Es l’Amor un Tabú pels activistes d’esquerres?

Quan era adolescent i freqüentava el Moviment Okupa de la meva ciutat (estem parlant de finals dels anys 90-principis dels 00), lligar o tenir parella estable era vist com un vici burgés, un passatemps per nenes riques; la dictadura estètica punk havia decretat de forma oficiosa a través de les seves pseudo-assemblees  que l’únic sentiment que es permetia era l’odi contra tot i tothom, sense més criteri. Era l’Era daurada del nihilisme grunge.

En aquell ambient asfixiant la homosexualitat era invisible, ja que directament no hi havia sexualitat (no diguem ja romanticisme). El nombre de persones amb parella reconeguda era una minoria escassa; era un tema del que amb prou feines es parlava obertament, doncs els plaers terrenals havien d’esperar a la revolució i les relacions a dos podien ser un incordi quan es primava la col·lectivitat com un tot indivisible.

Fugint d’aquella asexualitat presumptament llibertària vaig llençar-me de cap a l’Ambient Gai on alliberament i transgressió  implicaven follar cada dia amb algú diferent, sense cap vincle emocional més enllà de l’orgasme. Abans que Zapatero arribés a la Moncloa el Matrimoni Igualitari no es veia com una reivindicació gaire revolucionaria, sinó més aviat com una trampa de l’heteropatriarcat per assimilar-nos dins la monogàmia.

Posteriorment la confrontació amb la homofòbia del PP i l’esglesia catòlica va capgirar el discurs radicalment, però la institució matrimonial en sí encara es vista amb amb certes reticències pels sectors LGTB més transgressors que, sota el paraigües de la Teoria Queer, reivindiquen trencar amb les institucions tradicionals i reinventar les relacions a partir de la individualitat més freak, negant l’existència del binarisme home-dona o hetero-homo.

A la primera meitat dels ’00 les feministes de la diferència van començar a fer forat dins els Moviments Socials, al menys en els que jo freqüentava. Per primer cop escoltàvem a parlar de que la vida privada era pública, la diferència entre sexe i gènere, o que els dones no havien d’assimilar el model agressiu i racional dels homes dins la política. Però, de nou, l’amor romàntic era vist com quelcom conservador, un instrument per idiotitzar la dona i esclavitzar-la a un fal·lus o justificar maltractes i abusos de tota mena.

A tot això, al llarg d’aquest periple em debatia per una banda entre auto-reprimits amors impossibles i inconfessables cap a heroics activistes possiblement heteros (era impossible de saber ja que mai es parlava del tema), que incomprensiblement malgastaven la seva dionisíaca joventut en una ascètica comunió amb l’onanisme; i per l’altre, en una orgia permanent amb musculocas de tot a cent a qui enviava a passeig després de corre’m a la seva cara. Vaig esdevindre un veritable apòstol del racionalisme materialista, un profeta que proclamava la fi de l’amor i de la nyonyeria.

Tenir parella va suposar per mi una ruptura epistemològica, com diria el filòsof del marxisme estructuralista Louis Althusser. A partir d’aquell moment se’m va obrir davant meu un univers de metafísica romàntica, que ni Wagner en el seu apogeu. En aquesta deriva cap a la heterodoxia naïf i la felicitat idealista he aconseguit arribar a un consens entre cor i cap, lligant la meva praxis sexual amb el que sempre he sentit, però em trobo amb un buit teòric, doncs dins l’ampli marc de l’esquerra  mai ningú ha aconseguit donar una cobertura teòrica a l’Amor, que segueix sent un tabú.

Potser el pensament positiu postmodern i aquest neo-hippiesme bonrollista dels 60’s que ha renascut amb el 15M pot ser una bona ocasió per abordar-ho; tot i que de nou començo a veure patrons coneguts amb activistes que trenquen amb la parella per que no tenen prou temps per assistir a totes les comissions, així com un cert retorn a la ortodòxia col·lectivista (incipient encara) negant els sentiments individuals. Espero equivocar-me!