h1

Perqué França s’ha tornat Homòfoba (i Espanya no)?

Juny 25, 2013

429-cuatro-arrestados-en-paris-por-un-ataque-homofobo

L’aprovació del Matrimoni Igualitari a França ens han deixat unes esfereïdores imatges de manifestacions multitudinàries mobilitzant-se en contra dels drets legítims d’una minoria sexual, que han acabat, desgraciadament, en diversos atacs violents homòfobs culminats amb l’assassinat d’un jove activista gai d’esquerres, Clément Méric.

La mateixa pàtria d’Andre Gide, Arthur Rimbaud, Paul Verlanie, Gertrude Stein, Jean Genet, Focault, Marcel Proust, Colette o Jean Cocteau,  regurgita un insospitat odi intolerant que havia amagat en total silenci durant dècades. L’estat que ha fet la Il·lustració, la Revolució Francesa, la Comuna de París o el Maig del 68 ens ofereix un lamentable espectacle d’obscurantisme visceral, més propi de Texas o Teheran.

Mentre estant  l’Espanya dels Reis Catòlics, la Inquisició i el nacional-catolicisme, segons enquestes recents d’IPSOS, seria el tercer país de tot el món amb una major acceptació del Matrimoni Igualitari: un 76%. Una altre sondeig, en aquest cas de Pew Research Center, situava a l’Estat Espanyol com el país del món amb una major acceptació de la homosexualitat : un 88%.

_lgtbFrança va legalitzar la homosexualitat el 1791, mentre que a Espanya es va deixar de perseguir la sodomia com a delicte el 1822, tot i que la dictadura franquista reintrodueix una ferotge persecució envers les persones LGTB entre 1939 i 1979. El primer grup d’activistes gais francesos, “Arcadie”, es crea el 1959, mentre que fins el 1975 no es funda el FAGC, pioner al estat espanyol. França, fins i tot ha tingut un alcalde obertament gai a la seva capital, París, amb Bertrand Delanoe, així com tres ministres (Jean-Jacques Aillagon, Roger Karoutchi i Frédéric Mitterrand). També des de 2004 els francesos tenen una Llei que penalitza la Homofòbia.

Com es possible aquesta situació tan paradoxal i contradictòria? Quines son les causes?

Res feia pensar, doncs, en aquest sobtat ressorgiment social homòfob. Si observem l‘evolució cronològica dels sondejos d’opinió al respecte podem veure un fenomen ben curiós: el suport al Matrimoni i l’Adopció igualitaris passa d’un 65% al Agost de 2012 al 58% a l’Abril de 2013 . Es a dir: a França el reconeixement de drets i les movilitzacions homòfobes han aconseguit que una part significativa de la opinió pública es tornés més intolerant, mentre que a Espanya va passar just al contrari i, avui dia, ni als sectors més ultres del PP se’ls hi passa pel cap tocar una coma dels avenços socials en aquest tema. Perquè?

1) La passivitat de l’esquerra francesa davant la ultradreta: Els diferents partits progressistes gals han estat absolutament incapaços de bastir un moviment unitari per barrar el pas al feixisme emergent del Front Nacional, imparable a les urnes. François Mitterrand va creure en el seu moment que, amb una llei electoral majoritària, la divisió de la dreta entre UMP i FN aniria de perles per tal de dividir el vot conservador i va afavorir una incomprensible tolerància al feixisme a base d’un estúpid càlcul electoral, que ja es va demostrar totalment fallit quan Jospin va quedar eliminat per Le Pen a les Presidencials de 2002.

2) Traïdors i talps d’esquerres:  El moviment integrista homòfob francès “Manifestació per Tots” ha tingut el suport de quintacolumnistes i renegats ex-progressites com Georgina Dufoix,  ex-ministra socialista i ex-presidenta de Creu Roja o Patrice Carvalho i Bruno Nestor Azerot, diputats pel Front d’Esquerres. També ha tingut el suport d’altes ximples útils o “nazis amables” com els  humoristes Fridje Barjot o Jean-Jacques Peroni.

3) Invisibilitat Gai: Quan vaig estar a Paris recentment em vaig adonar de la poca visibilitat que té l’ambient gai en aquesta ciutat. Aquí no hi ha un Gaixample o una Chueca. La Manifestació de L’Orgull de 2012 de París va reunir a 500.000 persones (segons la organització) i la de Madrid en la mateixa data a 1.500.000 (Nota: Madrid té una població lleugerament superior a París). La cultura francesa igual ha viscut la sexualitat com un fet individual i no polític, no donant tanta rellevància pública a aquest fet i això els ha passat factura.

4) Homofòbia Antipolítica: Una part de la massa aborregada, susceptible a caure embadalida davant qualsevol populisme per estúpid que sigui, està emprant aquestes movilitzacions com a excusa per anar contra Hollande i “contra el sistema polític” en si. Veuen gent al carrer amb pancartes i ja creuen que per aquest simple fet tenen raó i es guai secundar la protesta. Una mostra més de com la manca de solidesa intel·lectual està desorientant les movilitzacions socials.

Esperem però que aquesta tendència cap a la homofòbia hagi estat un lamentable episodi passatger i dintre de poc la tendència segueixi cap a la acceptació i la normalitat!

20 comentaris

  1. Com sempre, interessant post, documentat amb dades curioses! Un matís:

    a) Compte amb caure en la giragonsa eurocèntrica de creure que França ha de ser més tolerant que Texas o Teheran ‘per se’. A Teheran jo he vist grandíssimes campanyes institucionals amb immensos cartells promocionant l’ús del preservatiu. El règim islàmic, segurament obligat a controlar una explosió demogràfica espectacular als anys vuitanta que van fer de la capital iraní una de les més poblades del món, manté en certs aspectes unes postures que matarien d’un infart a qualsevol jerarca catòlic. D’altra banda, no és el mateix el règim que la societat iraní, i la societat persa, una de les més antigues del món, és rica i molt, molt madura.

    b) Jo afegiria un altre motiu: el patrotierisme insuportable que domina el debat públic i la cultura política francesa. Tan posar a tot arreu ‘Liberté, égalité, fraternité’, han oblidat que no són ni millor, ni pitjor que qualsevol altre país del món, i que haver fet una revolució fa tres segles i un quart, una revolució d’homes, burgesos, blancs, i heteros, no és garantia de res tres segles després. I així, a l’ombra de la liberté, égalité i fraternité de cartró els creixen els Le Pens de torn…


  2. Hola,

    He viscut aquests dos ultims anys a Paris, només volia puntualitzar dues coses:

    1) La població de Paris (entes com Paris i la Banlieu) son practicament quatre vegades la població de Madrid o més del doble si considerem tota la comunitat.
    2) Si que hi ha una zona gay mitica i coneguda: le Marais.

    Per altra banda, crec que simplement la dreta(ultradreta) està millor organitzada i activa que l’esquerra del PS o el Front de Gauche. A base d moures sembla q son majoria… pero no ho son. El problema frances no es l’homofobia, es el FN.

    Salutacions


    • Però el FdG omple la Plaça de la Bastilla amb milers de persones escoltant embadalides al Melenchon que jo ho he vist!


  3. En la meva opinió, crec que l’afany dels governs PSOE per semblar d’esquerres, fent polítiques econòmiques de dretes, va afavorir una política d’expansió dels drets civils i de protecció de certs col·lectius molt concrets: per exemple les dones afectades per la violencia de gènere o la normalització del fet homosexual. Es relativament barat ajudar als gais o a les dones maltractades i a la vegada, es popular entre l’electorat d’esquerres. Sobretot comptant amb el suport dels Media. D’altra banda, sembla que la dreta espanyola (Excepte els cristofrikis i els més feixistes) ha integrat aquestes polítiques com a indispensables, i inclús el PP sembla tenir sectors gais més o menys reconeguts. És a dir, que avui dia, sembla que tothom en aquest país ha normalitzat que hi ha persones homosexuals i que hi ha persones que maltracten a les seves parelles.
    En la meva opinió, crec que la integració dels homosexuals es produeix en un moment històric molt concret, en que l’elit en el món capitalista occidental cerca neutralitzar tots els elements potencialment antisistema que hi ha a la propia societat desprès de l’anomalia que va suposar la URSS. Ex: la creació d’Israel, l’Estat del Benestar, la legalització de l’homosexualitat aniria per aquest camí. D’altra banda, el capitalisme com a sistema viu per si mateix es caracteritza per mercantilitzar-ho tot, i el mon gai ha estat un ambit més en la producció de guanys.
    Crec que la destrucció de l’Estat del Benestar (Del sistema educatiu), l’empobriment de la classe treballadora, i l’estat minàrquic produirà una involució en la nostra societat, com a passat per exemple a Rumania, que pot comportar, no necessariament, però podria comportar un fort retrocés en l’àmbit dels drets civils i un avenç del conservadurisme de la mà d’un rebrotament de la religiositat en una població probablement molt més ignorant i molt maltractada. Només cal mirar a l’est d’Europa o a Centreamèrica i tremolar…

    Són opinions, espero equivocar-me.


    • I perqué a França no ha estat tan fàcil? Per les resistències rurals al liberalisme i la modernitat?

      I ep! Alerta en considerar la lluita per l’alliberament de les minories com una graciosa concessió del capitalisme que aquí em puc cabrejar molt!


      • La legalització de l’homosexualitat (que per cert, a França, no es completa fins a 1982) i la seva integració són dues coses ben diferents: com a prova, les lluites per la visibilitat d’organitzacions com Act-UP a finals dels ’80 durant la crisi del SIDA. Hi ha una novel.la recent que va ser força famosa a França, “La Meilleure Part des Hommes”, que evoca aquesta època i que a mi com a mínim em va ficar la pell de gallina.


        • L’he llegit!! i si, em va encantar!!


          • Oi? El vaig agafar de casualitat a l’estació (la portada era “Querelle” del Warhol i cridava poderosament l’atenció :b), i a banda de la temàtica gay, em va semblar que el retrat de l’emergent casta d’intel.lectuals neoliberals també era excel.lent.


      • Home jo opino, no volia fer-te enfadar. Jo no crec que l’alliberament de les minories sigui una concessió del capitalisme, no nego el valor de la militancia i l’activisme, però crec que la normalització del fet homosexual a Espanya en contraposició a França s’explicaria pel pecul·liar sistema polític que ha estat vigent al país des que se va convertir en democracia, model que per cert ara està en crisi.
        No conec França, ni m’he interessat massa per aquest país, tret de les converses amb algun company de pis Erasmus, per això, perquè no conec massa França no tinc una opinió formada o meditada al respecte. Només he exposat les meves opinions al respecte, no vull polemitzar quan tinc una opinió poc fonamentada d’un tema.


  4. He viscut un parell d’anys en ciutats del Sud de França, i la meva sensació és que sota una façana de tolerància, hi ha una homofòbia i un masclisme molt arrelats en la societat francesa (ben visibles en la celebració col.lectiva de les aventures sexuals dels polítics i intel.lectuals públics mascles i heterosexuals)… Més que tornar-se homòfoba, una part important de França no ha deixat mai de ser-ho.


    • I a l’Espanya rural creus que això no passa? Jo vaig estar un estiu excavant a Gipuskoa i quasi no ho explico!


      • No volia polemitzar en aquesta direcció, només volia dir que, almenys a mi, no m’ha sorprès gaire la bel.ligerància dels gavatxos.

        De totes maneres, això de la “ruralitat” evoluciona… Jo sóc d’un poble de Lleida, i recordo que es comentava amb gran escàndol que una dona es volia divorciar (t’estic parlant de… principis dels ’90), mentre que ara m’imagino que la meva homosexualitat no seria motiu de més curiositat del que podria ser-ho a l’Hospitalet, posem per cas.


  5. Jo vaig estar pel Marais i és sossíssim si ho compares amb Chueca…

    A part del factor Le Pen i dels quintacolumnistes, jo crec que un factor diferencial amb espanya és més invisibilitat gai (potser perquè l’homosexualitat es donava per acceptada perquè els francesos se les donaven de progres, i clar, la realitat no era tan bonica com la pintaven) i el patrioterisme que ha comentat el Bertran.

    Espanya, via les seves dos grans ciutats i alguns llocs de turisme gai (Sitges, etc), ha estat més permeable a la cultura gai dels països nòrdics (via turisme). I França ha estat massa tancada en sí mateixa. El resultat és que els gais urbanites espanyols hem imitat el que feien els holandesos, britànics o alemanys que visitaven les nostres ciutats als anys 80 i el moviment gai català i espanyol des de molt aviat va imitar formes d’associacionisme i activisme importades dels Estats Units (cosa que igual era tabú a l’esquerra). Potser l’error del moviment gai francès ha estat trobar una via més “francesa” quan el moviment gai és un moviment internacionalista i d’aquí el seu èxit. És una impressió, però aquí l’activisme el vam aprendre als anys 70 i 80 lligant amb guiris… També vam tenir sort que el socialisme als anys 80 va voler ser una esquerra moderna i va ser molt condescendent amb l’underground postmodern i apolític que hi havia, amb la intenció d’atreure’l o si més no de que aquests vots de la gent passota no anessin a l’abstenció o a partits llunàtics com els trotskistes (la famosa movida, que per molt que es critiqui, va tenir la seva influència sociològica en els costums i en el que es tolerava).


    • Tens raó Rafa! A França els ha faltat una Movida Madrilenya!!


      • I no només la movida… el fet que gais britànics i del nord d’Europa des des dels 70 anessin a fer turisme sexual aquí va influir també… Tenir una Eivissa o un Sitges o un Torremolinos ha influït. Igual que poc abans les guiris amb biquini van influir en la vestimenta i costums sexuals de les espanyoles… I per altra banda ja als 80 gent com Marc Almond o Keith Haring van estar vivint temporades a Barcelona i en ple pujolisme els gais barcelonins i madrilenys es dedicaven a agafar el pont aeri i fer turisme sexual a l’altra ciutat els caps de setmana influint-se mútuament (no hi havia madrileny que no conegués Sitges o barceloní que no conegués Chueca, i el més normal a les associacions era una barreja brutal de gent de tot arreu d’espanya i estrangers). No sé si a França aquest “cosmopolitisme” que sí que havia existit als anys 20 o 30 o als anys 60 del segle XX es va produir amb tanta intensitat entre els anys 70 i 90, que van ser el gèrmen del canvi sociològic envers l’homosexualitat.


  6. Un altre tema és que a França (i a Alemanya) es va aprovar una llei nacional de parelles de fet a finals dels 90 i semblava que amb això “n’hi havia prou”. Aquí les lleis de parelles van ser autonòmiques i des del principi es va seguir la via holandesa: l’estancament legislatiu de l’aznarisme va ser una benedicció, perquè el 2004 si s’havien de fer avenços legislatius ja ningú es plantejava una llei de parelles: s’havia d’anar directament a per la igualtat legal total.


  7. Fa un temps vaig convidar a un amic que ha viscut a França pràcticament tota la seva vida, a més d’estar casat amb un francés, per a que em donés el seu punt de vista. En consonància amb altres amics francesos gais i (més o menys) progressistes que la imatge que tenim a Espanya de la França lliure, oberta… és una façana que no comprenen. França és un país molt més conservador que Espanya i ho ha estat des de sempre. Un d’ells, a més, deia que a Espanya votaria PSOE i IU, però que a França era de François Bayrou, el candidat del Moviment Demòcrata, un partit de centre-dreta que ha recolzat el matrimoni gai des de fa anys, més que el PSF i més que l’esquerra trotskista o descendent del tot poderós Partit Comunista de França. En aquesta equació homòfoba oblidem que l’ultra-dreta és bel·ligerant amb el moviment GLBT, però l’esquerra (no tota i no tots) simplement no vol la igualtat de drets. Així de senzill. França és conservadora i París, lleugerament més oberta, no és ‘tot França’.

    Et deixo els apunts que va escriure el meu col·lega al blog
    Part 1 > http://fonsesquerra.wordpress.com/2013/04/24/se-estan-volviendo-los-franceses-unos-meapilas-1a-parte/
    Part 2 > http://fonsesquerra.wordpress.com/2013/05/02/se-estan-volviendo-los-franceses-unos-meapilas-2a-parte/

    Salut!


  8. Amigo mío: cuando la izquierda abandona los principios, para acoger los de la derecha aunque lo haga vergonzantemente, ésta empieza a socavar todos los derechos ciudadanos. Desde la el retroceso en derechos laborales, saqueo de las arcas públicas por la vía del robo directamente de las privatizaciones, hasta la represión en las protestas al más puro estilo fascista. En esa gama de volver a sus estado puro de la derecha, existe todo lo que contradiga su esencia reaccionaria. Puede ser retirar las leves ayudas a mujeres maltratadas, a ayudas a las familias de las familias con discapacitados, ancianos o niños que lo consideran un gasto superfluo –en realidad la solución para ellos sería más eficaz la la “solución final, que si pudieran la aplicarían, que como sigan las cosas como van, todo lo andarán– y claro todo derecho que no comulgue con sus sacrosantas católico apostólicos romanas sobre la libertad de los ciudadanos. Y ahí entra la ola de homofibia en Francia. El gobierno francés “socialista”, aplica políticas que en lugar de empujar para liquidar el sistema salvaje y homicida capitalista, hace todo lo posible para apuntalarlo. Así que la ciudadanía de izquierda o simplemente normal, que está por la libertad y no desea coartársela a nadie, se encuentra desarmada ante la postura de los que debieran luchar para vencer los retrocesos. Ya se sabe: cuando la izquierda imita a la derecha, ésta acaba ocupando todo el espacio.

    Saludos


  9. A mi tambè m’ha sorprès l’homofobia a França… però un amic que coneix molt França diu que no hauria de sorprendre’m res… no sé…



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: