Els Alcaldes Franquistes de Convergència
Mai 21, 2018
Josep Gomis, alcalde franquista de Montblanc i procurador a les Corts Franquistes. En democràcia torna a ser alcalde per CiU i també serà President de la Diputació de Tarragona, diputat per CIU al Congrés, Conseller de Governació, Delegat de la Generalitat a Madrid i president del Consell Social de la Universitat Rovira i Virgili.
M’he decidit a publicar- per fi!!- un article sobre les arrels franquistes de Convergència o, el que és el mateix, com molts càrrecs i polítics del franquisme en zones rurals de Catalunya van passar-se tranquil·lament a CiU per tal de seguir al poder en democràcia.
La repesca d’alcaldes franquistes en democràcia
CiU es la formació política que més alcaldes franquistes va absorbir a Catalunya amb diferència abismal amb la dreta espanyolista, UCD i Aliança Popular (el futur PP). Convergència també re-aprofita una gran quantitat d’edils provinents de la desfeta de la UCD d’Adolfo Suarez, tot i que el 1979 CIU havia signat un pacte amb el PSUC i el PSC per rebutjar pactes amb la UCD, ja que els consideren hereus del franquisme. Un cop col·lapsa la UCD el 1981-82, però, aquests alcaldes majoritàriament es passen a CIU en les eleccions de 1983.
En primer lloc, cal dir que a Catalunya gairebé 1/4 dels alcaldes franquistes es tornen a presentar a les eleccions en democràcia. Un percentatge especialment elevat a les províncies de Tarragona i Lleida.
QUADRE I. Total d’alcaldes del període no democràtic que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983 a Catalunya per províncies.
De tots aquests 219 alcaldes que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983, la principal formació política que els recluta es CIU, (95 de 219, un 43,3%) molt per sobre del partit oficial del règim (la UCD de Suàrez) que en repesca 22 (10%) o de la dreta més ultra, la AP (futur PP), que n’absorbeix 10 (4,5%) També n’hi han 2 que van a parar al PSC i un a ERC.
QUADRE II. Total d’alcaldes del període no democràtic que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983 a Catalunya per afiliació política
De tots aquests 219 que es presenten, un total de 75 son re-escollits alcaldes en democràcia dos cops, el 1979 i posteriorment ho fan un segon cop, el 1983. D’aquests, el 64% ho fan per CIU i el 5,3% per AP, la resta son independents.
QUADRE III. Alcaldes del període no democràtic que han repetit càrrec el 1979 i son re-escollits alcaldes per segon cop el 1983, per províncies i afiliacions polítiques
Però al 1983 hi va haver una segona repesca de franquistes que el 1979 no s’havien presentat. Un total de 8 alcaldes amb passat no-democràtic tornen de nou a la vida política als segons comicis municipals. De nou, CIU es la formació que més franquistes recluta 3/8, el 37,5%
QUADRE IV. Alcaldes del període no democràtic que han estat re-escollits el 1983 i no s’havien presentat el 1979, per províncies i afiliacions polítiques
També tenim alcaldes franquistes que van ser re-escollits en democràcia el 1979 i ja no es van tronar a presentar el 1983. Tot i que la majoria son independents, de nou veiem com entre els que tenen militància política destaca CIU, amb 29 alcaldes de 89 (32,5%). La desaparició i el col·lapse del Govern d’Adolfo Suàrez el 1981 explica la pèrdua del càrrec del 100% dels 22 edils ex-franquistes de la UDC.
QUADRE V. Alcaldes del període no democràtic que han estat re-escollits el 1979 i no es tornen a presentar el 1983, per províncies i afiliacions polítiques
Però no tots els càrrecs franquistes van ser alcaldes, alguns d’ells van continuar als seus municipis com a regidors de la oposició al perdre les eleccions. En el moment de fer-se l’estudi (l’any 1986) encara hi havien 143 polítics franquistes dins la política activa catalana. I si, ho heu endevinat! De nou la formació guanyadora per golejada es CIU (70 de 143, el 48,9%) a una distància abismal d’AP (9%).
QUADRE VI. Alcaldes del període no democràtic que encara tenien algun càrrec municipal (alcalde o regidor) el 1986
La repesca d’alcaldes de la UCD el 1983
Però CIU no només va pescar alcaldes franquistes. Quan entre el 1981 i el 1982 col·lapsa la UCD d’Adolfo Suàrez, aquest partit suposadament “de centre” liderat per velles glòries franquistes, tenia 127 alcaldes a Catalunya i molts d’ells es tornen a presentar el 1983, mentre que 49 abandonen la política. Dels que continuen la majoria ho fan per CIU (42 alcaldes i 8 regidors el 39% del total i el 64% dels que continuen en política municipal), molt per sobre de cap altre grup polític.
- QUADRE VII: Alcaldes que tenia la UCD a Catalunya el 1979, segons la seva afiliació política i càrrec després de els eleccions municipals de 1983
Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU el 1979/1983 per províncies
A les eleccions de 1979 CIU presenta 422 llistes municipals de les quals 92 estaven liderades per alcaldes franquistes, el 21,8% del total.
A) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU i son escollits alcaldes el 1979 i re-escollits el 1983
BARCELONA: Argençola, Bellprat, Bigues i Riells, Borreda, Castellnou de Bages, Marganell, Les Masies de Roda, Les Masies de Voltregà, Orís, Rellinars i Sant Cebrià de Vallalta
TARRAGONA: Aleixar, Bonastre, La Figuera, Ginestar, Godall, Santa Barbarà, la Secuita, Vallclara, Vallfogona de Riucorb i Vilaverd.
LLEIDA: Alòs de Balaguer, Anglesola, Biosca, Cabanabona, Cervera, Coll de Nargó, Esterri d’Aneu, Farrera, Montornès de Segarra, La Coma i la Pedra, Puiggròs, Ribera d’Ondara, Sant Guim de la Plana ), Tarrés i Vilanova de l’Aguda.
GIRONA: Cantallops, Peratallada, Jafre, Les Lloses, Madremanya, Mieres, Ogassa Rabós, Sant Pau de Seguries, Santa Llogaia d’Àlguema, Susqueda, Vilaür.
B) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1983 i no s’havien presentat el 1979. La “Segona Repesca”.
LLEIDA: Llavorsí.
GIRONA: Beuda i Calonge.
C) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1979 i no es tornen a presentar el 1983
BARCELONA: Avinyó, Castellcir, Castellgalí, Montmajor, Sant Feliu Sasserra, Sant Quirze Safaja, Cercs , La Torre de Claramunt i Santa Cecilia de Voltregà.
TARRAGONA: Almoster, Banyeres del Penedès, Bràfim, Calafell, Capafons, Llorach, Montblanc, i Vilella Alta.
LLEIDA: Cava, Granyena de Segarra i Juncosa.
GIRONA: Albons, Begur, Cadaqués, Campelles, Hostalric, La Jonquera, Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l’Heura, Palau Sator i Serinyà.
D) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1979, es tornen a presentar el 1983 però perden l’alcaldia i continuen exercint com a regidors de la oposició.
BARCELONA: Caldes de Montbui , Calonge de Segarra, Montcada i Reixac, Olesa de Bonesvalls i Sant Pere de Sallavinera.
TARRAGONA: Cambrils i Forès.
LLEIDA: Artesa de Segre, La Guingueta i Jou, El Pont de Suert, Prats i Sansor Riner.
GIRONA: Bellcaire, Besalú, Breda i Sant Feliu de Guíxols.
Poblacions amb alcaldes escollits per la UCD el 1979 que es passen a CIU el 1983 per províncies
BARCELONA: Argençola, Calonge de Segarra, Castellar del Riu, Castell de l’Areny, L’Espunyola, Montclar, Montmaneu i Vallcebre.
TARRAGONA: Masllorenç, Mont-Ral, Rodonyà, Salomó i Vilanova de Prades.
LLEIDA: Alfés, Alòs de Balaguer, La Sentiu de Sió, La Baronia de Rialp, Bellaguarda (La Pobla de Granadella), Biosca, Cabanabona, Corbins, Espot, La Floresta, Fondarella, La Granja d’Escarp, Montoliu de Lleida, Montornès de Segarra , Oliana, Els Omellons, Ossó de Sió, Peramola, La Pobla de Cérvoles, Sanaüja, Talarn, Tarrés.
GIRONA: Cistella, Colomer, Jafre, Ogassa, Rabós, Riumors, Sant Martí Vell, Sant Miquel de Campmajor, Sant Pau de Seguries, Santa Llogaia d’Àlguema, Torrent, Vilafant i Vilopriu.
Altres alts càrrecs provinents de la UCD que es passen a CIU entre 1981/83 (font): els diputats Vicens Capdevila i Santiago Guillén ocupen dues direccions generals de la Generalitat amb Pujol; Caries Sentís membre del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Radio i Televisió; Robert Graupera ex governador civil de Tarragona es recicla com alt càrrec a la Conselleria d’Agricultura, mentre que Josep Sánchez Llibre o Julian Valón seran dirigents d’Unió.
Conclusions
En moltes zones rurals de Catalunya les estructures de poder polític caciquils del franquisme, sorgides el 1939 dels guanyadors de la guerra, es mantenen intactes en democràcia gràcies al reciclatge que en fa CIU, un partit on més d’un 1/5 dels seus candidats a alcalde a les primeres eleccions democràtiques ja tenien el mateix càrrec polític en el règim franquista i falangista.
CIU també recluta líders feixistes que no havien estat prèviament alcaldes, com Primitivo Forastero, alcalde per CIU de Camarles el 1979, combatent voluntari a la División Azul i destacat líder falangista a Tortosa, durant la dictadura i que el 1977 s’havia presentat com a candidat al Senat pel partit d’ultradreta Círculos de José Antonio (font). A l’alcaldia de Barcelona es presenta Xavier Millet, fill de Fèlix Millet i Maristany, combatent franquista durant la guerra civil, president del Banco Popular Español durant la dictadura i fundador d’Omnium Cultural.
Altes alcaldes franquistes es van reciclar en altres càrrecs no municipals per CIU. Alguns van arribar a diputats al Congrés, Delegats de la Generalitat a Madrid i Consellers de la Generalitat, com és el cas de Josep Gomis (Montblanc). Altres son reciclats com a diputats del Parlament com Miquel Montanya, (Lleida), Enric Olivè (Tarragona) o Josep Maria Coll (Sant Celoni).
Això demostra que bona part de la dreta rural nacionalista catalana estava molt a gust amb el franquisme, on ja ocupava càrrecs de poder, i el furibund anti-catalanisme del règim feixista no va ser cap impediment per tal d’ocupar un càrrec polític. I, no contents amb això, el 1983 van fer una segona repesca d’alcaldes franquistes, així com d’edils provinents de la UCD.
Mentre estant, alguns militants comunistes catalans amb cognoms com Nuñez, Gutierrez, Coscubiela o Camacho, entre altres, eren torturats, represaliats i empresonats per la dictadura feixista per tal que Catalunya recuperés el seu autogovern. Ara reflexioneu sobre els mites del nacionalisme processista més radical que presenta als catalans com l’essència de la democràcia i als migrats de classe obrera vinguts de la resta de la península com a “colons franquistes”.
BIBLIOGRAFIA: Tota la informació d’aquest post sorgeix de l’estudi de Francesc Baiges i Carles Esteban, en col·laboració amb el professor de dret de la UAB i ex-diputat del PSC Joan Marcet, publicat a la revista “Opinió Socialista” nº2 de 1986, així com del llibre “Convergència democràtica de Catalunya. El partit i el moviment polític” (1984), de Joan Marcet.
Agraïments: Aquest post no hauria estat possible sense l’ajuda d’alguns twitaires que m’han ajudat a recopilar dades i bibliografia, especialment @DaniSosak qui es va posar en contacte amb el professor emèrit de la UAB Joan Marcet el qual ens va guiar cap a la bibliografia indispensable. També m’han passat algunes dades rellevants @diana_alforja i @esunen. El meu novio em va aconseguir un exemplar del llibre de Joan Marcet. I finalment agrair a un seguidor de Facebook A.Quiroz que em donés la idea per fer el post.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Reblogged this on El blog de Colillano.
Muchas gracias por esta ‘feinada’. Un trabajo de memoria histórica reciente muy pertinente.
Gracias!
Felicitats, un bon article.
Moltes gràcies!
Molt bon reportatge.
Cal tenir en compte també que Jordi Pujol va ser investit president de la Generalitat al 1980 no només amb els vots d’ERC sino també de Centristes de Catalunya, la marca electoral a Catalunya de la postfranquista UCD, molts quadres de la qual després anirien a parar a CiU.
També que, sense que fos necessari perque havia guanyat les eleccions amb majoria absoluta, la neofranquista Alianza Popular, l’antecedent del Partit Popular, va votar a favor de la investidura de Jordi Pujol en 1984 poc després de que el Fiscal General de l’Estat es querellés contra Pujol per el cas Banca Catalana.
Y que en 1986, mentre que els jutges del sector més progressista i antifranquista de l’Audiencia Territorial de Barcelona van votar per imputar a Pujol per el cas Banca Catalana, els que van votar majoritàriament per arxivar la querella i exonerar a Pujol sense ni tan sols llegir-se el sumari complet van ser del sector més conservador i franquista de la judicatura.
10 anys més tard i amb el Pacte del Majestic, CiU investia a José María Aznar, el representant del neonacionalisme espanyol menys acomplexat amb el llegat franquista, com a president del Govern espanyol.
Bon apunt, merci .
Ja podeu dir les xorrades que vulgueu, a les municipals els espanyols sereu esborrats de tots els ajuntaments, començant per la Colau a Barcelona, i els catalans sumarem majories a tot arreu
Ah, que la gent d’esquerres no som catalans i només els supremacistes d’ultradreta ho sou. Doncs res, gràcies per confirmar un cop més l’essència de la vostre ideologia
Sí que portes una bona “torrada”.
Com m’ha tocat d’aprop m’ha sorprès que Calafell tingués un alcalde prefranquista que despres resultes escollit amb convergència així que he buscat informació sobre aquest home (Joan Ortoll i Tetas) pero no he trobat res sobre el seu periode pre-democràtic. En tens tu cap info??
Pd: Molt bon post!!
Es molt difícil trobar bibliografia d’aquest període (no saps com he suat jo per trobar aquest post). Imagino que en algun arxiu municipal o publicacions de caràcter local o hemeroteques trobaràs quelcom
[…] a través de Els Alcaldes Franquistes de Convergència […]
¿I exactament que va fer l’esquerra/el comunisme? ¿Simplement va acceptar els resultats electurals perquè el que vota la gent és just? ¿Encara que fossin franquistes? ¿Què vareu fer? ¿Res? ¿Queixar-vos i no fer res més? ¿Què ha fet l’esquerra espanyola per aconseguir que es jutgi el franquisme? 2018 i la Fundaciò Franco segueix oberta. I segur que les coses s’han de fer bé. I segur que això implica temps. Però potser esperar 50 anys a tancar “El Valle de los Caídos” o 70 a fer un referendum te a veure, també, en rendir-se. I en això l’esquerra espanyola n’és especialista. I millor no parlar d’ne Pablo Iglesias, la casa i la votació. Quines rises com el resultat sigui que marxi. SPOILERS no ho farà perquè ELL es PODEMOS i el 15M i tot.
O sigui, a veure si entenc el teu “raonament”: la culpa de que CIU reclutés massivament alcaldes feixistes el 1979/83 es culpa de l’esquerra, el 15M i Pablo Iglesias? Ah val!
Molt fàcil de trobar, està al 2on link de google:
http://calafell.cat/noticies/mor-joan-ortoll-primer-alcalde-de-la-democracia-calafell
Tot i que la web de l’ajuntament ho intenta blanquejar amb la volgudament equívoca frase “Ortoll va ser alcalde per Convergència entre 1975 i 1983, convertint-se així en el primer alcalde de la democràcia al nostre municipi.”
Evidentment el 1975 no podia ser alcalde Convergència, ja que encara erem en dictadura i el partit del Pujol, ilegal.
Me pareció verte esperando en el andén del metro L1 y estuve a punto de acercarme para felicitarte por investigaciones tan buenas y necesarias como está, pero como no nos conocemos me dió vergüenza.
Al leer esta nueva entrada ya lo he sentido como algo pendiente, así que aprovecho el anonimato de Internet para agradecerte el trabajo que nos brindas (ahora que lo pienso… El anonimato es más para insultar desde la cobardía, pero me voy a saltar esa “imposición social” xD). ¡Un saludo!
Pues es probable que fuera yo ya que es la línea que cojo más a menudo! Grácias!
Aprovecho el comentario también para agradecerte tus trabajos de investigación y artículos siempre tan necesarios. Y te sugiero un artículo sobre Cambó, su relación con el golpe franquista de 1936 y la influencia doctrinal de su discípulo y secretario Salvador Millet Bel en la formación de muchos de los políticos catalanes. Ahora que estamos revisando los monumentos en Barcelona, quizás habría que plantearse el por qué de ese horrible mamotreto de donde surge un Cambó que aunque cercenado, se yergue triunfante en la esquina de Vía Layetana y Jonqueres. Recordar la historia para entender el presente, ¡Tan necesario! ¡Salud !
Interesante! Me lo apunto
No és estrany que a molts pobles ha hagi alcaldes franquistes reciclats en demòcrates perquè, de fet, pertanyen a “nissagues de poder”. Són com els líquids, que adopten la forma del recipient que els conté. S’adapten a tot amb tal de mantenir la poltrona.
I ja ho deia el Gattopardo, que de vegades s’ha de canviar tot perquè tot continuï igual.
Molt escaient. El nacionalisme sempre és de dretes. El que sempre he tingut dubtes és amb ERC. No sé què hi pinta la E. Si el que proposen és esquerra només per a catalans s’assembla més al falagisme, de fet hauríem de remuntar-nos als 30 (abans del cacau de la guerra) per veure què deien llavors, o directament llegir a heribert barrera. L’esquerra a catalunya ara mateix només està al “bando” cosntitucionalista si es pot dir així. Llàstima que plegui el coscu, molt necessari avui en dia. Lllegei-xo el teu blog fa temps, és penòs quie les crítiques al nacionalisme vinguin del nacionalisme espanyol i no de l’esquerra catalana. Trist.
Arran de la publicació d’aquest post m’han arribat diferents missatges amb casos locals de diferents dirigents falangistes que van tindre càrrecs dins CIU, en copio un:
“”Bona nit!
Acabo d llegir el teu últim post, q estava esperant. Sobre els càrrecs franquistes q es van passar a CIU. Ho ha has reduit a 1983. I no has tingut en compte els anys posteriors.
M’agradaria q investiguéssis el meu cas local, Breda (Girona). On Albert Planasdemunt va arribar a ser Alcalde, tot i ser un falangista. Alcalde (i Diputat Provincial i al Parlament per CIU, germà del Conseller Planasdemunt, dimitit pel cas Banca Catalana i la trama menor dels Forcadell; la llegenda popular diu q com Diputat només va fer una intervenció al Parlament, demanar l’augment d sou dels diputats; va ser aprovada per unanimitat). CIU el va expulsar, quan el fill de l’últim Alcalde del Franquisme, Jordi Iglesias, va guanyar les eleccions del 1991 (i hi ha estat del 91 al 2003 i del 2006 al 2015). Iglesias, va ser Alcalde x CIU del 1995 al 2015.
Sé que estem a bàndols oposats. Però denunciar el franquisme q encara existeix em sembla una batalla capdal.””
Benvolgut
Considero que el que comenta d’Artesa de Segre, el meu poble, no és correcte. Del contrari, la informació que tinc és incorrecta.
En les primeres eleccions de la democràcia resultà elegit alcalde Vicenç Roca i Mianes, que era el candidat d’un grup independent de transició. Ell, malgrat ser franquista, mai havia format part de l’ajuntament amb anterioritat. Pel contrari, provenia del món associatiu. No he trobat si aquest grup incloïa CIU o no, però malgrat que és presumible que diversos dels seus regidors acabessin a les files convergents, no pot dir-se el mateix del senyor Roca, ja que passà a ser militant d’Alianza Popular.
En les eleccions del 83, no es el cap de cap llista i, de presentar-se com a regidor, ho faria per Alianza Popular (no he trobat si es va presentar o no, però està clar que no ho hauria fet per CIU i que no va ser el cap de llista, ja què va ser un senyor de cognom Massana). De fet, aquestes foren les primeres eleccions en que guanyà CIU, que governa duran 8 anys.
Per tant, Artesa no entraria dins del grup de municipis en el què el situes ni hauria de formar part d’aquest article, almenys amb les dades que he trobat. Només en el cas que, efectivament, en el 79 CIU formés part d’aquest grup independent, podria considerar-se parcialment correcte (seria un senyor franquista que liderà una llista amb gent de CIU, quelcom que, tot i ser curiós, dista bastant del que vosté comenta).
Malgrat aquesta correcció (que podria ser incorrecta, ja que em podria estar equivocant) trobo de gran interès l’article i et dono la meva enhorabona. També pel twitter, malgrat moltes discrepàncies, és un plaer llegir-te.
Atentament,
Pau.
Gràcies pel comentari Pau, jo simplement m’he basat amb la base de dades recopilada en el seu moment per l’equip d’investigació de Marcet, desconec cada cas en particular. Es possible que hi hagin errors, podria ser perfectament, però imagino que si ho van incloure va ser per algo. Podria ser que aquell grup independent els seus vots sumessin per CIU de cara a la diputació i el consell comarcal? Es quelcom que passa sovint amb els grups independents
Bones,
He retrobat l’article en ser retuitejat, perdó per no haver contestat.
Doncs sí, podria ser. Aquestes eleccions van ser bastant particulars, ja què no es presentà cap partit polític i només agrupacions d’electors.
A les següents ja es reorganitzaren en partits, CIU, ERC i PP (el PSC no es presentà fins al 87) i arrasà CIU. Després de 8 anys de govern entrà ERC i ha governat sempre a excepció de 4 anys (2003-2007 en què tornà a governar CIU). Des de fa 9 anys PP i PSC ja no es presenten i si no fos per una agrupació d’electors al 2019 seria un ERC vs CIU.
Dir també, sense defensar-ho, que en els pobles petits-mitjans no em sorprèn gens. Se solia designar a algú del poble que fos influent (normalment algú amb diners, ja fos per algun negoci, terres, etc.) i que no s’hagués significat mai públicament en contra el règim, tot i que realment no en fos un defensor aferrim. És normal que aquest perfil, un cop arriba la democràcia, passés a formar part del partit “institucional” amb el que es va convertir CIU.
Gràcies per tot,
Pau
[…] presentar en democracia fue CiU, 95 de 215 (el 43,3%), muy por encima de la UCD que recicla 22, o Alianza Popular que sólo absorbe 10. Un ejemplo sería Josep Gomis, alcalde franquista de Montblanc y procurador en las Cortes […]
[…] en democràcia va ser CiU, 95 de 215 (el 43,3%), molt per sobre de la UCD que en recicla 22, o Aliança Popular que només n’absorbeix 10. Un exemple seria Josep Gomis, alcalde franquista de Montblanc i procurador a les Corts […]
[…] mayors in democracy was CiU, 95 of 215 (43.3%), far above the UCD that recycles 22, or the Alianza Popular which only absorbs 10. An example would be Josep Gomis, the Francoist mayor of Montblanc and attorney for the Francoist […]
[…] franquistas que se volvieron a presentar en aquella época lo hicieron bajo las siglas de CiU [95 sobre un total de 219, según explica en su blog]. Me hace gracia que Torra hablara de la División Azul como ejemplo de lo que hizo España, y […]
[…] Fuente: glamboy69.wordpress.com […]
[…] allá del hecho que Convergència i Unió, la formación política que fundó Espar, fuese la principal recicladora de altos cargos franquistas durante la Transición a la Democracia, y que el bando de los sublevados franquistas estuviera […]