Hipòtesis sobre la funció socioeconòmica del Mite del Diluvi Universal

Coincidint amb la publicació del film “Noé” de Darren Aronofsky (que pel moment no tinc intenció de veure), reflexiono en aquest post sobre quina era la funció social i econòmica que podria tenir aquest mite en els primers estats de l’antiguitat.

Els jueus no varen ser gaire originals inventant la llegenda bíblica de Noè i el Diluvi Universal, una història idèntica s’explica en una tauleta cuneïforme sumèria del 1.800 ANE, on els deus avisen a Ziusudra, el rei-sacerdot de Shuruppak davant un diluvi imminent per tal que faci una gran nau que sobreviu 7 dies entre la pluja; un mite que repeteixen els Acadis durant el regnat de Ammi-saduqa (1646-1626 ANE), però protagonitzat per un tal Atrahasis. La versió més complerta d’aquesta llegenda la trobem en el poema èpic de Gilgamesh, de Babilònia (s. XIII-X ANE), on de nou es repeteix la història de diluvi i arca. Alguns autors, com É. Naville han vist referències a un Diluvi  en monuments faraònics egipcis; també veiem com en el Llibre dels Morts (Capítol CLXXIV) on es parla de una gran inundació que arrasa Egipte davant la ira del Deu Ra. La versió mesopotàmica es recollida pels jueus al Antic Testament, sota el nom de Noè, així com pels musulmans al Corà (sures  29 i 54). Actualment encara es defensa en alguns Museus Creacionistes cristians.

A Àsia trobem dues religions que, sense tenir una influència directe del mite sumeri, tenen una versió similar de la història. Els hindús recullen en el text sagrat Shatapatha Brahmana (datat dels segles X-IX ANE) on Manu fa una arca davant un diluvi, recollint llavors de totes les plantes i, en versions posteriors del text, també una parella de cada animal. En la cultura xinesa trobem mites de grans inundacions, però aquestes son d’origen natural pel sobreeiximent dels rius i es solucionen amb obres hidràuliques, una pista molt reveladora, com després veurem.

Una visió simplista i crèdula podria arribar a considerar que el fet que aquest mite es trobi present en cultures tan diferents podria ser un indicatiu de que efectivament tal diluvi va tenir lloc en algun moment de l’antiguitat. Alguns autors han apuntat que el mite podria tenir el seu origen en la pujada generalitzada del nivell del mar en la transició geològica entre el plistocè i l’holocè al mesolític (13.000 ANE). El 1997, William Ryan i Walter Pitman, de la Universitat de Columbia van publicar una hipòtesi segons la qual al neolític, al  voltant del 5.600 ANE el Mediterrani va trencar el dic geològic  del estret del Bosfor, creant així el Mar Negre, que fins aleshores era un llac d’aigua dolça, com ho demostrarien algunes espècies de cargols trobats en els sediments del llac.

Gilgamesh construint l’Arca

Ja em permetreu que discrepi profundament d’aquestes teories crèdules per dos motius: En primer lloc perqué parteixen d’una visió idealista-deductivista, buscant en la realitat indicis que demostrin la veracitat d’una llegenda, partint de l’absurda idea de que aquesta ha de tenir inexorablement una part de realitat (com si al Gènesi hi hagés la menor relació amb la veritable evolució humana). En segon lloc perqué em resulta difícilment creïble que una llegenda persisteixi immutable 5 mil·lennis (no diguem ja 13) dins de societats sense escriptura i que van sofrir constants canvis religiosos, socials i econòmics. No es curiós que no en trobem cap representació dins l’art neolític o calcolític de la zona? Com es que no en tenim cap referència fins al sorgiment dels estats?

Doncs precisament aquí es on volia arribar. Que tenen en comú totes les civilitzacions on es troba present aquesta llegenda? Doncs que tan Sumer, Babilònia, Egipte com Índia i Xina son Estats, situats a la vora de grans rius (Tigris, Eufrates, Nil, Ganges o Po) on una administració, centralitzada, controla la redistribució de l’aigua per l’agricultura intensiva a partir de la construcció de grans infraestructures (canals i preses), que els permet superar la limitació del medi i augmentar la pressió demogràfica. Es a dir, en una geografia extremadament adversa, com el desert mesopotàmic, només podien menjar aquells a qui l’estat els facilités l’aigua per tal de poder cultivar, a través d’un complexe sistema de canalitzacions, a canvi de que la seva collita fos posteriorment re-centralitzada per una administració, formada per palaus i temples que legitimaven de forma divina aquest sistema i reprimien militarment a qui si oposés. Es el que en el materialisme històric clàssic va anomenar mode de producció asiàtic o despotisme hidràulic; tot i que alguns autors neo-marxistes posen en dubte que sigui la única explicació monocausal a l’explotació social o a l’origen d’aquests estats.

Que té a veure això amb el Diluvi universal? Doncs molt senzill, com es veu clarament en la versió xinesa de la llegenda, la finalitat darrera era crear un pànic social davant una força incontrolable de les aigües dels rius, que en qualsevol moment podien arrasar les seves collites davant qualsevol desobediència social que enfurismés als Deus i que, per tant, era imprescindible l’existència de la innovadora institució estatal que regulés les pujades i baixades dels caudals hídrics. Una forma més en que l’Estat legitima la seva forma d’explotació social, incorporant una hegemonia cultural dins la supra-estructura ideològica de la població.