Algunes Reflexions respecte “Ciutat Morta”

Aquest passat dissabte al vespre vaig poder gaudir d’un bon cinefòrum al menjador de casa meva, al voltant del esfereïdor documental “Ciutat Morta”, junt amb el meu xicot i les meves amigues @illadeceba i @pilar_salma. Posteriorment també vaig poder canviar algunes impressions amb Niño del Exorcista i a continuació publico les meves reflexions de tot plegat.

Aquell 4 de Febrer de 2006 jo em trobava molt a prop del lloc on es va produir l’enfrontament entre la Guàrdia Urbana i els participants a una festa, que va originar el muntatge policial del cas “4F”. Concretament estava excavant al Forat de la Vergonya les restes arqueològiques d’una necròpolis tardoantiga i d’un palau gòtic on s’hi elaboraven productes cosmètics; troballes que van acabar esdevenint la meva primera publicació científica. Una excavació impulsada per les obres de reforma urbanística a l’entorn del mercat de Santa Caterina i de la que no en queda rastre algún.

Acabat de sortir de l’idíl·lic món universitari, vaig al·lucinar amb les condicions laborals i l’entorn social en el qual es duia a terme l’excavació. Cada matí havíem de recollir xeringues de ionkis, caixes registradores del darrer establiment de disseny que algú havia assaltat per la nit, així com centenars de bosses i carteres de turistes badocs. Els veïns ens odiaven. Molt. Fins a l’extrem de llençar-nos llaunes de refresc (plenes), croquetes podrides i bosses de merda des de les finestres mentre estàvem treballant. Ens insultaven a crits al passar, aquell “Franco resucita! La arqueologia no se necesita!” mai se m’oblidarà.

Estaven furiosos i amb raó. Aquell 2006 s’estava duent a terme una operació urbanística i especulativa brutal al barri del Born. L’Ajuntament s’havia proposat convertir aquell tenebrós antre de brutícia, droga i delinqüència en un aparador chic, per tal que els turistes poguessin tenir lofts i comprar a botigues caríssimes tot passejant entre el Born, Santa Maria del Mar i el mercat de Santa Caterina, acabat d’inaugurar. Si bé la intenció no era del tot dolenta, hi havia un petit problema: els hi sobraven aquells veïns iaios, desdentats i morts de gana, que no feien gens de patxoca dins aquella Barcelona de postal.

Es aquí on entre en joc l’edifici okupat (propietat municipal, per cert) on s’estava fent la festa que origina “Ciutat Morta”. No es tractava d’una Casa Okupa habitual, amb tallers, moviments socials i assemblees, en absolut. Era un lloc raríssim on es feien raves techno a les 6h del matí de dissabte fins al matí de dilluns, sense cap mena d’ideologia al darrere, més enllà de l’hedonisme i el lucre personal d’algun traficant. Allí es congregaven centenars dels raveros més xungos, s’hi feien les festes més salvatges i corrien les drogues més dures que us pugueu imaginar, sense respectar cap mena de descans dels veïns. Un amic meu, que hi sovintejava, m’explica històries de baralles amb xibeques, com un paio li clavar una katana a un altre, nanos drogats que queien per la finestra, entre altres històries per no dormir.

A l’Ajuntament ja li anava perfecte que això passés: els veïns es fastiguejaven del barri i volien marxar. No van moure ni un dit per solucionar-ho, tan sols quan la cosa se’ls anava molt de els mans enviaven la Gurdia Urbana per aplacar les feres i llestos. I quan un d’ells va quedar paralític al caure un test, van agafar a quatre immigrants que passaven per allí de cap de turc, a qui torturar salvatgement; no es van atrevir amb cap jove català, universitari de casa bona, que pogués muntar escàndol, tot i que aquests eren majoria a les raves.

Us preguntareu: ¿com un cas tan greu ha trigat tans anys en saltar als mitjans?. Molt senzill: ens trobem davant la típica fal·làcia de la retrospectiva. Al 2006, en ple auge de la bombolla immobiliària, tothom estava encantat amb l’especulació, les hipoteques i la propietat privada. Els okupes eren el col·lectiu més odiat per la ciutadania a totes les enquestes. I en aquell barri, cansats de tanta rave destructiva, imagino que el rebuig seria encara més extrem. La premsa carregava a diari contra la passivitat policial, la brutícia, la prostitució de la Rambla o la delinqüència, demanant sempre més ma dura, autoritat i disciplina. Ningú parlava de corrupció, l’atur era un mite i no coneixíem encara el significat de “dació en pagament”.

Un exemple d’aquest populisme punitiu: l’escurçó sionista Pilar Rahola el 2008 va sortir en defensa dels sàdics policies del cas 4F, demanant que les mares dels joves torturats tornessin al seu país, en una repugnant columna a La Vanguardia. Ahir, en canvi, es mostrava horroritzada davant el documental i prometia a Twitter escriure al respecte, oblidant les seves pròpies paraules.

ICV podria haver fet més? Sens dubte. No va estar a l’alçada, certament. Ara bé, es la única força política en tota la història de Catalunya que ha intentat (sense gaire èxit, es cert) posar ordre a les violacions sistemàtiques dels drets humans dins els cossos policials. Prohibició del kurbotan, 100 càmeres a cada comissaria, codi ètic policial… I mentrestant, tots els mitjans de comunicació catalans i la resta de partits amb representació en aquell moment, inclosos  els socis de PSC i ERC, es llençaven a la jugular de Saura, creant una psicosi paranoica d’inseguretat quasi apocalíptica, cada cop que movia un dit contra la corrupció dels cossos de seguretat .

I els moviments socials podrien haver fet més? Estem en un moment pre-15M i pre-PAH. Tan sols existeix “V de Vivienda” reivindicant pisos de protecció oficial més assequibles. El Moviment Okupa (al que conec MOLT bé) pres del seu sectarisme excloent (que, per desgràcia, part de la CUP ha heretat), considerava a tots els partits, associacions i mitjans el seu enemic i es negava a col·laborar amb ningú que no compartís fil per randa la seva estètica, pentinat i vestuari antisistema, així com el seu dogmatisme purista. Havien renunciat a canviar la realitat per muntar-se’n una de paral·lela per ells sols. Per tant, el ressò d’aquest cas va quedar reclòs a l’hermètic i tancadíssim cercle de subscriptors de La Directa, fins aquest dissabte.

Com a bon regust de boca em quedo amb saber que “Ciutat Morta” va ser el programa més vist de la història del Canal 33. Espero que tot plegat serveixi per que l’esquerra abordi d’una vegada el debat de com gestionar la seguretat, sense caure en cap dels dos populismes extrems pro i anti punitiu. Si Ada Colau arriba a alcaldessa es trobarà exactament amb el mateix problema que Saura al 2006 i més val que es vagi calçant. Finalment recomanar-vos l’excel·lent blog de Patricia Heras, on recollia la seva preciosa poesia i les cartes que enviava des de la presó.