CAS APPLE: Més Sobirania Nacional, menys Benestar Social
Setembre 3, 2016
Aquesta passada setmana hem vist com la Comissió Europea ha donat un esperat cop de puny a la boca al Govern d’Irlanda, el qual va emprar el seu dret a decidir per arribar a un pacte fiscal amb l’empresa tecnològica Apple per tal que aquesta tributés tots els seus beneficis europeus a una misèrrima taxa del 0,005%, uns 50 euros per cada milió de beneficis. Gràcies això els estats europeus han deixat de recaptar 13.000 milions d’euros per a polítiques socials en una dècada; més d’un terç del pressupost anual de la Generalitat i un 6% del PIB d’Irlanda.
El Ministre de Finances irlandès va sortir immediatament després de conèixer la sentència a defensar la sobirania nacional irlandesa per arribar a tax rulings, es a dir, acords de privilegi fiscal entre un estat i una empresa per tal que aquesta pagui menys impostos si ho fa en un estat i no en un altre. Altres casos de vergonyosos acords fiscals amb multinacionals a Europa afectarien a MacDonalds, Amazon o Fiat.
Ens trobem davant un clar exemple de com l’extrema competència entre diferents sobiranies fiscals, dins d’una mateixa zona monetària i un mercat global desregularitzat, acaba incentivant devaluacions d’impostos als rics per tal que tributin al seu país (dumping fiscal), així com devaluacions dels salaris dels treballadors per atreure inversions de les empreses que vulguin produir més barat (dumping salarial). Es a dir, com més sobiranies petites competeixin dins un mateix mercat sense normes, millor per als rics i pitjor per als treballadors. La Sobirania Nacional perjudica greument la Sobirania Popular. Això amb una Hisenda Única Europea que centralitzés i regulés tots els impostos a nivell europeu, de forma federal, mai hauria succeït. Només des de macro-estructures supranacionals es pot regular a un mercat que no entén de fronteres.
Tal com va explicar el professor de política econòmica de Harvard Dani Rodrik al seu llibre “La paradoxa de la globalització” no pot existir una democràcia i un estat del benestar dins del marc polític d’un estat-nació i del marc econòmic d’un mercat hiperglobalitzat alhora. Es el seu famós Trilema de Rodrik: O bé optem per la Sobirania Nacional o bé per la Democràcia i el Benestar, però les dos coses alhora son impossibles de tindre mentre ens moguem en mercats internacionals d’intercanvi immediat de capital, mercaderies i treball. Com més fragmentades -i per tant debilitades- estiguin les sobiranies dels estats millor per als mercats.
Si apliquem aquest model a la zona euro tenim aquest esquema plantejat per Matthias Matthijs al seu llibre “The Future of the Euro“:
Segons l’autor Europa pot optar per un d’aquests tres camins diferents (però només un!)
1.- Mantenir l’euro i les sobiranies nacionals, renunciant a l’estat del benestar i la democràcia. Una Tecnocràcia Neoliberal, on Europa està al servei dels mercats i no de les persones. Aquest es el camí del TTIP i dels tracats de lliure comerç pel qual aposta, de moment, l’actual statu quo de la Troika. Un poderós Mercat Global jugant a especular entre petites i fràgils sobiranies nacionals que competeixen entre elles.
2.- Sortir de l’euro, trencar el mercat comú, desconnectar-se de la globalització i mantindre la sobirania nacional i l’estat del benestar, però cada un dins de les seves fronteres i que sobrevisquin els més forts i la resta morin. Aquesta es la via del Replegament Nacionalista, l’aposta del Brexit, de la extrema dreta euroescèptica i dels partits “TAN” (Tradicionalistes, Autoritaris i Nacionalistes). Tornar a l’Europa dels estats i tancar fronteres a les mercaderies i als immigrants. Però es possible una autarquia nacionalista en ple segle XXI, en un món hiperconnectat a través de les xarxes, o es una mera quimera irracional de nostàlgics d’un passat perdut que ja mai tornarà? Be, igual alguns estat excedentaris i rics (sense una gran dependència de l’exportació) podrien arribar a sobreviure en autarquia, però els estats deficitaris i pobres del Sud d’Europa entrarien dins una espiral mortal d’hiperinflació, ja que les seves monedetes no tindrien cap valor. I, en el cas que la desconnexió de la globalització no fos total i completa, incrementaria fins a l’infinit el dumping fiscal i salarial, així com l’especulació mercantil amb la moneda i el deute nacional.
3.- Renunciar a les Sobiranies Nacionals mantenint l’Euro, construint un veritable i poderós Estat del Benestar Europeu amb una única Sobirania Popular que reguli estrictament el mercat. Es el camí del Federalisme Europeu pel qual aposten la major part dels partits d’esquerres de l’Europa Occidental. Un federalisme que hauria de construir una sola Hisenda Europa que permetés la redistribució de la riquesa, el treball i el deute del Nord envers el Sud, impedint cap mena de dumping fiscal o salarial dins un mateix mercat i evitant l’especulació amb el deute dels estats pobres (que passaria a ser deute públic europeu).
Suposo que no cal que aclareixi per quina via aposto jo, oi?
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Molt de compte a no apostar per una nova Unió Soviètica: amb una explotació inhumana de les classes populars per part de les oligarquies del partit vencedor, que ara, amb els diners robats, estan comprant la Costa Brava a cop de talonari. Jo no me’n fio de cap gestor econòmic, ben ficat al govern i amb poder polític…ni que sigui capitalista…ni que sigui neo-con…ni que sigui soviètic…ni que fós maoista ….mai !!!
Acabes de resumir el principal problema político-econòmic de l’actualitat en un post breu i clar. Seguir com fins ara és quimèric. Els paradisos fiscals i el dumping fiscal no es poden seguir tolerant a costa de fer retallades o augmentar els impostos a qui no pot defraudar. D’altra banda, el replegament nacionalista, els màxims exponents del qual son Trump i els Brexiters, és una bestiesa. Algú s’imagina que amb les actuals normes de lliure mercat i economia globalitzada el govern pugui obligar a Apple o a qualsevol multinacional a desmantel·lar les seves fàbriques a la Xina i portar-les a Detroit o Manchester? O a que paguin impostos als països d’origen existint la llibertat de moviment per a capitals? Només s’aconseguiria amb un estat que acabés amb el lliure mercat, i si només un estat ho realitza, els resultats son catastròfics: les companyies simplement cambien d’estat. Competència de microestats per qui és més dòcil amb les multinacionals. A banda d’això, el tercer món s’empobriria encara més, la immigració seria massiva cap a les zones excedentàries i l’exportació, de la qual depenen massa països com Alemanya o el Japó s’enfonsaria, creant més atur i pobresa.
El federalisme regional (i després global) és la opció més democràtica i més social de les tres, però està plena de dificultats. Si bé s’ha de recordar que les altres dos opcions son igual o més dificultoses, fins i tot la nacionalista (que venen com la més senzilla).
Merci pel comentari, completament d’acord!
Em pregunto com ho farem amb una UE desprestigiada i en el marc dels tractats que exigeixen que tots els Estats han d’estar d’acord per modificar aquest status quo 😦
Entot cas entenc que les alternatives al model federal europeu, com bé has dit, són pitjors. Però no acabo de veure quins són els passos intermitjos necessaris per arribar fins aquest objectiu.
Es trigarà tota una generació (25 o 30 anys) per desfer tot el mal causat per les polítiques que devenen del consens de Washington. O això o, óbviament, el col·lapse.
En tot cas, felicitats per la bona exposició teòrica. Ara bé, amb només la raó no hi arribarem, crec jo.
Doncs en democràcia les coses es fan guanyant eleccions. Com si no?
Qüestiono que totpassi només per la mera lluita electoral. Aquesta és una part i, vista la experiència recent, potser no sigui la més important.
Veuria més efectiu un contra-poder fort. El cas de Gran Bretanya és interessant: els laboristes van arrasar en les eleccions del juliol del 194 per perdre, finalment, pel 1953 davant dels conservadors encapçalats per l’octogenari Churchill. Si els conservadors no van arribar a desfer els avenços realitzats en 7 anys de governs laboristes fou precisament perque hi havia un contrapoder fort al carrer.
Óbviament em referia a les eleccions del “1945”! 🙂
Comparteixo! Gràcies per les bones reflexions.
No és tan senzill escollir una opció d’aquestes i sí molt perillós pensar que no n’hi ha més. No és cert que aquest sigui el model només de l’esquerra europea i que tots els partits TAN vulguin tornar al passat. Si Soros diu que eurobons i unificació política i fins i tot Rajoy i els hereus del franquisme diuen eurobons i unificació política. La flor i nata de l’especulació, els amos de grans fortunes i accionistes de les grans multinacionals i mitjans volen obertament un model federal com l’americà per a Europa i com el que desitjava precisament Churchill a qui citeu per aquí, que com tothom sap no s’allunya precisament gaire d’una “tecnocràcia neoliberal” i que té greus mancances democràtiques i de sobirania popular. No és com per emmirallar-s’hi tan alegrement.
La centralització política sempre implica més descontrol per part de la ciutadania (pensar en el contrari sí que ho veig quimèric) i una pèrdua de llibertats democràtiques. És cert que ara no en tenim gaires… però en gran mesura ha estat per un deute que no es posa en dubte i la cessió de la sobirania que ha comportat, i perquè molts estats nació estan sota control de grups mafiosos que de fet ja estan operant de manera coordinada amb els principals organismes internacinals. Sense anar més lluny el sistema electoral a Espanya no només és injust sinó que no és auditable, la qual cosa fa que no es pugui confiar ni en els resultats electorals.
Avui dia les guerres a occident són psicològiques i financeres, qui controla el sistema econòmic controla el mediàtic i el polític, no caldria militaritzar res per fer un cop d’estat a nivell europeu, i especialment quan la inevitable centralització militar que acompanyi l’econòmica acabi legalitzant un únic exèrcit privat imbatible sota el comandament d’una única institució per a tot el continent, millor us aneu oblidant de “contrapoders populars”…
Sense aturar la globalització aviat no quedaran pymes viables, tot serà engolit per gegants corporatius que ja tendeixen al monopoli, ja controlen les distribucions bàsiques globals i ja operen per damunt dels estats (via lobbies, mercats de valors, etc.) sense necessitat d’aprovar TTIPs. Substituir els productors nacionals per ens econòmics globals ve a ser el mateix tipus de verticalisme que es buscar quan es vol substituir la legalitat o la propietat nacional per la d’uns ens polítics globals. El problema és la globalització en tots els aspectes i la solució que legitimi portar-la al límit és que siguem la mateixa ciutadania els qui reclamem menys sobirania i més verticalisme. Per la via electoral mai es permetrà que els partits socialistes puguin canviar les coses a nivell continental, mai, es farà tot el que convingui perquè això no passi. Si els aplanem el camí fins a aquest punt, després potser ja mai més es puguin canviar les coses. Dubto que compensi arriscarse a perdre les llibertats a canvi de les engrunes de benestar que un grupet de tecnòcrates considerin oportunes.
La globalització no es pot aturar mentre Internet existeixi. Es una idea tan absurda com el ludisme ho va se ren el seu dia. I si, la industrialització va destruir molts llocs de treball d’artesans manuals, però hi ha algú que dubti que estem millor que al feudalisme?
I encara és més absurda la idea d’aturar la globalització des d’una eina tan impotent, anacrònica i rovellada com els estats-nació. No té cap sentit. Ni amb el Brexit, ni amb el mur de Trump ni desconnectant d’Espanya. L’autarquia es una quimera al nivell de viatjar al passat.
L’únic que podem fer es regular-la, posar-hi normes des de supraestructures supraestatals.
Afirmar que el globalisme és un futur inevitable, evolutiu, progressista o que és estúpid lluitar-hi en contra és dogmàtic i fal·laç com a argument. Les coses que serveixen al bé comú han de tirar endavant i les que no, se’ls ha de fer front, no se’ls pot ni tan sols anomenar progrés i menys des de l’esquerra que les ha combatut des del principi. A això em referia quan parlava de guerra psicològica, al final les classes populars acaben fent seu l’status quo oligàrquic i assumint el sentit comú que volen les classes dominants via acadèmics, intel·lectuals i mitjans. No hi ha res de nou o evolutiu en intentar concentrar el poder polític i econòmic i el control cultural i tu com a historiador ho saps prou bé. La globalització (comerç internacional, aldea global, etc.) ja existia molt abans de la popularització d’Internet, és sobretot conseqüència de la caiguda dels règims comunistes, l’expansió de la societat de consum i el mercantilisme social, els primers governs neoliberals i la fundació d’organismes internacionals globalistes. I si en algun moment pel que sigui deixa de funcionar Internet o es redueix molt la disponibilitat de recursos/energia, la qual cosa no és descartable, el poder continuarà promovent la lliure circulació de capitals i els estats tecnocràtics al servei d’una economia cartelitzada en mans dels mateixos monopolis transnacionals.
Jo no he defensat els estats-nació com a alternativa a la globalització, senzillament és el que existeix ara i el que hauríem de transformar, però no en el sentit que volen les elits dominants (i no es cansen de reclamar-ho obertament, per cert), és a dir blindar legalment aquestes superestructures que de fet ja existeixen i operen de manera coordinada per mantenir-se per damunt dels governs electes. Si als moviments nacionalistes, populistes i liberals se’ls permet aconseguir petites pseudovictòries com el brexit és tan sols perquè el globalisme pugui tenir una nèmesi a qui dimonitzar quan el vaixell de la recessió global s’enfonsi del tot i acabi amb la classe mitjana, per aleshores erigir-se en els herois salvadors i fundar aquesta mena de superestat tecnocràtic que mantingui sota control les masses de pobresa que aniran en augment a occident.
El que és quimèric i ingenu és esperar que les elits globalistes cedeixin voluntàriament el seu poder (ara que ja gairebé el tenen 100% globalitzat i centralitzat) a uns governs realment socialistes que escoltin la veu del poble, reparteixin la riquesa i vetllin pel benestar de tothom. Abans d’això, si pel que sigui no poden amanyar comicis, el show democràtic s’acabarà i “detonaran” el que calgui per “reduir estòmacs famolencs” però ni marxaran ni se’ls pot objectivament fer fora del poder. L’única via que hi ha per eludir-los és emancipar-se, relativitzar progressivament el seu poder, bandejar-lo, arraconar-lo creant alternatives comercials, monetàries, energètiques, mediàtiques, laborals, mercantils, legals… si es mobilitza i s’organitza la gent per crear-les, les faran pròpies i davant mesures autoritàries existeixen recursos democràtics com la vaga o la desobediència civil. A nivell municipal es poden fer canvis substancials com ja s’està veient, per això com a idea, el moviment de ciutats rebels en xarxa promogut per la Colau podria ser un bon començament. Un model confederal de polis autònomes que formin part de cooperatives integrals totalment autònomes i interconnectades sempre en horitzontal (aquest seria un sentit positiu del globalisme altermundista) potser en l’estil helvètic a escala, podria ser un bon punt de partida.
La dependència de superestructures és un perill igual o pitjor que la de microestructures caciquils. Les segones es poden arribar a controlar via contrapoders, les primeres no. Pel que fa a l’actual forma de la UE, els estats que no han regalat la seva sobirania a la troika i tenen sistemes electorals auditables encara tenen l’opció de canviar si ho desitgen la seva deriva fiscal i econòmica i fer-ho d’una manera diferent de com ho fan p.ex. Irlanda o UK. En tot cas, ni ara ni en el futur, per sentit comú, no es pot acceptar que un estat decideixi unilateralment coses que perjudiquin als altres, això no és sobirania nacional ni democràcia ni liberalisme, això és tenir molt de morro.
Perdó pel totxo. Per cert, molt feliç d’escoltar-te a la ràdio pública, ja era hora! Espero que no et vulguin comprar com a tertulià per intentar portar-te al lado oscuro…
Hola. No se si has escrito ultimamente sobre el movimiento DiEM25, y me lo he perdido, pero dentro de este contexto me parece importante mencionar que ese movimiento por la democracia europea, y por lo tanto de la pérdida de soberanía nacional, en favor de un nuevo concepto de estado europeo (extensión de la extensión de la solidaridad dentro de todas la fronteras de Europa, y con suerte más allá), va tomando fuerza y es probalemente la mejor esperanza que tenemos de cambiar las cosas. Paradójicamente en España, uno de los paises que más necesita de esa unión de las individuos frente al capital, hay muy poca actividad de Diem25. En mi opinión tenemos que mirar más allá de las fronteras del estado español, entre otras cosas porque en su interior la política goza de una salud cuestionable. Saludos.
Pues tienes toda la razón! Des de luego espero que sea el germen de un federalismo de Izqueirdas a nivel europeo!