h1

15 dies entre Musculocas a Sitges

Agost 20, 2013

mr-gay-sitges

Existeixen tres tipus de gais segons la forma en que busquen la bellesa: en la moda, en la saviesa (maricultes, com jo) i, finalment, els que la cerquen en un gimnàs per modelant els seus abdominals tal com Praxíteles va esculpir a Apol·lo amb el cànon de perfecció masculina. Son els Musculocas.

Vinc de passar dues setmanes a Sitges, vil·la que, com cada Agost, ha estat envaïda per tropes musculocas, ocupant bars i platges amb minúsculs banyadors i descomunals abductors, tot i la competència directe amb el Festival Circuit a Barcelona, peregrinatge obligat per tota musculoca, i que la discoteca sitgetana Atlàntida ha tancat portes gràcies a la Llei de Costes.

Sort que no se n’ha assabentat Bryan Fischer, portaveu de la ultracristiana American Family Association, que fa poc va declarar que aquests homosexuals hipermasculins s’estaven apoderant de l’exèrcit americà. La bilis homòfoba catalana ha vomitat els seus perjudicis a les pàgines de La Vanguardia. Era previsible que aquests cossos tan temptadors despertarien els complexos d’autoodi d’algun gai reprimit i armaritzat.

4831219407_7e963434b0_zAlgunes anticapitalistes creuen que aquest clixè és fictici, un invent empresarial per estereotipar i comercialitzar la homosexualitat. Doncs no, és ben real i material, aquesta gent existeix i son legió. I, a més, crec que és el model perfecte de turisme que necessitem: consumeix moltíssim i molesta zero als autòctons; màxim rendiment amb menor despesa ecològica. L’antítesi dels kalimotxos i casinos de Lloret de Mar, plens de mafiosos russos i adolescents britànics, on cada any hi han punyalades o batusses.

Les musculoques, bàsicament, dediquen a vegetar de sol a sol sobre una gandula i desfilar arran de platja per lluir les seves amples esquenes i fermes natges, com si d’un passi de models es tractés. Òbviament han de treure rendiment sexual en el mercat de la carn a la seva soferta inversió en hores de gimnàs. Homes de quaranta anys, i bastant més, exhibint tipet com si fossin púbers al ball de fi de curs. Un síndrome de Peter Pan que perpetua l’hedonisme juvenil fins a la senectut.

He de confessar que en els meus temps de caçador menjahomes me n’havia follat uns quants. Son entretinguts al llit, però una burda nul·litat intel·lectual un cop culminat l’orgasme. Em va costar adonar-me que aquestes piles de carn no son més que un bonic embolcall del no res més absolut, uns ignorants que desconeixen l’existència de museus, biblioteques o altres realitats més enllà de les màquines de spinning. I ara, una mera distracció visual en el paisatge d’unes austeres vacances.

Doncs res, ja torno a ser aquí en la mundanal vulgaritat urbana plena de panxes, mitxel·lins, sacsons i altres mostres d’insultant lletjor. Prepareu-vos perqué aquesta temporada ve carregada d’acidesa i nous projectes!

7 comentaris

  1. Són una plaga! A més del que has dit, solen ser realment lletjos de cara (jo crec que la musculatura que treballen sovint és per compensar que són un cardo borriquero que no lligaria amb ningú) i no tenen gens de classe ni de subtilitat, vamos, que no tenen molta intel·ligència social ni emocional: ni al llit, ni conversant, ni enlloc.

    Per altra banda, jo em relaciono habitualment amb molta gent amb la que no m’aniria al llit perquè no em fan morbo però que poden ser interessants i divertits com amistats (p. ex boges que no estan musculades, maripedants, ossos passats de voltes, gent que jo trobaria massa gran o massa jove…). Però és que amb una musculoca ni per amistat… Trobo que són la gent més avorrida, plana i previsible que et puguis tirar a la cara.


    • ajaja doncs si! De que deuen parlar entre elles, si es que fan servir la boca per quelcom més que menjar polles? D’anabolitzants? Quin horror!
      Hi hauria d’haver un Circuit Mariculte amb cicles de cinema en VOSE, exposicions, xerrades pedants i performances avantguardistes!


  2. Jo em sembla que sóc d’aquests, Arqueòleg, que has definit d'”anticapitalistes”. Ara bé, no és que el clixé sigui fictici, clar que és real en el sentit que el veiem i el vivim. Però, atenció, perquè segons aquesta lògica les privacions pressupostàries que impedeixein pagar la sanitat també són reals. La qüestió és, en ambdós casos, com això s’objectivitza.
    En el fons, les “musculocas” són un producte social, un producte mercantil, més específicament. De la mateixa manera, tampoc no m’agrada haver de separar les categories per tipus: això també denota la influència social, que també funcionen com a producte.

    Curiosament jo també estic parlant actualment al meu blog de l’homosexualitat i del Circuit Festival. He fet de moment 3 articles de 4 on critico aquesta percepció i aquesta organització social de tipus de categories i remarco la lògica capitalista de fons d’aquesta organització. Sobretot el que té més relació directa amb el que aquí comentes és l’article sobre el consumisme, que és el segon, i l’enllaço aquí per si us pot interessar (el meu propòsit era ser crític i fer un retrat de fons de la situació estructural i, per això, incitar a la reflexió). Això sí, preneu-vos-ho amb calma peruqè són articles llargs:http://elprincipide.wordpress.com/2013/08/16/homosexualitat-2-el-consumisme/

    Salut


    • Que interessant, m’ho llegeixo i et responc!


    • Òbviament jo crec que la bellesa interior en la bellesa intel•lectual, però no podem relativitzar la importància del físic, perquè el component físic sempre existeix, de fet precisament crec per sort o per desgràcia aquest és quid de la qüestió, la capitalització del desig a través del físic, ja que d’alguna manera o altra cerquem el plaer. En el cas de les musculocas, lamentablement per una certa majoria, s’estableixen un model vist com a referent de la perfecció física, o si més no be del que hauria d’esser, molta gent sospira, ha sospirat, o sospirarà pel chulazo de torn amb banyador (inclús, més d’un d’anti-capitalista, valgui la contradicció, que tots en tenim).

      Jo critico al model en si, però no crec en criminalitzar les persones que es deixen endur per aquest rol. No és més que una burda imitació estereotipadora de la societat heterosexual, complir el mateix patró, per sort pel capitalisme rosa i també pel que no és rosa això es tradueix diners i la resta ja ens ho sabem, en el meu cas jo he vingut a Sitges en la setmana de Setembre a la trobada de óssos, (vaig anar un sol dia, dos dies ja no s’aguanta per enlloc), i francament tot i passar-m’ho be, em mostro una mica reaci envers qualsevol d’aquest d’esdeveniments, els desitjos no poden estar en venta, no haurien d’estar en venta, però sense són alternatives fermes no pot avançar.


      • Cesc es un esdeveniment tan comercial o tan poc com anar al cine, a un concert o al teatre. No li donis més voltes, el capitalisme postindustrial es basa en serveis i comercialitzarà tot el que se li posi per davant, però si volem crear llocs de treball i sortir de la crisi, aquest es el camí, no Lloret ni Eurovegas.


  3. […] que em trobo molt més integrat entre l’ambient cultureta i freak del Festival, que entre els adonisíacs musculocas que poblen les platges i discoteques de Sitges durant el més d’agost. Tot i que aquí no […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: