h1

Desmuntant el Populisme Euroescèptic

Mai 19, 2014
##le pen

Míting del partit feixista Front Nacional

“No hi ha futur si no és en el rebuig de qualsevol temptació
de replegament en les reclamacions roïnes i il·lusòries d’interès nacional
i l’abandonament estèril a l’escepticisme envers al projecte europeu”
Giorgio Napolitano

1.- La Unió Europea la van construir els mercats, no hi ha cap idea progressista al darrere

IDEE_ventotene

.

Mentida. Molt abans de la creació de la Comunitat Econòmica Europea, amb el Tractat de Roma de 1957, es va signar a Itàlia el Manifest de Ventotene (1941) per part de dos lluitadors de la resistència antifeixista com Alterio Spinelli (PCI) i Ernesto Rossi (socialista republicà). En aquest manifest es fa una crida a construir un federalisme europeu, abolint tots els nacionalismes (origen de la crisi de la civilització i del imperialisme capitalista, segons ells), eradicant els estats nacionals i les fronteres internes del continent, derivant cap a una revolució socialista amb la nacionalització dels mitjans de producció. El manifest va donar lloc al Moviment Federalista Europeu, creat a Milà el 1943, que va inspirar el 1944 el comitè francès per la cooperació europea i posteriorment al Congrés de la Haia de 1947. Spinelli va estar molt implicat en la construcció de la Unió Europea, esdevenint membre de la Comissió Europea (1970), diputat al Parlament Europeu (1979) i participant en la redacció del Tractat de la Unió Europea (1984).

2.- Com les polítiques que ha fet la Unió Europea son molt de dretes, el millor que podríem fer es sortir-ne

Amb aquest argument, hauríem de sortir també de Catalunya o de tots els ajuntaments, districtes, consells de barri i comunitats de veïns governats per la dreta; el problema, doncs, no es el marc sinó les polítiques que s’hi realitzen. Si la UE estigués governada per Alexis Tsipras, Ska Keller o José Bové les polítiques que es durien a terme serien exactament les contraries, per tant el que cal fer no es trencar la baralla, es votar als partits d’esquerres.

El culpable de l’austeritat no es el Parlament Europeu, sinó la Troika. Aquesta institució, que actua al marge de qualsevol mandat democràtic, està formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el FMI i ha estat l’encarregada d’imposar draconianes condicions de dèficit zero, austeritat salvatge i neoliberalisme en vena a canvi de rescats a països afectats per la crisi del deute de la zona euro.

3.- Ser esquerres a Europa es defensar sortir de la Unió Europea

Mentida. Tant el Partit Verd Europeu (manifest electoral) com el Partit de l’Esquerra Europea (document IV congrés)  així com tots i cada un dels  membres d’aquestes dues formacions (Die Linke, Front de Gauche, Syriza, IU, ICV, Equo, Europe Ecologie, Die Grünhe, Sinistra Ecologia i Libertà…) han rebutjat, sense la menor ombra de dubte, qualsevol temptació nacionalista euroescèptica. Tan sols l’estalinista, homòfob i sectari KKE grec (que compta, tan sols, amb 2 eurodiputats de 736) es partidari de trencar amb Europa; també comparteix aquesta posició la nacionalista CUP, qui no es presenta als comicis però va estar valorant fer coalició amb els partits europeistes EH Bildu i BNG. Podemos va coquetejar amb el populisme euroescèptic, però finalment ho ha rebutjat en el seu programa, com vaig explicar en un altre post.

Els partits que si han defensat aferrissadament que sortir d’Europa solucionarà màgicament la crisi son populistes d’extrema dreta, o directament feixistes, com el Front Nacional a França, Alba Daurada a Grècia, UKIP a Anglaterra, Alternative für Deuchland a Alemanya, el FPÖ a Àustria, VVD a Holanda, Lliga Nord i M5S a Itàlia o PxC, MSR, España 2000, Democrácia Nacional i España en Marcha al nostre estat. Per aquests partits un replegament identitari nacionalista permetrà combatre la globalització tancant fronteres a l’entrada de immigrants, que es la seva veritable i única obsessió.

4.- Sortir del euro seria molt positiu per la sobirania nacional, l’economia i la classe treballadora

Durant la crisi de la zona euro de 2012, el simple rumor de que alguns països del sud d’Europa podrien abandonar la eurozona, va provocar una fuga massiva de capitals a l’estranger; es calcula que entre juliol de 2011 i maig de 2012 van sortir d’Espanya 128.000 milions d’euros. Es evident doncs que si algú plantegés aquesta hipòtesi seriosament la fuga seria infinitament major, provocant un col·lapse bancari, un “corralito” on ningú podria treure els seus estalvis del banc. Això significaria que cap treballador cobraria el seu sou, cap aturat la seva prestació, ni cap jubilat la seva pensió; les empreses no podrien pagar clients ni proveïdors i s’aturaria completament el consum durant un temps d’incerta i fatídica durada.

En el cas que canviéssim de moneda,  la nova divisa tindria una automàtica hiperdevaluació, però mantenint el deute públic i privat en euros, la qual cosa multiplicaria la seva quantia a retornar; augmentaria en picat el preu de la factura energètica (som un país que produeix molta menys energia de la que consumeix) i les exportacions haurien de passar a pagar taxes frontereres.

Els Costos de Transició Monetària bàsicament recaurien sobre les classes mitges i treballadores: es devaluarien els salaris i els estalvis i els estats iniciarien una competència davant els mercats per produir més barat a costa d’eliminar drets als treballadors, així com en condicions fiscals favorables al gran capital, esdevenint petits paradisos financers, oberts de cames al diner negre.

##trilemmaSeriem, doncs, petits estats amb una sobirania de joguina, impotents davant els grans especuladors en un mercat hiperglobalitzat del qual dependríem totalment per tal que la nostre monedeta misèrrima tingués algún valor de canvi; estaríem tancats dins una camisa de força daurada, tal com va explicar l’economista turc Dany Rodrik en la seva teoria “Trilema Polític de l’Economia Mundial“.

I així doncs… quina alternativa sensata i realista hi ha a la Troika dins la UE?

El plantejament més acceptat per l’esquerra europea actualment es la teoria anomenada “Modest Proposal“, formulada pels economistes Yanis Varoufakis (assessor de Syriza), Stuart Holland i James K. Galbraith  (els quals estaran donant suport a la campanya Ernest Urtasun a Barcelona). La proposta modesta ens convida a convertir el deute públic en bons del Banc Central Europeu, facilitant el finançament dels estats sense que afecti la prima de risc; aquests bons s’emprarien per finançar nous sectors econòmics a les zones perifèriques, recuperant l’economia i creant llocs de treball, redistribuint la riquesa i acabant amb les desigualtats entre el centre i els perifèries. Es crearia així una fons públic europeu que actuaria per tal d’equilibrar els moviments especulatius del capital.

A això li hauríem de sumar el control democràtic de l’euro i del BCE, una auditoria del deute amb l’impagament del que resultés il·legítim, una hisenda única europea i la supeditació econòmica dels estats al Parlament Europeu en matèria econòmica.

11 comentaris

  1. El primer punt no té cap mena de sentit. El Tractar de Roma que formava la CEE només era un tractat econòmic, no polític. Evidentment, els partits dels governs que el van signar (com les dretes del CDU, Democrazia Cristiana, etc.) no es van inspirar en el Manifest de Ventotene, sino en el interessos de les seves elits (que necessitaven eliminar barreres aranzelàries per obrir mercats i expandir-se), els interessos dels Estats Units en el context de la Guerra Freda (integració d’Alemanya al bloc capitalista) i en els interessos geopolítics dels països europeus durant la mateixa (eix franco-alemany per restar influència als EUA a l’Europa Occidental). Aquests 3 motius, de progressistes en tenen poc. Que algún dels signants del Manifest de Venetone acabès amb algún càrrec a la UE 30 anys després no demostra absolutament res.


    • Demostra que la idea d’una Europa unida va sorgir amb anterioritat a la CEE i per part de l’esquerra. Que posteriorment la dreta ho emprés per altres fins es una altre història


  2. Em sembla molt correcte i sens dubte convenient que plantegis el problema de l’euroescepticisme i la seva crítica. Jo crec que en molts casos el que hi ha de fons és el nacionalisme i, també, el fet de redirigir la desafecció política envers les instàncies superiors. En aquest sentit, el segon punt em sembla el més acurat políticament i segurament aquell que els qui ens considerem d’esquerres i valorem també el fet de votar hauríem d’argumentar davant dels escèptics perquè vegin la necessitat real d’assolir poder polític.

    Per altra banda, comparteixo el que diu en Pep al comentari anterior. Pel mateix motiu de trobar arrels progressistes sempre podríem dir que la motivació ideològica dels signants era trobar la pau finalment al continent per mitjà del comerç. I això, de fet, és cert. Però no sé jo si realment d’això se’n pot dir progressisme. Així mateix, el plantejament que presentes d’alguns sectors d’esquerra em sembla que es pot entendre fàcilment des del punt de vista ideològic: arrossegaven l’ideal socialista de la internacional. No crec que la UE (o els seus precedents) fossin una solució real (ni realista) que plantegessin les esquerres. És més, permet-me que citi, només per incitar al debat, el que pensava Rosa Luxemburg al respecte d’una possible unió europea: “No són els partits socialdemòcrates, sinó la burgesia qui proposa cada cert temps la idea d’una federació europea. Aquesta va ser sempre una clara tendència reaccionària…. Cada cop que els polítics burgesos enlairaren la bandera de l’europeisme, de la federació dels estats europeus, fou en referència explícita o tàcita contra el ‘perill groc’, contra ‘la part negra del món’, contra ‘les races inferiors’. En d’altres paraules, fou, en tot moment, un avortament imperialista”.

    En tercer lloc, crec que també cal tenir en compte que hi ha sectors de l’esquerra que defensen la sortida de l’euro, i no crec que tots ho facin per pura emoció populista, sinó perquè creuen que l’euro s’ha convertit en una constricció econòmica i social. A tall d’exemple, aquí aquest article: http://mientrastanto.org/boletin-120/notas/salir-de-la-pesadilla-del-euro
    Sincerament, em sembla una discussió massa gran per a mi, i la veritat és que la meva opinió és que cal continuar a l’euro, però tanmateix crec que cal tenir-ho en compte que existeix i que certament és discutible. A més, cal tenir-ho en compte també si donem la volta als teus arguments. M’explicaré: exposes tot el que podria passar econòmicament si sortim de l’euro. Certament, això podria passar… però, igual com tu mateix dius més amunt que el problema no són les institucions europees sinó les polítiques, també en aquest cas el problema pot no ser l’euro (o la sortida de l’euro) sinó les polítiques econòmiques que ho acompanyin. M’explico? És també aquest motiu pel qual tu mateix al final de l’entrada dius que la proposta de Varoufakis ha d’anar acompanyada del control democràtic i de certes altres mesures. Doncs el mateix hauria de passar si es vol gestionar la sortida de l’euro.
    Hi insisteixo: en realitat jo no hi entenc gaire i és quelcom molt complex, però volia comentar-ho per reflexionar-hi.


    • Les aportacions euroescèptiques al debat del euro tenen sempre el mateix frau intel·lectual i infantil: no valorar sobre qui recauran els costos de transició monetària, en primer lloc, per continuar en que ignoren en absolut el problema del trilema de Rodrik: perqué volem una sobirania si no la podem fer servir, ja que un estat com més petit es més vulnerable resulta a la especulació sobre el seu deute i la seva moneda?

      PD: Rosa Luxemburg va viure molts anys abans del context actual, no fem anacronismes gratuïts


      • Òbviament Luxemburg no és de la nostra època. Tanmateix, jo no la citava per traslladar exactament la seva anàlisi (a més, em sembla que el que diu de l’imperialisme, en el sentit que és el final del capitalisme, ja sembla refutat), sinó que més aviat pots veure-ho com si fos una reflexió des del punt de vista d’història de les idees. Certament, com he comentat, la UE va néixer, al meu criteri, per imperatius del mercat i decisions “tecnocràtiques” dels governs burgesos. En aquest sentit m’he volgut recolzar en Luxemburg. A més que també pot ajudar a la reflexió teòrica política, i és que si és cert, doncs això vol dir que, quan la burgesia no pot aturar el perill revolucionari als països concrets, llavors s’associa per tenir més força. I, si això és cert, donar poder a la UE i acceptar que els estats perden sobirania seria una manera d’enfortir el domini de classe burgès a partir d’una superestructura política.


        • El mercat global ja existeix al marge de la UE. El que li interessa al mercat es que hi hagin fronteres al treball i lliure circulació de capitals, amb hisendes petitones competint en oferir les millors condicions fiscals als rics.

          El que cal fer doncs es posar una hisenda única europea que impedeixi el dumping fiscal i la evasió d’impostos, que permeti redistribuir la riquesa entre classes i territoris. Amb fonteres al capital (tasa tobin) i lliure circulació de treballadors que faci que les condicions salarials tendeixin a la igualtat.

          Es que ho veig tan clar!!


  3. Boníssim com sempre! Avui he tancat el tercer lliurament d’un article al bloc amb un parell de manlleus que t’he fet i que espero que em permetis:
    http://mildimonis.blogspot.com.es/2014/05/que-li-deu-passar-catalunya-i-3.html


  4. Me permito dejar unos artículos sobre el tema, en favor de la salida del euro. De J Fco Martin Seco, economista *burgués* de izquierdas y Joan Tafalla, marxista.

    http://www.rebelion.org/noticia.php?id=146343

    http://www.mundoobrero.es/pl.php?id=2663

    http://www.espai-marx.net/ca?id=8605

    http://rebelion.org/docs/181693.pdf

    A leer!


    • Vengo de la excelente conferéncia de Holland i Galbraight en apoyo de Ernest urtasun donde han desarrollado la “Modest proposal”. Estoy tan embelesado de intelectualidad racional, que este párvulo y mediocre populismo euroescéptico para ilusos fantasiosos me parece poco mas que un anécdota a pié de página.
      Y que haya presuntos marxistas defendiendo replegamientos identitarios, devaluar sueldos y ahorros como si fuera algo revolucionario, en fin…


  5. Revista Números Rojos: La Europa de las 28 mentiras (I de II):

    http://blogs.publico.es/numeros-rojos/2014/05/22/la-europa-de-las-28-mentiras-i/

    La Europa de las 28 mentiras (II de II):

    http://blogs.publico.es/numeros-rojos/2014/05/23/la-europa-de-las-28-mentiras-ii/

    De nada. Ah! y me alegro de que tengas una vida tan rica en conferencias e intelectualidad, eh?…😉



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: