h1

Aquest Blog demana el vot per Ernest Urtasun a les #primariesICV

Desembre 7, 2013

Per primer cop des de que milito a ICV tindré la oportunitat de votar en unes primaries amb més d’un candidat. Un procés del que possiblement no n’haureu a sentit a parlar gens a la premsa palanganera del poder, doncs no hi ha sang ni vísceres pel mig, sinó un debat intel·lectual profund i serè, a anys llum de la mediocritat i el populisme identitari en que xipolleja la política catalana.

1403589_696289967050761_1744934331_o

Mentre el PP i el PSOE tenen el Parlament Europeu com a cementiri d’elefants on envien a les mòmies del partit a dormitejar a l’escó i CIU i ERC empraran aquests comicis com a mer aval al Govern austeritari de Mas, ICV hi va a treballar més que ningú: Raül Romeva es l’eurodiputat que més preguntes i mocions ha presentat de tot el continent (més de 1.600) . I pels que creiem que el veritable combat es contra el capital, aquestes son les eleccions més importants.

A les primaries s’hi han presentat  Salvador Milà i Ernest Urtasun, dos sòlids candidats amb gran coneixement i experiència, que comparteixen el projecte de transformació radical de la Unió Europea i combatre la Troika, però amb matisos molt diferents. Jo no coneixia a cap dels dos, però després d’assistir a diversos actes de presentació i debats, he decidit votar i avalar a Urtasun pels següents motius:

– Canvi de Tractats: Urtasun es extremadament crític amb tots els Tractats de la UE, especialment amb la Constitució, el Tractat de Lisboa i fins i tot amb Maastricht (al que ICV va donar suport en el seu dia). Uns marcs legals que han deixat les decisions més importants en mans dels estats i han facilitat l’existència d’un espai monetari sense fiscalitat comuna ni control democràtic sobre l’Euro.

Aliança d’Esquerres i del Sud d’Europa contra la Troika: Urtasun es partidari de superar el marc del Grup Verd per generar una gran aliança de totes les esquerres verdes i roges per plantar cara a la Troika i als opacs repartiments de càrrecs entre populars i socialistes així com a l’extrema dreta.

Crisi de l’Euro: En front les polítiques d’austericidi imposades pels bancs alemanys, el populisme euroescèptic (tant d’ultradreta com d’extrema esquerra) han posat com a falsa solució sortir de l’euro, sense valorar-ne els costos de transició cap una moneda pròpia que devaluaria els salaris i escanyaria els petits estalviadors sumint-nos en una misèria total. Davant això l’economista i assessor de Syrirza, Yannis Varoufakis, s’ha convertit en el gran guru de l’esquerra europea establint quines han de ser les polítiques realistes basades en superar la crisi, l’austericidi, la deutecràcia i aconseguir una redistribució fiscal de la riquesa. A que no sabeu qui ha traduït a Varoufakis a la revista Sin Permiso? Si, ho heu endevinat, Ernest Urtasun. Una sòlida garantia de que aquest tema, i no cap altre, serà el Leimotiv de la nostre campanya.

Migració i política internacional: Urtasun creu que ICV es va equivocar donant suport a la intervenció militar a Líbia i, com a funcionari del Ministeri d’Exteriors ha vist com Espanya empra la política de cooperació per fer xantatge als estats africans, donant diners a canvi de que signin acords per repatriar als migrants tancats als CIEs. També és l’únic (a dia d’avui) que s’ha segut a debatre amb l’Àmbit de Migració com derogar la Directiva de Retorn, tancar els CIE’s, fer polítiques de Plena Ciutadania i realitzar una gran trobada de l’esquerra europea per tal de consensuar estratègies comunes per aturar el feixisme.

Renovació Generacional: Urtasun te just la meva edat. Crec que ICV ha d’apostar per superar la “Generació T“, la que va fer la Transició i encara ocupa el 100% de Conselleries i Ministeris, impedint un imprescindible relleu. De fet el 15M han sorgit entorn a un conflicte generacional de joves molt preparats i amb quotes altíssimes d’atur que demana una oportunitat. He estat un gran defensor del Tripartit, però cal que ICV passi pàgina, connectant amb els nous moviments socials i les noves idees emergents en un entorn molt canviant.

– La Persona:Bé si, en el fons no estem davant una Convenció Programàtica sinó en una elecció de persones. Algú que es fan de Josep Fontana,  Gramsci, Novecento, Montalban o Miguel Nuñez clarament està en la mateixa òrbita materialista cultural que jo. I, a més, m’ha semblat una persona molt humil, propera, carismàtica i amb una gran capacitat d’empatia i de pedagogia, lluny de la gèlida imatge del polític convencional.

Us deixo amb el seu vídeo de campanya:

PD: La històrica revista JOVENT, on havia publicat el mateix Montalban, inclou en el seu darrer número un extens article meu titulat “L’Auge de la Nova Ultradreta” que podeu llegit clicant aquí

23 comentaris

  1. Comparteixo les preferències d’Urtasun (Montalbán, Novecento, etc) i me n’alegro molt que existeixi un candidat com ell. Jo no el puc votar a les primàries però sì que el puc votar en cas que vagi a la llista definitiva.


  2. Això és un assumpte intern vostre d’ICV. Però davant l’article que has escrit jo plantejo una serie d’interrogants i afirmacions:

    – Qui ha escollit aquests dos candidats? l’aparell del partit?Una agrupació de simpatitzants? Qui?

    – Per què dos i no tres o quatre candidats?

    – El número de preguntes es indicatiu del treball d’un parlamentari? Una diputada va demostrar que en pocs minuts i usant el copy paste es podien fer centenars de preguntes.
    Romeva va ser profe meu, just abans d’anar a Europa, mai m’ha caigut bé, però això no l’invalida ni invalida la seva tasca a Europa, penso que defensar la seva gestió s’hauria de fer d’una manera més sòlida que dient que té rècord de preguntes al Parlament Europeu. Es la meva opinió.

    – Els dos candidats tenen titulació universitària, un es un llicenciat en dret i l’altre és economista, és a dir ambdós formen part del 17% de ciutadans que tenen estudis superiors, de l’èlit intel·lectual del país. Milà és un polític professional però Urtasun forma part de l’actual direcció d’ICV. En tot cas, ambdós formen part del segment de població que ens ha dut on estem. ¿Quants parlamentarios no universitaris hi ha a Espanya?

    – Estic d’acord amb les orièntacions europees que dius que defensa l’Urtasun, amb totes menys amb una. Votaré a qualsevol Partit polític que defensi com a mínim sortir de l’euro i com a màxim sortir de la UE i de l’OTAN.

    – No parles de com és Salvador Milà, només de l’Urtasun i no puc comparar, ni vull fer-ho. Si fos d’ICV votaria com tu per l’Urtasun però només perquè representa un canvi generacional dins del partit i perquè així viurà allunyat de la política catalana a la bombolla belga durant els propers 4 anys. Un rival menys per la resta d’escons al Parlament català.

    És dura però és la meva opinió.


    • – Qualsevol militant que reculli 50 avals d’altres militants pot ser candidat. En aquest cas 2 han volgut presentar-se i tots dos han aconseguit de sobres els avals (430 Urtasun i 160 Milà). Com escollirà el seu candidat IU? i EUiA?

      – Es un índex objectiu i quantificable. La majoria d’eurodiputats no arriben ni a un 1% de preguntes, com Maria Badia i Raimón Obiols, Mayor Oreja ni apareix pels plens. Romeva ha rebut nombrosos premis a l’eurodiputat més treballador.

      – Tindré una llicenciatura no et fa part d’una èl·lit. Jo la tinc i visc en la precarietat més misèrrima. La meva generació (i la d’Urtasun, q es la mateixa) es caracteritza per la sobrepreparació i l’atur. Aquests son els q van protagonitzar el 15M, no el lumpenproletariat en absolut.

      – L’euroescepticisme es la ideologia de la extrema dreta i una falsa sortida a la crisi que ens duria a una devaluació total dels salaris i a una hiperinflació que multiplicaria el deute a l’infinit. Clica sobre l’enllaç a les teories de Varoufakis i entendràs perqué Syriza, Die Linke, Front de Gauche rebutgen amb total contundència la pueril demagògia euròfoba


      • Em sembla que m’has aclarit el procés d’escollir candidats a primàries d’ICV. Gràcies. Està prou bé.

        Segueixo pensant que hi hauria d’haver una manera millor de fiscalitzar la feina d’un eurodiputat.

        Penso que tenir una llicenciatura avui ja no et garanteix un sou generós ni tant sols una feina estable, però crec que les persones amb estudis superiors formen part d’un grup social distint de la resta. Una élit, potser no econòmica però sí intel·lectual i amb cert status.

        El diputat G.Llamazares d’IU, l’ex-coordinador Julio Anguita són contraris a l’euro. Són d’extrema dreta? Vicens Navarro és d’extrema dreta?
        L’extrema dreta no és la culpable de que les cúpules dels partits d’esquerra traeixin als seus votants per pur tacticisme i elitisme que pagaran ben car en un futur proper.


        • Llamazares I Navarro ??? Link siusplau!! No m’ho crec!

          I el que alimenta l’extrema dreta es avalar la seva demagògia com a plausible, situant el conflicte identitari i horitzontal per sobre del vertical en el centre del debat. A tu t’agradaria pagar deutes en euros i cobrar un 80% menys en una moneda hiperdevaluada? Per favor!! O es que potser penses que les grans fortunes dels paradisos fiscals els afectaria el més mínim?? Ara la solució de l’esquerra es tancar fronteres i no lluitar contra el capital?? Doncs deu ser una esquerra molt desorientada


          • http://www.rankia.com/blog/comstar/2055742-africa-busca-independencia

            Al comentari 19

            “IU ha eludido defender oficialmente la salida del euro, pero algunos de sus principales referentes comienzan a adoptar este particular discurso. Uno de los primeros en defender esta opción fue el excoordinador del partido Gaspar Llamazares.”

            “Alberto Garzón es otro de los referentes de la izquierda española que apoyó el discurso anti-euro.”

            “Julio Anguita. El histórico dirigente de IU fue uno de los primeros en apoyar con su firma un reciente Manifiesto contra el Euro, junto a algunos compañeros suyos del Frente Cívico-Somos Mayoría, IU y fuerzas sindicales. Así, entre los firmantes figuran el economista Pedro Montes (IU), el expresidente de ATTAC Carlos Martínez; los miembros de la dirección de IU Diosdado Toledano y Manolo Monereo; exdirigentes de esta formación como Víctor Ríos, Manuel Cañada o Sebastián Martín Recio; o el exdirigente de CCOO Agustín Moreno.”

            http://www.publico.es/espana/441873/llamazares-plantea-ya-la-salida-de-espana-del-euro

            http://elcomunista.net/2013/05/18/anguita-dirigentes-del-frente-civico-y-de-iu-lanzan-el-manifiesto-salir-del-euro/

            http://www.libremercado.com/2013-06-03/la-izquierda-empieza-a-reclamar-que-espana-salga-del-euro-1276491907/

            “Los costes políticos del euro para las izquierdas
            Una característica de nuestros tiempos es el enorme descrédito de los partidos socialdemócratas en la Unión Europea. De nuevo, los números hablan por sí mismos. El descenso de su apoyo electoral (sobre todo entre las clases populares) ha sido enorme. Y el número de militantes ha bajado espectacularmente. Como decía un observador, con gran agudeza política, “los militantes de tales partidos se han reducido a personas con cargos políticos, y a personas que esperan poder tener cargos políticos”. Aun cuando esta frase tiene un componente simplificador e injusto, lo cierto es que tales partidos han perdido a las personas más comprometidas ideológicamente con el socialismo, teniendo hoy muy poca capacidad de movilización.
            Este descrédito se debe precisamente a su complicidad en establecer tal sistema de gobierno del euro. De nuevo, la evidencia que avala esta tesis es robusta. Es cierto que hay intentos de cambiar tal sistema de gobierno, esfuerzo al que se le añaden los partidos políticos más a la izquierda que la socialdemocracia. Pero este intento de reformar el sistema de gobierno asume que tal sistema es reformable, es decir, que puede cambiar para que sirva al mundo del trabajo, que constituye la mayoría de las clases populares. La evidencia, sin embargo, parece cuestionar que ello sea posible. El caso citado anteriormente así lo señala.”

            http://www.vnavarro.org/?p=10029


          • Que Anguita es un demagog insofrible messiànic i irresponsable, ja ho sabien fins i tot els coloms de Plaça Catalunya, que Llamazares s’apunti a aquest carro m’ha decepcionat molt la veritat. Quin poc nivell a IU! Ningú ha sentit a parlar de Varoufakis? Les crides a semblar-se a Syriza son retòriques i en realitat volen ser la secta KKE? Ni del debat intern q es va viure a DIe Linke? Però que fan al PIE? Juguen al dòmino?
            Alberto Garzón diu el contrari en aquesta entrevista: http://www.elpais.com/edigitales/entrevista.html?encuentro=9872
            I Navarro creu que serà difícil la governança de l’euro. Si ja ningú diu q sigui fàcil, sens dubte molt millor que sumir a la classe obrera en la misèria absoluta matant-la d gana.


  3. Ja sé que aquesta batalla terminològica la tinc perduda, Arqueòleg, però proposo “austeritarisme” en lloc d'”austeridici”, que voldria dir una altra cosa ben diferent.


    • Mmm m’agrada el terme! Si m’expliques la diferència i pq un es millor q l’altre prometo incorporar-lo al meu vocabulari


      • Es tracta de què les formacions en -cidi, com “homicidi”, “regicidi”, “fratricidi”, “parricidi”, “uxoricidi”, etc., prenen aquest element del verb llatí “caedere”, que vol dir “matar”, de tal manera que la cosa que es mata és aquella a la que s’uneix. En els casos que he posat com a exemple, el que mor violentament és un home, un rei, un germà, un pare, una esposa, etc.

        En suma, que “austericidi” seria la mort violenta de l’austeritat, cosa que no és el que volem dir, perquè no som nosaltres els que estem matant l’austeritat, sinó ella la que ens està matant a nosaltres.

        En canvi, “austeritarisme” s’encunya sobre el motlle d'”austeritat” com “autoritarisme” ho fa sobre “autoritat”. La derivació és morfològicament correcta i el significat és —crec— transparent.


  4. En el post de Rankia un usuari d’idees d’extrema dreta acusa a IU d’anar en contra de l’euro i aporta la informació, falsa per cert, ja que la lectura dels links ens diu que si bé dins d’IU hi ha obert un debat sobre l’euro, IU com tu mateix dius, està alineada amb Syriza a favor del euro.
    Però això no vol dir que no hi hagi gent d’esquerra, com jo, contrari a l’euro o a l’actual UE. Acusar-nos de pertanyer a l’extrema dreta es bastant insultant i a més es permetre que l’extrema dreta s’apropii dels legitims desitjos de part de la població descontenta de la UE. L’eurodescontentament hauria de ser transversal a tots i no abandonar a la gent descontenta en mans dels feixistes per tal de regalar-los-hi vots.
    Pots ser d’esquerra i està en contra del euro, que es una moneda, o estar descontent amb com funciona la UE. No veig perquè només la dreta ha de defensar als descontents… Mentre l’esquerra mira cap a un altre costat.


    • Jo crec que el populisme (proposar solucions simples i falses a problemes molt compelxes) hauria de ser patrimoni de l’extrema dreta i del nacionalisme. De l’esquerra espero responsabilitat i un profund coneixement intel·lectual, teòric i empíric de la realitat objectiva.

      I es per això que crec que ICV està a molt l’esquerra de la CUP, per cert.


  5. L’esquerra que plantegi la sortida de l’euro hauria de tenir resposta cap a les seves conseqüències, com per exemple:

    – Pagar nòmines públiques: Actualment, l’únic accés que té Catalunya (i Espanya; i el sud d’Europa) és l’aval del Banc Central Europeu (a través d’un sistema pervers per la falta d’una unió fiscal que ens porta a una espiral deute). Deixar de pagar, ni que sigui temporalment fins que torni a entrar diners després de la devaluació de moneda provocaria una caiguda del consum històrica.

    – Matèries primes: Som un país importador, especialment en temes d’energia. Comprar petroli o d’altres matèries se’ns encariria si no paguèssim en euros (novament, l’aval del BCE darrere de la moneda). Això es repercutiria en el preu de cost de tots els béns, provocant un encariment del cost de vida.

    – Deutes en €, efectiu en moneda pròpia: La sortida de l’euro i la devaluació de la moneda pròpia conseqüent suposaria una pèrdua de valor dels estalvis (fins ara, el fons de garantia europeu assegura els primers 100.000€), mentre que els deutes (particulars i estatals) es mantindrien (i es reclamarien) en euros, el que suposarien un augment exponencial del deute, dels interessos.

    Això en un escenari de continuar dins de la Unió Europea. Si a més, en sortissim/ens fèssin fora, caldria valorar el cost de la restricció de la llibertat de moviment de persones i mercaderies, i com afectaria a les empreses d’aquí que exporten a la UE.

    Si algú dels qui planteja la sortida de l’euro és capaç d’exposar un full de ruta viable i creible que eviti aquests escenaris, jo estic disposat a escoltar-lo, però mentrestant la nostra millor opció (o la menys dolenta) ésconstruir aliances contra l’arquitectura institucional de l’euro i la UE).


    • Totalment d’acord Toni, gràcies pel teu encertat comentari solid i argumentat


      • – La resposta al finançament de despesa pública i el manteniment de la garantia dels dipòsits bancaris és la monetització (per definició un dels avantatges de tenir una nova moneda).

        – La resposta al finançament de les importacions és l’estímul a les exportacions que representa la devaluació. Si, transicionalment, cal un crèdit-pont del FMI, no vindrà amb més condicions que el finançament públic per part del BCE.

        – La resposta al sobreendeutament extern (que només afectaria els instruments financers no emesos a Espanya, lex moneta i tal) és la seva reestructuració, amb la qual (per exemple en el cas del deute bancari amb creditors estrangers), ja estem compromesos.

        – Sobre la sortida de la UE, no està prevista als tractats -i tenim, a més, el precedent de Suècia, que conserva la seva moneda en violació de les indicacions de la Comissió.

        – Quan Itàlia va sortir del SME, la inflació va caure. Quan, recentment, la lliura va perdre un terç del seu valor front l’euro, la inflació no va pujar per sobre el 5%. El cas més dramàtic, Argentina, va tenir una inflació del 26%, però en dos anys estava al 4% -i a canvi, des d’aleshores, el kirchnerisme ha pogut dur la política progressista que el sistema monetari anterior impedia. Val a dir que, malgrat la inflació, els salaris reals han progressat fortament -i bé, molta gent es va treure de sobre la càrrega del deute intern, hipoteques, per exemple.

        No defenso la sortida de l’euro, perquè sense un govern d’esquerres, la nova moneda serà igualment l’instrument de la dreta i perquè (caeteris paribus) és evidentment menys agradable que reformar l’Eurozona en conjunt. Però crec que als llocs on pot arribar al poder és una opció interessant. Si a algú li interessa (i em sap greu l’spam…):

        http://quinaeconomia.wordpress.com/2013/02/04/sortir-de-leuro-un-resum/

        http://quinaeconomia.wordpress.com/2013/10/14/leuro-epileg-llatinoamerica/

        http://retallsmilitants.wordpress.com/2013/12/03/on-the-ecb/

        D’altra banda, la gent que considerem que sortir de l’euro és factible no estem menys interessats en forjar aliances que la resta -però no només per reformar l’arquitectura institucional de la UE, sinó per fer avançar una consciència radical i de masses a través de partits, sindicats i moviments etc. sense la qual ni tan sols objectius reformistes són possibles.


        • Que sigui factible no vol dir que sigui bó. Comparteixo els teus anàlisis n part, però oblides esmentar els costos de transició cap a la nova moneda que tindrien pels salaris i els petits estalviadors.


          • M’he limitat a respondre als arguments anteriors. Dels costs en parlo als enllaços que he inclòs.


  6. Ahhh, jo em pensava que l’esquerra volia canviar allò que ni funciona ni pot funcionar… Ara veig, que l’esquerra es d’allò més conservadora: “no podem tocar l’euro perquè si ho fessim, si abandonessim el dogma, llavors no podriem ni pagar les nòmines ni importar petroli. Quin horror!!! Quin desastre…”
    Cal seguir la tradició, no sigui que ens castiguin electoralment, uiii, vull dir que cal seguir amb l’euro i obeint a la Merkel, que ja sabem que el Parlament Europeu té el poder a Europa i que Mariano o l’Artur dona quatre crits i Alemanya es baixa les calces…

    Espanya ha quebrat més de deu vegades, Franco es va negar a pagar el deute contret per l’Espanya republicana i es van quedar sense cobrar.

    http://www.invertia.com/noticias/quiebras-siglo-historia-bancarrotas-reino-espana-2341102.htm

    http://www.burbuja.info/inmobiliaria/burbuja-inmobiliaria/300854-trece-veces-quebrada-espana-no-patas-del-rey.html

    A un Estat no el pots embargar.

    Jo he viscut ja dues monedes: la peseta i l’euro. I probablement, en veuré alguna altra més.

    És fàcil, el Toni igual us vota. Jo segur que no ho faig, si defenseu continuar amb l’euro.


  7. Mira Arqueòleg, t’agreixo la teva paciència i tolerància respecte la nostra discrepància sobre quina ha de ser la posició de l’esquerra sobre l’euro i la UE.
    A nivell personal respecto la teva opinió sobre l’euro, penso que estàs equivocat perquè jo defenso la sortida d’Espanya de l’euro perquè crec que és impossible canviar el sistema monetari europeu i l’orientació antisocial de la UE. Però respecto que pensis de manera distinta. Dit d’una altra manera, tens dret a equivocar-te, faltaria més. És humà equivocar-se i no per això et tractaré de manera diferent o m’enfadaré amb tu.

    Ara bé, si es tracta d’uns comicis, el lògic és que voti partits que m’ofereixin motius per votar. Jo no voto a una marca, no sóc de Sony, Apple, Panasonic, etc. Jo voto un programa, unes promeses de diferentes polítiques que el meus representants es comprometen a dur a terme. Doncs bé, en el cas europeu jo estic en contra de l’euro, i quan vinguin aquestes eleccions jo votaré a un partit que em prometi que estarà en contra de l’euro i no votaré a cap partit que defensi l’euro. És molt simple.

    Quan parlavem d’animalisme et vaig dir que l’animalisme era un tema transversal: es pot defensar els animals i ser de dretes o esquerres, es pot ser vegetarià i ser de dretes o esquerres. I es pot anar en contra de l’euro i ser de dretes o esquerres. Si un partit nega aquesta obvietat, es situa contra la realitat i s’alinea a favor de l’euro sí o sí. O pagarà durament en el futur.

    Que Syriza està a favor de l’euro? Fantàstic, em sembla collonut. Jo si fos grec no els votaria. No passa res.

    Quan hi hagi les eleccions jo miraré els programes dels diferents partits i votaré un partit que digui que des del Parlament Europeu farà tot el possible per tal que Espanya surti de l’Euro com a mínim. Si l’esquerra no em vol representar no en tinc cap culpa…


  8. Gràcies per l’anàlisi de l’Urtasun. He expressat el que penso sota el seu text.
    Salutacions.😉


  9. […] histèriques al backstage dels mítings, quan encara era un fenomen underground, aquest blog ja parlava d’ell  i jo presentava actes seus. Ah! I també dir que em va fer moltíssima il·lusió que el mateix dia […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: