h1

Es realment moderna “Modern Family”?

Setembre 1, 2014

Aquest estiu, mentre dormitejava migdiades al sofà veient Neox  abans de baixar a la platja, vaig parar-me a pensar com de moderna i transgressora es realment “Modern Family”, sèrie de la que en soc molt fan i que, recentment ha recollit el seu cinqué premi EMI com a millor comèdia.

Modern Family

A mode de fals documental, aquesta ficció ens explica les peripècies entorn a tres models de família que -aparentment- s’allunyen dels clàssics rols de gènere heteropatriarcals que dominaven l’Amèrica conservadora fins als anys 50’s. Aquí ens trobem amb gais que adopten nenes, matrimonis interracials o famílies on l’autoritat paterna l’exerceix la mare.

Els EUA han viscut diverses transformacions socioeconòmiques durant al segona meitat del s.XX que han canviat profundament les estructures de parentesc i les relacions de reproducció: el pas d’una economia industrial a una d’informació i serveis, la plena incorporació de la dona al mon del treball, la globalització planetària del mercats, l’augment de les corrents migratòries Sud->Nord, l’alliberament i la lluita per la plena igualtat d’homosexuals, dones i minories ètniques o l’augment de les desigualtats econòmiques,  entre molts d’altres. Com ho reflexa Modern Family?

El primer que crida l’atenció es que les tres unitats domèstiques pertanyen a una classe mitja-alta, amb espectaculars cases californianes amb piscina, luxosos cotxes tot terreny i constants viatges de plaer arreu del planeta. Pel que fa a la divisió sexual del treball, observem com els masculins caps de família tenen professions liberals molt ben remunerades, com advocat, empresari o comercial d’una immobiliaria. En canvi, es seves respectives parelles (dones o gais efeminats) es dediquen a cuidar els fills i la casa o tenen feines irrellevants, més per no avorrir-se que per guanyar diners, com decoradora, mestre de música o pallasso de festes infantils.

Els personatges femenins, Glòria i Claire, construeixen la seva identitat en torn al matrimoni, la maternitat o el treball domèstic; el personatge de Jay representa la reminiscència patriarcal conservadora amenaçada pels canvis al seu voltant, mentre que Phil interpreta el nou paper de la masculinitat, immadura i jovial, incapaç de marcar una autoritat davant els seus fills.

300.modern.cam.mitch.lr.120709

Mitch i Cam

Pel que fa al tractament de la homosexualitat, Mitch i Cam son una parella estrictament fidel i monògama, que tenen com a finalitat a la vida casar-se i cuidar la seva filla. Mitchell adopta un rol actiu-masculí i Cameron un passiu-efeminat. Son els únics personatges que mai es fan petons a la boca, no parlen de sexe, quasi mai surten per locals d’ambient, no s’esmenta mai el cruising, les saunes, els cuartos oscuros, les musculoques, l’hedonisme ni molt menys el VIH. Els únics conflictes d’homofòbia o intolerància que es troben son irrellevants anècdotes i trivials malentesos. Res a veure amb la mítica “Queer as Folk” o la més recent Looking. I, ep, no dic que aquest model de gais sigui irreal, ni molt menys; de fet, els meus amics sempre fan broma sobre com ens hi assemblem jo i el meu xicot.

En quant a la immigració, veiem com Glòria compleix tots els tòpics, perjudicis i estereotips que els americans han projectat envers la dona llatina: morena, exuberant, apassionada, mare possessiva i cridanera, disposada a seduir homes rics i madurs utilitzant el sexe i el matrimoni com a via per aconseguir els drets de ciutadania i un ascensor social cap al luxe. El xoc intercultural es veu reduït a tenir peculiars costums culinàries o un curiós accent. Que fàcil i senzill es migrar, oi?

 Conclusions

Modern Family presenta les transformacions de les relacions de parentesc, com un divertit canvi estètic i superficial dels valors estructurals de la família tradicional, que en cap cas posen en risc la divisió sexual del treball o dels rols de gènere, ni molt menys el mode de producció en un context de capitalisme neoliberal. Es tracta d’una forma amable i edulcorada per treure les pors d’una Amèrica conservadora i reaccionaria; com un publireportatge liberal i postmaterialista del Partit Demòcrata per aconseguir una hegemonia cultural davant els fanàtics rednecks del Tea Party  a les profunditats rurals d’Arkansas o Texas, la qual cosa ja està prou bé.

14 comentaris

  1. Es que es tan fàcil ser diferent amb un bon grapat de diners a la butxaca.
    Seria tan diferent si aquesta serie fos de gent sense diners.


  2. Totalment d’acord amb les conclusions, et felicito per l’article i l’anàlisi. Fa uns anys vaig fer un anàlisi del discurs dels nous contes infantils on entraven nous rols familiars de gais i lesbianes, però que continuaven reproduint els mateixos rols de classe i de moral conservadora.


  3. Això passa sovint en aquesta sèrie o en d’altres: tolerar el que és dins dels paràmetres ja categoritzats, altrament no es podria incloure. Així és la normalització, interioritzar els rols, perquè és el que permet fer conegut allò que en principi és estrany. Mentre siguis una dona apassionada amb uns bons pits i que fas feliç l’americà típic, doncs seràs benvinguda al país. I respecte de la parell gai passa el mateix, però potser representa un model més conservador: tenir família i ser bons pares, ser igual com “els altres” i no ficar-se en problemes. Des que els homosexuals han estat reconeguts i tolerats, els homosexuals que no són “boges” aspiren a tenir una vida tranquil·la com qualsevol heterosexual. Això, òbviament, implica també reproduir els rols familiars i, es vulgui o no, algú adoptarà el paper de dona i l’altre el d’home, però no en sentit sexual, sinó en funció de les característiques productives i reproductives del capitalisme. Amb els canvis societals i demogràfics, la reproducció social tradicional ha canviat i, pel que sembla, el fet que gent nova (els homosexuals) entrin a complir aquest model dóna estabilitat i permet la reproducció del sistema. En aquest sentit, és ben significatiu tenir presents les paraules de David Cameron fa uns anys al Parlament quan defensava el matrimoni homosexual al Regne Unit: va dir literalment “jo no defenso el matrimoni homosexual a pesar de ser conservador, sinó precisament perquè són conservador”.


  4. M’agrada !


  5. Has vist Orange is the New Black? Jo he vist les 2 temporades que porten i m’ha encantat. No només pel fet que les protagonistes siguin dones presidiàries (el contrast amb la endulcorada “Desperate housewives” és marcadíssim) i el consegüent tractament socialment molt més realista (tot i que hi ha cert punt oníric de surrealisme i de realisme màgic). Sinó sobretot per com tracta la bisexualitat, el lesbianisme, la segregació racial i econòmica. La presó de dones de Lichtfield esdevé una metàfora de la societat americana. Mai temps la impressió que es tracti una sèrie sobre la “condició femenina” i sí sobre si els sers humans som o no lliures, si fem el que volem o el que podem amb la nostra vida.


    • Doncs si! En soc superfan!! Molt d’acord amb el teu comentari


      • Genial! No m’has aprovat el meu comentari (ho entenc: no et feia la pilota i sembla ser que t’agrada a nivell públic). Jo creia que el teu blog era un espai de debat més que un espai egòtic, però just ara he comprovat que errava. Sovint som tan inocents…
        Si no m’aproves els meus comentaris (també considero el fet dels errors telemàtics perquè els he viscut ben d’aprop després de 22 anys en internet –sí! segurament vaig ser la primera programadora de webs a Barcelona!–) vol dir que només m’escoltes tu. Em sembla bé perquè no és el públic el que m’interessa sinó tu, o més ben dit, el que publiques i com ho fas. Per aixó, en privat, et felicito de veritat i això és tan apelagós com el que et diuen altres, peró com que sóc una dona, ni l’interés sexual té que veure. De veritat: m’encisa. Així, quan t’escrigui, sabré que només tu llegiràs els meus comentaris. La resta dels usuaris, francament, no m’interessen gaire, et fan massa la pilota sense aportar-hi ni una sola dada interessant (p.e. Orange is the new black és també una de les meves sèries que més m’agrada veure, tot i que les presons són llocs un 85% menys agradables del que la sèrie ens mostra.
        Jo t’aniré escrivint quan em roti i dient la meva, ja que ens dones aquesta facilitat (gràcies!). També et vull comentar que per més que diguis que ets d’esquerres, el buit que m’has fet, vol dir que encara no ho ets de cor, només de voluntat, perquè deus venir d’una família que mai ha patit gana, ni empressonament, ni exilis ni coses d’aquestes. Vaja, que de comunista em sembla que tens la voluntat i això, avui en dia, és molt. Ho dic seriosament.
        M’havia fet il·lusions, com amb Podemos. Il·lusions. Millor comportar-se de manera MOLT professional. On vas a parar…
        Si res del que t’he escrit et cou, vol dir que vaig encertada. Si només penses “oh, una dona vella més–ho sóc per al teu target, estimat– dient tonteries de dones”, també aniré encertada. És una sort. Pensa-ho una estona.
        L’esperit alemany que fa decenes d’anys que invaeix Catalunya (el molt Deshonorable el parla a la perfecció–perqué serà?–) té les urpes molt llargues. M’agrada comprovar-ho periòdicament. Són els d'”això no toca” i ningú diu ni piu. Som magníficament obedients. Tu, jo i els altres. Creia que el teu blog era un espai diferent, però veig que les ungles són més llargues encara del que n’havia suposat i que encara han de venir noves generacions i tot el percal.
        El pitjor de tot és la ràbia que sento perquè ets ben intel·ligent i això sempre em pot. Observar a algú que escriu com els àngels però que fa bajanades, no agrada a ningú. La coherència és un dels valors més importants.
        El que ja he dit: t’escriuré amb la tranquil·litat de saber que només tu em llegeixes.
        (Ja ho entenc. No em tenyeixo ni em pinto, malgrat ser una dona gran. A la gent només li agrada la façana, tot i que no es veigi per internet, perquè la qüestió estètica i la qüestió ètica sempre van de la mà. La sinceritat, com per exemple, desestimar un fals històric –sóc restauradora de béns culturals i és per això que vaig arribar al teu blog– és només per a un tipus de gent ben concret)*.I salutacions, valent (tot i que només per a certes coses, però ja aniràs passant anys i aconseguiràs ser-ho per a totes les coses)
        Au, a rentar-se les dents i a dormir, que les 7 són ben aviat.
        Una abraçada (tipus escorpí, es clar).

        Ah…la vida anònima com a sinònim de plaer…

        *Diguem-ne que per parlar de fals històric podríem parlar de Creta, encara que uns altres indrets com Carcassone, p.e., són encara més flagrants. Do you understand me?)


  6. Demano disculpes a tothom: als lectors/lectores perquè creia que hi havia una moderació dels comentaris i molt especialment a l’autor, perquè no he estat considerada ni respectuosa. Creia que es tractava d’un comentari privat, a l’espera d’aprovació.
    Al meu favor tinc que no he robat mai ni un euro ni he matat cap elefant. Disculpeu la violència verbal, siusplau. Estic mes que empenedida i avergonyida.


    • No he entès res del que m’has escrit. No se que té a veure amb el post, ni de quins comentaris em parles. Però no, no hi ha censura previa de comentaris, si haguessis llegit el banner anti-trolls de la columna ho hauries vist


  7. No he sabut trobar enlloc com enviar-te un privat. Si us plau: podries esborrar el meu maleït comentari?



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: