h1

Arrels teòriques de l’Antipolítica: Daniel Bell i Francis Fukuyama

Març 18, 2013

Grillo

L’Antipolítica, aquesta no-ideologia que es basa en el populisme simplista, l’odi a les idees i a la intel·lectualitat, que culpa a tots polítics per igual  de ser una casta que ha provocat la crisi (exculpant així al capitalisme neoliberal), té unes bases filosòfiques molt més arrelades del que ells mateixos sospiten. Arrel del triomf del còmic Beppe Grillo a Itàlia (un messiànic sectari que depura dissidents),  desgraciadament sembla que aquest perillós verí carregat de buida demagògia, que tantes semblances guarda amb el feixisme primigeni, ha trobat simpaties dins certs moviments socials i formacions que semblen haver venut la brúixola ideològica per uns quants followers a Twitter.

Analitzem doncs com es comença a gestar aquesta teoria antipolítica des de Estats Units, fa ja uns quants anys:

Daniel Bell

L’any 1960 el sociòleg i professor  de Harvard Daniel Bell, considerat com un intel·lectual d’esquerra  anti-stalinista va publicar el llibre “La fi de les ideologies” on s’enuncien les següents idees, posteriorment desenvolupades en suplements de la revista Times:

–  La lluita de classes ja no és el motor de la història arrel de l’aparició de noves tecnologies i telecomunicacions que permetien una ruptura amb el passat i un desenvolupament individual al marge de les movilitzacions col·lectives. La confrontació social en la era post-industrial ja no es produeix dins l’àmbit del treball i entre classes socials, sinó que es produiran noves jerarquies en funció a l’accés al control de la informació.

– La fi de la dialèctica esquerra-dreta ja que, arrel de l’imminent triomf mundial del capitalisme i la democràcia liberal, ens trobem  davant l’emergència d’un pensament únic i global.

– Bell anuncia que amb la universalització del mercat lliure en la societat post-industrial moren tan els valors culturals de la ètica burgesa decimonònica (esforç i conservadorisme purità), com la consciència de classe proletària i aquestes son substituïdes per una consciència de consumidor i una ètica hedonista i individualista de busca del plaer immediat per a un mateix. Bell creu que això ha estat degut a l’aparició de diverses novetats tecnològiques (cotxe, cinema i ràdio) i socio-econòmiques (la publicitat, la obsolescència programada i els crèdit assequible).

Francis Fukuyama

El principal autor influenciat per Bell va ser aquest politòleg nord-americà i neoconservador radical, autor del pol·lèmic llibre “La fi de la història i l’últim home” (1992) on reflexionava sobre com seria la política mundial després de la caiguda de la URSS i la fi de la Guerra Freda:

– La història entesa com una lluita entre grans ideologies ha mort, amb el triomf mundial i definitiu del neoliberalisme i la democràcia representativa, com ho demostra el fracàs del socialisme soviètic. Les ideologies ja no son necessàries i han de ser substituïdes per la economia; ja no existeixen les classes socials, sinó individus aïllats buscant el màxim benestar individual amb la mínima inversió d’esforç.

– El nou motor de la història a partir d’ara es “el desitj de reconeixement”, es a dir, l’empoderament, l’autoestima o la consciència de la dignitat com a individu, que ha de desenvolupar-se en contra de la “tirania de la igualtat”, abolint aquelles estructures socials col·lectives (administracions públiques, partits, sindicats, moviments socials…) que, en nom d’una ideologia, busquen uniformitzar els nostres drets, en comptes de permetre desenvolupar-nos com a subjectes singulars.

Fukuyama va ser, també, un dels creadors del “Projecte pel Nou Segle Nordamericà”, un think-thank d’extrema dreta neocon que promulga la supremacia política mundial dels EUA i que va ser un dels promotors de la Segona Guerra d’Irak durant el govern de Georges Bush Jr. Els seus pilars ideològics son que Amèrica ha d’expandir arreu del món els seus valors de la llibertat individual i democràcia liberal, acabant per la força militar amb tots aquells governs o organitzacions que s’hi oposin.

Conclusions

1) L’Antipolítica es de dretes:  Tot i que l’Antipolítica refusa l’eix esquerra-dreta, aquesta postura tan sols busca legitimar la ideologia actualment en el poder, que és la dreta; per això renuncia a disputar-li l’hegemonia cultural o a qüestionar els seus principis. Tot i que rebutja el debat intel·lectual i la reflexió filosòfica, per considerar-la elitista, en realitat es basa en complexes teories desenvolupades durant la Revolució Conservadora per think-thanks  nord-americans de l’ala més extrema neocon, com ja hem vist.

2) Individualisme: El veritable objectiu  de l’Antipolítica es dur a terme la frase de Margaret Tatcher “No existeix la societat, tan sols els individus” , plantejant una esmena a l’existència de tota organització col·lectiva (sobretot partits i sindicats, que no patronals) al considerar-les corruptes i no representatives, facilitant així la feina als empresaris explotadors, que busquen combatre la negociació col·lectiva, i somniant amb una política a la americana, on es voten persones i no partits. El subjecte anti-polític és l’individu que, a través de les xarxes socials, es queixa de tot, critica a tothom, però no participa en res, ni es relaciona amb ningú a la vida real, ja que desconfia de tothom.

3) Tecnocràcia i capitalisme: Un govern “sense idees”, “d’unitat” que faci “el que cal fer”, aquesta sembla el lema anti-politic. També es el de la Troika quan nomena a Monti president en un Govern d’Unitat per tal de fer les retallades que calguin. De l’únic que té por el poder econòmic es de que algú qüestioni les lleis del mercat lliure; que es posi en dubte la democràcia i es rodegin Parlaments i no la Borsa, els va de perles i afavoreix els seus interessos per desmantellar tot allò públic i acabar amb qualsevol intent per part de l’esquerra de posar un control o una regulació pública en el sistema econòmic.

4) Nihilisme anti-revolucionari: Dir “No a tot” no té res de transgressor; es un nihilisme desmovilitzador que tan sols ens porta a un carreró sense sortida i a la desconfiança absoluta. Si res té sentit, si cap idea és vàlida ni cap organització representativa, el millor que podem fer és quedar-nos assegut al sofà i escopir bilis a les xarxes socials sense presentar alternatives.

5) L’Antipolítica és just l’antítesi a la Nova Política, que busca augmentar la participació de les bases en la presa de decisions dels partits i fomentar la transparència per acabar amb la corrupció, regenerant el debat intel·lectual fomentant debats més participatius i assemblearis, sempre de forma col·lectiva i horitzontal. Desgraciadament l’analfabetisme filosòfic d’aquest país ha dut a molts  a confondre aquests dos conceptes, antònims i antagònics, assumint la demagògia antipolítica com si aquesta fos una cosa progressista o revolucionaria, quan es just el contrari.

14 comentaris

  1. Això d’Itàlia és que no té nom, entre el Berlusconi i el Grillo, semblen tots ben grillats. El mal és que la verticalitat en les relacions està tan infiltrada en la nostra societat -sempre s’espera un pare redemptor que ens ho arregli tot- que instaurar mecanismes de participació, propugnant l’horitzontalitat i la co-responsabilitat en la presa de decisions, sembla una punyetera utopia. Algunes, però, no desistim, perquè amb 7.000 milions d’habitants al planeta, creure’s individu i amo de les pròpies decisions és, com a mínim, d’una candidesa admirable. Som societat, quina? aquest és el debat. Salut.


  2. Jo no hi estic d’acord amb la antipolítica, però puc entendre que s’estengui cada cop més amb el clima actual de crisi que viuen els països desenvolupats. Dia a dia ens assebentem de pactes en la ombra, d’estafes i corrupcions, d’interessos i manipulacions per part de molts polítics, siguin de la branca que siguin. Que quedi clar que no estic generalitzant, i està clar que no TOTS els polítics són uns corruptes i uns lladres que treballen per interessos personals.
    Potser el que falla no és la política, sinó els polítics que hi treballen. Però qui diu que amb uns altres polítics tot seria diferents?


  3. Una vegada més d’acord, ho comparteixo tot, deixam que contribueixi amb una espurna.
    I ha un altra factor que interfereix en la política inutilizan la seva força transformadora. buidant-la de sentit, desprestiguiant-la com una eina útil. És la política entesa com un difús bé comú, sense tenir en compte la lluita de classes ni la distribució de la riquesa, ni la transformació social, és la poliítica reivindicada com una espècie de sacerdoci al servei de les estructures del poder i revertida de corpus de teocràcia democràtica, quan no del simple espectacle, un espectacle al marge de l’econòmia, al marge de l’organització social i la participació. És la mirada de medis comercials, una mirada a la que el teu anterior post, lamentablement hi contribuí un xic.


    • El meu anterior post era una reflexió sobre el nivell d’influència de les dones en la política catalana actual des dels diferents partits, sindicats, patronals o MMSS. Que te a veure amb el que exposes?

      O es que suggereixes que parlar del paper de les dones és un “espectacle al marge de l’economia”?? Si et senten algunes feministes que jo conec, ja pots començar a córrer!!


      • ha,ha,ha,..No home,no. Em refereixo i crec que ho has entes, però has volgut agafar el rave per les fulles, a que establir rankings sobre polítics més influents o altres coses paregudes , com els més elegants o el més el que vulguis, .és una manera d’enfocar la política que distorsiona la seva funció, especialment contemplada des de d’una òptica d’esquerres i més d’esquerra marxista que es lamenta de l’antipolítica. ës la política buida de contingut, la política espectacle, les tertulies a crits, és la política que difon i fomenta els medis capitalistes.
        No siguis tant inflexible i concedeix-me aquest apunt que pretenia aportar, no desqualificar a un post que comparteixo en la seva totalitat i que he trobat molt enceratat i clarificador. i que, permete’m que et digui també això, t’agraeixo.


        • Be, d’acord et concedeixo aquest apunt. Tot i que jo penso seguir fent tops i rankings pq m’encanta!! muahaha


          • ah,ah,ah, només faltaria,! t’imagines l’aburriment tant extrem que patiríem si pensessim exactament el mateix en tot i tohom i si a sobre ho expressessim de la mateixa manera.?
            La dialèctica ben amanida i cada un a la seva manera és un plaer al que no hem de renunciar..


          • En això estem totalment d’acord!


  4. Crec que una altra conclusió seria que estratègicament parlant, els partits/organitzacions polítiques/moviments socials haurien de fer TOT el possible per tenir tanta legitimació com fos possible…

    …fent de l’antipolítica una broma de mal gust al costat d’una alternativa segura, real, i versemblant. Crec que el desenvolupament de l’antipolítica és proporcional a la “difamació” de les alternatives més que a la deslegitimació del poder de dretes…

    I la difamació a cops té raó de ser, malauradament.


  5. Hi ha moltes maneres d’expressar el profund descontentament que sentim, espero que no guanyi l’individualisme i el No a Tot i ho faci la societat que es mobilitzi.

    El difícil és canalitzar tota aquesta força social per a que no caigui en la xarxa de la no política.


  6. Excel.lent text! M’han entrat ganes,de revisar Fukuyama…


  7. […] com si fossin herois revolucionaris, així com que les seves  arrels teòriques es troben en David Bell o Francis Fukuyama, el neoliberalisme nord-americà dels anys 80′s. Avui veurem el cas més extrem i patològic: […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: