h1

Era possible una Revolució a la Transició?

Març 26, 2014
zz pactos moncloa

Pactes de la Moncloa

Aprofitant el panegíric i les lloances fúnebres a la sobrevaloradíssima figura d‘Adolfo Suarez entro en un debat històric que, recentment, torna a estar de moda. Davant l’actual crisi econòmica i política que ha posat en dubte els marcs institucionals de la Transició,certs tramposos han comés la típicafal·lacia de l’historiador” o prejudici de la retrospectiva“, es a dir, acusar als actors d’un fet passat de no saber  amb exactitud les conseqüències futures dels seus fets, que nosaltres si coneixem pel simple fet de viure en aquest futur.

Es a dir, molta gent s’ha dedicat a acusar al PCE, al PSUC i a CCOO i a tot l’entorn de l’esquerra antifranquista d’haver renunciat a fer una Revolució Socialista l’any 1976, per signar els Pactes de la Moncloa, la Constitució i acusar-los, poc menys, de la crisi que estem vivent avui dia. Però això té algún fonament? Es donaven les condicions objectives per fer una ruptura amb el règim anterior en aquell moment?

 1) Les Condicions per exercir la Violència: El PCE i el PSUC havien abandonat l’estratègia violenta de les guerrilles després del fracàs de la invasió de la Vall d’Aran . L’any 1948 en una reunió a Moscou entre les direccions del PCUS i del PCE s’acorda renunciar a tota via violenta i optar per reorganitzar la classe obrera mitjançant l’entrisme dins el sindicat vertical, el que acabaria esdevenint CCOO. Sobreviuran petits grups de maquis fins que al 1952 s’evacuen els darrers combatents. Altres organitzacions més petites, com ETA, GRAPO o el MIL mantenen viva la violència mitjançant actes terroristes que provoquen majors onades de repressió per part del règim, com la mort de Puigantich o la matança de Vitòria, creant pànic a la població i provocant respostes violentes per part de la ultradreta, com els assassinats dels advocats d’Atocha. Per altre banda, el perill d’un cop d’estat va estar en tot moment sobre la taula.

2) Les Condicions Econòmiques: Les erràtiques polítiques keynesianes de “desarrollismo” del tardofranquisme (en un context internacional de l’Edat d’Or del Capitalisme i el major impuls de la història de l’estat del benestar i el repartiment de la riquesa per tal d’aturar el comunisme)  generen un alt creixement sostingut de l’economia espanyola entre 1964 i 1973,  amb tres plans consecutius de desenvolupament que provoquen una alça del PIB d’entre el 8,5 i el 5% interanual, junt amb una inflació i augment del deute públic. La bonança del context europeu genera alts beneficis en turisme i exportacions i el 1965 s’arriba a la menor taxa d’atur estimada de la història (menys del 4%). Això provoca que la gent es senti còmoda, segura i estable, amb por als canvis i a la inestabilitat, s’inicia el procés de transformació de proletaris en propietaris mitjançant el deute; tothom volia tenir un cotxe i una segona residència. Tot això es posa en risc sobtadament amb la Crisi del Petroli de 1973-4 que just coincideix amb la mort de Franco: es dispara la inflació fins al 45%, augmenta l’atur amb 900.000 aturats més, el deute públic supera els 12.000 milions de dòlars, tanquen moltíssimes industries i s’albira un crash bancari. Es a dir, la gent veu amb por la democràcia, com una inestabilitat que els pot fer perdre la poca bonança aconseguida fins al moment

3) Context Polític Internacional: Des de que s’inicia la Guerra Freda el 1945, queda meridianament clar que els Aliats no pensen moure ni un dit per ajudar a la causa republicana, davant el risc d’una victòria comunista (ni a la URSS li interessen revolucions fora del Teló d’Acer). Espanya passa a ser un aliat dels EUA, entra en el Pla Marshall a canvi d’instal·lar bases militars a la Península. EUA seguirà molt de prop tot el procés de la Transició, finançant al PSOE, la UGT i als mitjans afins per aconseguir que els socialdemòcrates tinguin l’hegemonia de l’esquerra. Per altre banda, es de 1968, amb el Maig francès o la invasió de Praga i la posterior d’Afganistan, havia provocat un irreversible distanciament entre el comunisme europeu i el model dictatorial soviètic, el que s’anomenarà “eurocomunisme“, que suposava la clara acceptació de la democràcia pluripartidista i la llibertat d’expressió per part dels partits comunistes. Finalment dir que a Portugal la ruptura havia vingut d’un alçament militar, no popular, fet que aquí es considera impensable.

4) Condicions Polítiques Interiors: Ara sembla que tothom va ser antifranquista i revolucionari als anys 70’s, però no va ser així ni de lluny. En el moment més àlgid i eufòric del comunisme català, el IV Congrés del PSUC  celebrat el 1977, tenia 40.000 militants, una xifra bestial en comparació a la militància de qualsevol partit polític avui dia, però que era tan sols un 0,8% de la població catalana d’aleshores. El termes electorals el PSUC representava el 20% de vot, concentrat sobretot a les grans ciutats, però que no va evitar una victòria de la dreta convergent a Catalunya, ni del post-franquisme de la UCD a Espanya. No hi havia doncs, una majoria revolucionaria ni una correspondència entre el pes de la lluita antifranquista en la clandestinitat amb la representació en vots d’aquesta. El comunisme polític va haver de lluitar per l’amnistia dels seus presos polítics i sobretot per la seva legalització abans de les primeres eleccions, o de ben segur el PSOE hauria engolit tot el seu vot de cop.

Es a dir, resulta molt fàcil avui donar les culpes als lluitadors antifranquistes per no haver enderrocat el règim i haver-se limitat a participar com actors secundaris en una reforma del franquisme, dirigida des de els el·lits del règim.  Però no va ser un problema de voluntat ni d’idees, com creuen els hegelians idealistes, ja que la història està determinada per les condicions materials i objectives. La realitat política, social i econòmica, el context nacional i internacional d’aquell moment van modular en tot moment les estratègies i les accions, dintre d’un marc de possibilisme on la alternativa no va ser en cap moment una revolució, sinó la perpetuació de la dictadura.

El model de la Transició està esgotat i, per primer cop en 40 anys, ara si que tenim suficients elements com plantejar una ruptura amb el règim. En comptes de ploriquejar buscant falsos culpables entre la pols del passat, plantegem com encarar en el futur un nou Procés Constituent que ens permeti abordar un nou sistema polític i econòmic sense tutela de les oligarquies.

16 comentaris

  1. Pienso que es injusto dar la culpa de la situación actual a los luchadores antifascistas. ¿Qué tiene que ver Quico Sabaté con Joan Josep Nuet? Plantearlo es surrealista.
    Es indudable que los partidos políticos y los sindicatos actuales tienen parte de la culpa de la crisis. Firmando hace poco con Rajoy, Toxo y Méndez demuestran su culpabilidad. El papel del PSF en Francia aupando al FN. Y el retiro de parte de la plana mayor de ICV a AGBAR, mostrando con claridad el gusto por la puerta giratoria en la izquierda “transformadora”, hacen suponer lo mismo.
    La izquierda es la culpable? No, pero sin duda por activa o por pasiva es parte del problema, si no forma parte de la solución.


    • Crec que el teu cometari peca de “churrimerinisme”.

      Quin es el problema de que els sindicats es reuniexin amb el Govern? Molesta la foto per estètica i postureig? QUE han signat que hagi estat dolent? S’ha molestat algú en conèixer els continguts?

      Evidentment que el PSF està auspiciant al FN, en això et dono la raó.

      En quant a a que un ex-conseller treballi de consultor per una empresa que entre els seus clients havia figurat AGBAR es un exercici d’antipolítica bastant cínic, própi de UPYD o C’s. O critiquem als polítics per eternitzar-se als càrrecs o els critiquem per buscar-se la vida. Les dues coses a l’hora es populisme barroer


      • A mi, en un casament, em van estar tot el banquet criticant haver vist un estiu el Joan Saura i la Imma Mayol comprant sabates en un taller d’Inca que venia directament al públic a preus de fàbrica.

        Vaig expressar la meva perplexitat pel fet que això fos criticable. Al cap i a la fi, quina escena m’estaven descrivint? Un matrimoni de classe mitjana, passant les vacances al poble de la dona, s’apropa en un cop de cotxe a un obrador de calçat de la zona on fan bon preu i aprofita l’ocasió per firar-se.

        No va haver-hi manera: l’esquerra havia d’anar en espardenyes.


        • Es que molta gent confòn l’esquerra amb l’Ordre de els Carmelites Descalces. L’esquerra vol que els treballadors tinguin un sou digne i s’el gastin en el que vulguin, no que facin un vot d pobresa i ho donin a la caritat.


  2. Ningú parla de que a la Transició fos possible una revolució. El que se li reprova a PCE o CCOO es haber renunciat a tot pel que havia lluitat pel franquisme. Haver acceptat plla bandera que utilitzaven els que havien matat a tants companys. Haver acceptat una monarquia imposada pel genocida Franco, haver-se assegut a la mateixa taula amb els hereus del franquisme, haver acceptat a les elits economiques franquistes, haver aniquilat el moviment obrer amb totes aquestes traicions. Quants d’aquets traidors van acabar després al PSOE?


    • Insisteixo: Hi havien condicions objectives i materials per fer una altre cosa que no fos això? Quina era l’alternativa? Tornar a la dictadura? Que el PSOE fos la única força de l’esquerra democràtica i el PCE esdevingués una formaicó extraparlamentaria i marginal?


  3. Dues observacions: els sindicats no varen signar els Pactes de la Moncloa. Va ser un pacte entre partits que els sindicats varen aplicar/burlar en política de rendes a l’hora de negociar els convenis, tot i que moltes empreses (entre elles SEAT) si que els varen incumplir manifestament en no permetre l’accès a la “massa salarial”… I segona, a Catalunya no hi va haver govern d’esquerres d’un bon inici, entre altres coses, perquè el PSC va “respectar” que CIU era la coalició més votada, però no perquè molta gent del PSUC (i alguna del PSC també) no pensès que es podia establir un programa de govern d’esquerres “avant la lettre”.

    Altres afirmacions que fas les podria comentar prenent un café i amb molta calma… Hi ha molta història (de la bona i la jo tant bona) que no hi cap en el teu post.


    • Genial! Quan vulguis!
      També puntualitzar que va ser ERC qui va impedir un govern d’esquerres donant suport a Pujol, però bé, que CIU va ser la 1a força es un fet, tristament, objectiu


  4. El PCE no hauria estat més marginal que després de la transició mai de la vida. Quan va esdevenir marginal va ser quan molts militants i votants es van sentir desencantats amb l’actuació de Santiago Carrillo. No havia estat marginal durant el franquisme, i no ho hauria estat si s’haguès mantingut fidel als seus principis. Alternativa? De ben segur que hi havia alguna altra alternativa que no fos pixar-se en tots els seus morts durant la resistència al franquisme (o fins i tot, durant la transició) participant en una farsa que perpetuava el poder dels qui havien tingut des del 36. La política no és només el Parlament. De que li ha servit participar en aquell procès? On son els resultats? (Resultats positius vull dir, deixant de banda la pèrdua de militancia i suport). Avui el PCE i l’esquerra estarien pitjor que actualment sense aquells fets?


    • “alguna altra” m’encanta! La teva vaguetat inconcisa denota que efectivament no n’hi havia cap d’altre.

      La crisi del comunisme no té absolutament res de res a veure amb la transició,ni per casualitat remota, sino amb la caiguda de la URSS. Mira a Italia o França a veure com estan allí els, en altres temps hegemònics, PCF i PCI. Si la teva hipòtesis tingués una minima engruna de realitat (que no) el PCPE o el PCC haurien guanyat les eleccions de 1982 i resulta que ho va fer el PSOE


  5. L’esquerra política (el que es coneixia en aquell temps per aquest nom) va morir al mateix temps que moria Franco, la resta és pura enginyeria social i mecanismes per exercir el poder oligàrquic canviant la camisa blava per la camisa planxada de la democràcia.

    Des de la monarquia fins l’IBEX35, passant per la cúpula militar o per la concentració centralista de poder a Madrid, la continuïtat en el poder de l’oligarquia ha estat assegurada. La forma política que ha garantit aquesta continuïtat ha estat el bipartidisme, de tall anglosaxó, en un estat espanyol que l’ultim que vol ara és la república bananera o federalista (es pot federar Múrcia, Ceuta, Melilla o La Rioja a l’estat espanyol?), mai han cregut en res més que repartir-se el país com si fos una colònia administrativa del Congo Belga o pitjor encara, de l’Algèria francesa.

    El tan elogiat consens de la transició va ser l’acceptació “acrítica” (doncs Carrillo estava patrocinat pel PCR, perquè l’havien expulsat de tot arreu i Felipe Gonzàlez havia abandonat el PSOE històric exiliat a Mèxic de Llopis, per crear-ne un de més tou i al corrent de la socialdemocràcia emmillarant-se amb l’exemple del grec Papandreu) de l’esquerra política i els nacionalismes burgesos basc i català (els únics amb força econòmica que podien equiparar-se al poder de Madrid, a petita escala) del programa bàsic de continuïtat, però per altres mitjans, del domini de l’oligarquia franquista.

    Llegiu el llibre “L’Espanya lampedusiana” del professor d’història de la UB Bernat Muniesa!


    • Òbviament la transició va ser una continuïtat econòmica (seguim dins un règim capitalista, però ara referendat per la majoria), però una indubtable transformació radical en la política.

      No puc acceptar en cap moment un temerari argument que suposa una equiparació entre democràcia i feixisme. Em sembla una perillosa banalització del mal, així com un menyspreu per tots aquells lluitadors antifranquistes que van fer possible el règim democràtic. Imperfecte, si, millorable, també, però indubtablement millor que una dictadura feixista.


  6. Després de llegir el post se m’acudeixen varies preguntes:

    1. Dius que no existien les condicions per la violència. Creus realment doncs que la violència pot ser necessària en algun moment? i més si es donen “aquestes condicions”? M’has deixat una mica preocupat.

    2. Del post també se’n desprèn que la revolució no era possible perquè la situació econòmica, la geopolítica i la política interior generen un entorn que ho fa impossible. Quan creus que tu que la situació econòmica, la geopolítica o la política interior posaran en safata les condicions perquè tu muntis una revolució?

    3. L’últim paràgraf és d’una extraodinària vaguetat, dediques cinc línies a parlar de ruptura. Crec que una ruptura com la que planteges és molt gros per esbandir-ho amb quatre paraules, com es faria, amb quin objectiu i amb quins instruments? Ho pots fer en un altre post, si vols.


    • 1.- Si, sens dubte en alguns moments històrics ha estat possible i necessaria: França 1789 o Rússia 1917. No seré jo qui faci una apologia de la violència, però tampoc la condemnaré si els seus resultats son objectivament bons per una majoria. Cal valorar pros i contres en el seu context concret.

      2.- Òbviament jo sol no muntaré una revolució ja que la principal condició es que depèn d’una majoria i no d’individus aïllats. Unes condicions que avui la fessin possible serien aquelles que permetessin superar l’individualisme, obrint xarxes socials que permetessin canviar la por de bàndol amb una majoria que fes trontollar el sistema. Aquestes condicions avui no es donen… encara. Tot i així la via revolucionaria no es la única per fer una ruptura, n’hi han altres.

      3.- No era el tema del post i no em volia allargar, però no tinc cap problema en explicar-ho en un altre article.


  7. M’he llegit amb atenció el teu article i no he pogut evitar decebre’m un xic. Malgrat que la meva posició totalment contrària a com es gestà la Transició no és pas res de nou i és prou coneguda, puc entendre que sovint cal deixar de banda idealismes i gestionar les circumstàncies presents, tot actuant de manera pragmàtica. Ara bé, una cosa és això i una altra de ben diferent és la manca absoluta de crítica/autocrítica envers les citades formacions polítiques i sindicals. No em vull estendre gaire perquè ens trobem davant d’una discussió ja massa voltes repetida i que no crec que meni enlloc, però permet-me fer uns quants apunts:

    “Altres organitzacions més petites, com ETA, GRAPO o el MIL mantenen viva la violència mitjançant actes terroristes que provoquen majors onades de repressió per part del règim, com la mort de Puigantich o la matança de Vitòria, creant pànic a la població i provocant respostes violentes per part de la ultradreta, com els assassinats dels advocats d’Atocha.”

    Sense ànim de defensar aferrissadament el paper d’aquests grups armats durant el franquisme, és força lamentable que els acusis a ells de les onades de repressió desencadenades pel Règim, en comptes d’assenyalar la mateixa naturalesa autoritària del govern franquista. L’etiqueta “actes terroristes” ja és prou indicativa, però, de la valoració que en fas, adoptant el llenguatge criminalitzador dels mass media. Si més no, mentre certs dirigents “antifranquistes” brindaven amb cava amb les autoritats que els facilitaven passaports per anar a Suresnes, aquests “terroristes” plantaven cara al Règim de manera activa, assumint-ne totes les conseqüències. Una mica més de respecte envers aquests combatents, almenys durant l’etapa franquista, no fóra sobrer.

    “La bonança del context europeu genera alts beneficis en turisme i exportacions i el 1965 s’arriba a la menor taxa d’atur estimada de la història (menys del 4%). Això provoca que la gent es senti còmoda, segura i estable, amb por als canvis i a la inestabilitat, s’inicia el procés de transformació de proletaris en propietaris mitjançant el deute; tothom volia tenir un cotxe i una segona residència. […] Es a dir, la gent veu amb por la democràcia, com una inestabilitat que els pot fer perdre la poca bonança aconseguida fins al moment.”

    Poca cosa a dir de la teva anàlisi de les condicions objectives. Ara bé, si ens centrem només en això, entrem en plantejament economicistes que acaben desplaçant la qüestió política i cultural a un segon terme. És obvi que el context econòmic fruit del desarrollismo i del panorama macroeconòmic general dificultava el creixement d’alternatives rupturistes i posava pals a les rodes de l’oposició antifranquista, però és molt plàcid agafar-se a això per espolsar-se responsabilitats de sobre. Si sempre ens aferrem a les excuses relacionades amb l’economia, acabem caient en aquell determinisme tan denunciat per Gramsci en el seu dia. Alguns preteneu que la pera acabi caient tard o d’hora de l’arbre; d’altres considerem que cal agitar l’arbre perquè caigui. Es digui el que es digui, durant la Transició l’arbre es podria haver agitat moltíssim més, com també es podria haver incidit força més sobre les condicions subjectives que envoltaven les classes populars. Però suposo que és molt fàcil ancorar-se sempre en l’excusa del context.

    “[…] amb el Maig francès o la invasió de Praga i la posterior d’Afganistan, havia provocat un irreversible distanciament entre el comunisme europeu i el model dictatorial soviètic, el que s’anomenarà “eurocomunisme“, que suposava la clara acceptació de la democràcia pluripartidista i la llibertat d’expressió per part dels partits comunistes.”

    La crítica a l’URSS, seguint els tòpics de rigor, que no falti. Per altra banda, per entendre la derrota actual de les esquerres (no només a l’Estat espanyol, sinó al conjunt d’Europa) cal retrocedir precisament als anys en què es començà a gestar l’eurocomunisme, que acabaria engendrant dinàmiques de col·laboració amb partits liberals i l’acceptació de marcs totalment nefastos per a la classe treballadora, com ara la Unió Europea. Sobre el Maig francès, és prou interessant llegir les crítiques que li féu un socialdemòcrata com Judt, que entén perfectament el nefast efecte que aquesta sort de moviment insurreccional tingué en el marxisme.

    “[…]No hi havia doncs, una majoria revolucionaria ni una correspondència entre el pes de la lluita antifranquista en la clandestinitat amb la representació en vots d’aquesta. El comunisme polític va haver de lluitar per l’amnistia dels seus presos polítics i sobretot per la seva legalització abans de les primeres eleccions, o de ben segur el PSOE hauria engolit tot el seu vot de cop.”

    Ens trobem en el de sempre. Per què no es va treballar més per assolir aquesta majoria? Per altra banda, sovint es repeteix la fal·làcia que cal comptar amb una sobrada majoria parlamentària o social per tal de dur a terme el canvi social. Només cal remetre’s a Lenin per veure que això no necessàriament és així.

    De tota manera, i per acabar, voldria matisar quelcom. No crec que, en aquell moment, la dicotomia fos entre Transició com a fruit del pacte entre elits i una Revolució. La dicotomia, més aviat, era entre aquesta Transició que vàrem acabar patint i un Procés Constituent que posés les bases d’una democràcia similar a les de la resta d’Europa Occidental, però amb la consegüent depuració i judici de càrrecs del règim nacionalcatòlic, així com amb la justa reparació de les víctimes del cop d’Estat del 1936. Crec que la majoria hauria signat això sense dir-hi res. Afegir que coincideixo amb tu en una qüestió: cercar culpables a aquestes alçades de poca cosa serveix, i el que toca ara és pencar per forçar, de totes totes, una ruptura en majúscules amb el Règim del 78. Sense oblidar que l’autocrítica és un exercici imprescindible.

    Salut!


    • Bé, gràcies pel teu comentari, tot i que no cal dir que no estic d’acord en res.

      Vaig directament a la conclusió. Quan parles d’un Procés Constituent equiparable a Europa… El model es la 4a república francesa? Ui, vale. Quina ruptura! Tanta història per canviar un Rei per una presidència hiper-personalista? Doncs potser ja va anar prou bé com va anar. O la RFA? Es que no sé ben bé quin model tens al cap! A part del tema monarquia que canvia?

      I compte en situar la crisi del comunisme en l’eurocomunisme i no el la deriva totalitaria soviètica, doncs només cal veure quin apreci hi ha al marxisme en els països on precisament no es va produir l’eurocomunisme.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: