h1

Reforma o Revolució: Un Debat Obsolet?

Juliol 22, 2014

#reforev

La principal línia divisòria ideològica de l’esquerra de tradició marxista durant tot el s. XX va ser entre reformistes i revolucionaris. La ruptura es produeix just ara fa un segle, el 1914, dins la II Internacional quan els reformistes decideixen donar suport al conflicte bèl·lic enduts per l’eufòria nacionalista; mentre que la corrent revolucionaria, pel contrari, es manté fidel al internacionalisme pacifista i s’escindeix fundant la III Internacional, que el 1919 es converteix en comunista arrel de la revolució russa, anomenant-se “Komintern“i provocant la divisió de tots els partits socialistes europeus en socialdemòcrates (reformistes) i comunistes (revolucionaris).

Però aquesta divisió té sentit un segle més tard? Avui dia els partits anomenats socialistes han renunciat a tota reforma, tret d’algun toc de maquillatge estètic en terrenys no econòmics, al abraçar el neoliberalisme i les institucions que regeixen les lleis del mercat a escala  global. Per altre banda, després de la caiguda del bloc soviètic, ni el partit comunista més arcaic i tronat es planteja tornar a una dictadura de partit únic, on un reduït i gerontocràtic grupuscle de buròcrates reunits en torn d’un fosc Comitè Central determina de quin color es portaran les camises la següent temporada, per enviar al gulag a qui se’n posi una d’un altre color.

Que vol dir avui Reforma? I Revolució? Es podrà repetir mai el context d’una revolta popular violenta que sigui capaç de derrocar un sistema, com el 1789 o el 1917? La Primavera Àrab ha aconseguit canviar amb profunditat alguna cosa? La Independència de Catalunya o la proclamació d’una III República Espanyola dins d’un lliure mercat, seria una reforma o una revolució? Bé, Grècia o Portugal ja son repúbliques suposadament independents i no sembla que els hi vagi gaire millor. Un govern que nacionalitzés bancs i sectors energètics sense tocar ni una coma de la Constitució (legalment es perfectament possible) seria més reformista o més revolucionari que un altre que realitzés un Procés Constituent amb referèndums, assemblees populars, càrrecs revocables o limitació de sous però amb els hospitals i escoles privatitzades per pagar deutes als bancs? Es pot adaptar el capitalisme a un rostre humà, democràtic i participatiu?

Quan parlem de ruptura en l’statu quo ens referim a canviar el marc legal o la relació entre capital i treball? Volem donar una aparença més ètica i participativa a una democràcia capitalista i liberal, o bé aconseguir que les persones visquin materialment millor, independentment del marc legal i territorial en el que es produeixi? Bé, aquest dilema no es precisament baladí, es just el debat entre la nova esquerra postmoderna post-15M i la antiga de tradició marxista i sindical. Òbviament la solució utòpica seria tindre-ho tot alhora, però el socialisme científic sempre ha alertat del perill de caure en puerils utopismes romàntics.

A voltes em dona la lleugera sensació que en el context polític actual s’ha sacralitzat la ruptura com un fetitxisme, convertint el trencament en una paraula màgica, un interruptor amb el qual només polsar-lo  tots els problemes es solucionaran de cop. Com ja he explicat, no existeix res més demagògic i populista que plantejar una lògica de pensament màgic on un canvi estètic en el marc transformarà en seu contingut, sense cap dificultat ni impediment, negant així la complexitat de la problemàtica socioeconòmica actual. Però al mateix temps, tampoc existeix una idea més temptadora i electoralment llaminera per mobilitzar les masses enfurismades envers un messianisme rupturista. 

Es necessària una tabula rasa i començar de zero sense comptar amb els aspectes positius de la realitat actual? Cal un foc purificador que elimini tot allò que faci la menor olor a antic com quan els revolucionaris francesos es van dedicar a canviar els noms dels mesos, els dies de les setmanes i el nombre de segons que tenia cada minut, simplement per una malaltissa obsessió adanista per la novetat? Cal una redifinició conceptual que ens aclareixi que vol dir avui revolució i reforma dins un sistema econòmic global i post-industrial?

9 comentaris

  1. Malgrat que la ruptura de la II Internacional és la que ens ha deixat el terme actual de comunista, en la mesura que queda vinculat a la revolució “pura” i, doncs, afí al leninisme, la discussió del reformisme em sembla que ve de més lluny, jo m’atreviria a dir des dels orígens mateixos del marxisme. Però la discussió històrica no es presentava tant en els termes actuals que tu has exposat (i que sens dubte em semblen ben correctes), sinó respecte de si calia participar o no als parlaments burgesos i tirar endavant una democratització de la societat. Això era el reformisme: acceptar el sistema burgès i esperar o bé el moment de la revolució, o bé una transició (que és el que va fer el laborisme i en certa forma també la socialdemocràcia, però això va suposar -com generalment es diu- abandonar els principis polítics del marxisme).

    No sabria ara parlar amb total certesa perquè no ho tinc totalment en ment i perquè, a més, és un tema força complex, però en realitat em sembla que tant Marx com Engels creien que la participació democràtica era positiva perquè donava més eines per frenar la dominació burgesa, sobretot si no hi havia una forta contradicció en el desenvolupament de les forces productives. No obstant, aquí sempre hi ha contradiccions o diverses maneres d’entendre-ho: per exemple, hom pot considerar, segons això, que participar de forma general en l’Estat seria acceptable, però altres pensarien que només ho és si el resultat és ben identificable com a millora en les condicions materials dels obrers. La famosa crítica al Programa de Gotha penso, pot ser un exemple de les contradiccions o, si més no, problemàtiques que hom es pot trobar: allà Marx criticava que els socialdemòcrates esperessin que el mateix Estat impulsés cooperatives, per exemple, cosa en part lògica perquè l’Estat és burgès; pe`ro, per altra banda, això mateix vol dir que no es podien construir formes econòmiques alternatives. No sé si m’explico?
    És a dir, suposo que la cosa està en veure si una reforma pot incrementar el “poder de negociació” de la classe proletària i/o frenar l’explotació. Però això sempre és difícil d’identificar, a banda que a priori no es contempla la dinàmica social posterior (el bon socialisme científic, però, és el que ha d’intentar fer). Però, a sobre, un revolucionari se suposa que això mateix ho rebutjaria i apostaria només per la revolució. Però aquí ens trobem amb un altre problema, doble problema, de fet: Marx deia que la política és relació de forces, per tant ser revolucionari en el sentit de pretendre mantenir-se al marge de la política burgesa seria absurd (aquest és un dels problemes, l’altre problema, més teòric que pràctic, però intrínsec a aquest i que és una contradicció en el pensament de Marx, és que això implica acceptar el marc de l’Estat, entès a la manera hegeliana, cosa que Marx també criticava, però, pel que sembla, a la pràctica no es pot deixar de banda).

    Bé, així dit ràpid és com a mi em sembla entendre el reformisme i la revolució, crec que no cometo cap error d’interpretació del marxisme. Però el que és important és que tota aquesta història ens a portat a la situació actual en la qual ens plantegem la dicotomia entre revolució i reforma, com bé indiques, Arqueòleg. Jo crec que ens trobem amb una situació en què hi ha una triple via. Per una banda, segons com s’interpreti el reformisme, podem caure en un conformisme. Per altra banda, els revolucionaris estrictes (que així se’n consideren ideològicament, però personalment a la pràctica penso que no ho són) crec que estan totalment mancats de realisme. I, finalment, una altra interpretació del reformisme (la que intentaria arreglar a la pràctica la situació material del proletariat i, ja que no estem al segle XIX, de les classes mitjanes i la població general, amb objecte de tirar endavant la socialització) no interpretaria la revolució com un fet particular i rupturista, sinó com el resultat d’un seguit de canvis que han portat “inadvertidament” a una democràcia socialitzant. I així hom afirma: no hi ha revolució sense reformes, ni reformes sense revolució. En aquest sentit, doncs, sí, el debat entre reformisme i revolució seria obsolet.

    Doncs bé, aquest és el meu comentari. No què en penseu, els altres…


    • Ostres moltes gràcies pel teu llarg i raonat comentari amb el que estic molt d’acord.

      Jo, personalment crec que el rebuig del marxisme original a les democràcies parlamentaries es fruit de que en el s.XIX els parlaments eren escollits per sufragi censitari, on, efectivament el poder només podia recaure en mans burgeses.
      Quan Marx planteja l’oxímoron de la dictadura del proletariat, no crec en absolut que tingués en ment un nefast sistema vertical i totalitari com el leninista, sinó més aviat una democràcia més participativa per la classe obrera amb capacitat per decidir sobre les relacions de producció.


  2. Molt interessant aquest blog! Seguirem les teves publicacions.
    S’ha de tindre clar que gran part dels pensadors d’aquests corrent eren persones del segle XIX i també del XX. Era molt difícil que Marx pogués pensar en un canvi pacífic quan Europa estava dia si dia també en guerra i com dieu en el millor dels casos eren democràcies censatàries, tot i que encara i havia gran part dels imperis que es van desmantellar al final de la Gran Guerra.
    Jo crec que quan Marx parla de “la dictadura del proletariat” pensa en la Comuna de París (deixant de banda el romanticisme relacionat amb aquesta) i no en una estructura de poder polític vertical. És difícil saber si serà una revolució o un procés de transició democràtica (procés constituent) el que portarà el canvi.

    Jo no sabria dir que és el que vull, com hauria de ser una nova societat per canviar el sistema-món capitalista actual. Però si sabria dir que és el que no vull. Com diu Zizek potser és l’hora d’invertir la tesis 11 de Feuerbach: hem de tornar a pensar i interpretar el món per poder canviar-lo. I sobretot hem de saber transmetre el nostre missatge a les classes populars d’una forma més clara, no tothom està disposat a llegir coses sobre el materialisme històric, per posar un exemple. No ens hem de convertir en un exemple del: “Sempre va tindre raó, però ningú ho va saber mai”.


    • No crec que es pugui dir exactament en què pensava Marx, per dos motius: primer i sobretot, perquè abans de la Comuna ja es va publicar el Manifest Comunista, el qual, malgrat que no hi utilitza l’expressió “dictadura del proletariat”, òbviament ja dóna idea i va servir de motiu del moviment obrer internacionalista (és a dir, simplement: dir que Marx pensava en la Comuna és un anacronisme); i, en segon lloc, perquè qualsevol fet o fenomen històric és subjecte a les seves circumstàncies. Ni Marx ni ningú pot preveure com serà realment i finalment aquella cosa per la qual estan lluitant. I això Lenin ja ho sabia molt bé quan escrivia que la revolució, en el fons, és imprevisible.
      En termes històrics, que jo sàpiga l’única referència més directe a una precisió del que és la dictadura del proletariat la trobem en Engels, que parla de “república democràtica”, però, això sí, contextualitzat a Alemanya. Òbviament, entre el terme “democràtic” i el de “dictadura” hi ha una enorme contraposició, perquè una dictadura no sembla, per sentit comú, democràtica.

      Hi ha, però, un mètode per resoldre aquesta contradicció, que consisteix a recórrer a la filosofia política per analitzar les implicacions d’això. Per justificar la dictadura del proletariat només es pot fer si ens referim a la “dictadura” com la magistratura republicana que s’usa en situacions d’emergència o excepcionals (on caldria incloure la revolució) per resoldre una situació i que té (o hauria de tenir) legitimitat democràtica, a l’estil de la dictadura romana. La dictadura del proletariat seria la manera legal com el poder proletari (i no entro ara a discutir aquest terme) que sorgeix de la revolució trastoca les relacions socials i de producció per retirar el domini a la burgesia i trencar les relacions capitalistes.
      D’això es poden entendre dues coses més: primer, la dictadura del proletariat en certa forma és una part de la revolució, no és la consumació de la revolució; segons, els fonaments que l’empenyen han de ser radicalment democràtics i, com que és una part de la revolució, s’ha de trobar emmarcada en un edifici de dret rigorosament democràtic. Això és, de fet, una cosa essencial de la filosofia republicana: la democràcia, que és el poder dels pobres, no del poble (el que passa és qu eels pobres sempre són majoria). En termes de formalitat legal, per dir-ho d’alguna manera, òbviament la dictadura s’instauraria després de la insurrecció violenta. En el cas de la Comuna (i és cert que a posteriori va ser elogiada per Marx), és obvi que hi va haver la insurrecció, però ipso facto es van fer eleccions amb sufragi universal.
      En definitiva, no s’ha d’entendre per “dictadura” la noció que usaulment tenim en ment i la noció liberal, la d’un home que fa i desfà al seu gust. No obstant això, malgrat tot hi ha evidentment controvèrsies i certes coses a discutir des del punt de vista de l’ètica. A banda que no hem d’oblidar la materialització històrica real que s’ha fet en nom de la dictadura del proletariat i del projecte comunista, que és la URSS, que sí que va ser una dictadura “normal” i de tipus totalitari. Òbviament, això ens portaria a discutir d’altres coses.

      L’actualització a la situació actual és que no cal la revolució en sentit estricte, de tipus bolxevic; ni cal ni és possible objectivament. Insisteixo també en el que he dit abans: la conceptualització última d’Engels era la república democràtica. Hi pot haver un govern perfectament democràtic que tiri endavant una democràcia radical (i “democràcia radical” no és altra cosa que socialisme). I tampoc crec que en una eventual situació així calgui utilitzar l’antic terme de “dictadura del proletariat”, si bé estic convençut que un tal projecte polític no s’allunya per res dels objectius de l’emancipació social ni és estrany a les idees que tenien Marx i Engels.


      • Gran aportació company! Merci per la resposta🙂


  3. Lanzas más preguntas que respuestas en este post… ¿Cómo te declaras, como revolucionario o como reformista? Teniendo en cuenta al partido que pertences [ICV-EuiA] creo que a la segunda. Son tiempos de ofensiva neo-liberal, conservadora y internacional, por tanto, la respuesta ha de ser contundente, progesista y, también, internacionalista


    • Como ya explico en el texto, me parece un debate obsoleto


    • Estic amb l’arqueòleg: això que dius no té sentit. És com si fessis molta retòrica dient que ha de ser una resposta “contundent” i pressuposant que això vol dir agafar les armes o vés a saber què. És prou contundent i radicalment democràtic (com he dit al comentari anterior que acabo de fer) fer un decret per nacionalitzar els bancs. El que cal és convèncer, per una banda, i motivar les masses, alhora que mobilitzar les bases socials en contra dels poders fàctics i capitalistes. Qualsevol altra actuació és irrealista, perquè no hi ha un context revolucionari i el context revolucionari, a més, no depèn de la voluntat de la gent, és una situació objectiva.
      Quan hi hagi aquest context revolucionari, tindrà sentit fer la distinció entre revolucionari i reformista, però reformista en tant que “col·laboracionista” amb el sistema legal i parlamentari dominat per conservadors i liberals, els quals (cal suposar-ho si parlem d’una situació revolucionària) utilitzaran les seves millors armes per reprimir i per avivar la reacció.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: