BENVINGUTS A 1789: Semblances amb la situació política de la França Revolucionaria.
febrer 3, 2013
El Dijous Sant de 1789 el Parlament Revolucionari de França feia públic el “Llibre Roig“, la comptabilitat secreta de la monarquia francesa, posant llum i taquígrafs al malbaratament de recursos per part de la cort en festes i joies, així com donant xifres exactes dels donatius, suborns i pensions a familiars i amics de la Reina. Quatre anys més tard Lluís XVI i Maria Antonieta eren jutjats pel Tribunal Revolucionari i decapitats en una guillotina.
Més enllà d’aquest significatiu anècdota, no em deixa de donar voltes pel cap els paral·lelismes amb la situació de la França Revolucionaria. En aquell moment es va trencar la confiança dels ciutadans envers el sistema monàrquic absolutista, que tan sols 70 anys abans, amb l’esplendor immaculat de Lluís XIV, semblava indestructible, per ser substituïda per la democràcia representativa. Ara ens trobem en una crisi de confiança cap a aquesta democràcia representativa, que tan fervor va generar amb la Transició i la Constitució.
Quins factors tenen en comú la fi dels Borbons a França amb la situació que vivim avui dia a Espanya?
En ambdós casos trobem pel mig una profunda Crisi Econòmica: el 1788 pugen de forma alarmant el preu dels cereals, augmenta la pressió fiscal per part de la noblesa i el clergat i, sobretot, l’Estat es troba amb una situació de dèficit i deute extern, provocats per suport a la guerra de la independència americana que, junt amb la caiguda de la recaptació, fan que la Hisenda pública entri en bancarrota.
Per altre banda, la destrucció total de la confiança ciutadana envers el Sistema. Com es va arribar al desprestigi de la Monarquia francesa, la més antiga d’Europa i que feia més de 1.000 anys que durava? Més enllà de els idees il·lustrades i racionalistes, el factor clau van ser els escàndols econòmics i la immoralitat en que van sucumbir progressivament els Borbons.
Diversos historiadors situen l’inici de les esquerdes de la confiança ciutadana cap a l’Antic Règim el 1769, quan el Rei Lluis XV nombra a una prostituta de luxe (i d’origen molt humil) anomenada Madame du Barry com a “favorita”, o amant oficial, que arriba a acumular tant poder com per destituir al Primer Ministre Choiseul el 1771.
L’acumulació escàndols, però, fa cim amb la Reina Maria Antonieta, addicte a les festes, ludòpata capaç de jugar a les cartes amb diners públics o de gastar sumes ingents de diners en palauets a Versalles o obres de teatre particulars. El terratrèmol arriba el 1785 quan un joier parisenc l’acusa d’haver comprat de forma irregular, i no haver pagat, un luxós Collaret de Diamants valorat en 1,5 milions de lliures. Tot i que el Parlament exculpa a la Reina, la ciutadania no es creu la versió oficial i, anys més tard, el mateix Napoleó considerarà aquest incident com el veritable percussor de la Revolució.
Òbviament ha plogut molt des d’aleshores i les circumstàncies socials tenen poc a veure: la gent no es troba disposada a morir i matar per assaltar la Bastilla, els poderosos tenen mitjans de repressió molt més efectius per protegir el sistema i no existeix un corpus intel·lectual il·lustrat que ens serveixi de guia per establir la direcció envers una nova legitimitat política; però el cocktail de crisi econòmica, dèficit públic i desconfiança generalitzada envers al poder causada per escàndols polítics, es explosiu per naturalesa, una bomba de rellotgeria que tard o d’hora ha d’esclatar per alguna banda.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Per twitter un comentarista anomenat @Nitsuga000 m’ha fet una observació molt pertinent:
Semblança per materialitzar-se 100%; davant la bancarrota, l’estat demana impostos als nobles => La “revolta dels privilegiats”
Efectivament el detonant de la Revolució Francesa va ser que els nobles i els clergues no volien pagar impostos i van exigir la convocatòria dels Estats Generals, on es va conjurar tota la revolta parisenca de 1789.
Els motius econòmics provoquen canvis insospitats.
De fet, un dels motius que motivaren les croades a la Edat Mitjana varen ser les dificultats que imposaven els turcs per que les ciutats estat i monarquies europees comerciesin amb l’orient, i la religió va ser la bandera per moure la milicia.
Bé, mes que les monarquies, sobre tot la noblesa i els mercaders.
Hola Arqueoleg
Vaig llegir un llibre sobre la transicio, en el que entre d’altres coses, exposava que s’havia fet un pacte amb la elit economica per la qual es passava a un sistema democratic, pero tot el sistema economic al voltant del poder es mantenia igual que a l’epoca de Franco, amb unes quantes families que seguien controlant l’economia, i que al final han acabat controlant la politica a traves de suborns i pagaments en diner negre.
Per un altre costat, som un país que ens agradar cometre el frau. Em vaig discutir amb una empresaria perque jo li deia que el frau fiscal no hauria de prescriure mai, i ella em deia que si aquest frau no prescribis, ningu faria res. No m’imagino com portava l’empresa ni les seves finances, se que va perdre un munt de cales quan va muntar una societat d’inversio, me n’alegro¡¡¡
Sens dubte la normalització de la corrupció en la vida quotidiana empresarial, que va arribar a nivells exponencials en temps de la bombolla immobiliaria, ha estat el caldo de cultiu del que ara estem vivint.
Ami tb m’havien pagat sobresous en negre en la primera empresa on vaig treballar: era el que hi havia, et contractaven d’una categoria molt baixa i feies feines de director, cobrant la diferència en negre. Era el que hi havia, o això o res!
Ospa, arqueoleg, això li hauría de respondre a algún que es pensa que el lliure mercat ho sol.luciona tot. Pero no val la pena. Ja sabem com les gasten.
I perdona si últimament he estat massa cru amb algún comentarista. No es repetirà.
Quan la confiança desapareix, ek buit pot quedar perillosament cobert per nacionalismes i radicalismes de pelatge perillòs. Aquí et torno a recomanar el llibre “Nacionalisme banal”, d’en Michael Billig.
El tinc pendent!
Doncs a mi tot això al que em recorda és al procés de les mani pulite a Itàlia. No sé com acabarà però val més que ho fem bé, perquè ens pot acabar arribant un Berlusconi o fins i tot un Napoleó.
O Rosa Díez, que encara és pitjor!
Completament d’acord!!! Cada cas de corrupció que surt a la llum encèn més la crispació social. I més, quan aquests casos esquitxen de ple al president del govern i la cúpula actual.
Jo en canvi, veig tot el que està passant com una gran oportunitat de construir un nou estat,amb una correlació de forces diferents de les que va sorgir de la traició de l’eurocomunisme coneguda com transició espanyola, que deixà els treballadors en mans del capitalisme europeu i Catalunya als peus de l’espanya neo-franquista
Sempre amb fronteres, com si fosin la única recepta…
Quin poti poti ideològic que tens!! Que tindrà a veure la independència amb la corrupció i fí del capitalisme? Com si aquí no tinguéssim casos de corrupció per donar i per vendre!
I quina culpa tindrà l’eurocomunisme, ideologia que MAI ha estat al poder d’enlloc, del que va succeir a la transició??
Si no veus la relació deu ser perque no la hi vols veure, car per a mi és evident que:
1.-Si espanya fos Dinamarca no faria tanta calor ni hauria tanta corrupció.
2.-Per a que Catalunya no sigui d’espanya , cal canviar l’actual correlació de poder, això és farà amb la movilització i la pressa de conciència.De nació i de classe. Aquesta circumstància és una oportunitat per a crear una societat amb noves regles. És una oportunitat de canviar les coses de socarrel, una oportunitat a l’esperança, com per altra banda passa sempre que les societats entren en crisi i ,com tu descrius molt bé en el teu post, va passar amb la caiguda de l’antic règim.
Les bombes de rellotgeria socials son sempre noves oportunitats de construir.Es clar que per això hem de convèncer a les classes més desfavorides que n’aprofiten l’oportunitat, a elles i a les organitzacions que diuen representar-les i segurament crear-ne de noves.
3.- Dius que l’eurocomunisme mai va estar al poder.Primer dir-te que això no és cert, va tenir poder i molt,als municipis. Es veritat que mai van tenir un pa sencer, però van tenir un poder que s’ha de reconèixer, va servir per dignificar moltes poblacions i barriades que havien estat oblidades pels franquisme a la seva disort. Ara bé, va ser l’eurocomunisme qui va enterrar el moviment associatiu de movilització als barris,les fabriques i la societat en general, desactivant les AA.VV , els sindicats (pactes de la moncloa) i l’Assemblea de Catalunya. eren temps d’institucionalitzar-se i compartir el poder, encara que fossin les molles.
La cosa es que la socialdemocràcia ja estava inventada de fa temps i ben organitzada internacionalment, així que… entre la nova còpia i l’original, la societat es va quedar amb la socialdemocràcia. L’eurocomunisme no va tenir més remei que tornar a reinventar-se anys més tard vestint-se de verd.
Va ser una oportunitat perduda. Entre el pacte amb el franquisme i la ruptura democràtica l’eurocomunisme van optar pel pacte. I aquí estem.
Res de poti, poti ideològic. Tinc les coses ben clares, se qui soc d’on vinc i cap a on vaig i el mateix puc dir de la socialdemocràcia a qui li conec el rastre.
No es l’única, és una recepta.La millor hores d’ara.
Sí, a aquestes alçades de la globalització encara hi ha il·lusos que creuen que pot triomfar la revolució en un sol país.
Si algú s’atreveix a llegir part de les Memorias para servir a la historia del Jacobinismo de l’Abat Barruel, apart de mereixer un homenatge, haura entès molt millor om funciona l’antic art d’identificar de manera simple els enemics revolucionaris. Aquest personatge deia que la Revolució Francesa fou una conspiració de quatre ments calenturientes dirigides per Voltaire. De ben segur que fou un avançat del discurs de l’espoli fiscal del nacionalisme català i de la criminalització d’Espanya per salvar el cul a la massa mediocre del nacionalisme . Jo em quedo amb Jean Paul Marat i Babeuf. Racionalisme i il-lustració vs romanticisme manresà, amb tots els defectes que es vulguin ho prefereixo.
Discrepo profundament. No conec a aquest revisionista de fireta, però et puc assegurar que la Revolució Francesa es un procés molt ben documentat i que en cap cas van ser quatre ments, ni els fils de la maçoneria (un altre tòpic habitual de les conspiranoies pseudo-històriques) els que van moure al poble de França a aixecar-se contra la monarquia.
Una cosa son els intel·lectuals i els teòrics, que fan la seva feina, però et puc assegurar que els “sains culottes” de Paris que van prendre la Bastilla, no havien llegit les obres completes de la il·lustració! Al darrere hi havia les causes socials, polítiques i econòmiques que he exposat al post
No discrepem gens. És el que jo volia dir, però ho has explicat millor. Jo d’explicacions conspiratories de la història em crec poques.Els idealistes irracionals, els nacionalistes, els reaccionaris van beure molt d’aquest personatge conspiranoic. Idenitificar tots els problemes i mals en un de sol. Per això et parlava de l’explicació dels mals de les classes treballadores catalanes que, segons la massa nacionalista, és culpa de “Madrid”. Tot un homenatge a Barruel. Per cert, els revolucionaris del poble (artesans, treballadors, metges, etc) segur que no havien llegit les obres completes de Voltaire. De fet, Voltaire, s’hagués horroritzat amb el procès revolucionari, ja que en el fons era conservador. Però existia una propagació de fulls curts, teatre popular, etc. Va existir segons sembla una il-lustració popular, lluny dels esnobs de perruca. Per això et deia que preferia a Babeuf i Marat. És necessari recuperar el radicalisme democràtic que hi va haver durant la Revolució Francesa. Sembla mentida que dos segles després això s’hagi de dir. I encara aqui tenim pendent tallar el cap al Borbó i als privilegiats.
Perfecte! Ara he entès el teu comentari!!
Tot i això, és evident que a part de The Doors no hi han veritats inmutables. I al Borbó que el tallin el cap els altres, no gràcies, jo ho vull compartir amb altres aquest moment.
Ja he dit en moltes ocasions que els ciutadans, tenen, tenim, molta paciència, d’altra manera ja s’hagués sortit al carrer de manera menys pacífica del que s’ha fet fins ara. Valgui “paciència”, per tot el que tu enumeres.
És bona la comparació històrica que fas. Sobretot és il·lustrativa de que en més de 200 després (i després de revolucions, guerres…), no és que tot segueixi igual, però no s’ha avançat tant com seria d’esperar.
A Espanya, no s’ha sabut fer el necessari per arrelar els períodes en que s’ha gaudit de República i de Constitució.