’origina com a dialecte del llatí, llengua estrangera formada a Roma i imposada per les armes a partir de la conquesta i colonització de la Península Ibèrica, a partir de la II Guerra Púnica el s.III aC. L’única llengua plenament endògena coneguda del territori català es la ibèrica, utilitzada durant la segona Edat del Ferro i desapareguda fa uns 2.000 anys. En basc, en canvi, si es una llengua veritablement endògena, l’única de la Península Ibèrica.

# #Iber

Inscripció en la llengua endògena de Catalunya: l’Ibèric.

“i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears.”

– La llengua no es va “estendre” de forma natural pel territori. El català, igual que el castellà, va ser imposat militarment per la conquesta i colonització exercida per la Corona d’Aragó, a sang i fetge, contra la població musulmana de Balears i València al s.XIII. Especialment cruenta va ser la conquesta de la illa de Mallorca, on les tropes catalanes van catapultar caps de musulmans degollats per sobre de la muralla de Medina Mayurqa i van exterminar a més de 30.000 persones. No som millors que els espanyols ni més ètics, ni més purs, som iguals. Simplement no hem tingut tants exèrcits per colonitzar i imposar la nostre parla; però, quan hem pogut, hem fet el mateix. S’ha de protegir el català a Catalunya, Balears i València, des de la cooficialitat i el respecte mutu, mai des de l’exclusió, la segregació o la intolerància.

“a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714”

– Fals. La Corona d’Aragó es va unir lliure i voluntàriament amb la Corona de Castella mitjançant la Concòrdia de Segovia l’any 1475 i la Unió Dinàstica dels Reis Catòlics. D’aquesta forma es crea l’Espanya moderna, un estat confederal, amb estructures pròpies de cada territori, feudals i nobiliàries. La Guerra de Successió es un conflicte entre estats, classes socials, formes de govern i entre dinasties, però totes elles per governar una Espanya que existia des de feia 200 anys. Catalunya va perdre les estructures feudals en mans de l’aristocràcia (Generalitat,  Consell de Cent…) i passa a estar governada per un sistema centralista i absolutista, amb una Capitania General i un sistema fiscal racional (Reial Cadastre) que, curiosament, beneficia especialment a la burgesia catalana que s’enriqueix moltíssim, primer amb el comerç amb Amèrica i posteriorment amb la industrialització. Catalunya esdevé, sota els Borbons, el motor econòmic d’Espanya. El castellà substitueix al llatí com a llengua de l’administració i a la literatura, però el poble (analfabet en gran part) segueix parlant plenament en català.

Si Catalunya no formava part d’Espanya fins al 1714… contra qui vam lluitar a la Guerra dels Segadors de 1648? Perquè ens vam oposar a la Unión de Armas del valido Conde Duque de Olivares, si no formàvem part d’Espanya? Com es que el Rei d’Espanya Felip IV va cedir la Catalunya Nord a França en el Tractat dels Pirineus de 1659 si Catalunya era un estat independent? Quina paradoxa anacrònica!! Però no havíem quedat que els Àustries eren tan catalanistes? Si ens van vendre la meitat del país a França!

“la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”

– Això es una infàmia ideada per instigar a l’odi contra els castellanoparlants i els migrats en general. La immigració peninsular a Catalunya, i particularment a la província de Barcelona, va ser durament reprimida i perseguida pel règim franquista. El Pavelló de les Missions va convertir-se, el 1952, en el centre neuràlgic de la política repressiva contra la immigració peninsular per ordre de Felipe Acedo Colunga, governador civil de la província de Barcelona; era com un CIE de la època. En els anys cinquanta, després de constatar l’existència de l’onada migratòria no autoritzada cap a Catalunya, va instaurar-se tot un aparell repressiu que actuaria en els principals punts d’arribada dels immigrants: les estacions de ferrocarril i el port de Barcelona. Segons les estimacions realitzades per Imma Boj i Jaume Vallès, en el període comprés entre 1952 i 1957, des de Missions van ser evacuades unes 15.000 persones, la majoria de les quals vivien a Barcelona o havien estat detingudes a les estacions de tren de la ciutat. (font original)

La guerra civil va ser una lluita de classes, no de pobles. L’oposició real al franquisme a Catalunya era el comunisme, que va envair la Vall d’Aran el 1944, va fer vagues, boicots, manifestacions i accions de tota mena, mentre la burgesia catalana finançava el cop d’estat feixista per tal de recuperar les seves fàbriques nacionalitzades per la Generalitat Republicana. El PSUC, partit hegemònic de l’antifranquisme català, era una unió de persones tant d’origen català com  migrat, sota el lema “som un sol poble” i comptava amb líders que tenien cognoms com López Raimundo, Gutiérrez o Nuñez, entre altres d’arrel catalana. Un gran nombre de castellanoparlants es van manifestar sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia“, fent seves les reivindicacions d’autogovern català. Va ser el PSUC de Santa Coloma de Gramanet el primer en plantejar la immersió lingüística com una eina d’igualtat d’oportunitats per evitar una fractura social en base a la llengua. Ara, tota aquesta feina de cohesió social que ha dut a terme el catalanisme social d’esquerres se’n pot anar en orris per culpa d’un nacionalisme de dretes, exaltat, etnicista i excloent.

“el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social”

– La Generalitat té plenes competències lingüístiques i la immersió ha normalitzat plenament l’ús quotidià del català en l’educació. Els nombrosos mitjans de comunicació catalans públics o privats (tot i que acostumin a tenir una línia editorial obedient i submisa al poder polític) han fet possible viure plenament en català amb absoluta normalitat en qualsevol punt de la seva geografia. Vull ressaltar el bon treball i el gran èxit dels Centres de Normalització Lingüística o els Voluntaris per la Llengua en ciutats com l’Hospitalet.

La política lingüística actual es plenament suficient i adequada. No existeix cap perill que faci témer una desaparició del català. Mai abans en la història hi havien hagut 10 milions de catalanoparlants, el 95% dels quals l’entenen perfectament. Aquest discurs apocalíptic tan sols vol crear terror i por davant les diferències culturals en un món global. El que perjudica veritablement a la llengua catalana es l’ús polític per part de sectors extremistes que la volen convertir en un instrument exclusió contra la diversitat lingüística i cultural. Si en comptes d’insultar i excloure a les persones no catalanoparlants presentem el català com una llengua amable i no relacionada amb cap ideologia en concret, serà més fàcil que tothom s’hi pugui sentir identificat i s’animi a aprendre’l i parlar-lo.

Denunciem la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978

– El que no us agrada es la diversitat lingüística, la interculturalitat i, especialment, la immigració. Us aterra l’alteritat i la diferència. L’existència de diverses llengües en un mateix territori es una riquesa cultural de la que en podem estar ben orgullosos i que hem de preservar com un pilar fonamental d’una identitat acollidora i plural. El català ha de ser una llengua vehicular d’inclusió i integració, mai  de segregació ètnica  o exclusió social.

El Fonamentalisme Cultural

Aquest text es una expressió més d’una perillosa ideologia anomenada “Fonamentalisme Cultural“, concepte investigat per la professora d’Antropologia Cultural de la UAB Verena Stolcke.

Segons aquesta investigadora, el fonamentalisme cultural es una actualització del racisme que simplement substitueix el concepte de “raça” per “cultura”, entesa aquesta com un tot compacte i territorialitzat. Aquesta idea de “cultura” es considera històricament arrelada en un conjunt de tradicions i valors immutables transmesos en un territori de generació en generació, d’acord amb la idea d’estat-nació, inventada al s.XIX, dissimulant i amagant les referències a la “sang” i la “raça”, que ja no queden gaire bé.

Com més permeables son les nostres fronteres a una economia globalitzada, més suport tenen aquests fonamentalismes, presentant la diversitat cultural o lingüística com un perill per la  homogeneïtat de la nació. La multiculturalitat es vista com un risc pels valors de la majoria. Aquesta idea integrista de cultura, parteix d’una por envers un futur incert (“el català desapareixerà“), veu els immigrants com un perill per l’homogeneïtat dels nostres valors culturals (“uns colons que venien a espanyolitzar-nos“) i pressuposa que les relacions entre les diferents cultures són per naturalesa hostils i mútuament destructives (“el bilingüisme es dolent“), perquè l’ésser humà és etnocèntric per naturalesa i, en conseqüència, les diferents cultures han de mantenir- aïllades per el seu propi bé.
.

PD: Aquí un article publicat a El País, sobre com aquest Manifest atempta contra tot el consens polític establert sobre la normalització lingüística, des de 1979. Una altre opinió contraria al manifest la trobem a El Periòdico sota el títol “Sacar la Lengua“. Al Bloc “Mil Dimonis” també desmunten els arguments del Manifest, amb altres raonaments. La Vanguardia li ha dedicat una editorial: Un manifest lamentable. Finalment destacar un text publicat a “Lliure i millor” d’un grup de lingüistes catalans que desmunten l’argument de que el bilingüisme sigui un risc pel català. 

PPD: L’any 1934 un altre grup de lingüistes, liderats per Pompeu Fabra, va signar el “Manifest per la conservació de la Raça Catalana”, on s’advertia que la convivència de diverses races a Catalunya posava en perill la conservació dels gens catalans.


h1

Heteronormativitat en Arqueologia

febrer 17, 2016

La irrupció de la homofòbia es quelcom històricament força recent. Amb lEdicte de Milà del 313 DNE el cristianisme esdevé religió oficial en tots els territoris de l’imperi romà. A partir d’aquell moment la homosexualitat masculina s’associa a un vici de la religió politeista anterior, iniciant el mateix Constantí persecucions contra sacerdots pagans acusant-los d’efeminats. El 346 el senador romà Firmicus Maternus publica “Els errors de la religió pagana” un veritable manual d’odi i intolerància homòfoba; Sant Agustí el s. V recupera el mite de Sodoma per tal d’infondre pànic al càstig diví davant el sexe entre homes; s’editen diversos edictes i normatives contra la homosexualitat el 342, 390 o 438; Teodoci ordena matances i persecucions envers sospitosos de sodomia el s. IV i al s. VI, l’emperador bizantí Justinià estableix com a càstig la castració pel sexe entre homes, tant per actius com per passius.

La moral judeocristiana imposa una ideologia natalista que castiga qualsevol comportament sexual que vagi en contra de la reproducció demogràfica. Per tal d’imposar una hegemonia cultural i un consens social on la família heteropatriarcal fos l’únic model possible, amb un origen presumptament natural, s’esborra de la història col·lectiva qualsevol rastre dels rols de gènere i dels models de família anteriors, completament diferents als del cristianisme medieval.

Però quan l’arqueologia comença a furgar entre les runes d’aquelles societats, aquest relat hegemònic es comença a esquerdar. Es llavors quan el poder heteropatriacal tracta d’ocultar o dissimular aquestes restes, disfressant-les sempre d’amistat o de llaços familiars, amb una visió heteronormativa del relat històric sense cap espai per la dissidència sexual, com veurem a continuació amb alguns casos prou significatius.

Les ballarines.

engravedvenusescoloursmGravat rupestre trovat al jaciment de Gönnersdorf (Neuwied, Alemanya), pertanyent a finals del Paleolític Superior amb una datació que oscil·la entre el 15.000 i el 11.500 ANE. En el gravat es poden apreciar a dues dones nues abraçades. I que ens suggereix això? Doncs està clar, unes innocents ballarines dansant! Sou vosaltres que teniu el vici i la perversió a la mirada. Se li hauria posat, però, el mateix títol a la obra si haguessin estat un home i una dona?

Tomba dels “germans” Nianjjum i Jnumhotep

heteroL’any 1964 l’egiptòleg Ahmed Moussa va descobrir una mastaba, prop de Sakkara (Egipte), amb la tomba de dos homes, Nianjjum i Jnumhotep, funcionaris de la V dinastia que supervisaven la manicura real i eren confidents del faraó. A les representacions iconogràfiques, els dos homes apareixen amb les mans agafades, abraçats i amb els nassos units (l’actitud més íntima permesa). La interpretació oficial, però, va creure que es tractaven de dos germans, doncs a l’art parietal es fa referència a les seves dones i fills Manicura!! Que hi pot haver més gayer? Quina altre pista volíeu que deixessin? Un jeroglífic de Mónica Naranjo?

Tomba etrusca de Pinnace

hetero2 Un exemple molt similar a l’anterior. Es tracta d’una pintura mural trobada a la necròpolis etrusca de Pinnacce (535 aC). Segons la interpretació oficial es un pare amb el seu fill. Interpretació que ens podria portar a pensar en una al·legoria de l’incest, amb la qual cosa encara fan molt més pecaminós tot l’assumpte!

Tomba d’Hefestió, “amic” d’Alexandre Magne

hetero3L’any 2013 es va localitzar una tomba tumular a Amfípolis,  d’unes dimensions gegantines i ben farcida d’escultures, que van despertar la morbositat sensacionalista de certa premsa. Qui seria el personatge enterrat? Les hipòtesis apuntaven al mateix Alexandre, o potser al seu pare, el Rei Filip de Macedònia. Quan finalment l’any 2015 es va descobrir la veritat, la noticia va desaparèixer sobtadament dels titulars. El personatge enterrat no era altre que l’amant masculí d’Alexandre, el general i noble Hefestió. Els pocs diaris que van cobrir la noticia el van presentar simplement com un amic, sense fer ni la més remota referència a la possible relació sentimental entre ells. Si bé es cert que cap font de l’antiguitat parla obertament d’una relació homosexual, aquesta es sobreentén, ja que era  molt habitual tindre una parella sexual dins l’exèrcit en època grega (per exemple, al Batalló Sagrat de Tebes era obligatori). Alexandre va fer un funeral espectacular per ell, en va demanar la seva divinització i, segons defensa l’historiador Robin Lane Fox, Alexandre va morir de dolor, al descuidar la seva salut després de la mort d’aquest. El fet de localitzar aquesta tomba tan espectacular  dedicada a ell, sens dubte es una prova més de l’evident relació de caràcter homosexual.

La Copa Warren

hetero4Hi ha casos en el que la homosexualitat es tan evident que es impossible camuflar-la com amistat o llaços familiars i directament es prefereix ocultar-la. En aquest cas veiem un recipient de plata romà del s. I DNE on hi han dos relleus explícits de sexe amb penetració anal entre dos homes. La Copa Warren va tenir l’entrada vetada als EUA als anys cinquanta, no es va poder mostrar en públic fins als anys vuitanta i cap museu va gosar adquirir-la fins 1999. Actualment es troba exposada al British Museum.

Conclusió

En aquest breu article tan sols he fet una aproximació superficial a aquesta qüestió, des d’una perspectiva euro-cèntrica, ja que es la que millor conec i la que tinc més a ma. Quan tingui un xic de temps m’agradaria endinsar-me a com la colonització espanyola d’Amèrica va tractar d’eradicar, camuflar o ocultar les nombroses evidències d’homosexualitat explícita a les diferents cultures precolombines. Queda pendent!

En tot cas, es evident que cal una historiografia LGBT que s’empoderi del passat i construeixi una contrahegemonia al relat heteronormatiu que ens han venut fins ara. Cal explicar i entendre de forma objectiva els diferents rols de gènere i de relacions familiars que hi han hagut al llarg del temps i l’espai, comprenent com es construeix (i amb quina finalitat social o econòmica) l’heteropatriarcat, així com denunciar l’ocultació absoluta de les persecucions i matances d’homosexuals al llarg del temps. Tal com planteja la Teoria Queer, la història no només l’expliquen les normes i els models majoritaris, cal donar veu a les dissidències i les minories.

h1

Es podria repetir l’Holocaust?

febrer 1, 2016

Per tercer any consecutiu els companys de ICV de Sant Boi m’han convidat a parlar en l’homenatge a les víctimes de l’Holocaust que es fa en aquesta ciutat. En les dues ocasions anteriors he centrat la meva intervenció en la invisibilitat i la marginació de les víctimes LGBT. Aquesta ocasió m’he decidit per fer una reflexió més àmplia.

## Aaaaara aholocaust

Primo Levi ens presenta en la seva obra un testimoni de l’Holocaust des de l’horror més absolut, com un mal en estat pur, on no tenen cabuda justificacions i on n’era responsable la societat alemanya en el seu conjunt. Segons Levi no es possible investigar les causes socials, polítiques o econòmiques del Genocidi nazi, ja que això implicaria justificar d’alguna forma que aquell malson es dugués a terme. Una visió similar a la que veiem en molts documentals o films de Holywood sobre el tema.

Des d’aquest punt de vista idealista, els historiadors estem fora de lloc. Hauríem d’explicar el nazisme com una sobtada i inexplicable encarnació del Mal Absolut sobre la terra. Com un parèntesi en la racionalitat humana en el qual milers de persones van ser posseïdes per una bogeria malèfica, sense més.

Sense desmerèixer a Levi, no puc estar gens d’acord amb aquesta opinió, doncs implicaria buscar les causes d’un fenomen històric en la metafísica religiosa, o en la psiquiatria de masses. Es una visió que, a més, té un punt d’etnocentrisme. No es que Occident fallés com a civilització, simplement va patir un breu trastorn d’alienació temporal, recuperant miraculosament les seves facultats amb l’arribada dels tancs nord-americans. Com si l’Holocaust hagués passat en un altre planeta i en un temps remot que no tingués res a veure amb nosaltres.

Assumir aquesta premissa també implica estudiar el fanatisme nazi com quelcom irrepetible i excepcional, del qual ens podem sentir plenament allunyats i segurs de que nosaltres no faríem mai res semblant. I aquí és on està el problema; quan ens trobem davant un context econòmic i social similar i amb un nou ressorgiment d’ideologies de l’odi identitari, no ho sabem reconèixer i no fem res per impedir que es torni a repetir un nou Holocaust.

Al llarg de la història hem vist com, davant crisis econòmiques profundes, les classes dirigents han canalitzat l’odi envers les minories més febles: els atacs als calls jueus al s. XIV davant la pesta negre en serien un exemple, o també les caceres de bruixes al s. XVI. I que va ser la Inquisició sinó un òrgan burocràtic de les elits per canalitzar l’odi envers minories marginals?

Que té d’innovador l’Holocaust, doncs? El sociòleg Zygmut Bauman afirma que Holocaust no va ser un esdeveniment singular, ni una manifestació puntual de malèfic ‘barbarisme’. Va ser un fenomen estretament relacionat amb les característiques pròpies de la modernitat; es va gestar i es va posar en pràctica en la nostra societat moderna i racional, en el moment culminant de la nostra cultura. És, per tant, un problema d’aquesta societat, d’aquesta civilització i d’aquesta cultura occidental. L’Holocaust, segons Bauman, es fruït de l’avanç de la racionalitat científica, la burocratització dels sistemes productius i de les organitzacions. No hagués estat possible matar a tanta gent en tan poc temps sense una eficient i eficaç administració burocràtica. Una diferència quantitativa que no van tindre les matances de les dictadures del Con Sud a Amèrica Llatina.

Això es precisament el que Hanna Arendt ens va mostrar a la seva polèmica obra “Eichmann a Jerusalem” on exposa la seva teoria de “la banalitat del mal”. Durant el judici que va realitzar l’estat d’Israel al funcionari nazi Eichmann, Arendt s’adona que aquest home no es una monstruosa criatura pèrfida i malèfica, ni tampoc d’un trastornat o posseït. Molt pitjor. Era un simple i gris buròcrata que es va limitar a obeir ordres dins un modern i eficaç complexe administratiu. En cap moment es va qüestionar per la moralitat de les seves accions, sinó per les conseqüències de desobeir la legalitat vigent llavors. Era simplement una ovella del ramat que es limitava a obeir fidelment al pastor, com li havien ensenyat.

Estem vacunats contra un nou Holocaust? Desgraciadament em temo que no. L’any 1963 un psicòleg social va dur a terme l’Experiment de Milgram, per comprovar si la gent estava disposada a obeir cegament ordres d’una autoritat superior, encara que aquestes anessin en contra de qualsevol límit ètic o moral. Els resultats van ser esfereïdors. El 65% dels participants van donar descàrregues elèctriques de 450 volts a un altre membre, simplement perqué la veu d’una autoritat els hi deia que ho fessin.

De nou avui a Europa ens trobem amb un escenari europeu amb una forta crisi econòmica i populismes identitaris que busquen canalitzar el cabreig social envers els elements més dèbils de la societat. Ara les víctimes no seran jueus o gitanos, sinó musulmans o refugiats. Tant es, sempre i quan siguin col·lectius marginals als quals sigui fàcil atacar. Mentre estant els estats, amparats i legitimats en la lluita contra el terrorisme, endureixen el seu autoritarisme i donen cada cop més poder a uns aparells policials i represors que, en cas d’estar en mans de fanàtics, no sabem de qué podrien ser capaços.

h1

Ressenya de “Les aventures dels DTB”: Novel·les juvenils plenes d’Història

gener 27, 2016

### dtb

Una de les coses bones de ser una blogstar-twitstar es que, molt de tant en tant, em fan propostes d’allò més interessants, com regalar-me llibres per fer-ne una ressenya. Una petita i merescuda compensació per les constants campanyes de ciberassetjament que he de suportar, suposo.

En aquest cas es tracta del llibre “Les aventures dels DTB“, publicat recentment per la editorial catalana El Tàvec, després d’aconseguir 3.497 euros de micro-donatius a través d’un Verkami (i 1.200 més per al segon volum). El seu autor es Eloi Gispert, aficionat a la història i la literatura, i la Iris Garcia es qui n’ha realitzat les lustracions.

### dtb1Ens trobem davant una novel·la juvenil d’aventures, amb un estil força similar al dels Hollister, els Cinc o els Tres Investigadors. Els seus protagonistes son un grup de marrecs d’entre 5 i 11 anys que son germans o cosins entre ells. La singularitat de la obra es que les seves peripècies sempre giren entorn la història i el patrimoni cultural de Catalunya.

Cada cop que les famílies dels protagonistes surten d’excursió topen amb un castell, un monestir o un poblat iber, envoltat d’un misteri que sempre connectarà dialècticament el passat i la història amb el present i la seva imaginació. Sempre comptaran amb l’ajuda de la misteriosa biblioteca de l’avi Fermí que han descobert a les golfes.

Celebro l’encert de fer divulgació i pedagogia del nostre patrimoni històric, d’una forma divertida i entretinguda pels més menuts, doncs resulta urgent que la societat prengui consciència de la importància de preservar l’arqueologia de l’especulació urbanística. Si ha estat possible que, durant la bombolla de la construcció, s’hagin arrasat milers de jaciments amb el silenci de la població (quan no el seu aplaudiment entusiasta), es simplement perqué encara tenim molt arrelat el concepte decimonònic de que l’arqueologia es basa en buscar tresors i que no amb la investigació del nostre passat col·lectiu, ni amb la correcte comprensió del nostre present.

Per si fos poc un dels capítols gira entorn el robatori d’unes àmfores greges a Empúries. Trobo molt adient sensibilitzar sobre l’espoli arqueològic i el tràfic d’antiguitats, la tercera màfia que mou més volum de capital al món després de la droga i les armes. les restes arqueològiques no son tresors per treure’n un lucre personal, sinó que tan sols tenen vàlua com a contenidors d’informació sobre el nostre passat i l’únic lloc legal on poden estar es a les vitrines o al magatzem d’un museu públic. El passat col·lectiu es de tots i no es pot privatitzar sota cap concepte.

Una novetat enginyosa que té el llibre es que dins el text trobem codis bidi que ens enllacen als paisatges i fotografies dels indrets on tenen lloc les aventures que ens son narrades. no tinc clar quina serà la rebuda d’aquesta iniciativa entre els joves lectors, però la innovació i la dialèctica entre tecnologia i lectura sempre ha de ser benvinguda.

Tot i que ja fa llargues dècades que no tinc el més remot interès per la literatura juvenil, he passat una bona estona acompanyat per aquest llibre d’aventures i història. Sens dubte que si fos mestre de primària o tingués fills en aquesta edat, en recomanaria la lectura.

Si voleu més informació, podeu consultar la seva web. Espero que tinguin molt èxit i puguin editar en breu el tercer volum!

h1

El Feminisme com a falsa excusa de la Islamofòbia.

Novembre 30, 2015

##femislam

No em deixa de sorprendre com els discursos més repugnants de la ultradreta islamòfoba, com PxC o Pilar Rahola, s’han embolcallat d’un fals discurs feminista per carregar contra els drets de les persones de creença musulmana. La retòrica racista i xenòfoba ja no parla de “raça superior“, sinó que ara fa servir “cultura superior“, per dir exactament el mateix. Occident s’erigeix, per enèsima vegada, com a amo del món en nom del Progrés i la Raó, inferioritzant a aquelles cultures que tenen pràctiques religioses públiques i no comparteixen una divisió sexual del treball i del comportament idèntica a la nostre.

Per tant, com a Cultura Superior estem plenament legitimats a envair països militarment per tal d’alliberar-los de les seves primitives supersticions, fent que adoptin els mateixos rols de gènere que els occidentals contemporanis que son els únics vàlids. Us sona? El mateix discurs que els evangelistes dominics el s. XVI a les Amèriques o els colonitzadors britànics al s.XIX a Àfrica. El mite del Progrés, de nou, com a legitimació de l’imperialisme cultural. Això per no parlar de les polítiques d’estigmatització i exclusió social envers les persones migrades a casa nostre, per tal de protegir l’essència dels nostres drets de la contaminació d’altres cultures inferiors.

Nosaltres, els grans feministes globals, mai hem tingut cap presidenta del Govern, mentre que la musulmana amb mocador, Benazir Bhutto, va ser escollida Presidenta del Pakistan el 1988, però no passa res. Es veu que per ser feminista has de ser una dona blanca, occidental, de classe mitja i amb estudis universitaris. I de sobte… oh! Vaja! Tenim una regidora migrada de classe obrera, Fàtima Taleb, musulmana amb vel a l’Ajuntament de Badalona, governant i exercint el poder local des d’un partit d’extrema esquerra, infinitament més laic que l’anterior govern del racista d’Albiol. On estan els nostres estereotips i perjudicis, ara?

Jo soc ateu, feminista i activista LGBT, però em repugna que aquestes aquestes idees acabin servint per lluitar contra la interculturalitat, o per negar drets a una minoria oprimida en nom d’una altre.

Res pot ser més estúpid i ignorant que pretendre imposar uns valors o uns rols de gènere en el vestuari sense canviar amb profunditat les estructures de producció i reproducció que els hi donen sentit. El Patriarcat no es més que una forma de control demogràfic i de transmissió de la propietat i la Religió un sistema de mites i rituals que regulen (de forma molt més racional del que ens pot semblar) el funcionament d’una societat.

Perquè les dones occidentals han aconseguit alliberar-se de les lloses patriarcals que les han oprimit durant mil·lennis? Doncs perqué es van incorporar massivament al mercat laboral als anys 50’s, degut a que la inflació de postguerra va fer que una família necessités dos sous per sobreviure, i de rebot van accedir a l’educació superior. Gràcies a la aparició de la píldora, la legalització de l’avortament o el preservatiu han aconseguit un control de la seva sexualitat, deixant obsoletes les exigències de castedat i virginitat que garantien la transmissió intergeneracional de l’herència i el control de la demografia. Aquests canvis econòmics i tecnològics han possibilitat que la dona occidental s’emancipi com a subjecte polític, social i econòmic.

Volem que desaparegui el burka i que acabi el patriarcat fonamentalista? Perfecte! I si tractem d’empoderar aquestes dones dins el mercat laboral i els donem accés a mètodes per controlar la seva sexualitat? No us adoneu que estigmatitzant-les tan sols les conduïm a la reclusió dins l’àmbit domèstic? L’alliberament de la dona es limita a un superficial canvi de vestuari? Pot existir una equitat de gènere sense un accés igualitari al treball, als recursos econòmics i a l’àmbit públic, acadèmic, social i polític? Algú creu realment que de l’odi i els perjudicis envers l’Islam en sorgirà l’emancipació de la dona musulmana?

El colonialisme anglès a la Índia estava molt preocupat per la situació de les dones i va eradicar el ritual Satí (immolació de vídues a la pira funerària del difunt marit) el 1829; però, per altre banda, va imposar un sistema de fiscalitat sobre la propietat de caràcter individual i masculí, on sempre havien existit propietats comunals no monetaritzades. Un canvi que va accentuar la forma patrilineal de la transmissió de l’herència, fent que augmentessin els dots al casament, mercantilitzant l’intercanvi de dones per coses. Això provoca el sorgiment de les bodes infantils, l’avortament selectiu de fetus femenins o l’infanticidi de nenes, ja que el naixement d’una noia pot dur a la ruïna a una família. Cada any es registren més de 9.000 assassinats de dones per part de marits insatisfets amb la quantitat de la dot femenina, mentre que amb anterioritat al colonialisme britànic la dot era quelcom merament simbòlic de quatre mocadors i existien moltes castes amb sistemes matrilineals de transmissió de l’herència.

Índia es, doncs, un clar exemple com l’imperialisme cultural en comptes de solucionar problemes i desigualtats, tendeix a empitjorar-los al tractar de canviar els aspectes supraestructurals una cultura des d’una òptica occidental, sense entendre les seves relacions estructurals més profundes.