h1

Una tarda amb Alfons López Tena

Agost 11, 2015

Alfons Lopez Tena2

Ahir dilluns per la tarda el Pere Jurado (membre d’ICV Barcelona i blogger de “Al fons a l’esquerra) i jo vàrem quedar amb l’ex-líder i diputat de Solidaritat Alfons López Tena per fer una cervesa. Com a activistes molt crítics amb el poder convergent que som, no ens volíem perdre una xerrada cordial amb un dels pocs independentistes (potser l’únic?) que s’ha mostrat oberta i radicalment contrari amb el Procés, l’ANC i Artur Mas. I sens dubte ha complert les nostres expectatives amb escreix.

Hem quedat a la porta del Centre Cultural del Born, el caríssim jaciment a mig excavar de fa 3 segles, convertit en el lloc místic i sagrat pel nacionalisme, on pixar a prop ha esdevingut una heretgia als suposats màrtirs de la pàtria. El contuberni, però, ha tingut lloc en un fosc bar argentí ple d’estranys transvestits i delicioses empanadilles de carn. Jo i en Pere pràcticament ens hem limitat a badar i fer preguntes, davant l’allau d’informació, dades, anècdotes i reflexions de López Tena. Ens ha donat una visió i un relat del Procés independentista completament diferent i alternatiu de la que veiem en els mitjans del Règim Convergent.

No duia una gravadora ni he agafat apunts, però m’he quedat amb aquestes reflexions seves, que no son literals en cap cas, sinó allò que recordo i he entès o interpretat:

El Procés no va sorgir el 2012, sinó a la segona meitat del s.XIX amb la Renaixença. Tota la història del catalanisme es basa amb la mateixa lògica: mostrar una actitud de desafiament cap a Madrid sense obtindre cap resultat tangible al respecte, tan sols la demostració d’una voluntat, l’escenificació simbòlica d’una demanda condemnada al no res. L’únic element variable que ha canviat al llarg del temps es el pretext circumstancial: les Bases de Manresa, la Mancomunitat, un Estatut, el Pacte Fiscal, un Referèndum

– El Procés es basa en buscar el plaer dins la derrota. Som l’únic país del món que ha muntat una concentració per aclamar a un President un cop torna de Madrid després de fracassar estrepitosament en una negociació política. Es el que Lacan anomena “Objet Petit“, l’objecte de desig inabastable, allò que desitgem tindre, però que realment no volem aconseguir (com el mite d’Edip, ningú vol realment matar al seu pare, tot i desitjar-ho). El mateix relat que els jueus no sionistes de la 1a meitat del s.XX, que prometien tornar a Terra Santa a l’any següent, però mai hi anaven. No es un simple victimisme masoquista, com molta gent creu, sinó que es la consumació del gaudi dins superioritat moral de la víctima, per la qual cosa es imprescindible la droga del fracàs previ. Una herència del pensament catòlic franciscà que es transversal dins el catalanisme de Pujol a Forcades, passant per David Fernàndez o Junqueres. Existeix una espècie de “maçoneria catòlica” que permet als polítics creients donar-se suport, independentment del partit, i arribar als llocs més influents.

– L’únic moment recent en el que l’independentisme ha estat realment espontani i independent del poder és amb les consultes independentistes, realitzades en alguns municipis entre 2009 i 2010. Artur Mas munta i teledirigeix l’ANC per tal de domesticar i controlar aquell moviment abans que se li escapés de les mans i esdevingues veritablement independentista i no processita. De l’esperit d’aquelles consultes neix Reagrupament i Solidaritat, que fracassen a les eleccions de 2010, amb un 4% de vots. El control de l’ANC per part de Mas  arriba fins al punt de manipular les votacions del Secretariat Nacional de l’ANC per tal que el nou portaveu fos Jordi Sanchez i no la guanyadora en vots de les bases, Liz Castro.

– López Tena s’adona que tot el processisme es una farsa i un  muntatge dominat per les elits arrel de la campanya contra els peatges “No vull pagar“. L’èxit de la campanya (muntada per Solidaritat) es redueix a un parell de dies puntuals on la gent els salta els peatges i prou; els catalans es limiten a la gestualitat efímera, condemnada al fracàs. Ningú demanarà comptes a les ovelles del ramat pel seu postureig estètic, de la mateixa forma que ells no demanen comptes als pastors després de 150 anys fent bullir l’olla sense resultats tangibles. Arrel d’aquella campanya Abertis i La Caixa demanen a tots els mitjans de comunicació nacionalistes que vetin i boicotegin a SI, cosa que fan de forma obedient i submisa, per por a perdre les subvencions i crèdits que necessiten per sobreviure.

– Tenim un Parlament de fireta que no ha fet cap llei destacada en 30 anys. Mas té un Govern sense una oposició visceral (com la que podem veure a Madrid, per exemple), on ha teixit una màfia de repartició de prebendes, càrrecs i espais mediàtics a la resta de partits nacionalistes a canvi de la seva dòcil complicitat, que quasi cap mitjà de comunicació català investiga mai. Els dirigents polítics catalans viuen dins una multirealitat paral·lela i bipolar: la “realpolític” dels lobbies, les màfies i els càrrecs; per l’altre banda una altre de la il·lusió i la fe romàntica en el Procés.  Tan ERC con CUP s’han venut molt barats a aquest joc; Junqueres a canvi d’amor i David Fernàndez d’ego, validant el Procés a canvi d’entrevistes en mitjans afins i càrrecs en entitats independentistes. Mas, com abans Pujol, està obsessionat en crear el Partit Nacionalista Únic (“la casa gran del catalanisme” “el pal de paller“), de la mateixa forma que Escòcia i Quebec només tenen un sol partit nacionalista. Per primer cop, està a punt d’aconseguir-ho.

Junqueres només ha tingut un efímer moment de dignitat en tota la seva carrera política, quan va rebel·lar-se contra el referèndum farsa del 9N, rectificant en menys de 24 hores. La CUP ha estat el partit que més ràpidament ha entrat dins la xarxa clientelar de càrrecs i favors mediàtics del nacionalisme; de fet es l’únic partit en la història del Parlament que ha tingut dos portaveus amb sou màxim, amb tan sols 3 diputats. També varem comentar les sospites generalitzades que va ser CIU qui va facilitar el finançament de la campanya de la CUP el 2012, com han aconseguit alguns càrrecs remunerats dins Omnium, o com Jordi Pujol es va reunir al seu despatx amb David Fernàndez perqué li expliqués de que anava el 15M el 2011 (poc després Fernàndez esdevé diputat).

# AAquim Arrufat

La CUP o l’essència més pura del processisme.

– El Procés és un ase caminant en vers una pastanaga inassequible, que permet perpetuar el mateix statu quo econòmic i polític que domina Catalunya des de fa 150 anys, on les grans oligarquies, empreses i bancs estan encantades. Els següents passos que es donaran (independentment de de Junts x Si té o no majoria absoluta), es fer una nova declaració simbòlica (que serà impugnada per Espanya), una Constitució catalana sense cap valor jurídic, un nou referèndum de mentideta per validar-la i unes noves eleccions que, de nou, perpetuaran Mas al Poder. I així fins l’infinit. Després del 27S no passarà absolutament res de nou o rellevant.

Madrid no té cap mena de por al Procés. Ho veuen com un conflicte de províncies i saben perfectament que es pur postureig, sense cap amenaça real darrere. Els jutges madrilenys han començat una veritable croada contra la corrupció dels polítics, com una resposta per tal de recuperar el poder que van cedir  durant els anys de lluita contra ETA, on havien de fer la vista grossa davant els excessos policials. El poder judicial, però, ni tan sols te interès en destapar escàndols convergents, doncs ho veuen com caça menor i prefereixen anar a per ministres o infantes.

Solidaritat es va constituir com el partit independentista no-processista, però al matí següent de els eleccions de 2010 Joan Laporta ja estava entregat a Convergència. Al diputat de Girona Toni Strubell l’havien de vigilar a cada ple del Parlament perqué no es fugues a CIU i el que queda de SI (bàsicament Uriel Beltran) ha acabat per demanar el vot per Junts x SI. Així doncs López Tena ha abandonat SI i ara mateix es troba orfe de cap partit i no creu que hi hagi cap espai ni esperança per l’independentisme autèntic al marge del Procés.

Unió Democràtica serà la gran sorpresa a les eleccions del 27S, doncs té un gran vot ocult a classes conservadores rurals que voten el PP a les generals i a CIU a les municipals. Això va donar lloc a una polèmica on  Pere també hi va estar d’acord i jo no ho acabava de veure gens clar ja que no conec ningú que hagi pensat mai votar-los, tot i que he de reconèixer que el meu cercle d’amistats es troba a anys llum del target d’Unió.

Fins i tot va tindre ocasió per comentar divertits anècdotes o per caure en la frivolitat misògina, comentant les recents operacions de cirurgia estètica de Carme Forcadell. No dic que estigui d’acord amb tots els seus punts de vista, però realment m’ha fet reflexionar moltíssim i qüestionar-me algunes de les meves premisses, que es del que es tractava. Espero que puguem repetir la xerrada doncs varen quedar moltes coses en el tinter!

15 comentaris

  1. Muy interesante la postura de Alfons López Tena. Parece digno de las novelas de Javier Cercas en las que sus protagonistas (exceptuando en “El impostor”) se distinguen porque en algún momento dicen no y se reivindican como personas libres.

    Respecto al texto de Quim Arrufat, me gustaría saber de dónde sale. Una imagen por sí misma no es una fuente aceptable. Si me permites el autobombo te paso un post que te puede venir bien para citar fuentes digitales e incluso defenderte de los trolls: http://www.jose-fernandez.com.es/notas/citar-y-verificar-una-web-para-trabajos-academicos/

    Por último (en tono constructivo), creo que la alusión a Forcadell está de más.

    PD Llevo unos días buscando la forma de enviarte un mail pero no sé cómo😦 Agradecería que contactes conmigo a través de mi web para que ninguno de los dos tengamos que desvelar el propio.

    Salve


  2. una visió del “procés” propera a la meva visió…només li falta entendre a aquest senyor Contarelo és que la “Transición” va ser una ensarronada dels militars espanyols amb la complicitat de molts partits acomodaticis: el final de Franco havia de implicar la llibertat immediata del nostre país.


  3. Arran les consultes popular per la independència, vaig tenir l’oportunitat de conversar llargament (bé, més aviat escoltar) en López Tena. És tot un personatge: intel·ligent, que li agrada escoltar-se a si mateix… Però crec que sincer i honest. Gran post!


    • No s’ha preguntat mai perquè no exerceix de notari? investigui, investigui i potser que entengui aquesta mania de posar pals a les rodes del proses que te el Sr Tena


  4. Muy interesante ver otros puntos de vista sobre el “proceso” ….pero y el modelito??? A que se debía??? Ja ja


  5. Com una persona que sembla molt ben formada pot dir “Ahir dilluns per la tarda jo i el Pere Jurado…”? El “jo”, el pronom de la primera persona, va sempre al final…


  6. Sobre la explicación de López Tena estoy de acuerdo en las consecuencias, pero no en las causas. En mi modesta opinión, la causa última del problema es que el nacionalismo catalán es un nacionalismo muy de derechas, de mentalidad feudal, en el sentido de que existe una fuerte cultura de sumisión al amo y de aceptación del orden establecido, de “Si mi señor, tu voluntad es mi voluntad”. El ejemplo mas sangrante es el culto a 1714; todos sabemos que esa historia es solo una cortina de humo para ocultar el papel de la derecha durante la guerra civil y el franquismo, pero la gente, lejos de sublevarse ante semejante insulto a la inteligencia, lo ha aceptado entusiasmada… ¿Por qué? Porque esa es la voluntad del amo. De hecho, tengo una historia muy divertida que demuestra hasta que punto a los independentistas les resulta inconcebible la idea de subvertir el orden establecido: Hace años que defiendo que la apuesta correcta para Catalunya sería “Barcelona, capital de España”; pues bien, cuando le planteo esta idea a independentistas no es ya que la rechacen de plano, es que les puedes ver el pánico en los ojos. Curiosamente, entre los españoles la idea tiene buena acogida; la reacción es de sorpresa y algo de escepticismo, pero no verás ninguna señal de desagrado.

    La consecuencia de esta mentalidad de sumisión tiene como consecuencia que las revueltas serán simple descarga de rabia; a fin de cuentas, si tienes asumido e interiorizado que el orden establecido es inamovible y que cualquier rebelión es inútil, ¿Que sentido tiene rebelarse? Pues la satisfacción de joder al amo, el poder decir… “JOJOJO, que se joda ese cabrón”. De ahí que todas las acciones del independentismo sean ruido blanco destinado únicamente a satisfacer el ego.

    Y, lamentablemente, el principal culpable de esta situación es la propia izquierda. Durante décadas el carnet de izquierdista se ha repartido con mucha alegría (Es que prácticamente, la única condición para que una organización política se considerase de izquierdas era que fuera antifranquista), lo que ha permitido que la derecha catalana tradicional haya podido conseguirlo, y eso ha tenido dos consecuencias nefastas: En primer lugar, ha impedido la aparición de un verdadero catalanismo de izquierdas, y en segundo lugar, ha legitimado la sumisión a la oligarquía (Ahora mismo estoy pensando en la promesa de “lealtad” que Ada Colau le hizo a Mas hace unos días).


    • Eh, d’acord. En fi, més que lamentable reflexió d’autoconsum d’un sueu qualsevol.


    • Y además mal expresado ya que la lealtad es a la ideas y la fidelidad a las personas.


  7. Este escrito, creo de Franc, muestra las ideas de una persona que tiene muy interiorizada la idea de “construir” España y se que debe a ella. Esto les ocurre a muchos castellanos, pero muy raramente a un catalan. La história tiene un contenido informativo y en buena parte científico….pero practicamente todo el mundo la pensamos en terminos de …”lo que habria podido ser….de como estaria yo en aquellas circunstancias ….o sea como una pelicula con final incognito”. Los castellanos piensan en acabar de construir y mejorar su España. Los catalanes pensamos como debilitarla al máximo y desembarazarnos…para construir nuestro pais. Es necesario…porque España ha sido siempre la más importante competidora nuestra…en épocas antiguas (y no tan antiguas) con el poder militar y en época actual con el poder financiero y político. La misma idea de hacer España con capital Barcelona muestra lo que digo: lo importante es hacer España, que sea Madrid o Barcelona la capital es lo de menos…Pero para los catalanes sería gravísimo: sin Barcelona no podriamos hacer nuestro pais ! y además se nos llenaria, aún más, nuestro pais de castellanos o sea el final de nuestras esperanzas ! SALUD


  8. […] Perquè alimenta el pervers victimisme processita. Tal com em va assenyalar Alfons Lopez Tena quan vaig xerrar amb ell, el Procés no té cap intenció d’arribar a la independència, simplement viu de recrear-se […]


  9. […] sospito que Alfons López Tena tenia raó quan em va dir que els processistes no tenen cap mena d’intenció en assolir la […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: