Crítica de “Pàtria” de Fernando Aramburu

“Demanar perdó exigeix més valentia de disparar una arma, que accionar una bomba. Això ho fa qualsevol. N’hi ha prou amb ser jove, crèdul i tenir la sang calenta.“

Ens trobem davant una obra mestre de la literatura espanyola. Un llibre que, a partir de la ficció dramàtica, ens permet entendre l’irracional espiral d’odi que va enverinar i fracturar la societat basca durant diverses generacions. Una història caleidoscòpica i àgil, explicada en 125 breus capítols de 4 o 5 pàgines, pinzellades impressionistes que van fent salts constants en el temps i la memòria, on s’ens dona una visió subjectiva, fragmentada i plural de diversos testimonis pertanyents a dues famílies d’un poblet guipuscoà.

Les dues famílies, temps enrere molt unides i ara irreconciliables, representen les dues visions més extremes del conflicte: els parents de les víctimes d’un petit empresari assassinat a sang freda per no pagar l’impost revolucionari i, per altre banda, els familiars d’un membre d’ETA, torturat i empresonat a milers de kilòmetres de casa. Especialment puntals son les dues figures matriarcals, la vídua i la mare del pres, entorn de les quals orbiten la resta de personatges, cada un amb la seva complexitat, contradiccions i canvis al llarg del temps. Una pluralitat de matisos que, de ben segur, remourà l’estomac als dogmàtics i extremistes d’ambdós bàndols.  Aramburu, però, en cap moment ens fa un discurs polític com a narrador omniscient, no atura el relat per donar la seva opinió, ni per sermonejar amb lacrimògenes moralines. No li cal.

En certa manera “Pàtria” em recorda al magnífic film de Haneke “La Cinta Blanca“. Ambdues històries ens expliquen com un ambient rural, tancat, conservador i religiós oculta un profund odi col·lectiu, amagat en un silènci còmplice. Un nacionalisme ètnic, mal transvestit de guerrilla marxista, que es dedica a deshumanitzar a suposats traïdors del poble, els hi demana un impost revolucionari, els posa al punt de mira, els gira la cara pel carrer i, quan una bala al clatell o una bomba lapa sota el cotxe els esborra del mapa, miren cap a una altre banda, fent el buit als familiars o grafitejant la seva làpida.

El llibre també es posa a la pell dels botxins. Com algú decideix un dia ingressar dins ETA i matar a qui no pensa com ell? Es interessant comprendre el context d’aquest ambient tradicionalista, amb una divisió dels rols de gènere molt marcada. Les dones basques exerceixen un asfixiant i castrador domini de l’àmbit domèstic, mentre que els homes joves desenvolupen un marcat complexe d’Edip i un enfrontament generacional amb aquest matriarcat familiar demostrant la seva virilitat públicament, ja sigui aixecant troncs o pedres, jugant a la pilota basca o enfornant-se a un Estat policial, que no es més que una representació freudiana de la figura paternal. Això ja es una interpretació antropològica meva, clar.

Es especialment interessant veure l’evolució del personatge de Joxe Mari, un jove abertzale que passa de cremar autobusos a dirigir un comando terrorista. Els seus temors i pors a l’hora d’entrar a la banda, l’adrenalina abans d’un atemptat, la resistència a les tortures policials, el seu odi ceg que poc a poc es va convertint en frustració al llarg dels anys a la garjola. I, sobretot, la seva reflexió de com s’adona de l’absurditat de tot plegat, de com ha sacrificat la seva joventut empresonat per una lluita estèril que no ha servit absolutament per res i que mai ningú li agrairà, més enllà de posar la seva ridícula foto en la barra d’una herriko taberna.

“Pàtria” es, sobretot, un cant a l’esperança, al perdó i a la reconciliació. La fi de la lluita armada i de la violència terrorista obre la porta a recosir ferides, superant la emmetzinadora temptació de venjança. Un esforç dialèctic en posar-se a la pell de l’altre, en entendre les seves raons i el seu sofriment. Un perdó que no vol dir oblid, ni molt menys, sinó comprensió i diàleg. I, també, es una advertència distòpica del que podria acabar passant a Catalunya si, en un futur potser no gaire llunyà, la tensió i el fanatisme identitari acaben dinamitant la nostre convivència.