h1

Crònica del Festival de Sitges 2015

Octubre 13, 2015

Sitges2015

No hi ha rés que m’exciti més que el terror. Explorar el costat fosc d’un mateix o afrontar les pors que ens turmenten des d’un racó de l’inconscient es quelcom que tan sols ens pot fer més forts. Quan era un marrec d’esplai esperava amb delit les “nits de por“, una activitat que alguns monitors consideren anti-pedagògica i similar a una tortura infantil. A mi, en canvi, els túnels del terror em produeixen unes descàrregues d’adrenalina que cap orgasme podrà mai igualar.

zombie Walk 2015Es per això que, després de dos anys d’absència involuntària per agenda laboral, per fi he pogut retornar al meu estimat Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges , al qual soc un addicte des de 2006, com recordaran els lectors més veterans d’aquest blog. Després d’aquest parèntesi trobo al Festival un xic millor organitzat, gràcies a que la tecnologia ha facilitat enormement la compra d’entrades. També apuntar que el “Zombie Walk” s’ha convertit en un esdeveniment massiu al marge del Festival; famílies amb nens ben petits, maquilladíssims i difressadíssims amb tota mena d’efectes gore. Només li falten carrosses i coreografies per eclipsar el Carnaval o l’Orgull Gai.

Tot i que la meva polla opini el contrari, la veritat es que em trobo molt més integrat entre l’ambient cultureta i freak del Festival, que entre els adonisíacs musculocas que poblen les platges i discoteques de Sitges durant el més d’agost. Tot i que aquí no abundin els pectorals i abdominals sobredesenvolupats, es molt més agradable passejar pels carrerons i botigues customitzades amb teranyines i esquelets, sentir tota mena de converses cinèfiles i passejar entre el glamour sinistre de robes fosques. De fet, he de confessar que el més bèstia que he vist al Festival no estava a les pantalles, sinó a una samarreta on una hi posava “Je Suis Charlie” acompanyada per la imatge de Charles Manson.

Celebro la tria del 20é aniversari de “Seven” per ambientar l’edició d’enguany. Vint anys ja! Recordo perfectament la seva estrena com si fos ahir! En fi… Aquest any ens ho hem pres amb calma, veient un film al dia i dedicant força temps a la vida social i contemplativa. Res a veure amb l’estres dels primers anys quan intentàvem veure-ho tot, empalmant una sessió amb la següent. Sap greu la quantitat de films i d’històries genials que passen per les pantalles d’aquest esdeveniment i de les quals mai més se’n sap res, devorades per la voracitat de la distribució controlada per les grans multinacionals i escopides en l’anonimat i l’oblit dels temps. Per això val la pena vindre al Festival, suposo.

Vaig comprar les entrades al darrer moment, escollint a l’atzar entre el poc que quedava a la venta. La tria ha estat prou fructífera, amb tres històries ben diferents que aborden els límits de la crueltat humana, explorant com de bèstia pot ser la maldat entre humans quan desapareixen els límits; històries que podrien haver sortit de la ment de Hobbes i el seu Homo homini lupus. A continuació la meva crítica:

AlenaAlena (Suècia, 2015) Daniel di Grado

Un claustrofòbic institut privat, ple de noies uniformades, cegades per l’odi envers el diferent. Bullyng homòfob que es trobarà venjat per l’espectre d’una noia morta. Un film correcte, tot i que un xic previsible. La justa mesura d’ensurts, efectes paranormals, suspens, maldat i una trama amb un gir imprevist al final. La típica peli que esperes veure en aquest Festival. NOTA: 6

the boyThe Boy (EUA, 2015) Craig Macneill

Un motel semiabandonat i un tendre infant que resultarà la versió infantil de Norman Bates.  Que pot ser més esfereïdor que un adorable nen descobrint la seva crueltat sociòpata mitjançant la tortura a animals indefensos i persones incautes?. Una genial història, amb un ritme molt pausat, que sap causar una gran inquietud a l’espectador sense requerir de cap efecte especial ni artifici sobrenatural. NOTA: 8

kock knockKnock knock (EUA, 2015) Eli Roth

Keanu Reeves protagonitza aquesta història a mig camí entre “Hard Candy” i “Funny Games“. Humor negre, tensió, violència gratuïta i ensurts en una casa d’un ric arquitecte feliçment casat, on dues jovenetes s’hi colen per seduir-lo, violar-lo, torturar-lo i fer-li tota mena de malifetes, simplement per diversió. NOTA: 7

“No cal conèixer el perill per a tenir por; de fet, els perills desconeguts són els que inspiren més por” .
Alexandre Dumas

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: