Comença la campanya menys democràtica de la Història

“Si el partit principal, sigui el poble, l’exèrcit o la noblesa,  el que us sembli més útil i més convenient per a la conservació del poder, està corromput, heu de seguir-li el humor i disculpar. En aquest cas, l’honradesa i la virtut són pernicioses”. Maquiavel

Als processistes els agradaria que aquest 27S fos una mera segona volta del 9N. Com ja vaig predir, la mentalitat messiànica i mil·lenarista d’aquesta contrarevolució reaccionaria de les classes mitges i rurals anomenada “Procés”, va estar prometent que el 9N arribaria un Nou Ordre Màgic on tots els nostres problemes quedarien resolts sense més. Com no va ser així en absolut, en comptes de canviar de messies o bé de lògica profètica i teleològica, simplement van escollir una data nova, per tal de repetir el ritual d’invocació d’aquesta Terra Promesa que mai acaba d’arribar.

En aquell 9N tan sols hi va haver una sola campanya electoral. ANC i Omnium es van gastar més de 750.000 euros en una campanya de pensament màgic i infantilisme populista on es prometia gelats per postres cada dia. Ningú va enganxar ni un sol cartell ni va fer un sòl acte demanant el SI/NO, el NO o el blanc, tot i que aquestes opcions van acabar rebent més de 350.000 vots, sorgits de l’espontaneïtat voluntarista. En aquell simulacre de referèndum ja es van detectar una gran quantitat d’anomalies antidemocràtiques, mancances de pluralitat informativa i una absència de debats o d’unes mínimes garanties de transparència i fiabilitat del resultat. Però com tot plegat era una performance simbòlica sense cap transcendència en la realitat i el Govern de Madrid havia boicotejat la seva realització, els hi vam perdonar.

Com ells voldrien una repetició mimètica del 9N ara els hi molesta que hi hagi altres opcions polítiques fent campanya electoral i parlant d’altres temes que no siguin identitaris. La pluralitat es una nosa pels que han decretat la homogeneïtat nacional per esborrar tot conflicte de classe. Els treballadors s’han de limitar a obeir els pastors de la burgesia nostrada i a assenyalar qualsevol ovella negre que surti un centímetre del camí. En un referèndum només hi han dues opcions i els matisos del gris son pals a les rodes. La histèria ha convocat una minoria cridanera a insultar i assetjar a les xarxes socials als pocs que ens atrevim a denunciar la nuesa de l’Emperador. En 3 anys han dinamitat la cohesió social que la bona feina que la immersió lingüística havia trigat 30 en assolir.

En aquests comicis però, estem decidint  qui administrarà els pressupostos públics de la Generalitat. Ens hi juguem com es gestionarà l’educació, la sanitat, l’habitatge, la fiscalitat, el medi-ambient, la cultura, els mossos d’esquadra o el treball entre altres coses de vital importància. Es per això que aquest retorçat i astut aprenent de Maquiavel anomenat Artur Mas ha tractat de fer totes les trampes possibles per tal de mantindre’s al Poder, que es el seu veritable i únic objectiu real de la oligarquia mafiosa i cleptocràtica de les 400 famílies que manen a Catalunya des de sempre, amb les úniques breus interrupcions de la República i el Tripartit.

Com el personatge Francis Underwood de House of Cards, Mas creu que la democràcia està sobrevalorada i que es pot ser escollit President sense haver estat candidat a ser-ho. No existeix cap precedent a la història del mon occidental que un candidat a la presidència d’un poder executiu s’amagui en el quart lloc d’una llista per tal d’enganyar i confondre a l’electorat. Un frau quasi colpista basat en dissimular les retallades i la galopant corrupció darrere una llista d’espantalls i testaferros, cantautors jubilats i actrius populars, per tal d’evitar que la ciutadania debati i valori la gestió real del Govern, un cop domesticat al Cap de la Oposició i abduït al principal partit que era alternativa dins el nacionalisme.

No només s’amaga el candidat, sinó també el Programa, que ha estat substituït per un pamflet que descriu, un cop més, un idíl·lic País de les Meravelles. En comptes d’explicar-nos si Irene Rigau seguirà subvencionant les escoles de l’Opus Dei que segreguen per sexes, o si Boi Ruiz seguirà tancant plantes d’Hospital i derivant pacients a les mútues privades, ens narren una pàrvula rondalla fantasiosa sobre com de feliços serem a Itaca. El Full de Ruta per arribar-hi també es un secret d’estat, no fos cas que donéssim pistes a l’enemic. Tan sols han donat algunes pinzellades ambigües sobre una enèsima Declaració de Sobirania i una nova Constitució de mentideta; res que no s’hagi fet abans amb un sonor fracàs.

La data escollida no ha estat tampoc fruït de l’atzar, sinó dels pèrfids càlculs electoralistes del Règim Convergent. Mas sap perfectament que per tal d’alimentar l’odi fanàtic contra Espanya es necessari que Mariano Rajoy segueixi a la Moncloa. En el cas que hi hagi un Govern d’esquerres a Madrid, dialogant, i amb voluntat de canvi, el Procés estarà mort i enterrat. I no només això: fer coincidir el primer dia de campanya amb l’11S, permet garantir una gran mobilització de l’electorat més hiperventilat, així com una presència mediàtica de 24 hores entorn a un acte de fervor i propaganda de les dues candidatures que donen suport a Mas: Junts pel Si i CUP.

A dia d’avui, aquestes son unes eleccions autonòmiques, sense més i l’únic que importa es qui serà el proper President. L’únic Plebiscit es celebrarà en la seva imaginació i es una mera coartada per cometre tots els fraus possibles: com no son uns comicis normals, tot està permès i qualsevol trampa es un sacrifici per un bé superior, la Causa Suprema que tot ho justifica. El debat sobre com s’ha de recomptar el resultat es una follia bizantina que no porta enlloc més que a situar-nos en el relat hegemònic. El Referèndum legal i acordat es celebrarà quan hi hagin governs d’esquerres a Barcelona i Madrid amb una voluntat real de diàleg i entesa. Situar-nos en un frontisme nacionalista es el que Mas desitja. Parlem, doncs, dels problemes reals i socials que ells tracten d’amagar sota l’estora.

Es trist veure com encara hi ha molta gent que ha renunciat a entendre la principal lliçó que Hanna Arendt va extreure del Segle XX: no pot existir cap Utopia, per perfecte que aquesta sembli en aparença, que justifiqui passar per sobre de les persones o de la democràcia, doncs aquesta lògica, a la llarga, tan sols pot conduir pel camí del totalitarisme.

PD: Aquí podeu llegir la recent entrevista que m’han fet al diari Irish Times sobre el Procés