Era possible una Revolució a la Transició?

Pactes de la Moncloa

Aprofitant el panegíric i les lloances fúnebres a la sobrevaloradíssima figura d‘Adolfo Suarez entro en un debat històric que, recentment, torna a estar de moda. Davant l’actual crisi econòmica i política que ha posat en dubte els marcs institucionals de la Transició,certs tramposos han comés la típica “fal·lacia de l’historiador” o “prejudici de la retrospectiva“, es a dir, acusar als actors d’un fet passat de no saber  amb exactitud les conseqüències futures dels seus fets, que nosaltres si coneixem pel simple fet de viure en aquest futur.

Es a dir, molta gent s’ha dedicat a acusar al PCE, al PSUC i a CCOO i a tot l’entorn de l’esquerra antifranquista d’haver renunciat a fer una Revolució Socialista l’any 1976, per signar els Pactes de la Moncloa, la Constitució i acusar-los, poc menys, de la crisi que estem vivent avui dia. Però això té algún fonament? Es donaven les condicions objectives per fer una ruptura amb el règim anterior en aquell moment?

 1) Les Condicions per exercir la Violència: El PCE i el PSUC havien abandonat l’estratègia violenta de les guerrilles després del fracàs de la invasió de la Vall d’Aran . L’any 1948 en una reunió a Moscou entre les direccions del PCUS i del PCE s’acorda renunciar a tota via violenta i optar per reorganitzar la classe obrera mitjançant l’entrisme dins el sindicat vertical, el que acabaria esdevenint CCOO. Sobreviuran petits grups de maquis fins que al 1952 s’evacuen els darrers combatents. Altres organitzacions més petites, com ETA, GRAPO o el MIL mantenen viva la violència mitjançant actes terroristes que provoquen majors onades de repressió per part del règim, com la mort de Puigantich o la matança de Vitòria, creant pànic a la població i provocant respostes violentes per part de la ultradreta, com els assassinats dels advocats d’Atocha. Per altre banda, el perill d’un cop d’estat va estar en tot moment sobre la taula.

2) Les Condicions Econòmiques: Les erràtiques polítiques keynesianes de “desarrollismo” del tardofranquisme (en un context internacional de l’Edat d’Or del Capitalisme i el major impuls de la història de l’estat del benestar i el repartiment de la riquesa per tal d’aturar el comunisme)  generen un alt creixement sostingut de l’economia espanyola entre 1964 i 1973,  amb tres plans consecutius de desenvolupament que provoquen una alça del PIB d’entre el 8,5 i el 5% interanual, junt amb una inflació i augment del deute públic. La bonança del context europeu genera alts beneficis en turisme i exportacions i el 1965 s’arriba a la menor taxa d’atur estimada de la història (menys del 4%). Això provoca que la gent es senti còmoda, segura i estable, amb por als canvis i a la inestabilitat, s’inicia el procés de transformació de proletaris en propietaris mitjançant el deute; tothom volia tenir un cotxe i una segona residència. Tot això es posa en risc sobtadament amb la Crisi del Petroli de 1973-4 que just coincideix amb la mort de Franco: es dispara la inflació fins al 45%, augmenta l’atur amb 900.000 aturats més, el deute públic supera els 12.000 milions de dòlars, tanquen moltíssimes industries i s’albira un crash bancari. Es a dir, la gent veu amb por la democràcia, com una inestabilitat que els pot fer perdre la poca bonança aconseguida fins al moment

3) Context Polític Internacional: Des de que s’inicia la Guerra Freda el 1945, queda meridianament clar que els Aliats no pensen moure ni un dit per ajudar a la causa republicana, davant el risc d’una victòria comunista (ni a la URSS li interessen revolucions fora del Teló d’Acer). Espanya passa a ser un aliat dels EUA, entra en el Pla Marshall a canvi d’instal·lar bases militars a la Península. EUA seguirà molt de prop tot el procés de la Transició, finançant al PSOE, la UGT i als mitjans afins per aconseguir que els socialdemòcrates tinguin l’hegemonia de l’esquerra. Per altre banda, es de 1968, amb el Maig francès o la invasió de Praga i la posterior d’Afganistan, havia provocat un irreversible distanciament entre el comunisme europeu i el model dictatorial soviètic, el que s’anomenarà “eurocomunisme“, que suposava la clara acceptació de la democràcia pluripartidista i la llibertat d’expressió per part dels partits comunistes. Finalment dir que a Portugal la ruptura havia vingut d’un alçament militar, no popular, fet que aquí es considera impensable.

4) Condicions Polítiques Interiors: Ara sembla que tothom va ser antifranquista i revolucionari als anys 70’s, però no va ser així ni de lluny. En el moment més àlgid i eufòric del comunisme català, el IV Congrés del PSUC  celebrat el 1977, tenia 40.000 militants, una xifra bestial en comparació a la militància de qualsevol partit polític avui dia, però que era tan sols un 0,8% de la població catalana d’aleshores. El termes electorals el PSUC representava el 20% de vot, concentrat sobretot a les grans ciutats, però que no va evitar una victòria de la dreta convergent a Catalunya, ni del post-franquisme de la UCD a Espanya. No hi havia doncs, una majoria revolucionaria ni una correspondència entre el pes de la lluita antifranquista en la clandestinitat amb la representació en vots d’aquesta. El comunisme polític va haver de lluitar per l’amnistia dels seus presos polítics i sobretot per la seva legalització abans de les primeres eleccions, o de ben segur el PSOE hauria engolit tot el seu vot de cop.

Es a dir, resulta molt fàcil avui donar les culpes als lluitadors antifranquistes per no haver enderrocat el règim i haver-se limitat a participar com actors secundaris en una reforma del franquisme, dirigida des de els el·lits del règim.  Però no va ser un problema de voluntat ni d’idees, com creuen els hegelians idealistes, ja que la història està determinada per les condicions materials i objectives. La realitat política, social i econòmica, el context nacional i internacional d’aquell moment van modular en tot moment les estratègies i les accions, dintre d’un marc de possibilisme on la alternativa no va ser en cap moment una revolució, sinó la perpetuació de la dictadura.

El model de la Transició està esgotat i, per primer cop en 40 anys, ara si que tenim suficients elements com plantejar una ruptura amb el règim. En comptes de ploriquejar buscant falsos culpables entre la pols del passat, plantegem com encarar en el futur un nou Procés Constituent que ens permeti abordar un nou sistema polític i econòmic sense tutela de les oligarquies.