Antropologia del Cruising: El perqué del sexe anònim gai en llocs públics

Recentment ha caigut a les meves mans l’exel·lent llibre “En tu árbol o en el mio: Una aproximación etnográfica a la práctica del sexo anónimo entre hombres” (Edicions Bellaterra, 2015), del professor de la Universitat de Girona  Jose Antonio Langarita, amb un pròleg del sempre polèmic Manuel Delgado. Es tracta d’un apassionant i profund estudi científic que tracta de donar resposta al perqué de que molts homes que practiquin sexe de forma silenciosa, secreta i anònima, amb altres homes a qui no coneixen de res, en llocs públics (lavabos, parcs, platges …).

En primer lloc resulta xocant que l’autor confessi i justifiqui que, per tal de poder realitzar una observació participant, ell mateix va formar part d’aquestes pràctiques sexuals, convertint-se així en objecte i subjecte del seu propi estudi. Ho trobo molt encertat i correcte, doncs difícilment hauria pogut comprendre el significat dels símbols, rituals i organització social que rodegen el cruising, de la mateixa forma que els estudiosos dels xamanisme, com Carlos Castaneda, acabaven prenent les mateixes drogues al·lucinògenes dels rituals.

He dir que el punt fluix del llibre es quan desglossa un breu repàs a la història de la homosexualitat i la homofòbia. Aquest es troba excessivament centrat en Foucault, des d’un punt de vista un tant etnocèntric i presentista, situant els orígens de la repressió homòfoba en la moral victoriana del s.XIX, ignorant així les brutals persecucions de la inquisició al s.XIII-XVIII contra els sodomites, presents ja en la tardoantiguitat del s.IV-VIII on s’imposa la moral judeocristiana i la seva ideologia pro-natalista, com una ruptura envers el paganisme. També sobta que, tractant-se d’un antropòleg, no faci un major esment als diferents rols socials i culturals que ha jugat el sexe entre homes en moltíssimes cultures arreu del planeta i que tan ben estudiades estan per alguns autors com el català Alberto Cardín, entre molts altres.

El cruising representa la major transgressió possible a la estructura de l’heteropatriarcat: es tracta de relacions sexuals no monògames, no lligades a cap amor romàntic, en un espai públic en comptes de la privacitat domèstica, sense cap mena de finalitat reproductiva i, per postres, entre dos homes. Fins i tot entre alguns gais es criticat, ja que es veu com una pràctica marginal que denigra al col·lectiu LGBT, un cop el matrimoni igualitari ha fet acceptable per gran part de la societat la homosexualitat com una rèplica a la família nuclear tradicional.

Langarita fa un excel·lent lectura de classe i origen dels participants en el cruising, documentant que des de l’aparició de xarxes socials per lligar i la normalització dels locals d’ambient gai, aquestes pràctiques ja només les duen a terme aquells que no tenen oportunitats econòmiques per accedir a una discoteca o ni tan sols a Internet, així com persones que es veuen forçades a mantenir en el més absolut secretisme la seva sexualitat, ja sigui per la seva religió o entorn social. Es a dir: persones migrades, casats, d’avançada edat o de classe molt baixa; aquells que han quedat exclosos del model adonisiac de joventut, hedonisme, bellesa i classe mitja/alta en que es basa el prototip de gai socialment acceptable.

La part més interessant del llibre, sens dubte, es l’acurada lectura de l’ús de l’espai, la interpretació dels símbols, així com de tota la cerimònia ritual que donen lloc a les diferents pràctiques sexuals entre dos o més homes. El silenci com a garantia d’anonimat i secretisme que protegeix la privacitat dels seus participants, on el llenguatge es substituït per la gestualitat obscena.

També resulta molt encertada la seva interpretació del paper d’alguns participants que en absolut es senten identificats com a gais o homosexuals i rebutgen tot comportament efeminat. Presumptes mascles heterosexuals que, no obstant, acudeixen a aquests espais a follar amb altres homes. Una contradicció paradoxal entre identitat i pràctica, producte possiblement del binarisme maniqueu amb que la nostre societat etiqueta i construeix els rols de gènere i l’orientació sexual. El problema sorgeix quan aquestes persones es creuen immunes al contagi del VIH/SIDA, ja que pensen que follar amb condó es de mariques i ells com a bons mascles no se’n veuran mai afectats. Es per això que des de la comunitat mèdica s’ha creat el concepte “homes que tenen sexe amb homes“, per tal de dirigir les campanyes preventives envers a aquest col·lectiu.

Des del meu punt de vista trobo que l’estudi genera molts més interrogants dels que tanca, obrint un camp d’investigació que es troba lluny de presentar fermes conclusions definitives. La recerca s’ha centrat en espais molt concrets (el parc de Montjuïc, les platges de Gavà i Sitges), que tan sols son una ínfima part del que representa el sexe anònim entre homes dins la nostre societat: quines diferències podríem trobar amb aquells que forniquen en lavabos de centres comercials? O en saunes i “cuartos oscuros”? I en països i cultures  on la homofòbia sigui més dura que a Espanya? Això per no parlar del sexe efímer però no purament anònim, es a dir, les noves xarxes socials i les aplicacions mòbils per lligar o directament del cibersexe. Espero, doncs, que Langarita no es doni per satisfet, tingui ganes d’ampliar aquesta temàtica i puguem gaudir d’una segona part en un futur.