Que ha passat en els darrers 5 processos d’Independència en el Món?

Ara que sembla que ja tenim en marxa un pressumpte procés de  sobirania a Catalunya, amb una possible data de 2014, he pensat que estaria bé donar un cop d’ull a com s’han desenvolupat històricament els darrers cinc processos d’independència arreu del planeta, quins obstacles han trobat, quants morts han deixat pel camí i quines conseqüències ha tingut per la seva economia. Evidentment cada situació es molt particular i resultaria una folla quimera establir analogies amb Catalunya i, en cap cas, es la intenció d’aquest article, que tan sols pretén realitzar un mer repas històric.

República de Palau (independent des de l’1 d’Octubre de 1994)

Petit estat insular format per 300 illes d’origen volcànic prop de Filipines. Formava part de l’Imperi Nipó, amb el qual es va desenvolupar industrialment fins a finals de la II Guerra Mundial, quan passa a estar sota tutela de la ONU i administrada pels EUA. Van escollir en referèndum ser independents l’any 1981, iniciant les negociacions amb els nord-americans, que van durar 14 anys. El principal escull era si els vaixells americans amb armes nuclears podien atracar als ports de Palau o no. Finalment van signar un Tractat de Lliure Associació entre ambdós estats, acceptant que Palau fos el primer país anti-nuclear del món en la seva Constitució.

Poc després de la seva independència, l’any 1996, es va ensorrar el pont Koror-Babeldaob, deixant a la capital aïllada de la resta del país. La majoria de la població va sofrir mancances d’aigua, energia o telecomunicacions i, finalment, van demanar al Japó 25 milions de dòlars per construir un nou pont. Palau va tornar a ser polèmica l’any 2009 quan va rebre 200 milions de dòlars per part del govern dels EUA a canvi que l’estat insular acollís a 17 presoners de Guantànamo.

República Democràtica de Timor Oriental (independent des del 20 de Maig de 2002)

El primer país del segle XXI es troba al sud-est d’Àsia i ocupa la meitat de l’illa de Timor. Colònia portuguesa des del s.XVI es va independitzar per primer cop el 1975 aprofitant la revolució dels clavells, però va ser ràpidament envaïda per Indonèsia, fet condemnat per la ONU. Indonèsia va perpetrar un veritable genocidi a la illa, emprant Napalm en bombardejos massius contra els poblets resistents a la invasió.

La causa independentista es va començar a expressar en movilitzacions ciutadanes a finals dels anys 90’s i finalment Portugal i Indonèsia van pactar celebrar una consulta sobre la seva autodetermincació, supervisada per la ONU. Tot i el terror escampat per milícies de l’exèrcit indonesi, el 98% va anar a les urnes i el 78,5% va donar suport a la independència, fet que va desencadenar una matança per part dels militars incontrolats al conèixer els resultats.

L’any 2006, poc després d’assolir l’estat propi, esclata una rebel·lió interna contra el nou govern, amb desercions militars, pillatge i assassinats; va ser necessària la intervenció militar de forces internacionals per provocar la dimissió del govern i la convocatòria de noves eleccions.

República de Montenegro (independent des del Juny de 2006)

El desmembrament de la República Socialista de Iugoslàvia a partir de 1992 va acabar desembocant en un conflicte bèl·lic entre les diferents parts i regions del país: Sèrbia-Montenegro, Croàcia, Kosovo i Bòsnia, deixant pel camí a milers de morts, neteges ètniques violacions en massa i genocidis investigats pel Tribunal Penal Internacional. Montenegro el 2002 acaba sent la única regió que encara forma part del mateix estat de Sèrbia, però aquesta unió tan sols dura 4 anys.

El 2006 es realitza un referèndum per a la independència, amb un 55% de vots a favor i finalment el Parlament en proclama l’estat propi mesos després, sent reconegut per la mateixa Sèrbia i la ONU. El 2010 el Consell Europeu va acceptar la seva sol·licitud a ser un “candidat oficial” per entrar a la UE.

Montenegro actualment és un dels països més pobres d’Europa, amb una renda per capita de 3.800 dòlars i una pobresa extrema del 16%. El seu creixement econòmic anterior a la separació era del 4,4 i actualment és del 2,5% del PIB, tot i que just després de la seva independència va viure un efímer “boom” turístic que el va dur a créixer un 10,5% el 2008, però la crisi internacional ha afectat a la seva producció d’alumini produint el tancament de molta indústria metal·lúrgica.

República de Kosovo (independent des del 17 de Febrer de 2008)

Després d’una cruenta Guerra amb Sèrbia amb assassinats massius (s’han exhumat més de 2.000 cosos en foses comunes, per part del Tribunal Penal Internacional), una intervenció de la OTAN amb uns bombardejos que van deixar 300.000 morts, i un èxode de 848.000 refugiats, Kosovo passa a ser un territori administrat i controlat per forces de la ONU.

Durant aquests anys de control militar de la ONU es segueixen produint atacs venjatius per part de la població albano-kosovar, produint un nou èxode, aquest cop dels serbis, amb més de 65.000 desplaçats. Progressivament la ONU va retornant l’autonomia introduint institucions d’autogovern i a partir de 2004 es convoquen eleccions legislatives i executives. La ONU, amb un suport total dels EUA i Regne Unit, va plantejar la independència d’aquesta regió el 2008, sent vetada per Rússia i finalment es va proclamar de forma unilateral pel seu Parlament. Encara hi han nombrosos països, com Espanya, que no el reconeixen com a estat.

Kosovo és la regió més pobre d’Europa amb diferència abismal, la seva renda per capita son tan sols 1.500 dòlars, patint mancances d’energia i una economia submergida brutal dedicada al contraban de gasolina, tabac o ciment. La mateixa ONU va alertar el 2010 sobre el creixement incontrolat de les màfies internacionals i el mateix Governador del Banc Central de Kosovo va ser detingut recentment per corrupció, blanqueig de diner i evasió fiscal. Actualment es considera Kosovo com un “Estat Fallit” o “Narcoestat”.

República de Sudan del Sud (independent des del 9 de Juliol de 2011)

Després de ser una colònia belga i anglesa, acaba formant un únic estat amb Sudan el 1955, com a conseqüència de la descolonització africana, fet que genera una Primera Guerra Civil per motius ètnics i religiosos aquell mateix any entre el sud i el nord, que no acabarà fins el 1972 amb un protocol de Pau a Adis Abeba, que dona autonomia al Sud. A finals dels anys 80’s, el govern de Yaafar al-Numeiry proclama l’estat islàmic i la sharia, provocant una Segona Guerra Civil.

Aquest nou conflicte bèl·lic acaba el 2005 amb el restabliment de l’autonomia al Sud i la celebració d’un referèndum l’any 2011 que dona una  victòria al SI amb el 98,83% de vots, sent acceptada pel Govern del Nord.

La independència, però, ha desencadenat nous conflictes ètnics i tribals entre grups del sud, així com onades de violència contra la població civil. Actualment 80.000 persones viuen en camps de refugiats; l’aigua potable és molt escassa i la majoria de la seva població es víctima de la malària, la diarrea o la desnutrició; la mortalitat infantil es de 2,8 morts per 10.000 nens al dia, superant així l’índex d’emergència humanitària (situat en 2/10.000).