Valoració dels Resultats del 20D. Crònica d’una Victòria Insospitada.
Desembre 21, 2015
Celebrant la victòria a L’Hospitalet
Fins ahir la única cosa que jo havia guanyat en política eren assemblees i primaries internes o, tirant llarg, el Referèndum de l’Estatut. La sensació de victòria inesperada es quelcom tan rar que encara no m’ho acabo de creure. Tres mesos després de la galleda d’aigua freda que va suposar el 27S ahir vam aconseguir la major victòria de l’esquerra a Catalunya des de la II República. Hem superat en 4 diputats al millor resultat del PSUC. Del PSUC!! Aquella referència quasi llegendària a la qual els militants de més edat sempre es remeten, un passat gloriós del qual resulta complicat separar mite i història. Seré jo qui expliqui a joves militants d’aquí 40 anys aquell 20D on En Comú Podem va arrasar Catalunya?
Reflexió 1- Hem guanyat a L’Hospitalet amb quasi 37.000 vots a 5.000 per sobre del PSC, que mai havia perdut unes eleccions generals a la ciutat, guanyant a tots els barris excepte Pubilla Cases, Florida i Can Serra. Ha estat la campanya més austera que recordo: des de la campanya nacional ens van dur 15 pancartes, uns 1.000 cartells, unes 2.000 octavetes i 50 enganxines i vam fer un sol míting al Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. Uns 30 activistes voluntaris amb un rollo de celo, dos pots de cola i uns metres de corda hem derrotat la megalòmana campanya de PSC i Ciutadans, que han s’han deixat una burrada incalculable de diners, contra la qual no podíem competir. Però la dignitat i la il·lusió no es compren ni es venen. Comencem ja a treballar amb un projecte que reculli la mateixa il·lusió per un gran canvi a les properes municipals.
Reflexió 2– Hem guanyat a Catalunya fregant el milió de vots. Per primer cop en molts anys la classe obrera catalana ha tornat a votar a l’esquerra. Hem arrasat a Bellvitge, a Badia del Vallés, a Nou Barris, al Gornal… Hem empoderat a les classes populars sense adoctrinar-los en les profunditats teòriques del marxisme, sinó posant uns objectius comuns per sobre de sigles i dogmes, amb una iconografia i estètica adaptada al segle XXI. Però a diferència del 27S també hem tingut un bon resultat en barris de classe mitja i en zones rurals, com a l’Eixample, a Gràcia, al cap de Lleida o Tarragona. En aquestes zones el vot útil per un referèndum ha calat molt millor que el pensament màgic de la “desconnexió mental”. Som el pal de paller de l’esquerra i la casa gran del catalanisme, allò que pretenia ser ERC abans d’esdevenir una mera crossa d’Artur Mas. I tot això amb tots els mitjans de comunicació catalans en contra. Catalunya es més d’esquerres que mai i no mereix que Artur Mas, líder de la quarta força catalana, sigui investit president.
Reflexió 3- L’Espanya Federal és més possible que mai abans. Set milions d’espanyols han avalat candidatures que donen suport al dret d’autodeterminació d’Espanya, des d’un pont de vista democràtic i defugint l’etnicisme folklòric i caspós del Procés. Podemos i les seves confluències han esdevingut la gran força de l’esquerra plurinacional, amb els millors resultats a Catalunya, País Valencià, Euskadi, Navarra, Balears i Galícia, tot i que també a Madrid, on van aclamar a Ada Colau amb crits de “Visca Catalunya!“. Ha estat l’única formació que ha entès que la unitat d’Espanya només passa pel respecte mutu i la lliure adhesió.
Reflexió 4- Estem al mateix escenari de Grècia el Maig del 2012, quan Syriza va irrompre amb molta força, però no va poder derrotar a la dreta de Nova Democràcia, la qual va seguir governant amb el suport dels socialistes del PASOK. El partit socialista va implosionar i, finalment Syriza va guanyar i va arribar al Govern. Com justificarà tal pacte antinatura el PSOE? Fàcil. Dintre de poc, la inestabilitat provocarà una baixada de la borsa o un augment de la prima de risc. Brussel·les i els grans poders fàctics urgiran a un pacte i a la responsabilitat institucional. Llavors es posarà en marxa la “Operación Menina“, Rajoy deixarà pas a Soraya per tal que pugui ser investida amb la abstenció de PSOE i Ciutadans. Serà en aquest moment quan s’obrirà la gran finestra d’oportunitat de Podem i els seus aliats podran fer el gran salt i esdevindre primera força.
Reflexió 5– La confluència no té marxa enrere ni alternativa possible; aquells que es quedin al marge els passarà el tren de la història per sobre. Per molt bé que em pugui caure Alberto Garzón no puc deixar de lamentar que els vots de la seva candidatura hagin servit tan sols per regalar al PSOE la 2a plaça. Ara no em val que IU es queixi de com costa treure un diputat; ho sabien perfectament. Ha fet una campanya genial… per al segle XX, anant a buscar el votant tradicional de l’esquerra clàssica anterior al 15M (clar que no els quedava altre competint contra Podem). EUiA ha obtingut el mateix nombre de diputats dins d’En Comú Podem que Unitat Popular a la resta de l’estat. Al col·legi on jo estava molts votants preguntaven per Garzón, li explicava que a Catalunya anàvem junts i cap problema. La unitat hauria funcionat perfectament, hauria multiplicat el resultat i no hauria restat cap vot. Reflexioneu companys! No vull saber de qui es la culpa, però mai més dividits. Objectius comuns per sobre de sigles.
Reflexió 6– Ada Colau es la líder indiscutible de l’esquerra catalana, la veritable cap de la oposició, la única que pot liderar i cohesionar aquest nou espai hegemònic de confluència d’esquerres. I, de fet, és la política catalana amb major ressò mundial. Quan el món ens mira, ho fa a Barcelona, no al Procés. Mireu sinó les estadístiques de Google, on la victòria municipal de Colau ha triplicat el ressò de qualsevol menció a Artur Mas.
Reflexió 7– El Procés queda molt tocat. 460.000 persones que van votar a Junts pel Si el 27S ara no han votat ni a ERC ni a DiLL, dos partits que, amb la llei a la mà, no poden formar grup parlamentari propi al no arribar al 15% a Barcelona. Convergència ha obtingut el pitjor resultat de la seva història, quedant en quart lloc. A L’Hospitalet obtenen un ridícul 4,5% i esdevindrien extraparlamentaris en unes municipals. A Badia del Vallés DiLL va obtindre un 1,5% quedant per sota del PACMA. Amb aquest escenari Mas no pot ser President ni de la seva escala i si l’assemblea de la CUP l’investeix implosionarà per sempre més, deixant-nos encara més espai per créixer. La suma de ERC i DiLL queda un diputat per sota de la suma de PSC-PP-C’s, el percentatge de catalans que creuen en una desconnexió màgica de Catalunya es tan sols del 31% quan fa tres mesos era del 48%, 790.000 votants menys. Amb aquestes xifres una DUI es absolutament ridícula i impensable. O reconeixen d’una vegada que aquest camí de pensament màgic es absurd i retornen al dret a decidir o ja s’ho faran!
Seguim i endavant!! Si que es pot!
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Gran anàlisi. És l’inici d’un canvi real, potser el principi de la fi dels dos verins més nocius dins de la política tant catalana com peninsular: el bipartidisme i el processisme. Per desgràcia, encara són forts, tot i ferits de mort.
Així ho espero!
Boníssim com sempre! Comparteixo al FB. Em sento en gran part com tu: gairebé incrèdul. És el primer cop que la meva opció guanya unes eleccions a Catalunya.
Als teus lectors ens deus un article sobre l’inefable Duran. Intueixo que, amb l’acidesa de la teva ploma, serà per emmarcar.
Comets el mateix error de tots els polítics que tant critiques, extrapolar els resultats d’unes eleccions amb altres molt diferents.
A mi, com ja saps, el que més em diverteix és que dins quatre anys el Duran haurà de sortir a demanar avals.
Son eleccions molt diferents, però ha quedat demostrat que es possible i factible derrotar al PSC a L’Hospitalet des de l’esquerra, cosa que fins ara mai havia succeït.
No ens autoenganyem tampoc, són uns bons resultats però que de moment no serviran per poder accedir al poder a Espanya (i a Catalunya tampoc sembla que el que representa Podemos de moment pugui accedir al govern) i per tant a efectes pràctics no podrem fer cap canvi real. Caldrà veure cap a on avança tot plegat
Com ja he dit al text, la situació es idèntica a la de Grècia de Maig del 2012, just abans que el PASOK implosionés i catapultés a Syriza al Govern.
Moltes felicitats! Ara ja podeu governar el…. Ehmmm no… sembla que no podeu governar res.
M’encanten els teus articles i subscric gairebé tot, però crec que en el tema Garzón ets injust.
Els que vam seguir el procés de negociacions de la confluència amb atenció (per les xarxes, i perquè tots volíem que la confluència fos a tot l’estat,perquè era el que més ens convenia), sabem que Garzón ho va estar intentant fins el darrer moment, renunciant a sigles, amb molta voluntat i insistència.
Però la oferta de Podemos a Garzón no era de confluència, era d’agafar-lo a ell com a fitxatge estrella i demanant-li que deixés enrera les seves bases i el seu partit. Crec que el fet que s’hi negués l’honora (i que no s’aboqui al transfuguisme per protagonisme com un Romeva o un Olòriz qualsevol) i que la culpa de que la confluència fos impossible la té Podemos amb la cosa aquesta de “amb IU” no ens ajuntem, i de mantenir les seva marca a tot cost, sense cedir, com han fet les confluències anteriors (en Comú, Ahora Madrid, etc).
Els que som d’ICV a Catalunya ja estem acostumats ara a aquestes etiquetes i aquest rebuig, i que forces més noves ens vegin com apestats i ens tractin de “vella política” quan només som “vells” perquè fa més temps que estem al peu del canó; on hem estat des de fa molt defensant ideals que ells semblen haver descobert ara.
Una confluència és una unió de grups i partits, no un mercat de fitxatges d’hivern. Dir que Garzón està equivocat i que no volem saber de qui és la culpa, quan un ho ha intentat tot i els altres no l’han volgut per protagonismes i egos, és, com t’he dit al principi, molt injust al meu entendre.
Ara estem molt contents amb Podem pel resultat que hem tingut, hem de continuar treballant junts, i fer que en properes convocatòries les confluències continuin. Però no ens equivoquem al repartir les responsabilitats.
Per la resta, felicitats pel blog, et llegeixo sempre amb molta atenció!
Merci pel comentari! Espero q si es repeteixen les eleccions hi hagi confluència!
Fantàstic, ara ja tindrem l’espanya federal i el referèndum acordat amb l’estat…oh wait! avui el PSOE ha dit que NO, una de les vostres principals propostes ha durat 3 dies.
Per cert, no confonguis Catalunya amb la teva merda de poble plena d’immigrants espanyolots inadaptats, ets molt curt de gambals.
Que no falti el típic comentari nazi-independentista per vindre a confirmar, un cop més que el Front Nacional de la Catalunya Nord es una còpia light del de la Catalunya Sud. Ser antifeixista es ser antinacionalista, no hi ha més
No he tingut temps de comentar aquest post, tan especial perquè és la crónica d’una victòria sonada. Molts l’esperàvem, però no amb tal intensitat.
Després dels resultats del 27S, Catalunya va quedar dividida en dues meitats, totes elles dominades per un discurs nacionalista basat en el rebuig a allò que representa l’altre 50% de catalans.
Així, comentaris antiespanyols com els d’en Pepet que em precedeix, són norma a la Catalunya rural, per a la qual Espanya representa l’encarnació de tots els mals. Ho resumeixen amb la dita “de Ponent, ni vent ni gent”.
En aquesta Catalunya, Junts Pel Sí (més tard, Junts pel Mas) va arrassar.
La Catalunya metropolitana, però, es va tenyir de taronja. La victòria de Cs a importants municipis de l’AMB com ara l’Hospitalet era el reflex de l’extremisme de JxS. Els discursos radicals es retroalimenten, i el vot del NO va agafar la papereta de la dreta “moderna” pro-PP.
Ni els uns ni els altres van fer discursos inclusius, responsables, pensant en el conjunt de catalans. Volien mobilitzar els seus, encara que fos al preu de radicalitzar més els altres. Un pols inútil que va acabar amb el país trinxat per no-res.
La GRAN novetat d’aquestes eleccions és que, només 3 mesos després, una força política ha guanyat a L’Hospitalet, Cornellà, Viladecans, Nou Barris i Badia del Vallès; però també a Collbató, Tortosa, Llinars del Vallès, Vandellòs, Premià de Dalt, Almacelles, Balsareny o Sant Feliu de Guíxols.
Vull dir que el naixement d’una força política transversal ha estat capaç de posar d’acord a sectors socials i territoris que semblaven viure d’esquenes, a jutjar pel 27S. El seu “secret”: tractar els ciutadans com a majors d’edat, adreçar-se al conjunt de Catalunya sense menyspreus ni sectarismes, proposar una oferta política basada en la democràcia (referèndum) i esbosar un model d’Estat plurinacional, d’acord amb els aliats estatals de Podemos i les confluències gallega i valenciana.
Tot plegat ha fet reduir l’independentisme estricte del 48 al 31%, demostrant que si hi ha una opció que realment respecta Catalunya, això aplega un consens molt gran, i l’opció rupturista peti qui peti la defensa un terç de la població, xifra molt respectable, però en cap cas majoritària, com ens intenten vendre els amos del “Prussés”.
Ràpidament, et comento més aspectes. La culpa de la no-confluència la tenen Iglesias i Garzón, però a la vista dels resultats, el segon no és viable sense el primer. Sense la confluència a Catalunya, segurament hauríem perdut els escons de Lleida i Girona (molt justets) i el novè de Barcelona, però EUiA previsiblement no hauria tret cap escó. El mateix passaria a Galícia amb la Marea (EU per separat hauria fet segurament que no traguessin escó a Lugo i Ourense, províncies menys poblades). Vull dir que podem avaluar les pèrdues de la no-confluència, o bé els beneficis d’anar tots junts. A Catalunya i Galícia hem optat per la segona opció, i no ens ha anat pas malament.
No sé què passarà a l’Estat. Em costa molt de creure que el PSOE investeixi algú del PP, sigui o no Rajoy. Seria el seu suïcidi polític. No és descartable que hi hagi noves eleccions, i fins i tot crec que la decisió de la CUP d’aquest diumenge pot influir en la política espanyola.
Desitjós de saber abans que ningú què passarà el 2016, espero llegir el teu Tarot ben aviat. Abans, però, arribarà el 27D. Tindrem Mas o març? Jo em jugaria calers a què serà Mas, o ERC intentarà colar en Romeva, abans d’avançar eleccions. Espero no tenir tant d’encert com tu!
Bones festes, company!
La teva reflexió 5a em sembla d’una gran injustícia. Garzón i IU han fet tot el possible, i una mica més, per la confluència: fins i tot acceptar que Nuet els hi fés el salt a Catalunya. Només Pablo Iglesias ha estat responsable de que no hi hagués confluència al conjunt de l’Estat, i que per tant el PSOE quedés en un immerescut 2n lloc.
M’és igual de qui ha estat la culpa. No ho vull saber. però es un error que no es pot tornar a repetri