10 Recomanacions per Sant Jordi 2017

“Patria” de Fernando Aramburu

Si aquest any només podeu llegir un llibre, llegiu aquest sense dubtar-ho ni un segon. Ens trobem davant una obra mestre de la literatura espanyola. Un llibre que, a partir de la ficció dramàtica, ens permet entendre l’irracional espiral d’odi que va enverinar i fracturar la societat basca durant diverses generacions. Una història caleidoscòpica i àgil, explicada en 125 breus capítols de 4 o 5 pàgines, pinzellades impressionistes que van fent salts constants en el temps i la memòria, on s’ens dona una visió subjectiva, fragmentada i plural de diversos testimonis pertanyents a dues famílies d’un poblet guipuscoà que viuen el terrorisme d’ETA des d’òptiques totalment contraposades. Podeu llegir una crítica meva més extensa aquí.

“SPQR. Una historia de la antigua Roma“ de Mary Beard

Una genial i entretinguda forma per recórrer la història de la Roma antiga, des de la Monarquia fins a l’Alt Imperi, de la ma d’una de les seves màximes especialistes. L’autora ens aporta una visió crítica sobre la història escrita clàssica, sempre plena de mites i hiperbòliques cròniques de la versió dels guanyadors. Beard empra l’arqueologia per confrontar l’evidència empírica al relat oficial, buscant sempre que hi ha de real (o no) en els textos de l’antiguitat. També ens permet veure com d’actuals son els debats al Senat republicà sobre la corrupció i el nepotisme, o com les campanyes electorals dels Cònsols ja estaven preocupats per no semblar una casta política allunyada del poble.

“Para acabar con Eddy Balleguelle” d’Édouard Louis

Aquest colpidor relat es una resposta catàrtica sobre com afrontar la identitat homosexual i l’assetjament homòfob a l’adolescència en un entorn desfavorable. El relat autobiogràfic comença amb una escopinada a la cara, Édouard Louis no empra cap eufemisme per endolcir l’espiral de violència, física i psicològica, en que es veu immers des dels 12 anys, en una ciutat obrera de la perifèria on la força física viril es l’única mesura per l’estatus social i qualsevol mostra d’interès per la cultura es una sospita d’efeminament. El ritme frenètic dels fets i les reflexions no ens deixarà ni un paràgraf per agafar aire. El recomano com a forma de visibilització d’una realitat encara massa present a instituts i entorns socials del nostre voltant. També he recomanat aquest llibre a la Revista Treball.

Un altre llibre força similar es “El Chico de las Estrellas” de Chris Pueyo, que tot i ser un autor molt jove i amb una visió i narrativa molt més adolescent, també es força recomanable.

“Tan poca vida“ de Hanya Yanagihara

Brutal llibre sobre l’amistat entre quatre joves al llarg de diverses dècades a Nova York. Una història terrible i crua que busca la bellesa dins el dolor. Una lectura no apte per a persones aprensives, doncs aborda sense pels a la llengua els abusos infantils, violacions, autolesions, violència de gènere, suïcidis, traumes infantils o autoodi, fins al punt que m’ha fet plorar o haver de parar de llegir sobtadament davant les esgarrifances i els esglais que em provocaven les escenes relatades, amb una capacitat per donar versemblança a les situacions més extremes imaginables. Una prosa tan àgil i addictiva que fa que les 1.000 pàgines del llibre es devorin amb delit.

“La Gran Ilusión. Mito y Realidad del Proceso Indepe” de Guillem Martinez.

Si us agrada aquest blog adorareu aquest assaig. Martinez bàsicament es dedica a documentar objectiva i detalladament una hipòtesis que fa temps que defenso: el Procés independentista català es una farsa teatral  que tan sols serveix per mantindre a la dreta al poder. L’autor diferència entre dues fases: el “Procés popular” (2010-2012) amb els referèndums locals o el “No vull pagar”, on l’independentisme es quelcom espontani  i popular. I per altre banda, el “Procés Governamental” (2012-2017) on tots els actes estan controlats i teledirigits pel Govern per tal de seguir manant, sense fer absolutament res de real que efectivament provoqui la independència. Alguns detalls morbosos faran les vostres delícies, com Junqueras plorant tancat en un lavabo quan  Artur Mas l’obliga a fer la llista de Junts pel Si.

 “El Gran Frio” de Rosa Ribas i Sabine Hoffman

 Arrel dels grans èxits comercials com la Triologia del Baztan, La Chica del Tren o El verdad del caso de  Harry Quebert (els quals he devorat amb fruïció) la novel·la negra policíaca torna a estar de plena actualitat. Però com aquests bestsellers no requereixen més publicitat, us recomanaré aquesta obra molt més desconeguda i undergroud. Ambientada a la postguerra franquista, ens explica com una periodista d’un diari sensacionalista va a un fosc i perdut poblet d’Aragó, en mig d’una glaçada, per esbrinar que hi ha de debò en el cas d’una nena que té estigmes de santa a les mans. La història està perfectament ambientada en una Espanya empobrida, rural, ignorant i devota subjugada al caciquisme dels pitjors temps del feixisme.

“Las Chicas“de Emma Cline

Que porta a una adolescent a formar part d’una secta hippie, participar en orgies amb el seu Gurú i, finalment acabar realitzant una de les matances més famoses de la història americana? Aquest llibre repassa la macabra història de Charles Manson, però no des del punt de vista d’aquest psicòpata, sinó d’una de les innocents noietes plenes de corones de floretes, a les qui va acabar convencent per degollar i assassinar a diversos actors de Hollywood a la Califòrnia de la Primavera del Amor del 1969.  La pega del llibre es que no es exactament fidel als fets, canvia els noms i els assassinats que narra son lleugerament més light que els reals.

“La última salida“ de Federico Axat

Un llibre indubtablement inspirat en l’avantguardista forma narrativa del director de cinema David Lynch. Una confosa història de crims i acció explicada de forma que en tot moment es barreja la realitat amb els deliris psicòtics del narrador i on mai acabem d’estar segurs si cada capítol està passant de debò o es tan sols la deformada interpretació surrealista que en fa la ment malalta del principal personatge. El repte serà nostre per tractar de recompondre els fets, destriant la part onírica de la real. Un llibre molt original, però que porta fins un barroquisme excessiu allò que a Lynch li funciona tan bé a la pantalla.

“Fabiografia“ de Mario Vaquerizo

Com va passar Fabio McNamara de ser una superestrella del glam a la Movida Madrileña, cantant “La coca me vuelve loca” o “Voy a ser mamá, voy a tener un bebé, le pondré Lucifer” a convertir-se al ultracatolicisme, esdevenint un fan d’Esperanza Aguirre i fent discursos a You Tube contra l’avortament? Per entendre l’estrany viatge ideològic, aquesta biografia ens explica la seva autodestrucció a través de la droga o la fama i com va acabar sobrevivint gràcies a la fé. Mario Vaquerizo demostra ser un excel·lent narrador, lluny del paper d’ignorant que sovint interpreta als mitjans, i explica els diversos episodis de la vida i obra de Fabio en primera persona, mantenint sempre les seves divertides expressions i sortides de to.

“La Edad de la Ira“ de Fernando J. López

Un llibre a mig camí de la novel·la negra i el reportatge, explica la investigació d’un assassinat en l’entorn d’un institut amb el rerefons del bullyng homòfob. Aquells que hem patit l’odi i l’assetjament d’adolescents sabem fins on ens pot conduir la ràbia, l’odi o la frustració que es van acumulant en silenci dins teu fins que acabes explotant. El llibre aborda la investigació des de diferents punts de vista i resulta especialment interessant el d’un professor que es pregunta com fer front a aquesta espiral d’odi silenciós.

Un altre excel·lent novel·la negra ambientada en un institut es “El desorden que dejas” de Carlos Montero. En aquest cas la víctima del assetjament serà una professora d’un petit poble gallec, que substitueix a una altre mestre morta en estranyes circumstàncies.

I ara us toca a vosaltres! Que em recomaneu per aquest Sant Jordi?