h1

La Confessió de Pujol i la Màfia Convergent

Juliol 28, 2014

##pujol

El 31 de Maig de 1984 una embogida massa enfurismada formada per Consellers, Regidors o simples Cacics, així com simpatitzats de la seva crossa i fidel palangana ERC, es van manifestar des de Plaça Sant Jaume fins al Parlament per demanar que la justícia no investigués i deixés impune la corrupció del patriarca nacionalista Jordi Pujol, pel cas Banca Catalana, on havien desaparegut centenars de milions de pessetes. Es van dedicar a escridassar i agredir amb insòlita violència a diputats del PSC i del PSUC. Ningú va ser detingut, a diferència del Setge al Parlament de 2011. Pujol es va dirigir a la massa de lobotomitzats seguidors que esperaven assedegats les paraules del seu Messies, com si fos un Bukake,  amb aquests mots:

“Som una nació, som un poble i amb un poble no s’hi juga. A partir d’ara quan algú parli d’ètica i moral serem nosaltres”

##pujol2

El Padrí

El Clan Pujol havia aconseguit que els seus mesquins i corruptes interessos particulars s’identifiquessin amb els d’un suposat poble-nació, embolcallant-se d’una mística màgico-religiosa plena de romanticisme decimonònic. Segons aquesta irracional lògica pre-il·lustrada (inspirada en el sionisme), som un poble escollit, suposadament ocupat, i el messies (Pujol, llavors, Mas ara) que ens ha de dur a la terra promesa està per sobre de la llei i la justícia, ja que atacar-lo a ell es atacar al conjunt del poble.

Excepte en els 7 anys d’honradesa i decència que va durar el Gloriós Govern d’Esquerres, lloada sigui la seva memòria, Catalunya ha estat en mans d’una màfia que bàsicament operava de la forma següent:

1) Xarxa Caciquil: Convergència va reciclar el caciquisme rural de la dictadura franquista, rehabilitant en democràcia a molts alcaldes de Franco. Un cas molt exemplar seria el del alcalde de Montblanc, Josep Gomis, qui va ser  batlle amb la Falange el 1966 i ho va continuar sent amb CIU fins al 1988, quan va ser designat per Pujol Conseller de Governació, des d’on dirigia el tràfic de favors i inversions a canvi de vots, amb la resta de cacics rurals. CIU a dia d’avui té una tupida estructura de poder en 433 petites alcaldies. En la majoria és la única llista que es presenta als comicis, en mans de les mateixes famílies i clans que han manegat el poder ininterrompudament des de la fi de la Guerra Civil. Aquesta forma de treballar seria similar a la Cosa Nostra siciliana, una estructura amb una forta base rural,  per tal d’aconseguir favors a canvi de garantir una bossa de votants fidels.

2) Trama de Concessions Públiques: A nivell urbà funciona un xic diferent. El “Sector Negocis” de CIU bàsicament opera des dels despatxos de les Conselleries de la Generalitat, on donen concessions a determinades empreses a canvi de comissions irregulars (Trama ITV, Cas Turisme, Cas Treball, Cas Palau), condonar deutes al partit (Trama ABERTIS- Peatges) o blanquejar diner negre provinent de la especulació (Cas Pretòria). Aquí ens trobaríem amb una forma de treballar ja estaria més a prop de l’actual Camorra napolitana, casos similars son descrits per Roberto Saviano al llibre “Gomorra”, on es difícil separar que es estat, que empresa i que màfia. Es per aquest motiu que quan el Tripartit va pujar al poder, Marta Ferrussola va dir que es sentia com si li entressin a robar a casa: la Primera Dama havia perdut completament la noció del límit entre Família-Partit-Generalitat-Nació.

La base de que tot aquest entramat criminal funcioni, a part de tota la litúrgia nacionalista que aliena a la població, es la Omertà. Es tracta d’una Llei del Silenci o Codi d’Honor sicilià que impedeix denunciar públicament aquests crims encara que n’hagis estat testimoni, si no vols rebre conseqüències. A Catalunya funciona un conglomerat de mitjans de comunicació públics o subvencionats per la trama mafiosa que ni informen, ni investiguen ni denuncien cap d’aquestes pràctiques, sinó que les justifiquen i aplaudeixen amb entusiasme. Així com tota una cort de paràsits apoltronats i mesells bufons que, davant el temor de ser apartats de la mamella, corren a mostrar la seva adhesió al règim, com el cas d’aquesta paparra agraïda:

##Pasola RataI quan un professional o mitjà s’atreveix  a trencar aquesta Llei del Silenci, a part de veure’s privat de tota subvenció pública, immediatament  se l’acusa de ser un traïdor a la pàtria (es a dir al Clan que l’ha convertit en el seu negoci), sobreactuant un lacrimogen i penós discurset victimista. Això per no parlar dels atacs i pressions envers la Justícia, de la que en poden donar fe Carlos Jimenez Vilalrejo o Jose Maria Mena fiscals del Cas Banca Catalana.

Es per això que ha causat tan rebombori que el mateix Patriarca, el fundador de la trama, s’hagi atrevit a trencar la seva pròpia Omertà. Suposadament per regularitzar una herència del seu pare (mentida, els herències no declarades prescriuen en 5 anys, no en 35) que en realitat es una minúscula part del botí que es va endur de Banca Catalana, del “Correo catalán”, del Cas Casinos o ves a saber de quina constructora o empresa depenent de la Generalitat i que ha deixat en herència a les seves cries, un cop el delicte ha prescrit.

Sento molta vergonya de tot plegat. Una Vergonya en majúscules, concretament amb una “V” molt gran, enorme i que em distancia, amb més força encara, de tot aquest submón de pàtries, banderes i himnes que no son més que un atrezzo d’aquesta pudenta claveguera mafiosa que algún dia trobarà la seva llosa de marbre per sempre més.

37 comentaris

  1. No puc sinó aplaudir-te, arqueòleg. Fas un resum impecable de la “manera de fer” convergent.


  2. […] leyendo aquí. Y no se pierdan tampoco los “mil demonis” que se llevan a Lluis […]


  3. Bravo, arquie (jo sí que puc dir-te “arquie”, perquè et respecto, no com tota la colla de tuitaires que t’insulten i a sobre fan servir aquest diminutiu afectuós).

    Jo em sento tan català com espanyol (només cal veure el meu avatar de twitter, amb el cor bibandera), però més enllà de sentiments (parlant de sentiments opino que jo no arribaria enlloc amb un independentista, perquè el sentiment és quelcom d’ultrasubjectiu alhora que d’allò més allunyat de l’objectivitat), estic en contra de la independència per una qüestió pràctica, com és que m’agrada moure’m amb llibertat (és a dir, sense passaport) per un territori com més gran millor.

    Podria, al seu torn, parlar d’altres motius, tampoc (o tan poc) sentimentals com ara la solidaritat, qualitat que considero inherent a tot aquell ciutadà que es consideri d’esquerres, però no vull que els nacionalistes/independentistes esquerrans em tirin la cavalleria per sobre.

    No puc deixar de dir-te que jo també vaig ser votant del tripartit, tot i que d’una pota diferent a la qual imagino que vas votar tu: en el meu cas, del PSC. Sí, ho dic ara que tan el tripartit en general com el PSC en particular han estat tan criticats, ja sigui en el més absolut present o bé en el passat més recent.

    Sobre aquest particular, i no me n’amago, afegiré que a les últimes eleccions europees vaig votar Ciutadans, però no descarto en absolut (és més, ho tinc força coll avall) tornar a votar el PSC.

    Res més, arquie. T’envio una forta abraçada, i, com ja t’he dit en més d’una ocasió, tens tot el meu suport.


    • Bé, malgrat que els independentistes diran que sóc un “antipatriota”, sóc una persona amant i curosa de les llengües, per descomptat també de la catalana; és per això que em corregeixo a mi mateix en una errada ortogràfica que he tingut al meu comentari: al quart paràgraf, tercera línia, hauria de dir “tant el tripartit en general…”, i no pas “tan”, com erròniament he escrit.


      • És ben clar que el meu punt feble d’avui són els “tans” i els “tants”; mateix tipus d’errada al començament del segon paràgraf: hauria de dir “Jo em sento tant català com espayol”. Tot i que aquí he dubtat més sobre si calia corregir o no, al final he cregut que s’entén millor amb un “tant” acabat en “t”.

        Disculpeu les molèsties, tant tu, arquie, com els teus lectors.


  4. Bon article. Crec que aixó pot ser l’inici d’un efecte dominó.


  5. Un artículo esclarecedor.
    Yo también siento verguenza, por dejar que todos estos individuos vayan podrido de tal forma la política, que toda una playede de oportunistas sin otro plan que acabar con los socialistas, encuentren su sitio al grito de fuera la casta, que facil!


  6. […] […]


  7. Bon article, bona radiografia i bona fotografia (setge al parlament 1984). Hi ha per un estudi en profunditat de totes les xarxes clientel.lars teixides per CIU, la fotografia i les estrategies als municipis, d’on venen, qui són? i pq?


  8. Molt bon article, sí senyor, per fi algú que diu les coses pel seu nom.


  9. Gràcies per escriure tan bé el que sentim fa anys moltes persones.
    Gràcies per currar-te la memòria histórica del nostre pais.

    …i Gràcies per no tenir-me massa en compte el meu català axarnegat, amb tildes aleatòries!


    • Moltes gràcies a tu pel comentari i per la difusió a Twitter! Una abraçada!


  10. Quina mania de barrejar peres amb pomes,,, Jo quan penso en corruptes, només em surten polítics, empresaris i banquers, no llengües ni cultures…


  11. Bones,

    Em presento sobre el tema del qual voldria parlar: crec que s’ha d’exigir la consulta del 9N, perquè una majoria política el reclama, i amb menor intensitat, soc partidari del SiSi, i el cas es que estic interessat en els debats que sobre aquesta questió hi ha en aquest blog.

    Estic força d’acord amb el mensajerojurista que parla més amunt. Hi ha una questio subjectiva en la base de les preferencies de cadascu. Jo puc pensar que som una comunitat politica major d’edat com per governar-se ella mateixa sense tuteles (Catalunya), i un altre em dira que ja te la sensacio de pertanyer a una comunitat politica que es governa a ella mateixa (o sia, Espanya). I aixo te una base identitaria (en un sentit que no entenc pejoratiu): amb quina comunitat politica et sents identificat. Com ser del Barça o Perico, poc a discutir. Cadascu es com es i prefereix el que prefereix.

    Pero el que volia emfasitzar és que l’eleccio es entre un estat o un altre estat, no entre una pàtria i la ciutadania del món. Entre unes fronteres (mes o menys obertes) i una altra frontera (mes o menys oberta), no entre fronteres i un mon sense barreres. Entre preferir una comunitat politica de referencia o una altra, no entre l’identitarisme racista (?) i el cosmopolitisme, entre haver d’aguantar un xovinisme tontorro o un altre xovinisme tontorro, no entre el cofoisme provincia, romantic i decimonomic de qui es creu poble escollit i l’esperit critic d’una nacio moderna de guais, lliures i iguals.

    En fi, que no em sento moralment superior, pero tampoc inferior a qui prefereixi una altra opcio. Penso que es questio de preferencies entre opcions moralment equivalents.

    No entenc, tot i que m’interessa sincerament, el fonament del posicionament que sovint es transmet en aquest blog. Sembla que penseu que els catalans seriem geneticament o culturalment incapaços d’estructurar un estat decent (o en qualsevol cas, geneticament o culturalment inferiors al del conjunt dels espanyols), o bé que el Pujol us va convencer en el seu dia que Catalunya es CIU.

    Qualsevol de les dues opcions us posa al mateix nivell que els qui argumenten el SiSi sobre la base d’una suposada incapacitat espanyola per ser un estat democratic, o perque hi governa el PP, i ja se sap que si Gurtel, que si el Barcenas.

    En fi, que jo si que participare a la V, perque vull votar. I sense cap vergonya, sincerament, perque les mafies les he patit jo igual que vosaltres.

    Perdoneu la pallissa i la manca generalitzada d’accents.


    • Aquest blog MAI ha defensat res semblant a “catalans seriem geneticament o culturalment incapaços d’estructurar un estat” ja que jo no crec que existeixin les races, les nacions ni cap mena de condicionament genètic relacionat amb la llengua, la voluntat metafísica, o la història manipulada. Crec que existixen persones d’una sola nació, la Humanitat, dividits en administracions estatals i el que hem de discutir es com aquestes s’organitzen.

      Jo, per descomptat, crec en una sola hisenda europea, un sol exèrcit i administració diplomàtica europea i en més poder pels ajuntaments. El paper de els administracions intermitjes (Espanya, Catalunya, Diputacions i Consells Comarcals) com menor sigui millor.

      I també ho vull votar (això i moltes altres coses) però no penso anar a donar-li la ma a la màfia per fer-ho. Una pena que aquest any el Procés Constituent no hagi convocat un acte paral·lel.


      • Home, això ja ho sé, era ironia, no t’ho prenguis al peu de la lletra. El que volia dir era que mentre a tothom se l’hi suposa la categoria de poble o grup de persones legitimada per estructurar un estat, els catalans no passem de tribu, “suposat poble” o grup etnicistes racistes pel sol fet de plantejar-nos constituir un estat propi.

        Jo en Europa no hi crec gaire ara mateix, però donat el cas m’ho plantejaria. Potser si. Pero ara, una majoria política planteja si volem ser un estat o un altre, i ens és negat el dret de poder-ho decidir. A mi això em sembla un menysteniment democràtic.

        Jo, com et deia, penso reclamar aquest dret a la manifestació sense donar la mà a cap mafia. De la mateixa manera que els que no hi sigueu no crec que l’estigueu donant a l’oligarquia econòmica que es beneficia de l’actual statu quo. Senzillament pensare que no us ve de gust ser-hi o que hi esteu en contra per motius, com et deia, que em semblen del tot legítims.

        El que continuo sense entendre, tornant a l’arrel del meu comentari inicial, es la superioritat moral en la que viviu instal.lats.


        • 1) No crec que la legitimitat dels estats democràtics sigui cap component ètnic, ja que no soc etnicista. Ni Catalunya ni cap lloc del món. En un context post-industrial, multicultural i globalitzat, això es una pamplina feudal que fa riure!

          2) Insisteixo: vull decidir-ho tot. També el model econòmic. Perqué el capitalisme neoliberal?

          3) Quan dius “l’oligarquia econòmica que es beneficia de l’actual statu quo” dono per sobreentés que et refereixes al Clan Pujol-ABERTIS-La Caixa no?

          4) No se a que ni a qui et refereixes amb “superioritat moral en la que viviu instal.lats” No em dono per aludit


          • Hola, una darrera intervenció perquè penso que una cosa es participar i l’altra és abusar de l’espai al blog d’algú altre, i a més seré acusat amb raó de tenir massa temps lliure.

            Crec que ens hem posat d’acord en que no hi ha ètnies, així que, a priori, els catalans seríem un grup d’individus sense menys ni més dret que qualsevol altre grup de constituir-se en estat si així ho vulguéssim. Altra cosa és si ho volem, o ens convé, si és una oportunitat o un risc.

            Crec que si hom constitueix un estat no és per mor de tenir-lo i ja està, sinó perquè creu que això implicarà un canvi positiu en el contingut de les polítiques. Per tant, darrera la possibilitat de deicidir que un estat hi ha la possibilitat de decidir-ho tot. Ara, tampoc ens enganyem. Per canviar el model econòmic no és necessari canviar d’estat, n’hi hauria prou a construir una majoria social a Catalunya, Espanya i Europa que de moment no hi és. El canvi no crec que sigui ni més ni menys a prop ni si marxem, ni si ens quedem (de fet, això és un dels problemes de la nova política, que és molt institucionalista: creu que “obrint les institucions al poble” s’elimina el conflicte i despareix la gent de dretes, però aquesta seria una altra història).

            L’oligarquia que es beneficia de l’statu quo es Abertis i La Caixa, però també el Florentino i ACS, el Santander, Telefònica. No ens cregeuem que d’això no en tenim, però tampoc que som l’epicentre mundial dels oligarques. Ni tan sols l’estatal. Si et sembla, quan abraci als meus amics d’Abertis, la màfia i CIU el dia de la V els explico que ni nacions ni patries no existeixen i tu expliques el mateix als teus col.legues del palco del Bernabeu (ironia). I un cop assabentats tots, podem decidir en quin estat ens estimem més viure, que és la questio que hi ha sobre la taula.

            I en fi, que tenim dues opcions, A i B. Cap de les dues ens deslliura d’un model economic caduc, ni d’oligarquies locals ni d’essencialismes patris (que l’opcio d’Espanya, avui, tampoc es per tirar-hi coets en cap d’aquests àmbits, encara que a això no hi paris gaire atenció). Per tant, cap dels arguments son raons de pes per marxar, pero tampoc per quedar-se. I molt menys per tractar amb desdeny els qui opinen diferent. Pots no donar-te per aludit, però “donar-li la mà a la màfia” i refeir-se als manifestants de l’11S com a “submón de pàtries, banderes i himnes que no son més que un atrezzo d’aquesta pudenta claveguera mafiosa” és bastant desconsiderat i sona tirant a altiu.

            Al final, qui aspiri a regenerar un país (el que sigui), en el que hi ha un pluralisme raonable de formes de vida, valors, idees i interessos, no ho podrà fer sino es buscant equilibris, de vegades incorrent en contradiccions i fins i tot, de tant en tant, deixant-se convencer i combregant amb l’alegria aliena. Si no, hom cau en la temptació de carregar-se massa de raó i acabar arrufant les celles permanentment com l’Arcadi Espada, i aixo si que no és bo.

            Si ara mateix estas mes illusionat amb l’expectativa d’una Espanya governada per IU i Podemos i et sembla que Catalunya és i no pot ser altra cosa que CIU, doncs bona sort i endavant les atxes. No es mal pla. Però no neguis la el pa i la sal ni el tracte digne a la part de la societat en la que vius que veu amb legítima il.lusio una altra alternativa.


    • Hola, eldelaV. Primer de tot, no has de disculpar-te per cap pallissa: si de cas, jo sí que vaig clavar-li ahir al personal una bona pallissa: “Ai, que m’he descuidat una ‘t’ aquí; ai, que ara m’adono que me n’he descuidat una altra allà”, he, he. Però què hi farem, sóc un maniàtic, sobretot en temes lingüístics (per cert, Arqueòleg, el teu bloc està molt bé, però podries afegir-hi un connector perquè els teus lectors poguéssim editar els nostres comentaris: òbviament, només és un suggeriment).

      En segon lloc, eldelaV, t’agraeixo que m’esmentis. Doncs sí: el sentiment nacional és personalíssim de cadascú. Jo no pretenc convèncer cap independentista que el meu sentiment espanyol és més vàlid que el seu sentiment català (bé, quant al meu sentiment, s’hi escauria més dir-ne sentiment “catalanoespanyol”, atès que jo tiro més aviat cap a l’esquerra federal, -sí, podeu criticar-me: “què coi fa un federalista votant un partit centralista com és Ciutadans a les últimes Europees?”-).

      Precisament perquè considero que tots dos sentiments nacionals són igualment vàlids, provo d’aportar al debat arguments que tinguin més a veure amb el cap que no amb el cor. A veure, tu dius que són iguals unes fronteres espanyoles que unes fronteres d’un hipotètic Estat català; i jo et dono la raó, però només en part: efectivament, estem parlant de fronteres en tots dos casos, però les d’Espanya delimiten un territori molt més gran (ep!, que els independentistes no em malinterpretin, em refereixo a molt més gran en termes purament físics, no morals), per la qual cosa, un ciutadà té una llibertat de moviment molt més àmplia a Espanya que no a un hipotètic Estat català.

      Arribats a aquest punt, probablement un independentista em diria: “Bé, tenim previst que a una Catalunya independent permetrem que qui vulgui, a part de la nacionalitat catalana, mantingui l’espanyola”.

      Doncs bé, jo tindria els meus dubtes al respecte, atès que com a federalista que sóc, estic tip que independentistes em diguin “no, tu no pots ser català i espanyol alhora: has de triar; o ets català o ets espanyol”. I ara resulta que a una Catalunya independent els ciutadans que ho volguessin podrien ser catalans i espanyols alhora? Per què a una Catalunya dins Espanya, no, però a una Catalunya independent, sí? Seria la mare de totes les paradoxes!


      • D’això, hola de nou a tothom: Elmensajerojurista, àlies “El pesat de l’idioma” ja torna a ser aquí. Resulta que el verb “malinterpretar” en català no existeix, i que, per tant, allà on he escrit “que els independentistes no em malinterpretin”, hauria de dir “que els independentistes no em mal interpretin”. M’he llegit i rellegit el meu últim comentari i diria que no he comès cap altra errada lingüística, però jo ja no hi posaria la mà al foc.

        Salut!


      • Sobre el que dius, amic Ciutadà ocasional i permanent fidelitat a la correcció lingüística, crec que el més rellevant és que aquí ningú ha parlat de posar cap frontera enlloc (em semblaria inconcebible), més que no pas de dobles nacionalitats.

        A mi l’opcio federalista m’interessa, pero contrariament al Manuel Cruz, que hi dedica tots els esforços, penso que ni aquí ni al conjunt d’Espanya no hi ha una coalició prou forta ni una proposta prou concreta (la declaració de Granada és molt vaga), per conformar encara una opció seriosa. Per contra els blocs de defensa de l’estatu quo i de la independència són robustos i amb propostes bastant clares.

        En fi, ja es veurà!


        • En això, amic eldelaV, no puc sinó donar-te la raó: la via federalista (la famosa tercera via) és la que compta amb menys suport de totes tres. Només cal veure que, per exemple, a Catalunya, el PSC només fa que perdre vots com un colador.

          Personalment, jo crec que l’ha perjudicat alinear-se al cantó independentista, cosa que l’ha fet perdre vots tant en un sentit com en l’altre: d’una banda, els votants socialistes del sector catalanista han pensat: “fet i fet, votem el partit independentista d’esquerres originari, és a dir, ERC”. I de l’altra, els del sector espanyolista, en el qual jo m’enquadraria (tot i que no m’agrada el terme “espanyolista” per les seves reminiscències del franquisme), ens hem decantat a Ciutadans (com és el meu cas) o, fins i tot, al PP.

          Però bé, la veritat és que les remodelacions que lògicament han sofert tant el PSOE, amb Pedro Sánchez, com el PSC, amb Miquel Iceta, després del daltabaix electoral a les últimes Europees, han fet que torni a il·lusionar-me amb el projecte socialista i federalista.

          I permet-me, eldelaV, que et manllevi la teva última frase: i és que, tal i com tu dius molt bé: “en fi, ja es veurà!”.


          • El que fa més mal al PSC és que defensa quelcom que no existeix. No hi pot haver res que desencisi i frustri més que això, per no dir que els treu tota credibilitat.

            Si davant de la insatisfacció que va generar l’esmicolament de l’Estatut, la teva postura és tornar a començar amb el mateix però amb l’avinentesa que tot el Regne s’hi avingui de primeres, doncs ja em diràs com no han de perdre vots.

            I l’alineament amb el bloc autodeterminista (que no independentista, perquè ja m’explicarà algú com pots estar alineat amb l’independentisme fent campanya constant per l’espanyolisme) només va ser maquillatge precisament per no perdre encara més vots.


          • Company Francesc, és lògic que tu, com que ets independentista, vegis el PSC amb una conducta espanyolista, així com també és normal que jo, de sentiment espanyol, vegi el PSC amb una conducta en el passat recent propera a l’independentisme.

            Quant a allò que dius que cal no confondre autodeterminisme amb independentisme, em sap greu discrepar novament amb tu: per a mi, si estàs a favor del referèndum d’independència, estàs a favor de la pròpia independència (i sé que si dic això em posaré en contra meva molta gent, inclòs el propi autor d’aquest bloc, l’Arqueòleg Glamurós).

            Per exemple, el cas amb el qual us ompliu la boca els independentistes per provar de convèncer Madrid que ens deixi votar: Escòcia. Doncs bé, fa no gaire temps, vaig sentir una entrevista a Rac1 al periodista del 3/24 (TV3) Esteve Soler, en la qual afirmava que, segurament, un dels motius pels quals Londres deixa votar Escòcia és perquè sabia que, almenys en la data que es va confirmar que hi hauria referèndum, el moviment independentista era minoritari a l’esmentada Escòcia.

            El que vull dir és que, personalment, opino que un referèndum és com un esport: només es du a terme si és per guanyar. I a ningú no li agrada perdre: per tant, considero tan legítima la postura dels independentistes de defensar que es convoqui el referèndum, com la de defensar que no es convoqui, la qual és mantinguda, lògicament, tant pels no-independentistes d’aquí com per Madrid.

            Quant a allò que dius sobre l’annexió d’Espanya a França, doncs mira: primerament, que Espanya i França no comparteixen ni cultura ni idioma, mentre que Catalunya i la resta d’Espanya comparteixen un dels dos idiomes oficials a Catalunya: el castellà.

            En segon lloc, no em cal reclamar aquesta annexió que esmentes perquè jo ja puc moure’m en llibertat per la República Francesa, atesa la gloriosa (adjectiu que empro de manera totalment seriosa) Unió Europea.

            Sobre allò que dius que un català no pot moure’s en català per la resta d’Espanya, aquí sí que et dono la raó: jo estaria disposat que a tot Espanya fossin oficials les quatre llengües oficials, valgui la redundància: castellà, català, gallec i basc.

            El que és ben clar, però, és que la independència no faria, com per art de màgia, que les plaques dels carrers de Madrid, passessin a estar retolades, a banda de castellà, en català, per posar-te un exemple, frívol, ja ho sé.

            Espero haver-te respost a totes les mencions que m’has fet, Francesc.

            Atentament.


  12. El que havia de passar, ha acabat passant: el molt exhonorable expresident del partit de la seu embargada ha confessat que tenia uns quants milions no declarats en paradisos fiscals.

    És allò de la bandera que amaga la cartera, o la pàtria que dóna l’últim refugi als canalles. No és estrany que la gent se n’indigni, però sí que algú se’n sorprengui.

    Quina pena de país…


  13. Us heu deixat les “contribucions obligades” a la fundació Trias Fargas, per part de les empreses que volien concursar a les obres públiques catalanes en territoris CiU. Però tot i així, jo soc dels que volen una consulta i en ella i votaré si i si.
    I lluitaré per un nou estat amb una constitució que defineixi al funcionari al servei de la ciutadania i no com a personal de l’estat, com a Espanya. Lluitaré per una constitució que limiti els polítics a un periode màxim de 2 legislatures servei al país. Llluitaré per una constitució que asseguri que el sistema fiscal sigui progressiu de veritat. Lluitaré per una constitució que limiti el que pot guanyar un representant polític al salari mitjà de cada any; si algun polític o càrrec de confiança diu que en una empresa privada hi gaunyaria més diners: que hi vagi. Al nou estat hi hauria d’haver, fent política i treballant per Catalunya, únicament els qui vulguin estar al servei del poble.


    • I pq aquests principis, en els que hi estic completament d’acord, s’han de limitar a un territori tan petit com Catalunya? Que et fan pensar que seran més possibles de dur a terme amb una Republica Catalana liderada per CIu que en una Espanyola per IU i Podemos?


      • Perquè Espanya no han pogut fer-ho en els darrers 300 anys. Felip II ja va inventar-se una centralitat -Madrid- per on hi havia de passar tot, i allà es segueix decidint que hi ha de passar tot. Allà creuen que ho han de decidir tot. Tal com està muntada Espanya i tal com està desmuntada CiU, és l’hora de creure en una Catalunya amb les CUP, amb Podemos, amb Procés Constituent, amb Guanyem, amb …..


  14. […] La Confesión de Pujol y la Mafia Convergente | Reflexiones de un arqueólogo glamoroso. […]


  15. […] La Confessió de Pujol i la Màfia Convergent, de Roger Molinas (blog Reflexions d’un arqueòleg glamurós) […]


  16. […] La Confessió de Pujol i la Màfia Convergent, de Roger Molinas (blog Reflexions d’un arqueòleg glamurós) […]


  17. CiU ha actuat en connivència amb els successius governs espanyols (tots de caire nacionalista, i del que és dolent per se, és a dir del supremacista, aquell que creu que els castellans tenen dret de moure’s amb comoditat per terres catalanes en base a la imposició del castellà, però que no veuria bé que els catalans es puguin moure en català per terres castellanes). CiU ha pogut fer i desfer gràcies a déu sap quins pactes entre les burgesies catalana i madrilenya. A simple vista podríem veure com va trair els catalanistes de València i Mallorca, com va tapar l’espoliació fiscal, com va combatre l’independentisme, etc. És evident que hi ha hagut un joc segons el qual CiU estava protegit per espoliar el poble, a la vegada que contenia el catalanisme de veritat brandant la bandera d’un fals nacionalisme. En anglès el terme “independentisme” sona molt estrany, ja que en referir-se a parts d’un estat, nacionalisme ja vol dir el que nosaltres anomenem independentisme. Dic això per il·lustrar com n’és de surrealista un “nacionalisme” que combat l’independentisme durant 30 anys.

    Evidentment, aquest joc d’identificar Pujol i CiU amb el Principat només pot ser útil per Pujol, CiU i aquells que els han emprat durant tot aquest temps. Ara bé, si la bombolla acaba d’explotar -suposo que tots els són per aquí ho desitgem-, amb ella explotaran tots els somnis de contenir l’independentisme i aquest fals nacionalisme serà substituït per l’independentisme polític. Tots estarem d’enhorabona, més desperts i amb opcions més transparents.

    He llegit que hom pot ser espanyolista (com a opció d’estat pel Principat) per poder-se moure amb llibertat per un espai més gran. En principi, pots anar pertot en llibertat, o amb molta llibertat. I no he vist mai cap espanyolista reclamant tornar el Regne d’Espanya a sobirania francesa per “moure’s en llibertat” per un espai encara més gran. Evidentment, qui ho ha dit se sent espanyol i català per igual, i no francès. Molt egoista per part seva, em sap greu dir-li-ho així però no me’n puc estar. Posa les seves ganes de moure’s per Castella lliurement per davant de la possibilitat que els catalans (els aborigens o vinguts de fora o mixtes que no necessitem ser altra cosa que catalans) ens puguem moure lliurement per algun lloc. I és que dins del Regne d’Espanya està demostrat que els catalans no podem viure com a catalans ni dins del Principat ni a enlloc, per no dir que cal una mobilització social constant només per poder anar essent qui som: per tenir escola, per tenir mitjans, per tenir unitat, per tenir dignitat, per tenir viabilitat fiscal…

    La cosa és que, si Espanya t’estima, un cop independent el Principat, et seguiran volent a l’estat veí. Com a afegitó, tindràs un altre país, una altra nacionalitat, i viuràs amb joia com els teus conciutadans que no tenen la glòria de tenir ara un estat propici perquè no són espanyols (sinó que només estan espanyols), de sobte tenen tanta sort com tu. Preciós, no? Després, que els problemes que té tot poble sobirà se solucionin millor o pitjor només dependrà de tu i dels teus conciutadans, us sentiu el que us sentiu.

    També he llegit que el nacionalisme és cosa de 4 dies. El fals nacionalisme de CiU segur que sí. El nacionalisme espanyol, segur que no, i l’independentisme català és tan vell com a mínim com la guerra dels segadors. La resistència a l’assimilació cultural també tant o més vella. Així que tot depèn de què anomenes nacionalisme a l’hora de datar-lo.

    Acabem amb la màfia i jutgem Pujol i la resta els que més els hem sofrit. Ara correm el perill que, en base a un judici mediàtic i polític sobredimensionat i interessat per part dels mitjans i partits castellans i espanyolistes, encara el fem màrtir. Espero que siguem prou vius per evitar-ho, per contestar als jutges interessats i per establir nosaltres la condemna més adient.

    Salutacions, escrius prou bé com per motivar-me a contestar, i bé que has assenyalat bé els pecats de la màfia convergent, malgrat les conseqüències i valoracions ideològiques siguin, per jo, tan esbiaixades. Temps al temps.


  18. […] La confesión de Pujol y la mafia Convergente [cat] […]


  19. Esperem, almenys, que no esculli una sortida berlusconiana, fent-se la víctima, entre arrogant i grotesc, en un final de sainet esperpèntic que ens humiliï encara més davant l’opinió pública internacional.
    http://debildistraidoydespeinado.blogspot.com.es/2014/09/un-messies-amb-els-peus-de-fang-2014.html



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: