Psicologia Positiva i Pensament Màgic en Política
Setembre 15, 2014
Des de que al mes de Novembre de 2008 Barak Obama guanyés les eleccions a la Casa Blanca amb el lema “Yes We Can“, totes les campanyes electorals arreu del planeta ,així com la de molts moviments socials, s’han vist absolutament contaminades per una càndida positivitat provinent d’una magufa i irracional “Psicologia Positiva”.
Aquesta corrent psicològica, desenvolupada als anys 90’s per Martin Seligman, es basa en textos sobre la felicitat d’Aristòtil o Abraham Maslow, segons els quals l’optimisme de la voluntat es suficient per transformar la realitat. Ells creuen que un estat mental imbuït de bon rotllo es suficient per combatre terribles malalties com el càncer, per fer-se ric, trobar parella, feina o qualsevol cosa que ens proposem si ho desitgem molt fort, independentment de que es donin les condicions materials per tal de dur-ho a terme. Des d’aleshores s’ha desenvolupat una veritable indústria de la felicitat amb llibres d’auto-ajuda, coaching, teràpies, xerrades …
En política el seu impacte ha estat brutal: des del “Si se puede” de la PAH, al “Podemos” de Pablo Iglesias, passant per tot l’independentisme català que ha convertit el SI-SI en un fetitxe, segons el qual si ho desitgem molt fort Catalunya esdevindrà sobtadament un estat lliure amb superàvit i sense atur. De fet, ni els partidaris del NO a la independència es van atrevir a empar la negativitat en campanya i ho van substituir per un positiu “Mejor Unidos” (Ciutadans). Fins i tot partits neofeixistes, que basen totes les seves propostes en l’odi als estrangers, van emprar un jovial i alegre “Primer els de Casa” (PxC). Els moviments socials feministes han disfressat el seu desacord a la reforma de l’avortament de “Dret al propi cos“, els activistes anti-transvassament del Ebre ens diuen ara que “Lo riu es vida” i SOS Racisme que “Tots som de casa” per rebutjar la xenofòbia.
La negativitat ha quedat absolutament proscrita en el llenguatge polític. Avui una massiva mobilització entorn a un lema com “NO a la Guerra“, que va aplegar multitudinaries manifestacions als carrers de les nostres ciutats entre 2002 i 2003, seria impensable i de ben segur s’hauria substituït per un naïf “Si a la Pau“. Molta gent creu també, que les marxes socials i sindicals no han tingut l’èxit esperat per culpa de centrar-se en rebuig a les retallades dels serveis públics, en comptes de vendre un idílic projecte un projecte utòpic i fantasiós, embolcallat de felicitat i optimisme.
Aquesta psicologia positiva no es més que una versió moderna del pensament màgic, que alguns antropòlegs creuen que es la forma més primitiva de religió. Per exemple, els amerindis Cherokee, Potawatomi o Zuni s’embolcallaven amb plomes i feien una estupenda “Dansa de la Pluja” creient que amb aquell ritual podrien doblegar la meteorologia i provocar precipitacions. Perquè no fer una manifestació sota el lema “Volem Volar” demanant la fi de la Llei de la Gravetat de Newton? Qui s’ha pensat que es la física per aturar l’optimisme de la voluntat?
Smile or Die
Aquesta psicologia tan irracional ha rebut dures crítiques, com la de la biòloga Barbara Ehrenreich al llibre “Sonrie o Muere; La trampa del pensamiento positivo“. Segons l’autora, quan va sofrir un càncer de mama en moltes webs de psicologia positiva afirmaven que la curació es basava en el seu estat d’ànim feliç i que, si no es curava, era per culpa de no haver-ho desitjat amb prou força. Ehrenreich adverteix també de les terribles consequències de reprimir sentiments com la ira o la por, forçant a mostrar una falsa alegria en tot moment.
En el fons aquesta burda irracionalitat en comptes d’aconseguir un empoderament de les persones marginades que més sofreixen (com en principi es la seva finalitat) està creant una culpabilització individualista i pot acabar creant una frustració més gran de la que tracta de combatre. Estas a l’atur i desnonat? El problema no es l’especulació del capitalisme, sinó que no ets prou feliç i no anheles amb un somriure una feina i una casa. Es tracta, doncs, d’una relectura del darwinisme social més ultra-capitalista: els rics ho son perquè s’esforcen més i els pobres no tenen força de voluntat. Jo us puc ben assegurar que mai he vist tanta alegria com quan vaig estar de cooperant internacional a les faveles de Brasil, infants ballant tot el dia capoeira i samba mentre esnifaven cola, entre cases de cartrons, sense saber si podrien tornar a menjar o la policia els mataria d’un tret. I com es que Palestina no es independent? Els activistes de Hamas no tenen prou motivació, força de voluntat o autoestima? Haurien de fer una V i una cadena humana cada cop que Israel els bombardegi?
Si renunciem a entendre científicament els mecanismes socio-econòmics segons els quals es produeixen les desigualtats, substituint-ho per infantils pensaments il·lusoris i supersticions, mai podrem aconseguir canvis reals, creient que tot el que hem de fer es somriure.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
de reductio ad absurdum a reductio ad absurdum i la solto pq em toca.
Arrel del problema: confondre condicions necessàries amb condicions suficients.
Estar content o ser optimista o tenir una bona actitud amb la vida, no és una condició necessària per solucionar els teus problemes. Ho demostra la quantitat immensa de gent amargada a qui se li solucionen els problemes.
Jo crec que és una condició molt útil o una condició recomanable, res més.
No ens hem entès, potser. No parlo de què a algú se li solucionin de manera absoluta els problemes, sinó de què contribueixi de manera relativa a solucionar-los.
Comparteixo la indignació, però no ho has explicat tot!
Moltes d’aquestes corrents (ideològiques?) de pensament també aporten quelcom de positiu i desitjable a la pràctica transformadora.
En primer lloc, plantegen que el subjecte que et solucionarà els teus problemes és un mateix. No ve de fora, no és cap partit, cap empresa, cap amistat. En una societat amb molt poca pràctica revolucionària, tots experts en exigir des de casa, fills de l’abundància, dels programes i targetes regal, seria beneficiós per a tots que ens comencéssim a sentir responsables i no víctimes. I responsables no vol dir culpables. Cap càrrega moralista.
Per altra banda, per als qui ho desconeixen, veig interessant diferenciar entre qui fa reduccionisme d’una màxima i qui es forma en una pràctica terapèutica que funciona i cura. No té cap sentit dir que una cosa canviarà per desitjar-ho molt, però sí que en té posar-te al centre de la malaltia i no fora del teu propi cos com proposa la ciència biomèdica actual (probablement dirigida per la Farmàfia internacional).
Diria que toca diferenciar qui ven fum, de qui planteja un canvi en l’angle de visió de fora cap a dins i discutir aquest canvi en si mateix. Jo que he tingut experiències i relació amb aquest món del vitalisme, la programació neurolingüística, teràpies alternatives, penso que fas una cosa un tant perversa. És com parlar del socialisme posant d’exemple el PSC o d’espanyolisme parlant de Falange.
bastante bueno el post arqueòleg. Un sólo apunte: creo que el discurso positivo de Podemos en esta situación precaria es más que necesario en vez de pura frivolidad. Los ciudadanos necesitan agarrarse a algo en vez de que todo sea críticas. A veces a la izquierda se le acusa recurrentemente de tener un buen diagnóstico de la realidad pero de no proponer alternativas viables. Podemos nace con la voluntad de gobernar y creo que para las siguientes no, pero las próximas seguro que gobierna, y sino a la tercera. Tiempo al tiempo. Vamos despacio porque queremos ir lejos, como se decía en el 15M
Tienes un problema. Simplemente no tiene ni idea de lo que es la psicología positiva, por lo que has mezclado ideas sin ningún sentido. Ni la psicología positiva se basa en lo que dices ni tiene nada que ver con lo mágico. La psicología positiva busca la “evidencia científica” de lo que funciona, si no hay evidencia científica, no lo acepta. Otra cosa es que un grupo enorme de charlatanes se hayan subido a apellidar como positivo cualquier cosa para ganar sus dineros. Primero te informas, y después hablas.
Fiajte si me he documentado que cito bibliografia, cosa que tu comentario no hace en absoluto y se basa en el burdo y falaz ad hominem. “Tu eres totnto por no opinar como yo”
Nivelón!
Entre el voluntarisme, podríem dir-ne, de tipus polític i el “pensament positiu” (així és en realitat com en diu Ehrenreich, i no psicologia positiva) hi ha una mica de diferència, tot i que entenc que els dos són òbviament pensaments individualistes. El voluntarisme polític pretén, o hauria de pretendre, atiar la gent a actuar políticament, és un individualisme contextualitzat, diguem-ho així, en el grup, mentre que el pensament positiu s’emmarca a la vida quotidiana d’un individu i implica fugar-se dels efectes emocionals negatius i procurar estar sempre content (i aquí és quan s’entén que d’aquesta manera la realitat també et somriurà). De fet, l’autora posa, si no recordo malament, dos exemples principals, el del càncer i el de la feina: com que la competència té efectes negatius en la personalitat, doncs un ha de buscar superar-se i sobreposar-se a les circumstàncies, així és com si controlés aquestes circumstàncies. Tant és així, que algunes empreses, explica ella, fan proves als seus treballadors per veure si són emocionalment i psicològicament aptes perquè no s’enfonsin davant de les circumstàncies, per exemple fer-los com si s’ofeguessin en aigua (igual com la tortura). Al meu entendre, el que explica Ehrenreich no és gaire diferent al que explica Sennett al seu famós “La corrosión del carácter”. Per això van sorgir també els lllibres d’autoajuda.
Entenc el fons del que vols dir, Arqueòleg, i estic bastant d’acord amb tu, però crec que barreges coses. Òbviament, anar amb massa optimisme a fer política, també és dolent. No és estrany veure situacions com, per exemple, la d’un home d’uns 50 desocupat i de classe baixa que s’ha manifestat amb la PAH i no han aconseguit que el banc cedís un pis i llavors es diu a si mateix “és que no ens hem manifetat amb prou força” i es desanima. No, el problema és quan amb aquest pensament vol suplantar la realitat: si no han donat el pis, és perquè el banc ha fet no sé què o perquè és il·legal o el que sigui. Però té un cert sentit pensar això perquè en la política hi ha relacions de força: òbviament, si convences més gent perquè es manfiesti i protesti, crees un moviment d’oposició: la política liberal només funciona amb consens, si hi ha contraposició no pot sortir-se amb la seva.
No sé si m’explico. Per entendre-ho, potser cal veure la contrapart: els nous moviments socials diuen que cal perdre la por. Però, tot el que patim és perquè tenim por? Evidentment no, si hi ha retallades és per la influència dels poders fàctics. Però si no mostrem oposició política, tenen via lliure.
La discussió política en el fons no és tant la psicologia positiva aquesta, sinó si hom és idealista o no, i idealista, no cal que ho digui, en sentit hegelià. Des del meu punt de vista, la CUP és altament idealista: gran part dels seus activistes es creuen els més revolucionaris dels revolucionaris i es pensen que podran fer la revolució o canviar les coses només perquè ells ho volen o ho esperen així, per això acusen de “refor” tothom que es mostri més realista. Hi insisteixo: de nou, això és una cosa una mica diferent i molt més profunda que ser “positiu” i utilitzar consignes positives que, si ho són, no és per altra motiu que per la seva funció populista essencial per arrossegar les masses.
[…] i d’un moviment populista absolutament irracional que barreja alegrement mil·lenarisme amb pensament màgic i positiu, creient cegament en l’arribada imminent d’un Nou Món de càndida perfecció, si ho […]