h1

Crònica de l’assemblea fundacional d’Un País en Comú.

Abril 9, 2017

Un pais en comu

L’any 2013, a la X Assemblea Nacional d’ICV celebrada a Viladecans, el tema estrella va ser la construcció d’un Nou Subjecte Polític. El petit problema tècnic es que llavors no teníem amb qui fer-ho, ja que la la CUP hauria preferit autodissoldre’s en àcid sulfúric abans que tocar-nos amb un pal, doncs ells estan més per bastir Fronts Nacionals amb la dreta. I en quant al Procés Constituent, algú recorda que va ser d’ells després de rebutjar participar en una confluència? Hi han trens que a la història només passen un cop i si no hi puges et passen per sobre.

Afortunadament a partir de 2014 van aparèixer nous actors més sensats amb qui el diàleg ha estat més raonable i ens han dut a una anisada victòria en diversos processos electorals. Això ens ha fet plantejar-nos superar la cultura de la coalició tècnica per una confluència real , basada en objectius compartits i no en quotes de partits. L’assemblea fundacional d’aquest nou subjecte era la culminació d’un ritual de pas polític, la fase liminar d’un procés on els diferents éssers pre-existents sortien de la seva zona de confort ideològic per donar lloc a un nou ésser híbrid, format per la síntesi de les diferents essències, sense que cap en tingués el monopoli. Un PSUC del s.XXI que tant reculli el millor de la nova política del 15M, així com les lluites històriques de tradicions obreres i socialistes, just el mateix dia que es compleixen 40 anys de la legalització del PCE.

Hi havia, però, qui no estava disposat a fer aquest salt. La direcció catalana de Podem, que volia assegurar-se més cadires que ningú a la direcció i no volia crear un nou cens d’afiliats compartit. Es a dir, pretenia una simple coalició electoral per quotes, una mera reedició de la fallida Catalunya Si Que es Pot, sense que les seves bases es barregessin ni passessin a formar part de res nou.  Al veure que un sector crític de Podem els podia prendre el lloc, amb una llista de persones molt més ben vistes per la resta d’actors (com, efectivament, ha passat), va decidir rebentar-ho tot al darrer minut. Es una decisió que lamento profundament. Simplement recordar que a ICV no li han tremolat les cames ni un segon a l’hora de renovar a dirigents que podien suposar un obstacle per a la unitat; persones amb una gran validesa i un lideratge indiscutit, com Ricard Gomà, Joan Herrera o Dolors Camats. Les idees sempre han d’estar per sobre dels càrrecs i les cadires. No pot ser que just 80 anys després de la tragèdia caïnita dels Fets de Maig, estiguem reproduint els mateixos errors sectaris que ens van dur a perdre una guerra contra el feixisme (salvant totes les abismals distàncies històriques, of course), en un capítol més de la llarga història de la divisió de l’esquerra catalana. En fi, espero que s’acabi imposant la raó i es pugui reconduir tot plegat.

El funcionament de l’Assemblea ha estat més dinàmic i fluid que un Congrés habitual, doncs, al no existir una “direcció sortint”, ens hem estalviat la part més avorrida i soporífera d’aquests akelarres: els informes de gestió i les valoracions de les batalletes locals de cada delegació territorial. De fet, no existia cap mena de “delegació”, tothom hi podia participar sense filtres previs. Espero que segueixi sent així en un futur. Però, a diferència dels processos podemites com Vistalegre, aquí es feien votacions presencials d’esmenes ideològiques; els assistents no eren mers espectadors d’un míting a l’espera dels resultats d’una votació online, sinó que tenien capacitat real de participar i incidir en l’ideari de la formació.

Jo vaig vindre acompanyat de la meva amiga @pilar_salma de BComú i de diversos companys de ICV L’Hospitalet i ens vam situar en una grada frontal on teníem una estupenda visió panoràmica del Pavelló de la Vall d’Hebrón, des d’on  podíem xafardejar amb alegria. El primer que ens va sobtar es certa punxada en la participació; van quedar alguns seients lliures quan s’esperava desbordar l’assistència amb pantalles exteriors. Segurament la data hi ha tingut molt a veure, tot i que en temo que molta gent prefereix assistir com a subjecte passiu que no haver de fer cap esforç deliberatiu. També es cert que la crisi amb Podem es va notar en l‘absència d’un perfil molt concret de persones: gent de classe treballadora no qualificada, que es van polititzar de sobte arrel de veure a Pablo Iglesias per la tele, un perfil sovint proper al populisme antipolític (vegeu aclariment a la postdata). Per contra, ens vam trobar amb les cares conegudes de sempre: professors universitaris, sindicalistes, militants de moviments socials i persones amb àmplia trajectòria militant i consciència política. De fet, jo tenia a l’escriptora Rosa Regàs asseguda a la fila del darrere.  I és genial treballar amb persones que tenen una perfil similar, doncs agilitza molt la feina, però temo que ens podem trobar amb el mateix problema que tenia ICV-EUIA i que té l’esquerra a molts llocs a Europa: que parla en un llenguatge esotèric incomprensible per les capes populars més afectades per la crisi.

Com la premsa ha estat molt pendent del Joc de Trons, la veritable batalla ideològica interna ha passat bastant desapercebuda. Aquesta girava entorn a dos punts: independentisme/federalisme per una banda i europeisme crític/euroescepticisme per l’altre. Es a dir, entre replegament identitari o internacionalisme solidari.  La tensió entorn a aquests dos punts va sorgir des del minut zero als fòrums d’internet i als 70 processos locals participatius que s’han dut a terme a nivell local. Es possible reformar Espanya i Europa o ens hem de tancar dins una sobirania insolidària al marge de la globalització? Volem un conflicte només vertical o també horitzontal?

Com la direcció era plenament conscient d’aquesta remor de fons va fer el possible per evitar una batalla oberta on ens haguéssim de mesurar les forces en un pols obert. Van sortir alts representants dels 3 espais polítics a demanar que es rebutgessin tan l’esmena independentista (que va rebre uns 120 vots a favor i uns 1.250 en contra) així com una més federalista on s’esborrava tota referència a una República Catalana (que va tindre el suport d’unes 350 persones i uns 900 vots en contra), per tal que ens seguíssim situant en una calculada ambigüitat que ens permeti mantenir una àmplia transversalitat en l’eix nacional per tal d’unir en un mateix espai a tothom que no vol investir ni votar pressupostos a la dreta espanyola ni a la catalana, sense que cap bandera ens separi.

En quant a Europa, es van presentar tres esmenes que obrien una porta futura a l’euroescepticisme. Van ser defensades per un membre de la retirada llista albanista a la executiva, Sergi Cutillas, i van ser àmpliament rebutjades, excepte una que va ser retirada sense votació, després d’arribar a un consens amb el Grup Impulsor.  No deixa de ser irònic que els defensors més radicals del replegament identitari vinguin d’un espai trotskista anomenat Revolta Global (el qual a partir d’avui té tres membres a la direcció de Podem i dos a la dels Comuns, per cert). En quin moment el trotskisme català va passar a defensar les tesis estalinistes de la “Revolució en un sol país” en comptes de l’internacionalisme? Aquest capítol me’l deuria perdre.

En tot cas els dos debats continuen molt oberts. Com a valoració crítica, potser calia una deliberació amb més profunditat en molts punts. Un tema tan complexe científicament com els transgènics no es pot ventilar amb una intervenció de tres minuts i sense cap intervenció contraria que expliqués altres punts de vista. El fet que totes les esmenes es treballessin en plenari i no en grups més reduïts tampoc facilitava prendre la decisió amb coneixement de causa. Espero que tinguem oportunitat de fer-ho millor en el futur.

Un pais en comu1El moment més emotiu, però van ser els parlaments dels dirigents estatals de Podemos, Pablo Iglesias i Vicenç Navarro (en vídeo) i de Pablo Echenique presencial, aclamats amb crits d’unitat, que bàsicament es van dedicar a reconèixer la legitimitat del Nou Subjecte, desautoritzant, un com més, a la direcció catalana del seu propi partit. La intervenció més aclamada, però, va ser la d’Alberto Garzón, amb una empatia, senzillesa i un discurs clar i contundent.

Els resultats de les votacions a la direcció provisional (per un any) no van tindre ni la menor sorpresa imprevista: les llistes d‘En Comú Podem (consensuades per BComú, ICV i EUiA) i les de Juntes Podem (del sector confluent i menys antipolític de Podem, crític amb la seva direcció catalana) van arrasar, com tothom ja sabia, doncs era públic i conegut que les dues llistes estaven pensades per votar-se mútuament. De fet, el resultat no crec que hagués variat en res si Albano Dante no hagues retirat la seva candidatura, així que bàsicament s’ha estalviat la humiliació d’una derrota segura.

Els reptes que ara tenim per davant son molts. A nivell intern de partit: triar un nom, desplegar a nivell territorial la organització i redreçar les relacions amb la direcció catalana de Podem. Però, sobretot, el gran repte es com plantar cara a la hegemonia cultural processista convergent quan els seus mitjans de comunicació propaganda públics i subvencionals ens culpin a nosaltres del seu enèsim fracàs amb el Referèndum i tornin a convocar eleccions autonòmiques disfressades d’alguna frikada mil·lenarista com “Vot de la teva Vida”, “plebiscit definitiu” o a saber quina nova pantalla inventen per seguir al poder fent veure que avancen, sense moure’s del lloc.

POST DATA: Faig un aclariment a suggerència de la meva amiga de Podem @marquesacanangl. Ser de classe obrera no es cap vergonya, sinó un orgull. Hi han partits que venen de la tradició marxista que expliquen la política com un conflicte capital/treball (com ICV, EUIA o CUP) aquests partits tenen un perfil de votants molt polititzats i, sovint, qualificats acadèmicament. Altres, com Podem, ho expliquen com un conflicte poble/casta política i arriben a les classes populars més afectades per la crisi. La idea de la confluència es que els dos discursos son necessaris i complementaris, doncs hem d’arribar a tots els treballadors! Tots som necessaris i per això cal que ens unim.

Advertisements

25 comentaris

  1. Una pregunta que no at puc fe par tw perque ham tens blocat: tot aiso per ser munarquia rapublicana o rapublica munàrquica?. I da quin país parleu? De l’Espanya borbònica? Que ia tanim una edat. Moltes gracias.


    • … d`entrada …. com Belgica


    • Nosaltres defensem una República com a millor forma d’estat arreu.


  2. Un texto esclarecedor a la par que ameno, te agradezco el esfuerzo por explicar qué sucedió el sábado a aquellos ajenos a vuestro espacio político. Una duda ¿podrías explicarme más al detalle el sistema de votaciones, cuales fueron telemáticas y cuales presenciales? Gracias.


    • Telemáticamente se votó a los cargos para ocupar la dirección. Presencialmente se votaron 26 enmiendas al texto ideológico que se habian presentado en el portal online previamente


  3. Quant rotllo. Aquí en el fons es tracta que no falli la repartidora, com deia un mwu oncle. Per una menjadora comuna, podria ser l’eslogan.


    • Cap dels càrrecs votats ahir es remunerat. I un partit ha de tindre càrrecs, o et penses que la feina es fa sola?


  4. Juraria haver deixat un comentari per aquí…


  5. Per fer república tot arreu, sabeu que necessiteu 2/3 del Congreso de los Diputados… En quant temps preveieu fer-ho i com ho pactareu tenint en compte que el PSOE és monàrquic? Pregunto.


  6. Hola, pel que fa a nombre d’assistents una participació una mica baixa no et va semblar?


  7. Es una de las crónicas más pretenciosas y ensimismadas que he leído del parto en cuestión. Desde la altura de mi título universitario, 35 años de profesión y amplio y premiado currículum me permito pedirle que tenga bien a saber que:
    1. En Podemos hay gente con más elevado nivel cultural, formación, capacidad crítica, bagaje político y conciencia ética de la que usted puede aspirar.
    2. Un partido que inicia su andadura con un reparto por cuotas de la dirección y un proyecto de puñalada trapera a quien aporta más base y capacidad de movilizar voto, puede no ser lo más deseable para la necesaria unión de la izquierda.
    3. La calculada ambigüedad programática, es la rampa de lanzamiento a un tobogán que pasa por la calculada desviación de objetivos e interese, a la ambigüedad en la práctica política y la traicion sostenida a las clases populares que se dice defender.
    Cuando UPEC manifieste una diáfana voluntad de aplicar una radicalidad democrática interna, en la elección de su directiva, y externa, con un programa que diga a dónde vamos y los pasos a dar, llámennos. Seremos multitud y las pantallas en el exterior servirán para algo más que demostrar que en este país hay mucha gente que no está dispuesta a tragar cualquier cosa cocinada por los de siempre.
    PS. No se su nombre pero me exige el mío para contestar. ¿Lo suyo es el jugar siempre con ventaja?


    • Parece que tu argumentación es tan pobre que te viste obligado a subirte a tu pedestal de estudios.


      • Tú escribes y no lees. En el quinto párrafo el autor echa en falta un perfil concreto… y con LA IRONIA DE MI FLORIDO CV – porque el comentario huele a elitista – le respondo que también estaban ausentes gente con otros perfiles. Joanbta eso del pedestal es un confundir el culo con las temporas.


    • 1) En podemos hay gente con un nivel cultural altísimo en la cúpula y gente obrera con poca formación política en las bases. Y es genial, ya que nosotros hemos buscado durante años llegar a ese perfil de votantes sin éxito. Aunque me temo que esta separación tan radical de perfiles puede ser el origen de las constantes tensiones internas.

      2) El sistema de primarias abiertas online era exactamente igual que el que siempre ha usado Podemos (el programa Agora Voting) con la salvedad que se pedia el DNI para evitar trampas, votos depulacdos o de fuera de Catalunya.

      3) La posición sobre el eje nacional es la misma que defiende Podemos, tanto en catalunya como en el resto de Espanya, por eso Iglesias y Echenique vinieron a reconocernos como su referente.


      • 1. Sigues con tu actitud elitista. Y la clave del fracaso de tu partido. Mientras no cuente con intelectuales que solo aspiren a ser y estar con la base no lograréis nada. Y mientras la “intectualidad” no acepte a la clase trabajadora no cualificada en la dirección del movimiento, menos aún.

        2. Esta elección ha sido un paripé. Cada partido ha puesto a dedo, de acuerdo a una cuota, a los suyos. No confundamos el procedimiento con la mecánica de voto.

        3. El programa, en su conjunto es de un blandengueque tira de espaldas. No me refería únicamente a la cuestión soberanista. Es en lo social, lo económico y lo político donde percibo las lagunas más escandalosas que impiden, hoy por hoy, dar respuesta a las demandas de las capas sociales más depauperadas de la sociedad catalana. La época del discurso de izquierdas dirigido a la clase media se ha terminado. Mira la situación en toda Europa. La clase media está aterrorizada al despertar de la siesta entre algodones en que ha vivido y enfrentarse a una realidad de miseria y trabajo precario. Necesita certitudes y garantías, no calculada ambigüedad.


  8. He passat directament de llegir dos minuts fins a las dos ultimes lineas , trobo que es el mes encertat que han dit , naturalment perque s’ ho apliquin a ells mateixos ,com diu el Titot ,son uns cracks.


  9. Avui estic de dol per Carme Chacon. Sort que hi ha la notícia positiva de la fundació d’una nova formació d’esquerres.

    Esperem que tingui èxit a les eleccions, i que duri.


  10. […] Roger Molinas és un militant d’ICV de l’Hospitalet de Llobregat, de trenta-cinc anys, que dissabte va assistir a la fundació del nou partit dels comuns. Va escriure una crònica de l’acte molt interessant i la va publicar al seu bloc, Reflexions d’un Arqueòleg Glamurós. La ploma més àcida de la xarxa, un bloc polèmic i molt visitat. Molinas descriu l’acte, efectivament, amb una sinceritat, detall i acidesa poc habituals entre quadres polítics. La peça, titulada ‘Crònica de l’assemblea fundacional d’Un País en Comú’, es pot llegir tota sencera ací. […]


  11. Em sembla que parteixes d’un error de base. L’independentisme no és ‘replegament identitari’ confrontat a ‘internacionalisme solidari’, sino el contrari: més solidaritat, més internacionalització de l’economia, lleis més modernes, més recursos per a qüestions socials, europeisme… En canvi l’europeisme per ell mateix no sempre és solidari, ni posant les millors intencions.


  12. Super fanboy d’ICV i antipodem 100℅.

    Volem nou partit amb gent qualificada i no quotes, i tots sabem que els de Podem no estan qualificats. A diferència dels savis escriptors i professors universitaris que me fan trempar.

    Aquí es vota de veritat, no com a Vistalegre, i el líder més aclamat, evidentment que es Garzón.

    Serafi Cambray (Lleida):
    ¿Tornem a una esquerra elitista i pedant?

    ¿Aquella de classe alta que sense haver patit mai per res es veu amb potestat de saber com malviu la majoria de la classe obrera?

    ¿Els que han de representar els obrers perquè ells (pobrets) no estan capacitats per fer-ho?


    • No en absolut!!! Jo em queixava precisament d’aquesta absència, no la reivindicava en absolut!! He afegit un aclariment com a postdata!


  13. No sé si t’adones que la “tragèdia caïnita” (l’original, vull dir) va ser purament i simplement un assassinat. Per molta ràbia que li fes a Caïn el fum alterós que pujava del sacrifici d’Abel, no era motiu per carregar-se’l i punt. Ara, fem la translació al maig del 1937: Caïn/Abel — PSUC/POUM, i tindrem una foto bastant fidel de com va anar la història: el POUM va quedar enterrat sota una capa de sal que mata qualsevol rebrot, i el PSUC ha anat fent la viu-viu fins avui. Tinguem sempre present la gènesi del “partit”.


  14. […] via Crònica de l’assemblea fundacional d’Un País en Comú. — Reflexions d’un arqueòleg gl… […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: