TOP: Les 20 Dones més influents de la Política Catalana 2013

Fa 4 anys vaig publicar un Top amb les 5 dones que en aquell moment vaig considerar les més influents de la política catalana i m’he adonat que totes elles han passat pràcticament a la història i la seva carrera està acabada o es  troba en un carreró sense sortida, així doncs l’he renovat i ampliat, aprofitant que els meus coneixements sobre política catalana son molt més amplis. No he seguit criteris ideològics, simplement he destacat les dones que, segons el meu punt de vista, han esdevingut referents polítics ja sigui pel seu pes institucional, com pel seu poder,o per la seva empremta ideològica.

20.- Ester Vives (Revolta Global)- Aquesta investigadora de la Universitat Pompeu Fabra ,única cara mínimament coneguda del troskisme català, ha encapçalat la llista de “Izquierda Anticapitalista” al Parlament Europeu el 2009, la de “Des de Baix” al Parlament Català el 2010 i la d'”Anticapitalistas” al Congrés Espanyol el 2011, obtenint resultats paupèrrims, sempre per sota del 0,4%. Tot i aquests sonors fracassos polítics, la seva influència s’ha fet notar en diversos moviments socials com el 15M, Aturem la Guerra, el Fòrum Social Mundial, al Moviment per l’Abolició del Deute Extern, el comerç just, el consum responsable i la sobirania alimentarà, realitzant notables contribucions intel·lectuals dins les teories ecosocialistes.

19.- Carmen Mur (Foment del Treball)- Actual Vicepresidenta de la patronal catalana, i una de els poquíssimes dones (per no dir la única) amb un pes dins de Foment. Es també Presidenta Executiva de Manpower i ha estat una de les persones que més ha influït pel desenvolupament del treball temporal, així com de les ETTs a Catalunya.

18.- Muriel Casals (OMNIUM)- Professora d’Economia i Hisenda Econòmica i ex-Vicerrectora de la UAB, des de la seva presidència d’Omnium Cultural, de la que ja en fa 3 anys, ha treballat per aconseguir que  nacionalisme català tingui una hegemonia cultural a tots els mitjans de comunicació en català i  a molts partits, radicalitzant els seus postulats cap a l’independentisme.

17.- Rosa Canyadell (USTEC)- Única portaveu dona destacada en un sindicat català. Concretament Canyadell es la secretaria general del principal sindicat de l’ensenyament, USTEC, un sector laboral amb una altíssima presència femenina, i la seva influència s’ha fet notar amb força en les movilitzacions en contra de les retallades. Quan veurem una veu femenina a UGT o CCOO?

18.- Eugènia Bieto (ESADE)- Aquesta dona és la Directora General de l’escola de negocis més influent en la política catalana, d’on han sortit la molts Consellers de l’actual govern i on han estudiat els executius de les empreses amb més capital. El seu pas s’ha fet notar en la implantació de polítiques públiques de foment al empresariat, on ha han deixat empremta amb teories molt neoliberals.

15.- Georgina Rieradevall (CUP)- Aquesta actriu i germana d’una senadora convergent, va dirigir un famós lipdup independentista i va fer de portaveu del seu grup municipal a l’Ajuntament de Vic, purgant a qui li feia ombra; posteriorment, va anar de nº2 a la llista nacional de CUP, aconseguint escó tot i les seves relliscades èpiques en campanya. Ara ha esdevingut la primera diputada en agafar una baixa maternal i cedir el seu vot; però ningú dubta que, un cop reincorporada,  eclipsarà gran part del protagonisme de David Fernàndez.

14.- Lorena Vicioso (EUiA)- La coordinadora d’Alternativa Jove (joventuts d’EUiA) va ser una de les apostes més fortes de la coalició d’esquerres a les passades eleccions, esdevenint una de les diputades més joves al Parlament Català; també ha tingut un pes destacat dins d‘Acció Jove (CCOO) i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. En un partit encara molt masculinitzat, pot esdevenir clau per la seva modernització, tot i que encara li falta rodatge i practicar oratòria.

13.- Inés Arrimadas (Ciutadans)- Al Parlament es parla d’ella com la “diputada revelació” i als mitjans com de la “nova estrella” de Ciutadans amb una dialèctica punyent i populista i qui s’ha enfrontat a ella en debats pre-electorals n’ha sortit escaldat. Tot i això, sembla que al seu partit no en son gaire conscients i encara reserven tot el protagonisme mediàtic a Rivera i Cañas; però de ben segur que la seva influència anirà en ascens a mida que la seva trajectòria parlamentaria li doni més notorietat.

12.- Laia Ortiz (ICV)- Després de liderar Joves d’Esquerra Verda i ser diputada al Parlament, des de les darreres eleccions s’ha incorporat al grup de l’Esquerra Plural del Congrés de Diputats on s’encarrega, entre moltes altres qüestions del Medi Ambient, esdevenint la veu més crítica contra el PP en temes com el fracking o la Llei de Costes, rebent inclús un premi de l’Associació de Periodistes per la pregunta més original al Govern. També exerceix de portaveu nacional d’ICV.

11.-Maria Llanos de Luna (PP)- L’actual Delegada del Govern Central a Barcelona i membre de l’ala més radical i espanyolista del PP, ha esdevingut l’ariet més ferotge contra el procés sobiranista català. Tot i la pèrdua de competències d’aquesta delegació, Llanos de Luna ha acaparat molt protagonisme als mitjans amb constants iniciatives en contra de qualsevol ajuntament o administració pública que mostri la menor simpatia envers l’independentisme.

10.- Joana Ortega (UDC)- Tot i ser la primera dona que encapçala la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals , la seva importància i influència dins la política catalana no acaba d’estar del tot en consonància amb el destacat carreg que ocupa, més enllà de la seva constant presència mediàtica.. La polèmica més important que ha generat el seu pas per la política ha estat la falsificació del seu currículum.

9.- Mònica Terribas (periodista)- Tot i que CIU ja l’ha apartada de TV3, actualment segueix tenint un notable pes i influència dins la política catalana des de les pàgines del subvencionadíssim diari Ara. La seva loquacitat l’ha dut ha tindre un prestigi dins l’àmbit mediàtic català i ha estat un dels cervells que més ha orquestrat per tal que l’eix nacional esdevingui absolutament aclaparador per sobre del social en diaris, televisions o radios catalanes, tot i la fulminant crisi que ens devasta.

8.- Irene Rigau (CDC)- Una de les Conselleres amb més presència mediàtica i que encarna a la perfecció l’actual estratègia convergent: mentre retalla de forma salvatge en mestres a l’escola pública i manté les altíssimes subvencions a les escoles de l’Opus Dei, apareix a TV3 com una heroïna nacional que s’enfronta al Ministre Wert per salvar la immersió lingüística.

7.- Carme Forcadell (ANC)- Ens agradarà més o menys, però aquesta dona ha liderat un moviment social suposadament assembleari i presumptament independent que, tot i tenir algún escàndol de corrupció pel mig, ha aconseguit realitzar una històrica manifestació multitudinària i centenars d’actes pel territori, marcar totalment l’agenda política i mediàtica, aconseguir que es convoquin eleccions anticipades, que el Parlament realitzi una Declaració de Sobirania, que ERC es sotmeti als designis de CIU, que el PSC quasi trenqui amb el PSOE… en tan sols un any d’existència! Ja els agradaria a la resta de moviments socials catalans tenir ni un 10% del seu èxit polític!

6.-  Núria de Gispert (UDC)– Primera dona en la Història de Catalunya en esdevindre la segona autoritat institucional, la Presidenta del Parlament i, a més, ho ha fet en un moment clau on totes les mirades periodístiques recauen en aquesta càmera parlamentaria, donades les importants decisions que es prenen aquesta legislatura.

5.- Núria Marín (PSC)- Actualment és la persona amb més poder institucional dins del PSC al governar la segona ciutat de Catalunya i la més gran en nombre d’habitants dirigida per socialistes en tot l’estat espanyol. Aliena a les baralles internes, al desgast de Navarro i Rubalcava, s’ha centrat en la política local sense donar encara el pas a la nacional, tot i ser una destacada membre de l’executiva del carrer Nicaragua. Tot i haver-se ficat en polèmiques absurdes, com la del burca o del no-tancament de Tele Hospitalet, ha aconseguit sobreviure al tsunami populista i dretà que s’ha endut les alcaldies de Barcelona i Badalona, bàsicament gràcies a la pressió dels seus socis d’ICV-EUiA que han d’anar corregint al pas el seu discurs i sortides de to, dia rere dia.

4.- Marta Rovira (ERC)- En un partit de fort messianisme masculí, on la única dona que ha estat capaç de realitzar un lideratge en 80 anys es Pilar Rahola, Rovira n’ha aconseguit esdevindre Secretària General i una eficaç i pedagògica portaveu que complementa a diari el discurs de Junqueras, basat exclusivament en un independentisme màgic on la culpa de tot la té Madrid i la promesa d’una arcàdia feliç un cop s’assoleixi la plena sobirania.

3.- Dolors Camats (ICV)- La formació ecosocialista ha fet una arriscada aposta decidida pel feminisme i la visibilitat femenina adoptant la co-presidència, una formula que introdueix el lideratge compartit on, al menys, hi haurà d’haver sempre una dona al front de l’executiva. Camats en serà la capdavantera i pionera amb una fórmula inèdita a la política catalana, però que ha donat mols èxits a l’esquerra alemanya, tant als verds (Die Grunhen) com als rojos (Die Linke). Esperem que la seva sòlida trajectòria parlamentaria dugui a un increment de la militància femenina en aquest partit.

2.- Alicia Sanchez Camacho (PP)– Tot i que tinc seriosos dubtes sobre la seva capacitat intel·lectual, no podem negar que ha estat la única dona en liderar una candidatura parlamentaria a les darreres eleccions, obtenint un resultat espectacular, tot i el desgast que sofreixen els populars a nivell estatal degut a les retallades. Tot i que el seu nivell polític està a anys llum d’Esperanza Aguirre, ha aconseguit treure bon profit de la seva mediocritat, esdevenint protagonista de les trames mediàtiques més delirants, com la del espionatge.

1.- Ada Colau (PAH)- Perquè considero que la dona catalana més influent ara mateix en política és algú que no milita en cap partit? Doncs precisament perqué ha estat capaç de bastir un moviment social, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, veritablement transversal, independent i que en comptes de tancar-se en un sectarisme antipolític, com fan altres, ha fet just el camí contrari: situant en el centre del debat parlamentari les seves propostes, amb un índex d’aprovació proper al 95%. La PAH ha posat en evidència el pecat original de la crisi, la bombolla hipotecària i especulativa, ha salvat vides i famílies, ha empoderat políticament persones que estaven a punt del suïcidi, i ha assenyalat els veritables culpables:  els bancs i la dreta, mentre que no ha tingut cap problema per agrair als partits que si els han donat suport.