Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)
Mai 15, 2013
1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya (USC), amb qui governarà la Generalitat.
1934– DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.
1936– UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.
1937– DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.
1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.
1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977, 25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.
1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.
1997– DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.
2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President. Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).
2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.
2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.
CONCLUSIONS GENERALS
La unitat de l’esquerra a Catalunya ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.
Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013 l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.
Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Potser en el “La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil” és massa agosarat. Ho precipita més aviat el temps d’indecisió estatal al llarg de la península d’armar els sindicats i partits…
Llavors, els defensors dels tripartits, crec que us animeu massa a dir que allò van ser “període de govern transformador que ha afavorit els interessos de la classe treballadora”. A mi no em sembla gaire respectable gestionar una bombolla immobiliària amb més especulació, una crisi de valors democràtics amb corrupció, i revolució estudiantil amb repressió. Em costa d’entendre que amb el llegat que porta ICV-EUiA al darrere, s’acontentés amb “fer polítiques millors” i no en iniciar, un procés constituent. LLAVORS hagués calgut!
Ja estic d’acord que “enviar” el Pujol “a casa” va ser molt positiu per la classe treballadora. Ara, el que va venir després…
I amb això, el que vull dir, és que no es podrà iniciar un procés d’unitat fins que els que van estar al Govern i van fer coses BÀSIQUES i INHERENTS en qualsevol procés constituent molt malament, se’n distanciïn. Que potser ja ho han fet, però a mi, no m’ha arribat.
L’altre és que considerar el PSC d’esquerres també és optimista. En termes relatius potser sí, però en termes absoluts, és centra-dreta com a mínim. Per no dir els casos de corrupció que duu a l’esquena…
No dic que el tripartit hagués pogut derrotar el capitalisme. No. Dic que hagués pogut simplement assentar les bases per a derrotar-lo més endavant. El que va ser: un caldo de cultiu per a una crisi econòmica brutal.
1) Es evident que existeix una relació causa-efecte entre el maig del 37 i la desfeta al front d’Aragó i la Batalla de l’Ebre al cap de poc temps, crucial en l’esdevenir de la guerra.
2) No es pot jutjar al tripartit des d’una òptica actual, doncs seria una falàcia anacrònica. Igual que no podem jutjar a la República per la Guerra Civil, com fa la dreta. Era impossible saber llavors que venia la crisi actual.El tripartit era un Govern socialdemòcrata que va fer 123 nous centres de salut, una llei per expropiar vivendes buides, 132.000 ajudes al benestar, va contractar 18.000 mestres més, va posar un codi deontològic policial… en fi, t’animo a que llegeixis el meu article on faig un resum de les grans conquestes revolucionaries d’aquell excel·lent executiu
https://glamboy69.wordpress.com/2012/12/10/nostalgia-del-tripartit-quan-catalunya-tenia-un-govern-decent/
Així com animar-te a que deixis de creure’t les mentides del grup Godó.
3) ERC i el PSC no son forces d’esquerres…. sempre. Depèn del moment conjuntural. Com el repas era des de 1931 veuràs que en alguns moments els incloc i en altres no. Es evident que no es el mateix Barrera a Companys o Carod, ni Navarro amb Negrín o Largo Caballero. Els partits no son immutables, per sort!
1) El que vinc a dir és que el front d’aragó no hagués estat tal (possiblement) si s’hagués armat a sindicats i partits. Un cop es va perdre això, el que va venir després ja era molt complicat de parar, o ens convertíem en satèl·lit soviètic, o lluitàvem amb llances i arcs contra pistoles i bombes.
2) Val, la crisi no sabien que venia (tot i que molts ja ho deien, però…), però no sabien que vivien en capitalisme? De debò? Totes les coses que dius que va fer el tripartit, excepte la llei de lloguer forçós, són pur expansionisme estatista “progre”, que hagués estat més si no s’hagués posat mà a la caixa per part del (que jo conegui com a mínim) PSC. I suposo que el que voldràs dir és que el % de deute per PIB va ser el més baix. És clar, en una situació d’expansió MÀXIMA és clar que el deute sembla petit en relació a l’activitat econòmica… Quantes auditories del deute es van fer llavors, quina transferència hi havia en aquell moment, quantes adjudicacions no implicaven el finançament d’empreses que hi guanyaven més finançant que construint…
Que el grup Godó digués moltes mentides del tripartit no justifica que ara resulti que el tripartit va ser un Govern d’esquerres reals que van lluitar per la democràcia i els drets de les persones. En 7 anys les propostes de canvi real de sistema van ser minses i els jocs de poder partitocràtics feien fàstic. Perquè no es va fer una cosa tant i tant simple i important com replantejar el sistema representatiu, fer una democràcia més participativa, promoure consultes cíviques sobre temes no només com la independència, sinó com la monarquia, l’abortament,… o limitació de mandats, o limitació de càrrecs, o limitació de sous…
Em sap greu, em costa molt, creure’m l’honestedat d’ICV-EUiA, i com jo, en som molts que hi teníem molta esperança.
3) Completament d’acord. Només volia dir que en els tripartits el PSC ja no era d’esquerres. =)
Construir l’estat del benestar no es un estatalisme progre ES L’ESQUERRA punt. Es el que s’està carregant l’auteritat i CIU. L’esquerra o es res més que això: treball,vivenda, dependència, escoles i hospitals públics. I la resta es postureo i rebequeries estètiques.
I el tripartit va crear hospitals, habitatge, ajudes, escoles i treball.
END OF THA STORY
Una altre cosa es que ara necessitem ser molt més radicals contra l’austeritat, els bancs i el deute… per poder recuperar el benestar que teníem amb el tripartit (i ja ens podríem donar per molt satisfets) i acabar amb el sofriment actual de la gent!
Home, amb el punt i l’end of the story, dec ser un ignorant profund per no estar-hi d’acord… Però sí, el debat el deixem aquí estant profundament amb desacord, jo entenent una mica més els de lluita internacionalista, i jo també amb esperances de que arribi la unitat contra la dreta i la radicalització i més autocrítica dins l’esquerra.
Bé al menys espero que la discrepància absoluta sobre el passat no ens impedeixi construir quelcom interessant pel futur!
No solo en la Izquierda Catalana. Este ha sido un problema de nunca acabar en la Izquierda latinoamericana. Por matices, determinamos una serie inacabable de fracturas en el movimiento obrero, que han hecho de la derecha y lo que representan una fortaleza, casi que inexpugnable.
Pero algo importante acaeció en la 10ª asamblea de ICV. El Presidente saliente, en uso de auto critica, asumió con verdad y coherencia, los errores del tripartito. Esto es una muestra, de que la evolución de la izquierda en Catalunya va por buen camino. Debemos trabajar en conjunto, con un Pacto por lo Fundamental, eso que es un principio basico, lo innegociable, y crecer en lo que de verdad es impòrtante.
Inalienable debe ser la educación, la salud, las pensiones y las rentas mínimas para hacer de una vida, algo digno.
El resto, lo podemos negociar, con principios mínimos, con participación de la sociedad civil, con compromiso y responsabilidad social, pensando siempre en el interés común….
Pienso que la izquierda se tiene que unir para parar la Contrarreforma Neoliberal. Si la izquierda no lo hace estos cabrones nos devolverán a la Edad Media. Hay que unirse y echar democráticamente a CiU y a PP del poder y a partir de ahí intentar construir un presente y un futuro mejor, como apunta jose angel.
Logicamente, siempre habrá sectores que no verán clara esa unión, pero se trata de no ser mezquino, entender lo que se nos viene encima, y de sumar cuanta más gente mejor.
“Debemos trabajar en conjunto, con un Pacto por lo Fundamental, eso que es un principio basico, lo innegociable, y crecer en lo que de verdad es impòrtante.
Inalienable debe ser la educación, la salud, las pensiones y las rentas mínimas para hacer de una vida, algo digno.
El resto, lo podemos negociar, con principios mínimos, con participación de la sociedad civil, con compromiso y responsabilidad social, pensando siempre en el interés común….”
Hoy, V. Navarro ha escrito un artículo que va en esta línea por otros derroteros:
– Hay demasiados partidos políticos de izquierda. Las izquierdas están atomizadas en España.
– El problema de la Primera Transición es que los partidos de izquierda abandonaron la movilización popular (en realidad, la desmovilizaron), adaptándose rápidamente a las instituciones del Estado dominadas por las fuerzas conservadoras. Pero hay que ser conscientes de que lo que forzó el fin de la dictadura fueron las movilizaciones populares, lideradas por el movimiento obrero. Y la estructura de poder favoreció su desmovilización dando excesivo protagonismo a los partidos, y dentro de ellos a las élites gobernantes de tales partidos.
– Los partidos políticos son importantes y fundamentales en una democracia. Pero su función (muy acentuada en los partidos auténticamente democráticos y progresistas) es la de transmitir en el lenguaje legislativo lo que exija el movimiento político avalado por la participación popular, en lugar de ser instrumentos de poderes fácticos (tanto religiosos como financieros y económicos) que violan y corrompen el proceso democrático.
– Lo que se necesita es una movilización de protesta y de promoción de propuestas factibles y reales para cada uno de los problemas que la ciudadanía presenta. La PAH (Plataforma de Afectados por la Hipoteca) es un ejemplo de ello. Hay que cambiar el centro de la actividad política, sin sustituirla. Es necesario crear la presión para que los partidos realicen lo que la ciudadanía desea, presión que debe ser continua y no limitarse a la esfera legislativa. El movimiento 15-M es un buen ejemplo de ello. Ha tenido un enorme impacto en cambiar la temática y narrativa política del país .
Este movimiento político debería ser la coalición de fuerzas y movimientos sociales, incluyendo también sindicatos e incluso miembros y simpatizantes de los partidos políticos (aún cuando éstos, los partidos políticos, no deberían ni instrumentalizar ni liderar tal movimiento político). Y la movilización debería crear un programa real, factible (que, por definición, la estructura de poder definirá como “utópico”, es decir, irrealizable), siendo responsabilidad de tal movimiento documentar y mostrar que sí, que es realizable. Por ejemplo, tiene que mostrarse que es factible, incluso hoy, en la situación actual, crear agencias públicas de crédito que lo ofrezcan a bajos intereses a las pequeñas y medianas empresas y a las familias, o que es factible garantizar la vivienda en un país con cuatro millones de viviendas vacías, y así un largo etcétera.
Este movimiento debería ser político, es decir, debería presionar para cambiar el sistema político (desde los aparatos del Estado hasta los propios partidos políticos) para hacerlo auténticamente democrático, con unas leyes electorales proporcionales, con una representatividad mayor y no única, complementada y en ocasiones sustituida por otras formas de democracia que incluyan desde referéndums vinculantes a fórums asamblearios de decisión. Y con cambios de los sistemas de información públicos y privados, condicionando la utilización de un recurso público (las ondas radiotelevisivas en el aire) a su diversidad ideológica, puesto que la escasez de tal diversidad es uno de los mayores problemas que tiene la democracia española.
Absolutament d’acord amb la teva opinió i, encara més, amb la de Vicenç Navarro!
añadiría también que debe presionar para cambier el sistema económico, empezando por boicots a las multinacionales i terminando por promocionar cooperativas o nacionalizar si la gente lo cree necesario, para luego darlo a trabajadores.
Has fet un treball d’investigació extens que queda molt ben resumit en la vinyeta inicial del post. El problema és que l’esquerra catalana ha tingut sempre moltes sigles i símbols, mentre que la dreta sempre ha aconseguit tenir unes sigles clares.
Potser, la ignorància de la població vers la política fa que es perdi amb tants canvis de sigles i acaben votant als partits que “més els sonen”. Sembla que els polítics d’esquerra no aprenguin la lliçó.
Tinc molt clar que la dreta té molt clar què ha de fer i on ha d’anar, però l’esquerra està desorientada com poques vegades a la seva història. Avui sóc optimista, però no pas gaire. Com bé indiques, Procés Constituent es presenta com un pont entre les corrents properes a ICV-EUiA i les corrents de les CUP. Com tu, mentre l’esquerra d’ICV-EUiA vol sumar-s’hi, les CUP ho veuen amb reticència. Normal d’altra banda, tenen les aspiracions electorals molt optimistes i tenen por de quedar identificats amb un partit que ells veuen com ‘part de l’establishment’ que volen combatir.
Jo ho tinc clar. L’esquerra ha d’anar unida a les properes eleccions que seran, es vulgui o no, unes plebiscitàries en tota regla. I aquest projecte no només ha d’incloure ICV, EUiA i les CUP sinó també plataformes socials i elements d’esquerres i catalanistes de partits com el PSC i ERC.
Salut!
Absolutament d’acord!! Es trist que hi hagi gent que no hagi entès la transcendència i només pensi en els rèdits electorals pel seu xiringuito
jo me’n recordo fa anys d’una frase d’en Rafel Ribo , gran benefactor de l’esquerra catalana (ironia)… i es la seguent (i si, no recordo cap altra mes, d’ell): a politica el que no es pot fer es el ridicul. bueno, doncs aixo…
Quina pena oi que la frase sigui de Josep Tarradellas i no de Ribó? Si això es mentida la resta del argument va en la línia de la falsedat i la ignomínia. Una pena
be, mes que res ho deia per lo de les “conquestes revolucionaries d’aquell excel.lent executiu” i lo de la falacia anacronica aquesta rollo com si estuiguessim estudiant un fet de l’edat mitjana… en fi!
la dreta no ha pagat prou be el favor que els hi va fer Ribo contra l’esquerra catalana
Tenint en compte que el confons amb Tarradellas, la teva credibilitat sobre l’assumpte tendeix vertiginosament a zero
La vinyeta inicial en la seva simplicitat resumeix molt bé aquest fet transcendental en la història d’Espanya i de Catalunya.
Ara tot està obert de nou i tot està en procés de creació. Encara hi ha forces polítiques i persones que s’estan recol·locant després de la darrera Diada i en plena Crisi.´És un bon moment per repensar el present i el futur, però com ens expliques, sense oblidar el que ha passat abans i aprendre’n.
L’esquerra només podrà anar unida quan representi tota ella una mateixa massa social i el que tu descrius en el post representa una massa social molt reduida. Només podràs unir-te i créixer si representes més gent i això et porta a obrir-te i fer renúncies. Pots fer totes les càbales que vulguis però sempre necessitaràs el PSC i ERC perquè ocupen l’eix central, i mentre l’esquerra “pura” titlli els primers de neoliberals i els segons de neopujolistes no només no arribarà enlloc sinó que seguirà sent minoritària i un punt friki.
Tu has vist les recents enquestes a l’estat? Aquelles en que IU-ICV supera en intenció de vot directe al PSOE? Imagino que no, te els recomano.
Ah i també et recomano que miris que ha passat a Grècia amb el PASOK i Syriza. Si, hi ha vida intel·ligent fora de Cataliunya!
Bé, què hi farem, esperava la resposta. Les enquestes diuen que quan ho té tot a favor, IU trauria 48 diputats sobre 350. Resultat collonut. Per cert, abans de mirar què passa amb Syriza dóna un cop d’ull a Islàndia. On hi ha vida és fora del sectarisme, però tu segueix així, de derrota en derrota fins a la derrota final. La dreta et deu estar preparant un monument.
La nova enquesta d’avui dona a ICV_EUiA segona força a Barcelona i una unió dels dos grups d’esquerra empatat amb CIU. L’únic sectarisme que hi ha a Catalunya es diu nacionalisme català, que viu en una dimensió parel·lela de races, pàtries i banderes, absolutament alienats de la realitat material i objectiva.
I quan vulguis fer-me un monument, cap problema J: si es eqüestre millor!
les esquerres no poden posar, i encara menys en aquests temps de crisis del sistema, la seva prioritat en les eleccions (encara menys anant junt amb les socio-liberals, que d’esquerres res).
[…] davant una contradicció ontològica que frega el deliri: el fraccionalisme dels espais unitaris. Res de nou en la història, on l’esquerra catalana que només ha governat 13 anys del darrer segle, basculant entre breus períodes d’unitat, […]
[…] feixisme (salvant totes les abismals distàncies històriques, of course), en un capítol més de la llarga història de la divisió de l’esquerra catalana. En fi, espero que s’acabi imposant la raó i es pugui reconduir tot […]
[…] Història de la Unitat i la Divisió d’Esquerres a Catalunya: https://glamboy69.wordpress.com/2013/05/15/historia-de-la-unitat-i-la-divisio-de-lesquerra-a-catalun… […]