El Virtuosisme Musical està sobrevalorat
Juny 17, 2013
Cada cop tinc més clar que cal fugir cames ajudeu-me del barroquisme artístic, especialment en la música. No hi ha res més previsible, avorrit i estúpid que omplir la falta d’inspiració i originalitat amb una lliçó de fred academicisme instrumental. Que el nen sap tocar la guitarra i fer uns puntejats de 10 munits? Doncs felicitats! Que li donin un títulet i que s’hi faci palles cada dia a sobre, però que no ens torturi a la resta de la humanitat!
Per aquells despistats que no se n’hagin assabentat: existeix la tecnologia. Afortunadament els processadors de textos han acabat amb la ortopèdica màquina d’escriure, aquesta de la ploma i així fins arribar a les tauletes cuneiformes. El mateix succeeix amb les arts auditives: les programacions electròniques i els sintetitzadors ens permeten obtenir qualsevol só, sense la pesada i feixuga tasca d’estudiar cinc anys piano en un conservatori.
S’ha fet realitat el lema punk “do it yourself”: qualsevol que tingui creativitat la pot materialitzar per ell mateix sense haver de memoritzar absurds coneixements obsolets de notes i acords. Fins i tot el vocoder permet modular la veu per aquells qui no sàpiguen cantar sense desafinar.
Si la fotografia va alliberar a la pintura de la pesada tasca de representar la realitat amb absoluta fidelitat, obrint així la porta a infinits universos d’avantguardes, no veig perqué la música n’hauria de quedar al marge. Els neanderthals ja empraven flautes d’ós fa 30.000 anys i l’actual estructura de pentagrames data dels cants gregorians del s.IX. Potser tocaria evolucionar un xic no?
La música és una expressió i transmissió de sentiments per via auditiva i els instruments, com el seu nom indica, un mer mitjà no la finalitat en si mateixa. I no hi ha una forma més asèptica i buida d’expressió que el mecanicisme virtuosista; res més allunyat de la transgressió que repetir uns mateixos esquemes transmesos, una paràmetres previsibles i anodins que l’únic que provoquen son badalls.
Sens dubte una performance en playback d’una Drag Queen pot transmetre’m més sensacions i divertir-me infinitament més que l’enèsima interpretació de Vivaldi al Palau de la Música, per uns aplicadissims alumnes de conservatori. Em sembla absolutament més interessant un espectacular show de Madonna, amb les bases pregravades, que un recital de puntejats i gorgorejos de qualsevol grup heavie, fotocopiats entre ells com mers calcs d’Iron Maiden.
Internet ens ha alliberat del suport físic i la propietat intel·lectual, socialitzant tot el mercat musical de la història a un click de distància, transformant radicalment la distribució d’àlbums i cançons, on la fama està a l’abast de qualsevol grup que se’n faci mereixedor. No en deixem la producció al marge: fem que aquesta modernitat ens permeti trencar els vells esquemes anacrònics entregant-nos per complet a nous horitzons de re-invenció constant i portem els instruments als museus d’etnologia folklòrica!
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
po zí! 😉
Diria que hi ha coses, certament, sobrevalorades, i altres que ho haurien d’estar que no ho estan gens, malauradament… Bon post!
Pels mateixos arguments hauríem de deixar de llegir els clàssics per passar a llegir tweets i blogs qualsevols, perquè la tecnologia actual permet que qualsevol escrigui. Això no implica, però, que els textos siguin de qualitat.
També hauríem de deixar d’anar a museus d’art “antic” (antic com a contraposició de “contemporani”) com el Louvre, perquè les impressores 3D i el photoshop permeten que qualsevol ho pugui fer ara i no els calgui una base teòrica, ni teoria de llums i ombres ni res semblant.
Precisament venint de tu, un arqueòleg, em sorprèn aquesta entrada. Algú que es dedica precisament a desenterrar el passat per estudiar-lo i mantenir-lo crec que hauria de valorar més la feina feta en èpoques en què no estava a l’abast de tothom.
La música no és perquè sí. Els acords no són aquests perquè uns quants es posessin d’acord, tot i el joc de paraules. Els acords tenen explicació científica i es basa en els harmònics d’un so. Quan una nota sona, mai sona sola. Mai sona una sola freqüència, sinó que sempre sona juntament amb els seus harmònics, i això forma un acord, segons tinc entès. No he estudiat mai música, però no per això deixa d’agradar-me.
Dius que cal deixar “els instruments als museus d’etnologia folklòrica” (darrera frase). Com tu mateix defineixes, un instrument no és més que “un mer mitjà no la finalitat en si mateixa” i opins que cal utilitzar el sintetitzador. Què és un sintetitzador sinó un instrument? I la veu? La veu és l’instrument més perfecte que tenim al nostre abast! I precisament el vocoder o l’autotune el què fan és fer veure que l’artista sap fer servir aquest instrument, sense saber-ne.
D’acord, la tecnologia permet que jo mateix faci una petita cançó cutre amb el doodle de Google aquest: http://www.google.com/logos/2011/lespaul.html Fins i tot puc grabar la meva actuació i posar-me-la al mòbil com a so per quan em truquin. També puc fer un llibre amb les entrades al meu blog i/o amb els meus tweets.
Pensa-ho així: per escriure un llibre primer cal saber les lletres de l’abecedari, després com combinar-les amb paraules i després saber combinar les paraules amb gràcia de tal manera que agradi. Per fer una bona peça musical primer cal saber escriure i llegir les notes, després combinar-les en acords i després combinar els acords d’una manera adient. I això, amb la música comercial actual, no es fa.
Han aconseguit trobar una successió d’acords que funciona i és agradable a l’oïda: Re La sim Sol. Aquesta successió l’han explotat fins a l’infinit i segueix venent, aquí en tens un exemple: http://www.youtube.com/watch?v=oOlDewpCfZQ És com si els llibres dels darrers anys haguessin estat escrits en la seva majoria amb les mateixes paraules.
Òbviament cadascú té els seus gustos (a mi no m’agrada la música clàssica en general), però sempre m’agrada llegir/escoltar/veure coses amb un mínim de qualitat.
ajaja a veure:
1) Com soc arqueòleg soc molt conscient com totes els societats han estat capaces de superar les seves mancances i evolucionar gràcies a la tecnologia, que ha estat el motor de la història, junt amb les relacions de propietat.
2) Em referia, òbviament, als instruments orgànics i acústics, sobretot. La flauta té més de 30.000 anys! Els cromanyons de Dolni Vestonice fa 27.000 tocaven la flauta travessera i el tambor. Es com si encara talléssim la carn amb ganivets de sílex!
Es el problema de l’ art modern. No cal dominar l’ eina. Ho sento, pero no tens cap raó.
Es que no cal dominar l’eina. De fet dominar-la massa i voler-ho demostrar constantment acaba sent EL problema.
Sens dubte han estat infinitament més transgressors Pollock i Warhol que l’avorridissima i repetitiva Escola d’Olot, amb els seus previsibles paisetges i bodegons en bucle fins al infinit
Crec que és de les vegades que he estat més en desacord amb tu!! Com a amant de la música orquestral, em sento ofés.
1. Obsolets acords i notes: ¿HOLA? ¡Són la base de la música! És com intentar escriure un text sense fer servir lletres, ni ortografia, ni gramàtica.
2. Mescles músics interprets amb compositors: un bon intèrpret pot no només fer una bona ‘interpretació’, sinó actualitzar-lo, fer-lo més proper o emocionant o mesclar-lo, o… No és el mateix escoltar al mestre Yebes interpretar ‘El concierto de Aranjuez’ que escoltar a la guitarrista xinesa Xuefei Yang, qui té una tècnica espectacular amb la guitarra pero cap passió. Un compositor no té perquè ser un bon intèrpret, és simplement algú que composa amb tota la meravella de saber transmetre sentiments o provocar alegria o tristesa que això comporta.
3. Un bon programador no té perquè tenir cap talent. La tecnologia no suplanta el talent, només fà la reproducció/gravació musical més sencilla i posa a l’abast de més gent la possibilitat d’explotar el seu talent. La tecnologia no dona talent per sí mateixa, el talent és innat a l’artísta. La programació i repetició de loops no crea música de per sí, simplement ritmes. Igual que una llibreta de caligrafia no és literatura, una concatenació de ritmes fets amb el ‘GarageBand’ o el ‘Fruity Loops’ no és música.
4. Confons propietat intel·lectual amb explotació econòmica (royalty) de la música (no és culpa teva, l’SGAE ha fet MOLTA desinformació al respecte). La 9a Sinfonia de Beethoven o Ray Of Light tenen els seus autors que en són propietaris dels drets intel·lectuals. Els drets d’explotació i el model de negoci musical és el que està en entredit amb internet, no la propietat intel·lectual que seguirà invariable perquè tota obra artística té un autor.
5. L’actual estructura dels pentagrames moderns deriva del segle XV i l’estructura de 7 notes amb els seus 12 semi-tons del barroc (s. XVI). Els cants gregorians es feien sobre tetragrames i pentagrames, però sense una norma estable com la fixada amb Bach.
6. Madonna transgresora? Ejem, ejem. Escolta a Nils Frahms, John Adams, Ryuichi Sakamoto i Alva Noto o Apparat i parlem de transgresió a la música.
Politicament tu i jo anirem junts a tot arreu, em sembla, però musicalment és evident que no. 😉
Jo crec que en el futur escoltarem post-música, inorgànica, absolutament artificial i a l’abast de tothom, on qualsevol persona amb imaginació podrà composar editar i publicar, mentre que els coneixements esotèrics sobre música, notes i solfejos restaran automatitzats pels programes, com quan jo faig servir programes d’estadística, que no tinc ni idea d l es fórmules que fan servir les funcions ja que les fa automàticament el programa
Una cosa semblant es va predir al musical We Will Rock You. En un futur, no hi ha creació de música. Tot és electrònic, i pots produir, editar, mesclar música, però no crear-la. Equiparar la interioritat numèrica o mecànica de la música amb la de l’estadística és una mica hardcore, no?
Jo entenc la idea de que el virtuosisme, i segons quins virtuosismes, no són del tot atractius. Però sempre tindrà més mèrit fer-ho tu, que no un ordinador amb tots els sons automatitzats. Quin mèrit té reproduir un solo de guitarra o violí amb l’ordinador? Serà sempre igual cada vegada que l’escoltis, i un solo fet per un humà és irrepetible, i per tant més valuós. La tecnologia ens ha d’ajudar, i ho fa, però crec que no ens ha de substituir. Caldrà adaptar-se, clar que sí, però l’ésser humà hauria de tenir prou sensibilitat artística per saber què i quan ha de conservar. Segons el que proposes, no caldrà músics, sinó gent que sàpiga fer anar el programa de mescla de sons! Què pensaràs quan es pugui implantar un sistema robotitzat que quadriculi el jaciment i cadascun dels robots excavin sols, i amb més precisió i curositat que tu o jo?
Per altra banda, si tot s’automatitza… quant hi ha de música i quant hi ha d’espectacle als concerts (per anomenar-ho així) de la Madonna? És evident que la fotografia substitueix la pintura figurativa, però què farà el món de la música segons el que proposes? La fotografia no pot fer quadres abstractes, però el sintetitzador representa que pot reproduir tots els sons. És com si la fotografia hagués pogut recrear qualsevol color i forma en dos dimensions.
Mmmm interessants preguntes les que planteges! Em quedo amb els dubtes, de moment.
La part bona del que planteges és la liberalització. En dic bona en el sentit de que la música esdevindria àmplia, però això no vol dir que sigui bona perquè sí. Actualment ja hi ha molta liberalització, i qualsevol com el Justin Bieber pot arribar molt amunt sense tenir prou talent. Les estructures de les discogràfiques persisteixen i encara són un obstacle, segons com, a una persona anònima que pugui tenir una bona proposta. Però la llibertat és fecunda, i Internet bull amb multitud de propostes musicals. Aquest caldo de cultiu és bo, perquè pot produir bones propostes, estimula la creativitat. També pot donar lloc i audiència a veritables bodrios, però per gustos colors. La llibertat en aquest sentit ens hauria de fer més responsables de què considerem apte o no apte per a ser escoltat a nivell individual. Obliga a triar, a discernir, i a raonar aquesta tria.
Jo prefereixo dir-li “socialització” a “liberalització” per motius ideològics evidents xd.
La llibertat d’elecció implica, òbviament, un triomf de la mediocritat i la vulgaritat, ja que la massa aborregada sempre acaba escollint fent gala del seu mal gust. El contrari seria una dictadura del glamour, una mena de despotisme il·lustrat artístic, impossible de dur a la pràctica, ja que les masses justinbierberianes es rebelarien de ben segur
jo faig musica tirant-me pets, i quan me’ls tiro i surt una mica de caqueta en dic pet virtuós
Segueixo preferint la socialització. Apareixerà de tot, coses bones i dolentes. Prefereixo tenir d’on triar i remenar que no haver-me de cenyir a uns cànons i a una oferta limitada. A no ser que aquests cànons i aquesta oferta restringida sigui d’acord amb el que jo hi estigui d’acord, amb el que a mi m’agradi xDDD.
Si ho arrib a saber t’avís personalment, Arqueòleg, de la presentació! Quin greu me sap! Ho vaig dir en el meu post anterior però no li vaig donar massa a la notícia per falta de temps, no de ganes… A la pròxima! 😉
A veure si es veritat!
Crec que el propi nom de Conservatori ja ens dona una pista de la seva finalitat. No n’estic en contra, però tampoc santifico als que surten dels conservatoris.
Si una obra d’art o una cançó em fan sentir alguna cosa per mi ja és suficient, hagin o no passat els autors per algun conservatori i escola d’art.
Entenc que disposar de cert coneixement és interessant i fins i tot necessari, ara bé, sense fer-ne un gra massa.