h1

Quant hauria de cobrar un Polític?

Desembre 1, 2014

##aaasous

Perquè aquest debat ara?

Mai abans aquest tema havia tingut la menor importància dins el debat públic, fins ara. Però davant les retallades draconianes que apliquen, o han aplicat, PP, PSOE i CIU, la opinió majoritària creu que el primer a rebaixar son els seus privilegis no els de la resta.

A això hi hem de sumar l’auge del populsime antipolític, una ideologia sorgida a les fundacions d’extrema dreta del Partit Republicà als anys 80’s, i que pregona acabar amb les ideologies i la lluita de classes i substituir-les per un individualisme absolut. La manca de consciència de classe i el declivi del socialisme científic ha impedit fer una lectura correcte de l’origen de les desigualtats socials, situant el problema en la democràcia i no en la relació capital-treball.

Que representa el sou d’un polític dins dels Pressupostos Públics?

Mariano Rajoy,  78.185 e/any, 0,00002% de 382.000.000.000 euros de tot el pressupost estatal de 2013.

– Artur Mas 144.030 e/any, 0,00038% dels 37.024.000.000 pressupost de la Generalitat per 2012.

– Xavier Trias 143.000 e/any, 0,006% dels 2.328.000.000 del pressupost de l’Ajuntament de Barcelona per 2013.

Es a dir, es tracta d’un tema ètic sense cap mena de repercussió pressupostaria mínimament rellevant. La xocolata del lloro, una minúcia ínfima sense la menor importància objectiva a nivell macroeconòmic. Podríem eliminar el 100% del sou de tots els polítics i l’austeritat o la crisi del deute seguirien exactament igual, ja que no tenen res de res a veure amb aquest debat.

Realment beneficia en res al contribuent que un polític s’abaixi el sou?

Cap diputat pot decidir de forma individual baixar-se el sou, ja que aquest va marcat per llei segons el seu carreg. El que fan es decidir quina part de la quantitat que reben va a parar directament a la seva butxaca i quina donen al partit o a altres causes, com porten fent totes les formacions des de fa dècades. Per exemple:

– David Fernandez (CUP) cobra cada més una nòmina de 5.802,68 euros, però ell ha decidit lliurement donar 4.402 euros al seu partit (el 76,1%) i quedar-se tan sols 1.400.

– Pablo Iglesias (Podemos) ingressa cada més 8.020 euros (sense comptar els 4.300 euros en despeses d’oficina), dels quals es queda 1.930 euros i en dóna 6.090 (el 75,9%) a diverses causes, com per exemple a finançar la seva pròpia empresa audiovisual, La Tuerka.

Al contribuent li es igual que els diners vagin al diputat, al partit, a una ONG o que se’l gastin en droga i putes. La qüestió es que li costa exactament el mateix mantindre un diputat de CUP, PP, Podemos o CIU. Però això no impedeix la temptació populista de fer postureig amb el tema, presumint de qui cobra menys. A Guanyem L’Hospitalet una persona va arribar a proposar un mètode per fer primaries basat en una subhasta personal, on cada candidat deia quant volia cobrar i la llista s’ordenava de menys a més. El neoliberalisme salvatge en estat pur. Us imagineu per un moment que això ho fes un empresari amb el sou dels obrers?

Quin salari ha de cobrar un gestor públic?

En els albors de la democràcia contemporània, els polítics no cobraven i per això tan sols s’hi podien dedicar els burgesos i nobles que podien viure de rentes; la política remunerada es una victòria de la classe obrera. Un polític es un gestor d’una empresa pública amb un alt grau de responsabilitat. Per fer-nos una idea comparem amb altres sous amb responsabilitat dins l’administració:

– Director d’institut molt gran: 3.371 e./mes
– Inspector del cos de bombers: 3.450 e./mes
– Director gerent d’un hospital públic tipu A: 4.737 e/mes
– Comissari Tipu C Mossos d’Esquadra: 5.562 e/mes
– Catedràtic de departament universitari amb antiguitat: 5.714 e/mes

I quan es cobra dirigint una empresa privada? Segons les estadístiques publicades per la web de feina Laboris, avui dia a Espanya, les mitjanes son les següents:

– Director d’una empresa petita (<30M de facturació): 5.583 e/mes
– Director d’una empresa mitjana (>30M i <500M ): 9.000 e/mes
– Director d’una empresa gran (>500M): 14.250 e/mes

Doncs bé, després de moltes assemblees i reunions, l’espai de confluència municipal Guanyem, va proposar que l’Alcalde d’una ciutat com Barcelona, on hi viuen 1.621.000 persones i gestiona un pressupost de més de 2.000.000.000 euros, ha de cobrar una xifra tan extremadament austera i moderada de 2.200 e/mes, 130 euros menys del que cobra un professor de secundària sense antiguitat. La CUP de Barcelona, que proposava la insultant i demagògica xifra de 1.400 e/mes, va trencar les negociacions i un dels seus hooligans més exaltats va dir això a les xarxes socials:

cupevegenciaQualsevol gestor públic o privat amb una responsabilitat mínimament destacada en direcció d’empreses que vulgui saltar a la política, es veu forçat a renunciar a la seva carrera professional i a gran part del seu sou. Ens trobem davant d’una meritocràcia inversa que desincentiva i fagocita l’experiència. Això es bo pels ciutadans? Per altre banda, uns sous tan baixos en persones que gestionen pressupostos tan elevats, afavoreix l’aparició de corrupteles i comportaments delictius. Entenc, però, que en una situació tan extrema i excepcional com l’actual es necessari un ajust dur en les retribucions polítiques però sense caure mai en la burda apologia de la precarietat salarial, com han fet alguns.

El finançament dels partits: el veritable debat de fons

En realitat aquest debat es tan sols la punteta del iceberg d’un tema molt més complexe i espinós que absolutament ningú s’atreveix a tocar: com es financen els partits polítics. Com ja hem vist, fins i tot els partits més radicals i alternatius necessiten desesperadament el finançament que reben indirectament a través dels seus càrrecs públics per poder pagar campanyes i locals. De fet, la immensa majoria d’escàndols de corrupció recents tenen el seu origen en el finançament dels partits, com el cas de les dietes a la Federació de Municipis o la Trama Gürtel. Partint de l’evidència que es impossible tenir un sistema democràtic sense partits i que deixar-los en mans del finançament privat, degeneraria en un sistema de lobbismes (com als EUA), serem capaços d’augmentar dràsticament les aportacions públiques als partits, per tal de separar-ho clarament dels sous i dietes personals?

22 comentaris

  1. Fot gràcia, el tema. És com el debat sobre el cost de la casa reial: sobre el paper tenim la més barata d’europa. Però resulta que et fiques a sumar “complements indirectes” i tenim la més cara.

    Aquí passa igual. El sou dels polítics és normalot (alt si el comparem amb el salari mig) ara… fica’t sumar complements i fes-te un fart de riure: des de dietes i desplaçaments fins a l’internet de casa.
    A tu et paguen el desplaçament fins a la feina? Et paguen les despeses de casa? El mòbil?

    Els dos debats són rellevants: finançament de partits i sous polítics, però en cap cas són el mateix. I per debatre això BÉ cal transparència màxima, i això passa per poder accedir públicament a absolutament totes les despeses amb càrrec a diners públics generat per qualsevol polític.


    • A mi la Monarquia em desagrada per la seva forma anacrònica i antidemocràtica d’accedir al poder. I em seguiria desagradant si en comptes de cobrar paguessin per fer la seva feina


      • La monarquia era l’exemple. No et quedis amb això. La part important és que un càrrec públic (polític) té una sèrie de complements que no es contemplen com part del sou que a vegades arriben a superar-lo.
        I si al final a mi em paguen el desplaçament fins a la feina, el menjar, el mòbil i fins l’internet de casa (això és real)… ja em cobreixen part de les meves necessitats, amb lo que la comparativa del sou amb el currante normal no és aplicable.
        I AIXÒ si que te a veure amb la lluita de classes.


        • Es que en cap cas s’ha de comprar al d’un treballador, sinó al d’un gestor d’una gran empresa (aquest es l’órigen del error). A quantes empreses públiques i privades no passa exactament el mateix?

          Obrim un debat global sobre privilegis i beneficis de treballadors/directius i les diferències entre els salaris màxims i mínims dins una empresa (a la privada pot arribar a un ratio de 800, jo proposo limitar-ho a 3-3,5). Però en tota la societat eh, no només aquí


          • gmf… si i no.

            Si pq entenc que les responsabilitats del càrrec són equiparables.

            No pq en l’empresa privada un fa el que vol amb els seus diners, o el que la junta el deixa. Si gestiona malament els diners, o si ofereix un mal servei/producte, li tocarà tancar i anar-se’n cap a casa farcit de deutes.
            El polític no té cap d’aquestes restriccions: ho pot fer amb el cul (o directament no fer res), dilapidar els diners públics i fer-se les lleis de gestió de diners a mida i les conseqüències són ZERO.


  2. Per cert, dos comentaris:
    1. Estaria bé que citessis les fonts de les dades a final de l’article.
    2. Les dades que dones, són de sous nets o bruts?

    Merci!


    • Tens raó. Jo habitualment mai poso bibliografia i fonts als posts ja que mai mai ningú s’ho mira (al contrari que als artícles científics, on es fonamental).

      La font dels salaris en empreses privades si que l’he especificat (el portal de feina Laboris) el de les empreses públiques son les taules salarials que hi ha a la web de la Generalitat. I entenc que en ambdos casos son bruts.


      • Merci!
        Tot i així, em referia a ficar els enllaços (per comoditat nostra, s’entén :P)


        • Em vaig tirar una tarda per trobar-ho, siusplau no m’ho facis repetir!


          • no home, faltaria més! confio del tot amb que són correctes!


  3. Em guardo aquest post als preferits, per enllaçar-lo quan faci falta, que en farà.


  4. Personalmente creo que el tema de los salarios de los representantes públicos como diputados, regidores… se enfoca mal generalmente ya que se cae en el binomio función-cargo/salario propio del capitalismo y no en las necesidades del individuo. Por ejemplo, no necesita lo mismo una persona joven que una persona de la que “dependan” niños o tenga necesidades especiales por dispacapacidad o enfermedad.

    También pienso que las retribuciones en estos casos son necesarias cuando la responsabilidad exija dedicación exclusiva y deben permitir el desarrollo digno del representante pero también impedir el enriquecimiento y la “profesionalización” de éste.

    Creo que las retribuciones deberían estar en consonancia con lo que la persona ingresara en su trabajo anterior con un mínimo y un máximo que estén en relación con las tablas salariales de la institución (ministerio, ayuntamiento…).

    Asimismo, creo que también es importante limitar los mandatos y facilitar a las personas que ejerzan estos cargos la reincorporación a su puesto de trabajo anterior una vez acabada su función con el fin de que no se vea empujada a “profesionalizarse” porque -por ejemplo- ¿qué posibilidades tiene de encontrar un trabajo “normal” un representante político que se haya significado públicamente en contra del sistema?


  5. Quan em van nomenar cap de llista, fa ben poc, la primera pregunta que algú em va fer va ser: “i tu què, si ets alcaldessa també cobraràs el sou de l’actual alcalde?”. Reconec que l’última cosa en què havia pensat era en el sou, de fet, vaig haver de mirar quant cobrava, perquè ni en recordava la xifra. Entenc que un alcalde ha de cobrar en consonància al volum que gestiona, perquè, entre altres coses, s’hi juga el físic i el patrimoni. Cada dia em fastigueja més l’antipolítica, perquè hem passat d’aconseguir un estat de dret on tothom és innocent fins que es demostra el contrari, a una espècie de demodura on tothom, sobretot si ets polític, és culpable fins i tot si es demostra el contrari. I tens tota la raó, el mal és l’obscur finançament dels partits. Qualsevol pot muntar la seva pròpia plataforma, aconseguir 600 vots (en el meu municipi), entrar de regidor, no cal que sigui a govern, i entre una cosa i una altra rebre entre 800 i 1.200 euros al mes. Només per anar al ple un cop al mes i a un parell de reunions. I, al damunt, t’engalten que ells “no cobren” perquè tu tens mitja dedicació (que normalment vol dir 12 hores de 24) i cobres 1.200 euros. I una altra qüestió, quan he parlat amb gent amb formació, amb una gran capacitat per la gestió pública per convèncer-los que es dediquin a la política, en el partit que creguin, el primer que fan és riure’s de tu a la cara. Per què? Doncs perquè arreu cobren més que no pas en un ajuntament de 3a, i són respectats i no insultats.

    Però bé, ara toca fer populisme, sembla. Em sento profundament anacrònica.

    Encara que últimament no et dic gran cosa, et vaig llegint. Salut.


  6. Estic pràcticament d’acord amb quasi bé tot el que s’exposa en aquesta entrada, llevat de la referència a la FMC que l’autor la lliga al finançament dels partits cosa que no és certa. Eren pures retribucions, si desprès els retribuïts les donaven a les seves formacions polítiques era una altra cosa. Sobre el tema vaig fer aquest escrit: http://magrinyar.blogspot.com.es/2014/07/de-sobre-sous-i-retribucions.html
    Gràcies per la defensa del sentit comú, que sembla ens els temps que corren poc comú.


    • Efectivament ho deia per que en el cas d’alguns partits (com ICV) servien per finançar el partit exclusivament


  7. Normalmente te sigo, pero me abstengo de intervenir en tu blog porqué estoy casi siempre en desacuerdo con tus argumentos e ideas y no quiero molestarte polemizando siempre contigo. Pero esta vez, haré una excepción si me lo permites.
    En mi opinión, los partidos deben volver a la sociedad. Me explicaré: antes de la guerra civil a los partidos políticos los financiaban sus afiliados, después de la II WW, en Europa la burguesía recogió una innovación del fascismo: la financiación pública de los partidos políticos. Los partidos son, como descubrió el fascista Robert Michels, oligárquicos por naturaleza. Financiarlos de manera pública supone crear un monstruo independiente de la sociedad. Un ejército de funcionarios leales al jefe del partido independientes de la sociedad y de su militancia.
    Lo sé, rompo tu sueño de llegar a ser funcionario sin opositar. Pero mantén tus nervios a ralla.
    En vez de tener un partido único estatal con la reforma del régimen franquista pasamos a tener una multitud de partidos estatales. El problema es que al pertenecer al Estado los partidos dejan de representar a la sociedad, se convierten en independientes de la misma. Eso explica el vergonzoso apoyo de Herrera a Artur Mas mientras el gobierno de CiU destruye el Estado del Bienestar. O el apoyo de Rajoy a Mas para evitar que este sea encarcelado por sedicioso. Los partidos (Y los sindicatos) ya no representan a su militancia, sino a quien les paga (El Estado) y su interés es la estabilidad del mismo.
    Las preguntas son…
    ¿Quien debe financiar a los partidos políticos? Sus militantes.
    ¿Quien debe financiar a los parlamentarios? En mi opinión, deberían financiarlos los distritos.
    ¿Quien debe financiar a los concejales? Debería ser el municipio.
    No me queda claro quien debería financiar al gobierno.
    Pero en todo caso, tendría que haber un límite por arriba y por abajo. Y de ninguna manera deberían de poder fijarse, como actualmente pasa, los sueldos ellos mismos.


    • Sigo pensando que poner a los partidos en manos del mercado libre es neoliberalismo puro y beneficia alos partidos de derechas que tienen lobbies para financiarse. No es devolver los partidos a la sociedad es lanzarlos al capitalismo salvaje y venderlos al mejor postor. Ya sabemos por EUA como funciona este sistema y no me interesa en absoluto, grácias.
      Y no tiene nada de nada que ver ICV y el debate nacional con este tema. Es absurdo y ridículo.


  8. Un último apunte, es curioso pero mientras Rosa Luxemburgo se horrorizaba por el apoyo del oligarquizado SPD a la burguesía alemana. A Lenin en cambio le parecía fantástico que los partidos tendiesen, libres de frenos, a oligarquizarse. Es curioso ¿No? Dos maneras de ver un mismo fenómeno tan distintas.


    • La história ha demostrado quien de los dos llegó al poder e hizo una revolución y quien acabó en una cuneta


  9. Bona recerca, lamentable anàlisi, per variar …


    • Com diria el mític grup de punk Kaka de Lux “Pero que público más tonto tengo”. Donar una resposta argumentada que vagi més enllà del pueril ad hominem de pati de parvulari es demanar massa oi?
      Em pregunto quin sentit té entrar al blog de tan nivell i deixar un comentari intelectualment tan lamentable i que no convida a cap debat, més enllà d’una guerra d’escopinades. Sou com els gossos i necessiteu fer una pixarrada per marcar territori i sentir-vos realitzats?
      Si no sabeu escriure, no ho feu, ningú us obliga



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: