h1

Pot haver-hi una Guerra a Catalunya?

Octubre 17, 2017

L’escalada de tensió política a Catalunya pot donar lloc a un conflicte violent? Es quelcom descabellat plantejar aquest escenari? Segons sembla la mateixa Conselleria d’Economia  de Junqueras té documents on ja es planteja la resposta davant una escalada bèl·lica. Fins ara, els processistes s’han limitat a titllar de “discurs de la por” a tots aquells que advertíem que no existeix una “independència low cost”. De moment ja hem vist com les empreses més importants han començat a deslocalitzar les seves seus, cosa que ens van dir que mai succeiria.

# Guerra Frances

Gravat sobre la Guerra del Francès a Tarragona

Som els catalans un poble pacífic?

Catalunya no es “un poble pacífic”. Aquest tòpic etnicista i romàntic, respon a una visió idealitzada i kumbayà de la història que tenen les classes mitges catalanes, que mai han trencat un plat. Son els mateixos que han vist amb sorpresa i esglai a un policia pegant per primer cop a la seva vida, ja que mai havien presenciat als mossos desallotjant al 15M, desnonant famílies amb nens o dissolent manifestacions i vagues amb brutalitat. Als seus barris aquestes coses no passen. O, millor dit, no passaven.

La història de Catalunya s’ha forjat a sang i foc, com la de tots els pobles d’Espanya, d’Europa i, molt em temo, del món sencer. En el territori actualment conegut com Catalunya trobem evidències de massacres violentes des del Calcolític (2.500 aC), com ho demostren els 200 cadàvers assassinats de forma violenta (infants i dones inclosos) al jaciment de la cova sepulcral de Costa de Can Martorell a Dos Rius. Els ibers d’Ullastret travessaven el crani dels seus enemics amb claus de ferro, després de fer decapitacions rituals, com a mesura d’advertència als seus enemics.

Des de 1209 fins avui hi han hagut 23 guerres a Catalunya. Un conflicte bèl·lic cada 35 anys. Ara ja fa 78 anys que a Catalunya no es viu una guerra, la meitat dels quals els hem passat sota una dictadura feixista. L’anterior parèntesis pacífic va durar 60 anys, entre la fi de la Guerra dels Matiners de 1876 i l’inici de la Guerra Civil, el 1936.  El període sense conflictes bèl·lics més llarg que han viscut els catalans des de la caiguda de l’Imperi Romà  son els 79 anys que van passar entre la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Rosselló el 1793. Estem tan sols a un any de superar-ho.

De fet, l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors“, fa referència a una guerra, on els pagesos es van aixecar contra els privilegis feudals de l’aristocràcia catalana. I, si heu escoltat la lletra, sabreu que està plena de referències violentes (“Que tremoli l’enemic“, “Bon cop de falç“).

Això sense tindre en compte els conflictes violents que no han arribat a donar lloc a guerres, especialment vinculats a la lluita de classes, com La Setmana Tràgica (1909), la bullangues, el pistolerisme, els Fets de Maig (1937), vagues generals, els maquis, la invasió antifranquista de la Vall d’Aran (1945), la Caputxinada (1966) o les mobilitzacions antiglobalització entre molts d’altres. De fet, Barcelona es coneguda com “La Rosa de Foc” per la seva propensió al conflicte.

Hi pot haver Guerra si Catalunya no té exercit?.

Catalunya no té exercit propi des de que el Decret de Nova Planta de 1715 va suprimir les estructures feudals i militars en mans de l’aristocràcia catalana i va unificar les tropes en una estructura estatal centralista. Des d’aleshores, però, hem viscut 10 conflictes bèl·lics, 6 dels quals s’han realitzat al marge o en contra de l’exèrcit espanyol.

Quin exèrcit tenien els catalans a la Guerra del Francès, a la Guerra dels Malcontents, a les 3 Guerres Carlines o a la Guerra Civil? Cap. Van improvisar guerrilles o exèrcits populars. Quin exèrcit hi havia a les diferents repúbliques iugoslaves quan van proclamar la DUI? Cap. Es van improvisar a partir de la policia, hooligans de futbol i guerrilles populars.

Com reaccionarem els catalans a una supressió total de l’autonomia, l’empresonament dels tots els nostres dirigents o a un estat de setge? Segurament una part molt important es quedaria a casa, però tinc dubtes de fins a quan la resposta independentista serà simplement fer concentracions, cassolades, maratons nocturns de parxís, o tweets molt indignats. Bé, es una resposta molt digna, però en cap cas atura els tancs o les sentencies judicials. D’acord, els processistes més exaltats majoritàriament son classes mitges amb molt a perdre, així com jubilats i estudiants. Però en una situació extrema seguiran amb la retòrica naïf i kumbayà d’agafar-se les mans i somriure molt fort? Es un misteri.

Per altre banda, no oblidem que tenim els mossos d’esquadra, a qui el Govern català ja ha provat de comprar arsenal militar, 850 fusells i subfusells d’assalt i 5,4 milions de cartutxos. Suposo que no serien per fer una cassolada…

Es la DUI es una declaració de guerra?.

Davant d’una declaració d’independència l’estat del qual es vol separar només pot reaccionar de dues formes: amb ignorància, si es quelcom esperpèntic com la DUI de Padània el 1996 per part de la ultradretana Lliga Nord, o amb violència i guerra com es el cas, per desgràcia, més habitual.

Els únics casos de DUIs pacífiques conegudes recentment son exclusivament les provocades per la descomposició de la URSS, que no era un estat sinó una confederació d’estats, quelcom similar a la Unió Europea avui. I tampoc es que fos del tot pacífica, doncs va donar lloc a alguns conflictes armats on no estaven clares les fronteres de divisió, com els casos d’Osetia, Abjasia, o Transinistria, entre altres.

Les Declaracions Unilaterals d’Independència que han provocat conflictes bèl·lics en les darreres dècades son: República Àrab Saharahui Democràtica (1976), República Turca de Xipre del Nord (1983), Palestina (1988) Transinistria o República Moldava Pridnestroviana (1990), República de Somalilandia (1991), República de Nagorno Karabaj (1991), República d’Osetia del Sud (1991), República d’Abjasia (1991), República d’Eslovènia (1991), República de Croàcia (1991), Bòsnia i Hezergovina (1992), Antiga República Iugoslava de Macedònia (2002), República Democràtica de Timor Oriental (2002), República de Kosovo (2008), República de Sudan del Sud (2011) i República de Crimea (2014). Diria que no me’n deixo cap.

Alguns (pocs) d’aquests estats han acabat sent plenament reconeguts per la ONU, però en la majoria d’exemples han acabat en pseudoestats fallits no reconeguts, on la seva llei, govern, moneda o passaport no té cap validesa fora de les seves fronteres. Tot depèn dels interessos econòmics i aliances internacionals.

Hi pot haver una Guerra dins la UE?. Europa ens ajudarà?

Al 1648 França ens va deixar tirats. El 1714 Anglaterra i Austria ens van abandonar en plena guerra a la nostre sort. El 1936 Europa va mirar cap a una altre banda i ho va seguir fent durant 40 anys de feixisme. Perquè ara hauria de ser diferent?

La Unió Europea ha permès, sense moure una pestanya, que es suspengués l’autonomia d’Irlanda del Nord fins a 4 vegades en 4 anys (1998-2002). La Unió Europea va intervindre al conflicte de la divisió de Xipre l’any 1999, quan duien en conflicte les dues meitats de la illa des del 1974 i la seva medicació no va solucionar absolutament res. Xipre es membre de la Unió Europea des de l’any 2004, tot i no haver solucionat encara definitivament la divisió de la illa.

Europa ha permès el GAL, on es van enterrar en cal viva a dissidents polítics bascos. Europa no va moure un dit amb diverses matances contra moviments independentistes com la Massacre de París de 1961 contra argelins (200 morts) o el Bloody Sunday amb 13 morts a Irlanda del Nord el 1972. Per no parlar de la limitació o suspensió de drets civils i democràtics a Hongria i Polònia, recentment.

I, quan han intervingut, la seva ajuda tampoc ha estat per llençar coets precisament. Recordem, per exemple, com les tropes holandeses de la ONU (uns 400 cascos blaus) van estar prenent cerveses amb les tropes serbobòsnies a Srebrenica, el juliol de 1995, poques hores abans que aquests matessin a 8.500 civils bosnians desarmats i els llencessin a una fosa comú.

Hi ha alternativa a la Guerra?

L’escalada de tensió sembla abocar-nos  inevitablement a un conflicte bèl·lic, o a algun tipus de repressió violenta. No dubto que alguna ment malaltissa pot pensar que això seria una bona noticia i que “quan pitjor millor” Aquesta forma de pensament, la mateixa que tenien per exemple els comunistes alemanys davant la pujada al poder de Hitler, mai s’ha complert en cap moment de la història, i menys encara a Catalunya, on cada conflicte bèl·lic ens ha dut a dècades o segles de repressió.  Una guerra no soluciona res, tan sols agreuja exponencialment un conflicte i causa víctimes innocents en ambdós bàndols.

Les alternatives a la guerra son dues:

1.) Tornar al bucle infinit del processisme: Es a dir, convocar eleccions autonòmiques, ara segurament anomenades “constituents”,  amb la promesa de proclamar la DUI poc després. Com ja sabem, això seria tan sols una excusa per aprovar els pressupostos i poc després es convocaria un Referèndum sense garanties. I així eternament. Aquesta es la opció d’Artur Mas i Marta Pascal. No solucionaria absolutament res, simplement aniria postposant el conflicte, mantenint als processistes al poder. Tot i això, sempre seria millor la farsa que la guerra.

2.) Obrir un procés de diàleg i arribar a una solució consensuada: Aquest seria el millor escenari per tothom i sembla ser la opció per la que hauria apostat Puigdemont (en contra del criteri dels elements més radicals del processisme, que aposten pel conflicte). El problema es que, amb Rajoy al capdavant, sembla ara mateix molt difícil i el PSOE encara no troba que hi hagin prou motiu per una moció de censura, al contrari, sembla haver-se plegat a donar suport acrític al Govern del PP. Tot i això, el fet que les mobilitzacions pel diàleg hagin estat massives a tot l’estat em dona un bri d’esperança. Cal seguir pressionant per aconseguir obrir una via dialogada per arribar a una solució de consens, on les dues parts hagin de cedir.

Soc terriblement pessimista, no ho puc evitar, es la meva forma de ser. Tan de bó m’equivoqui, però cada dia sembla que la cosa està pitjor. Veurem…

PD:  Destacats militants de la CUP ja aposten obertament per la guerra

# Llonch

 

Anuncis

17 comentaris

  1. Crec que fas un petit error: A las antigues repúbliques iugoslàves sí hi tenien exèrcit. Eslovènia va a tenir un exèrcit de 70.000 efectius al moment de declarar la independència.

    Els exèrcits de Eslovènia, Croàcia i Bòsnia es formaren a partir de la policía (que depenía de cadascuna república) i de una cosa anomenada “Defensa Territorial”; un exèrcit “auxiliar” montat per Tito el 1969 para prevenir invasions extrangeres. La Defensa Territorial depenia tambè de cadascuna república.

    De altra banda, els exèrcits eslovè i croat estaven molt ber armats, amb armes mol modernes. Els anys 1990-91 va hi haver un gran contrabadeig de armes. La inteligéncia iugoslava (KOS) es asseventaba, pero no hi podía actuar per el caràcter federal de l’organisme.

    Altre error, la DUI de l’Antiga República Iugoslàva de Macedonia es produeix al 1991 i no va a causar cap guerra. La guerra de Macedonia fou a 2001 i fou un conflicte intern amb el nacionalisme albanès.


    • Gràcies pels matisos!!


      • Estic d’acord en part de l’anàlisis que fes, damunt de toto dell paper de l’UE y les (falses) esperançes en esta; pero crer que tenia que matissar lo de Iugoslàvia, ja que aquest armament va a esser un factor clau.


  2. Home, assegurar q tots els dl 1O no havíem sortit mai a parar deshaucis i/o viure diferents carregas d policies, te retrata d q no sas gaire dl perfil dls q van sortir al carrer…


    • Es que en cap cas he dit això. Quan he parlat “dels qui van sortir a votar el 1O”? Mai. He parlat dels que defensen el tópic naïf i supremacista de que els catalans som un poble pacífic.


  3. Sí, la situació es deteriora per moments, i no, els catalans no som un poble tan pacífic com vol fer creure la propaganda cofoista, però, malgrat tot, no crec possible una guerra. Almenys, en l’actual context europeu i globalitzat, no seria una guerra convencional.

    Si hi hagués guerra, la qüestió principal seria esbrinar quins serien els bàndols enfrontats. Evidentment, als sobiranistes èpics els agradaria pensar en “Espanya contra Catalunya”, com el famós simposi del tricentenari, però jo veig més factible una guerra civil catalana. Com una reminiscència de la Busca i la Biga, o dels nyerros i els cadells, ara tindríem unionistres contra independentistes. L’actual divisió de la societat catalana ho propiciaria.

    El problema és que d’uniates i indepes n’hi ha a tots els estaments, a tots els pobles, a totes les classes, a totes les famílies… fins i tot a totsels partits, o quasi. no vull ni pensar en el que significaria aquest enfrontament dels catalans en dos bàndols, perquè ja ha passat altres vegades i no ha estat agradable.

    A més, en cas de conflicte civil entre catalans l’Estat es veuria forçat a intervenir, i ho hauria de fer a favor dels unionistes, sobretot perquè els mateixos unionistes ho demanarien. I llavors el bàndol independentista ja tindria motiu per recórrer al seu victimisme de sempre i tornaria a parlar d'”agressió”, “invasió” i “ocupació” espanyola. No, el panorama no és gens engrescador.

    Què passaria si convoquessin eleccions ara mateix? No crec que la correlació de forces variés gaire respecte a l’actual, però sempre és millor això que no anar disparant trets per les cantonades.

    PS: Avui també he participat en una concentració de protesta per l’empresonament preventiu dels dos Jordis. Tots dos em cauen malament, però entenc que la mesura és desproporcionada.


    • Sí, seria una guerra civil entre catalans, entro en pànic només de pensar-hi. Quant a convocar eleccions de nou, si no es canvia la llei electoral estic d’acord que la cosa canviaria poc -gens?-: romandríem presoners d’aquesta majoria parlamentària que no es correspon a una majoria social.


  4. Home, jo també soc pessimista i no veig la guerra a prop. Lo del rearmament dels mossos, no anava per aquí, tan sols tú i el diari ABC hi veieu la guerra contra Espanya al darrere.
    Potser és el meu anti-patriotisme, però no veig a la gent tan exaltada. Espero no equivocar-me. Salut i a per la segona opció com sigui 🙂


  5. Has escrit tots aquells països en castellà, en català s’escriuen Transnístria, Ossètia, Abkhàzia, Nagorno-Karabakh, Somalilàndia, etc.


  6. Tens moment de lucidesa i moment esperpèntics. És nota que has llegit perquè quan parles d’història de Catalunya és agradable i cert, igual que les referències a que el poble català no és tan pacífic com es fa creure, totalment d’acord.
    Ara bé, quan parles de present, rellisques. Primer quan parles de classes mitjanes, actualment finiquitades per la crisis. Es podria dir que ja gairebé no existeixen i son classes populars. Així ho diuen les dades sobre la riquesa, accentuada en els grans capitals i mermada a la resta. El moviment independentista és cada cop més transversal i només se’n allunyen els grans capitals (no cal que posi exemples).
    Sobre les armes, realment no és res important, mil fusells per un cos de 17000 homes. Era purament policial i fa temps que estaven demanats. T’has flipat però bé i que s’apigues que l’estat les te retingudes.

    La meva opinió, independentista, pare de 4 fills:

    Des del moviment independentista no hi ha cap intenció de que la violència prengui els carrers, ni que l’enfrontament entre persones prengui força. La protesta cívica i reivindicativa buscant el suport internacional és l’objectiu. Ara bé, l’estat espanyol ha embogit, ni separació de poders, ni mitjans mínimament decents, ni diàleg. Repressió repressió i repressió. Persones detingudes a Madrid i retingudes de forma ilegal (sense judici), fins i tot reconegut pel propi coscubiela (no m’ho puc creure). Davant d’aquest incerndi i amb promeses de més llençades per Soraya i Rajoy, Dastis i Casado no es veu bon camí al diàleg.
    No permetré que els meus fills hagin de lluitar d’aqui 15 o 20 anys, abans ho faré jo amb totes les conseqüències i ho dic amb el cor encongit. Resistirem tot el que poguem però cada cop que penso que dos dels nostres els tenen a Madrid….

    Sempre tinc al cap aquella magistral mentida que el PP i el PSOE van vendre al país basc “SIN VIOLENCIA SE PUEDE HABLAR DE TODO” Això hauria de fer reflexionar a molts.


  7. vaja, que no tenim dret a l’autodeterminació dels pobles. Federalitza.


  8. Et felicito, molt bon article!! Estic molt d’acord amb tot el que dius, sols faltaria concretar una mica els tempos. Jo no crec que sigui possible alguna cosa similar a una guerra a curt termini, però molt menys algo similar al “diàleg”. Catalunya no renunciarà al dret d’autodeterminació i Espanya lluitarà fins a la mort perquè no li tallin cap extremitat. Així doncs, a mesura que vagin passant els anys anirem veient cap a on es decanta la cosa si cap a la guerra o cap al diàleg, en tot cas crec que haurem d’esperar mínim 5 o 10 anys perquè la cosa culmini en una cosa o l’altra. Perquè acabi amb guerra, ens haurem de trobar en una situació econòmica moolt més miserable que l’actual i perquè acabi amb diàleg probablement haurem d’esperar moolts més anys per tal que noves generacions amb mentalitats més obertes reemplaçin l’espanyolisme més ranci. Crec que serà el context econòmic que decidirà el nostre destí: si l’economia creix o es manté estable durant els pròxims 25 anys, serà possible una societat espanyola més culturitzada i amb una mentatitat més oberta i empàtica que pugui ser capaç de reconèixer el dret d’autodeterminació, si l’economia va a pitjor… preparem-nos per la guerra.


  9. Bona i lúcida reflexió com totes les seves. La faig circular. Confiem en el principi gramscià de combatre el pessimisme de la raó amb l’optimisme de la voluntat. Ànim i a seguir.


  10. Una lectura sempre recomanable que torna a estar d’actualitat, “Nacionalidades y nacionalismos en´España”, de Jordi Solé Tura (Alianza Editorial, 1985), analitza entre altres la qüestió de l’autodeterminació. N’ha trobat una cita extensa en aquest blog:

    http://unatemporadaenelinfierno.net/2017/09/29/espana-cataluna-el-1-o-la-crisis-del-derecho-a-decidir-anunciada-por-sole-tura/

    “Un conflicto de estas características … atravesaría todas las clases sociales de España y escindiría profundamente la sociedad de la propia nacionalidad que pretendiese convertirse en Estado independiente. … convertiría a las fuerzas más derechistas en el principal núcleo de reagrupamiento de vastos sectores sociales, … reavivaría hasta extremos insospechados el viejo nacionalismo español de las glorias imperiales, daría a las Fuerzas Armadas un protagonismo decisivo, muy superior y muy diferente al que les asigna la Constitución y colocaría a la Corona y al conjunto de las fuerzas democráticas en una situación defensiva extremadamente difícil, pues o bien tendrían que aceptar pasivamente la alternativa y el hecho de la independencia, con lo cual perderían la iniciativa política, o bien tendrían que combatirla, con lo cual irían a remolque de las fuerzas más antidemocráticas. Es difícil pensar, por otro lado, que un choque de estas características podría terminar tranquilamente con la independencia de una parte del territorio español o con la negación violenta de la independencia, sin destruir el sistema democrático de la Constitución de 1978.”
    [ .. ]
    “Estas consideraciones -que nadie puede eludir- llevan al núcleo principal del problema. Me refiero a la relación entre la aceptación jurídica del derecho de autodeterminación y el modelo político definido por la Constitución de 1978. Desde el punto de vista político, reconocer jurídicamente el derecho de autodeterminación es abrir una puerta que fomenta continuamente la reivindicación independentista. Y desde el punto de vista institucional es abrir una doble vía que deja el Estado de las Autonomías en el aire. Es como decir que la organización institucional de las nacionalidades y regiones se puede hacer de dos maneras: por la vía de la autonomía y por la vía de la independencia y que ambas son equivalentes. Esto equivale a establecer que se puede optar entre la organización del Estado español como un sistema de CC.AA. o la ruptura de los límites territoriales del Estado y su transformación en un sistema de Estados diferentes. No creo que ningún Estado democrático pueda estabilizarse con una alternativa como ésta encima de su cabeza…”
    [ .. ]

    Com dic, de plena actualitat, més tenint en compte que Solé Tura va escriure això abans de l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea i de la creació de l’euro. Suposo que ara és moment de veure en què l’encerta ii en què no, però jo crec que s’està complint amb massa exactitud el que deia que passaria.

    ***

    Senyor Puigdemont, ara sí: posi les urnes!!!


  11. Jo només diré una cosa:

    Els que diuen “A la guerra” no tenen ni idea. No saben el que és realment una guerra i les repercusions que pot tenir. Dir aquestes coses és de irresponsables i no mereixen cap tipus de credibilitat ni atenció.

    A part d’això, un article molt interessant i treballat.

    Sal.lutacions!



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: