Contra l’Adanisme

Ara mateix tindre una llarga història es un llast polític. El passat es un pes mort en un moment on la població demana a crits que li expliquin mentides que semblin noves. Però com a historiador no puc fer més que esglaiar-me davant la possibilitat d’estar condemnats a cometre un cop rere l’altre els mateixos errors en un bucle infinit, com si del mite de Sissif es tractés, pel simple caprici absurd de negar-nos a aprendre dels encerts i equivocacions dels qui ens varen precedir.

Quina insolència més atrevida tenen algunes serps viperines, que creuen haver descobert la roda i gosen assenyalar als partits acusant-los de no haver fet mai res, ignorant que el seu interlocutor va ser torturat i apallissat per la policia franquista, mentre organitzava la resistència local al feixisme. Quina manca de respecte per uns gegants que duen a les seves espatlles dècades de dignitat i lluita, quan ells ni tan sols havien estat engendrats. Qui no ha rentat mai cap plat es pot permetre el luxe de presumir de no haver-ne trencat cap.

Una immaculada virginitat que resulta temptadora, com la poma d’Eva, però que en cap cas es garantia de no ser més que un vernís pels vicis més foscos i antics. Resulta cínicament encisador veure com els apòstols i profetes de la novetat cometen en dos dies els mateixos errors matussers que alguns ja havien superat fa dècades, com reciclen idees centenàries per vendre-les com invents revolucionaris o com defensen aferrissadament les ocurrències més ràncies i cavernícoles, pel simple fet de ser diferents de les actuals.

Deia Gramsci que els monstres sorgeixen en en aquells clarobscurs propis de quan el mon vell no acaba de morir ni el nou de nàixer. Tampoc seré jo qui defensi esdevindre una estàtua de sal condemnada a mirar sempre enrere i reconec la necessària frescor de molts d’aquests nous elements, però també ser distingir venedors de Paradisos Terrenals que no son més que fum de coloraines envasat al buit.

Es possible l’entesa entre la dignitat de la història i l’emergència del futur? Sens dubte si, sempre i quan es doni en el marc d’un reconeixement mutu que ha de passar forçosament per l’agraïment sincer dels qui porten més temps lluitant i no per un foc nou, que no sigui més que il·lusions d’encenalls.