Neandertals a Amèrica: Sensacionalisme o Realitat?

Fa uns dies la premsa va publicar la noticia d’una descoberta revolucionaria que, de ser certa, canviaria radicalment tot el que coneixem avui dia sobre els neandertals i sobre el poblament del continent americà al Paleolític.  Fins ara, la presencia humana més antiga d’Amèrica es de fa 18.000 anys i aquest jaciment data de fa 130.000 anys. I mai s’han trobat restes de  neandertals fora del continent europeu i Pròxim Orient. Hi ha ara prou evidència científica o es tan sols una interpretació sensacionalista i forçada?

Un dels grans mals de l’arqueologia paleolítica es el sensacionalisme mediàtic. Per tal de poder rebre ajudes públiques per a les investigacions, els equips d’investigació fa temps que han optat per competir entre ells per aparèixer als mitjans de comunicació amb noticies bomba espectaculars que, un cop llegides amb deteniment, resulta que son falses o molt tendencioses. I quan es toca el tema dels neandertals la cosa arriba a extrems delirants. En aquest blog ja he analitzat els casos de les suposades pintures rupestres neandertals a la Cova de Nerja o els presumptes rituals d’enterrament a Sima de los Huesos (Atapuerca). Es quelcom similar això?

Per tal de treure l’entrellat al respecte he anat a buscar la font original: l’article publicat a la revista Nature. Es tracta d’una intervenció realitzada a San Diego (Califòrnia, EEUU) pel San Diego Natural History Museum (SDNHM) entre 1992 i 1993. Es a dir, estem parlant d’un descobriment espectacular que ha trigat 24 anys en ser publicat. D’entrada això ja resulta un xic sospitós. Com es que una troballa tan rellevant, qua canvia la història de tot un continent, ha trigat tantíssim en veure la llum? No serà que estaven insegurs dels resultats i tenien por de fer el ridícul?

Llegint el titular de El País hom podria pensar que s’ha trobat restes òssies de neandertals. En absolut. Es tracta simplement d’un esquelet d’un mamut on s’han observat uns suposats punts d’impacte sobre les diàfisis, al costat de pedres amb possibles marques de percussió que s’han atribuït a un comportament homínid. Ni una sola resta humana. Si, efectivament, aquestes restes estiguessin manipulades per humans, no tenim ni idea de quina de les diferents espècies Homo de les que llavors poblaven el planeta ho podria haver causat. Podrien ser cromanyons (que estaven a Àfrica) o neandertals (que esteven a Europa) , tot i que, geogràficament, el més probable es que fossin Homo Denisova, una especie que es va documentar a unes coves de Sibèria en estrats datats de fa uns 50.000 anys. A El País han posat “neandertals” al titular perquè els hi ha donat la gana, a la Nature en cap cas s’arriba tan lluny, simplement s’apunta a una especie Homo sense determinar.

Les marques sobre l’esquelet de mamut

Ossos de mamut amb suposats punts d’impacte per percussió

Quan jo vaig fer el meu Treball de Fi de Carrera, sobre les restes de fauna d’un jaciment neandertal de la Garrotxa, ja vaig estar buscant moltíssima bibliografia sobre les marques humanes en esquelets d’animals al paleolític mitjà. Normalment les fractures òssies en espiral amb punts d’impacte es solen atribuir a comportaments antròpics , però s’han documentat alguns casos que son clarament atribuïbles a cops produïts per arrossegament fluvial, o fins i tot a grans carnívors amb un potent aparell mastegador, com es el cas del llop gegant americà. A mi, les fractures que presenten aquests ossos em semblen força dubtoses i no veig un clar patró de fracturació en espiral per enlloc. L’article ja aclareix que el sediment correspon a un entorn fluvial i els ossos no es troben en connexió anatòmica, així doncs els punts d’impacte podrien ser tant fruit d’un cop en un arrossegament hidràulic sobtat, quan l’esquelet estava encara fresc, com de mossegades de carnívor o per una percussió antròpica, no està del tot clar.

Una cosa força desconcertant es que els ossos no tenen ni marques de desgast per arrossegament d’aigua, ni mossegades de carnívor, però tampoc presenten cap mena de marca de tall per ganivet de sílex. M’explico: si algun homínid va fracturar els ossos percudint la diàfisis es que buscava menjar-ne la medul·la. Però perquè no es va menjar abans la carn? Com es que no trobem marques produïdes per ganivets de sílex per tal d’esquarterar, desmembrar i descarnar l’animal per tal d’aprofitar la biomassa càrnica de l’esquelet? Això si seria una dada determinant i definitiva.

Els “percussors”.

Suposats percussors

Si en aquest jaciment s’hagués documentat alguna eina lítica clarament antròpica, com un gratador, un ganivet de sílex, una destral bifacial, una ascla, un “chopper” o un nucli amb extraccions, no hi hauria lloc a dubte algun, es tractaria d’un jaciment creat per humans.  Però no es el cas. Es tracta de tres simples pedres sobre les quals hi han unes minúscules marques microscòpiques que, certament, podrien ser atribuïdes a la percussió antròpica. Però està tot molt agafat amb pinces, ja que en un context secundari d’arrossegament fluvial existeix també la possibilitat de que aquests cops s’haguessin produït d’alguna forma natural. De nou, la presència d’activitat humana no queda del tot clara, tot i que no es pot descartar.

Les datacions.

Si aquest jaciment tingués 15.000 anys d’antiguitat en comptes de 130.000 el descobriment no hauria tingut cap mena de rellevància mediàtica, seria un de tants i la possible presència humana no estaria tan discutida.

De nou ens trobem davant d’un cúmul de dades confuses i controvertides. En primer lloc els arqueòlegs van tractar de fer una datació radiomètrica per Carboni 14, que es el més habitual, però resulta que els ossos tenien poc col·lagen i no va resultar factible. Posteriorment van tractar de fer diverses datacions per termoluminescència sobre el sediment de l’estrat, però els resultats es sortien fora dels límits útils per aquesta prova (70.000 anys BP). Finalment es va fer una datació per Urani/Tori sobre la capa cortical dels ossos de mamut.  Aquest tipus de datació, però, normalment es realitza tan sols en coralls o capes de carbonat de calç; no havia sentit mai que fos aplicable als ossos d’animals. A més, com es tracta d’un context fluvial, no tinc clar fins a quin punt les mostres no poden estar contaminades per la calç de l’aigua del riu. En fi, total, que els hi dona el resultat de 130.7 ± 9.4 BP i el donen per vàlid i publicable.

Conclusions.

Totes les dades aportades en aquest estudi son indicis molt poc fiables, i en cap cas concloents, sobre la presència humana al paleolític mitjà en el continent americà i ni molt menys ho podem atribuir a una espècie en concret, com els neandertals.

En cap cas tenim restes òssies humanes, ni eines clarament fabricades per humans, ni marques indiscutiblement antròpiques que ens permetin afirmar amb contundència que algun humà va processar un esquelet de mamut fa 130.000 anys a Califòrnia, amb unes datacions que tampoc acaben d’estar del tot clares. Però tampoc ho podem descartar completament. Es, simplement, una possibilitat remota i hipotètica sobre la qual s’ha de seguir investigant. No es impossible que algun homínid arribés al continent americà i hi hagués una ocupació esporàdica a la costa oest, però per afirmar tal cosa calen dades molt més sòlides que les aquí analitzades.