h1

NOVEL·LA HISTÒRICA: La difícil dialèctica entre literatura i història.

Febrer 18, 2015

Reading Surrealism

Al ser historiador i arqueòleg molts amics i familiars creuen que estic predestinat a llegir convulsivament novel·la històrica i tiren d’aquest recurs quan em volen fer un regal. Així que, sense jo planejar-ho, he esdevingut un petit expert en aquest gènere literari.

El problema d’aquest estil es que parteix d’una contradicció paradoxal aparentment irresoluble: com introduir una ficció dins un passat històric, sense falsejar la veritat del que va succeir. Els autors tenen la seva creativitat limitada pels paràmetres que marca la ciència i tan sols poden omplir de literatura els buits que les dades ens deixen del passat. Com solucionar aquesta dialèctica entre realitat i fantasia?

A mi, personalment, em molesta molt trobar anacronismes en novel·les històriques. Recordo l’enrabiada que em va agafar quan vaig vaig començar a llegir “Els Refugis de Pedra“, de la saga “El Clan de l’Ós Cavernari” de Jean M. Auel.  Un personatge, ara no recordo si cromanyó o neandertal, creuava Europa cavalcant a cavall a finals del Paleolític Mitjà, quan els èquids no es domestiquen fins a l’Edat del Ferro, uns 20.000 anys més tard. No puc entendre com una obra tan minuciosament documentada va poder cometre una patinada d’aquest calibre. Necessitats del guió? Doncs, sincerament, posats a inventar i falsejar el passat, quasi que prefereixo una obra de fantasia èpica o ciència ficció on, des de la primera pàgina, sabem que tot es mentida.

Altres autors cauen en l’extrem contrari i necessiten demostrar-nos constantment, en cada pàgina i paràgraf, que ells s’han documentat molt bé sobre el període que ens estan narrant. Es el cas d’Ildefonso Falcones i la seva sobrevalorada “Catedral del Mar”. Si, molt bé Sr. Falcones, vostè coneix la Barcelona del s.XIV com la palma de la seva ma, ho sabem, no cal que cada cop que un personatge surti de casa ens descrigui cada rajola d’aquell carrer! Un barroquisme detallsita que no aconsegueix, però, ocultar la poca versemblança d’algunes situacions i personatges. Algú es creu que un pagès pròfug pugui esdevindre un ric mercader en ple feudalsime baixmedieval?

Sobre el problema de no separar amb claredat realitat històrica i ficció literària ens en parla l’excel·lent darrera publicació del gironí Javier Cercas, “El Impostor“, on la trama versa sobre la dificultat que troba l’autor per destriar veritat i mentida en la biografia d’Enric Marcó, qui va falsificar el seu pas per un camp d’extermini. Emprar la fantasia per falsejar la realitat sense cap límit ètic pot acabar portant greus problemes als historiadors i a tota la societat en general. Clar que Marcó no es un personatge literari, sinó una persona real que va arribar a engalipar a tot un país al introduir literatura dins la seva pròpia història.

Un altre handicap d’aquest estil es conèixer d’avançat el final d’una trama, la qual cosa li pot treure molta emoció. Es el que creia que em passaria amb Ken Follet, de qui acabo de devorar les dues primeres entregues de la saga “The Century“, on explica la truculenta evolució política del segle XX. No ha estat així doncs la àgilitat narrativa, plena d’acció bèl·lica i romanços impossibles, m’ha fet accelerar el cor davant successos dels quals ja en sabia el final. El problema de credibilitat que li he trobat es que uns mateixos personatges sempre es trobin just a l’ull de l’huracà, protagonitzant tots els esdeveniments fonamentals, des de l’assalt al Palau d’Hivern a Pearl Harbour.

El gran repte de la novel·la històrica, des del meu punt de vista, es aconseguir donar ànima i sentiment a les fredes xifres i dades que ens ofereix l’assaig, sense faltar en cap cas al rigor empíric i científic que requereix l’estudi del passat. Es possible conjugar alta literatura i història, sense avorrir ni cometre la menor errada?. Doncs si! Ho ha aconseguit Almudena Grandes i la seva magistral saga “Episodios de una Guerra Interminable”, sobre aquells espanyols que varen seguir combatent el franquisme un cop acabada la Guerra Civil, de la qual no en puc ser més fan i n’espero cada nova entrega com una adolescent histèrica. Sincerament, em sembla la culminació absoluta del gènere. He plorat d’emoció amb cada mort i he aplaudit a rabiar la seva capacitat per documentar fets desconegudíssims i deliberadament ocultats per la història més oficial.

8 comentaris

  1. Ja som dos adolescents histèriques. Encara hi ha més sobre Manolita a http://www.almudenagrandes.com/ (i no sóc l’agent).


    • Com a bon talifan, ho coneixia, merci! El que espero amb delit es la quarta entrega de la saga!


  2. Si has llegit HHhH, què n’opines?

    http://es.wikipedia.org/wiki/HHhH

    Salut


    • Doncs no em sonava. Està bé? Al llegir l’article acabo de recordar que tinc pendent “Las Benevolas” aix!


      • Está bé pero 3/4 del llibre són molt lentes, deixa tota l’acció cap al final.

        Més que res ho deia perquè l’autor va intercal·lant él que és la novel·la amb el procés de creació i en algún moment fa alguna reflexió similar a la de l’entrada.

        No es un imprescindible ni et canviarà la vida, però es deixà llegir força bé🙂


  3. Hola arqueólogo:

    Felicidades por el post. Una de las obras de novela histórica o antihistórica de las que últimamente se ha hablado mucho es “Victus”, que a pesar de ser uno de los libros más comprados en Sant Jordi recibió una subvención de 10000euros del ayuntamiento de Barcelona para su traducción al catalán.
    Te recomiendo una entrada del blog novelaantihistórica muy interesante https://lanovelaantihistorica.wordpress.com/2013/12/20/victus-de-albert-sanchez-pinol-una-instructiva-exageracion/.
    A mí no me gustó mucho. Bueno, tan sólo la parte en la que el protagonista estudia en Francia como asaltar fortalezas; luego se convierte en un tosco alegato independentista. Pero es mi opinión.
    Un saludo y sigue así.


    • He leido tres libros de Sanchez Piñol (este no) y he acabado odiándolo, por motivos que nada tienen que ver com el nacionalsimo. Todas sus obras (igual no es el caso de Victus) repiten el mismo esuqma hasta la saciedad, siempre acaban apareciendo extraterrestres por todas partes… incluso en la guerra civil!!



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: