Diari de Campanya (4): El clientelisme polític del PSC a L’Hospitalet

Quan un mateix partit polític governa amb una majoria insultant durant 4 dècades seguides una mateixa institució es genera una dinàmica en la qual resulta molt complicat diferenciar al partit de l’administració, l’Alcaldessa de la candidata socialista i els interessos de l’estructura política amb els de la ciutadania i el bé públic.

Alguns petits exemples il·lustratius, de la meva estricta experiència personal:

Anècdota 1: Amb 14 anys vaig a un club de rol que tenia la seva seu dins un edifici municipal de la regidoria de joventut. Un dia fan una sortida en cap de setmana, pregunto per apuntar-me. Em donen una fulla d’afiliació a les Joventuts Socialistes i em diuen que si signo em regalaran un croissant. Passo olímpicament i els dono motius ideològics. A tothom li sembla incomprensible: regalen un croissant!

Anècdota 2: Amb 22 anys soc el secretari d’una colla de diables de barri. El regidor de districte ens suggereix que anem al seu míting si volem tindre un local l’any vinent. Jo passo, altres membres hi van. Ens donen el local poc després. Membres del meu esplai fan una altre colla de diables; no van a cap míting, trigaran dècades en veure un local.

Anècdota 3: A les eleccions municipals de 2011 es presenta per primer cop a les eleccions Núria Marín. Obre la campanya amb un sopar multitudinari a la Farga on hi acudeixen 3.500 persones. Com s’ho fa? Doncs cada president d’entitat que rep subvencions omple una taula i llestos.

Anècdota 4: En aquelles mateixes eleccions sorgeix un grup d’independents, anomenat “Compromís per L’Hospitalet“, que donen suport al PSC. Tots els seus membres son destacats dirigents d’esplais, fundacions, cases culturals, associacions veïnals, estudiantils, esportives o colles de diables que reben fortes subvencions de l’Ajuntament i alguns també sous força elevats. Després de les eleccions es dissolen i no es torna a saber d’ells mai més.

Quan el PSC ha compartit la seva tasca de govern amb ICV-EUIA el pacte s’ha limitat a un repartiment de regne de taifes: nosaltres podíem fer el que volguéssim a Educació, Medi Ambient o als districtes que governàvem, sempre i quan no fiquéssim el nas a les seves regidories estrella: cultura, esports i joventut, les grans  mamelles de subvencions que permeten mantenir la potent xarxa de clientelisme i vassallatge neo-feudal amb una gran capacitat capil·lar per arribar a tots els racons de la ciutat. I si, hem aconseguit grans coses com l’Agenda 21, un augment exponencial de les beques menjador i uns plans educatius d’entorn que son l’enveja d’Europa. Però aquesta relació de subordinació, afortunadament, ha mort per sempre més.

Aquesta legislatura el PSC, davant l’eclosió de la indignació i tota la cultura de la nova política derivada del 15M, s’ha vist empés a fer un procés participatiu ciutadà. O, millor dit, un simulacre de procés. Es tracta de “LH On”, unes xerrades, on suposats especialistes de les smarts cities i les ciutats del futur han fet un seguit de conferències, on la gent podia fer aportacions, sempre que no fossin gaire crítiques, per tal de millorar un projecte absolutament patrimonialitzat per l’alcaldessa. Tot plegat molt genèric, imprecís, nebulós, inconsistent però que ha permès, de nou, al PSC-Ajuntament controlar i vehicular al teixit associatiu al voltant seu. Un cop més.

El problema d’aquesta addicció fatal del capital públic es que tenim una societat civil adormida i envellida, sense cap capacitat de regenerar-se, ni de realitzar cap crítica al poder, amb centenars de personatges mediocres aferrats a un carreguet pompós. Els mateixos líders veïnals de fa dècades que convoquen una junta per lustre. Ex-regidors socialistes de presidents de la Creu Roja, dirigents del PSC que desfalquen 20.000 euros en una associació de pares, una malversació de 400.000 euros en una associació esportiva de Bellvitge…

No dic que sigui il·legal, dic que no es ètic, ni sa. Hi ha una alternativa a aquesta parasitaria relació de favors a canvi de diners? Doncs si. Seria tan fàcil i senzill com que les subvencions no les decidís un regidor a dit, sinó que s’haguessin d’aprovar de forma consensuada amb uns pressupostos participatius en els Consells de Districte, de Ciutat, de l’Esport, de l’Esplai o de la Joventut. Que ja existeixen, però de moment no tenen una capacitat deliberativa real i molt menys pressupostaria.

Al PSC de l’Hospitalet no se li poden retreure retallades al benestar, ni populisme en el discurs, que ja es molt. La principal critica que jo li faig es que el seu únic objectiu es el poder com a fi en si mateix, la perpetuació en el càrrec sense cap altre horitzó, el manteniment d’un establishment reatroalimentant aquesta viciada relació clientelar entre administració-partit-societat civil. Cap debat ideològic, cap discurs en profunditat, cap projecte de transformació. Res. El buit ideològic més absolut.