Mai veuré a David Bowie en directe.

“You’re too old to lose it, too young to choose it
And the clocks waits so patiently on your song
You walk past a cafe but you don’t eat when you’ve lived too long
Oh, no, no, no, you’re a rock ‘n’ roll suicide”

Quan vaig assabentar-me, a través de les xarxes socials, de la mort de David Bowie no li vaig donar ni la més remota credibilitat. Em va vindre a la memòria l’argument del film “Velvet Goldmine” (Todd Haynes, 1998), on una estrella del glam interpretada per Jonathan Rhys Meyes (indubtablement inspirada en la biografia de Bowie) simulava la seva pròpia mort, per tal de reinventar-se al cap d’uns anys, com un artista diferent. Tres dies després de la publicació d’un nou disc “Black Star“… tot quadrava: era una macabra estratègia publicitària! Però, per desgràcia, no va ser així.

Vaig descobrir a Bowie a finals dels 90’s, una època on la omnipresència del grunge havia relegat a l’ostracisme abolut tota reminiscència glamourosa. Bé, no es del tot cert! Placebo, una banda anglesa que barrejava rock indie amb glam, va fer de la reivindicació de la figura de Bowie un dels seus lemes existencials. Justament en el concert d’aquest grup (quan jo anava a l’institut), quan em vaig fer amic d’una noia gallega que em va enviar una còpia de “The best of Bowie 1969-1974” al cap d’uns dies.

Seguidament vaig iniciar una indagació arqueològica sobre les diferents fases i transformacions de Bowie. Acompanyat per la lectura de diverses biografies, em vaig anar descarregant la seva obra per anar desgranant, com capes d’una ceba, els diversos estats i transformacions. De sobte em vaig adonar que ja coneixia a Bowie molt més del que em pensava, doncs molts dels grups que escoltava llavors estaven clarament influïts per ell. Nirvana havia versionat “The man who sold the world” al seu mític “Umpluged in MTV“; Paralisis Permanente ho havia fet amb “Heroes“, Morrissey “Drive in Saturay” i així un llarg etcètera. Bowie semblava com un Gènesis inexcusable pel qual quasi tothom es considerava més o menys influït.

Bowie ha tingut tantes cares i facetes que és impossible que ens agradin o desagradin totes. A mi, particularment, els seus inicis de cantautor hippie em deixen bastant indiferent i tan sols en salvaria la mítica “Space Odissey“. Tampoc m’acaba de fer gens el pes la seva celebèrrima fase popera dels anys 80’s amb “Let’s Dance” i “Tonight“. I dels dos àlbums  experimentals dels 90’s amb Trent Reznor (Earthling i Outside) en salvo temes molt puntuals. Per contra, els desconeguts àlbums més recents, em semblen una joia. Especialment “Heathen“.

Bowie i Lou Reed es fan un petó

Però sens dubte son els anys 70’s on posa les bases per una forma absolutament trencadora d’entendre el rock. Aquest estil musical, com ja he explicat, sovint s’ha convertit en una mera exaltació estètica dels valors androcèntrics i homòfobs de l’heteropatriarcat. Mascles musculosos suant testosterona mentre aporregen una bateria, mentre les noies es limiten al passiu paper de groupies, esperant camerino a l’estrella amb les cames obertes. Bowie, juntament amb T-Rex, va trencar el 1972 aquest esquema amb una revolució que obria un univers estètic d’androginia, ambigüitat, maquillatge, perruques, veus en falset, plataformes i tacons d’agulla.

Amb aquell artista si que em podia sentir identificat. Sense Bowie jo no seria un arqueòleg glamourós. Possiblement mai ningú hauria parlat de glamour i, de ben segur, el mon seria molt més gris i avorrit.

Mai veuré a Bowie en directe. Sempre em quedarà el consol de veure els seus vídeos de les diferents posades teatrals en escena. Un espectacle de pur rock amb una posada en escena molt teatral i espectacular, les bases del que ara fan tots els artistes Pop com Madonna. Una posada en escena completament diferent en cada gira, amb poques concessions a la nostàlgia.

Bon viatge de retorn al teu planeta Ziggy Stardust!