h1

S’acaba algún dia de Sortir de l’Armari?

Desembre 13, 2012

gays washington

Quan creus que tothom de la teva família ja coneix i adora al teu xicot, sempre t’acabes retrobant amb aquell cosí segon a qui no veus des de que anaves a l’institut o aquella octogenària tieta-àvia del poble que, òbviament, et salten a la jugular sense pietat agafant-te desprevingut en un fosc racó d’un enterrament qualsevol per preguntar-te per la teva xicota i els futurs fills, que l’edat no perdona, l’arrós es va covant i que, res, que el que volen ells es saber quan els convides a la boda.

Quan creus que la teva ploma i l’aversió a parlar de futbol delaten la teva orientació a kilòmetres sempre hi ha el despistat company de feina hetero, que et pregunta l’opinió sobre les mamelles d’aquella o d’aquella altre femella, sense percebre que tu, en realitat, li estas mirant el paquet a ell des de fa estona.

I clar, arriba un punt que cansa! Als 12 anys  em sentia posseïdor d’un secret d’estat i confessar-ho a algú era un ritual que requeria preparació tàntrica i desenes de promeses d’absoluta confidencialitat; era com el gran tabú i se m’accelerava el cor a mil per hora. Però clar, diguéssim que quan ja portes dècades repetint el ritual, avorreix a les ovelles!

Tampoc es que jo sigui partidari de presentar-me rollo “Hola, soc l’Arqueòleg i soc gai” ni molt menys ja que, a part de menjar polles, faig moltíssimes més coses tant o més interessants en la meva vida. Ni tampoc soc partidari d’ocultar el que és evident: si el meu orgull em va dur a reivindicar obertament la meva homosexualitat, en els foscos anys 90’s en un municipi d’extra-radi poblat de violents skins, ara tampoc em callaré.

Sempre ens queden dues opcions: o bé emprar un llenguatge neutre ( “la meva parella“) o tractar el tema amb la mateixa naturalitat que els heteros et parlen de com boten les tetes de la noia que ha passat pel costat, sense conèixer-te de res. Tan sols ens queda esperar que algun dia desaparegui la heteronormativitat social i la gent pregunti per quina vorera camines abans de donar-ho tot  per suposat.

15 comentaris

  1. M’has donat una idea amb això de la presentació. A partir d’ara em presentaré als deconeguts dient “Hola, soc informàtic i soc heterosexual”.
    El que no sabrè es si fliparan més per lo de dir que soc hetero o per lo de ser informàtic xD


    • Benvolgut Pons, és molt fàcil parlar des de la “normalitat”. La vida normalment sol ser més complicada pels que no tenen la sort de viure dins d’aquesta “normalitat”.
      D’altra banda, els drets normalment no ens els donen graciosament, els drets es conquereixen, i per això algunes persones s’han vist obligades éticament, pel bé de un col·lectiu sencer a lluitar contra les convencions, lleis, o el que sigui, establertes en l’imaginari d’una societat, molts cops pagant un alt preu personal en aquesta lluita.
      Espero que mai tinguis que dir: “Hola, soc informàtic i soc heterosexual”. Seria un senyal de que quelcom molt fotut estaria passant al teu voltant.



  2. En general el problema és que la gent dóna massa coses per suposat quan no coneix algú de res. La “pressumpció d’heterosexualitat” que patim els que no som heteros és un exemple, però hi han molts més.


  3. Vols dir que no es tracta amb naturalitat? Per sort, el fet de ser homosexual i la visió natural de la societat cap aquest col·lectiu està cada cop més arrelat. És clar que hi haurà gent que no ho acabi d’assimilar, però què hi farem!


    • Jo no dic que no es tracti amb naturalitat, i menys en el meu entorn. Es que simplement donen per fet que ets hetero i et tracten com a tal sense que se’ls hi hagi passat pel cap la possibilitat que no ho siguis


  4. i quina mandra anar tot el dia donant per suposades les coses dels altres. En la línia de les tres lleis de la robòtica, hauríem de tenir les tres lleis del tracte amb la gent: quan coneixes algú no t’ha d’importar ni a qui resa, ni a qui vota, ni a qui es folla. La gent som encara més coses que aquestes i no hi ha àrees estanques.


  5. Crec que la darrera vegada que li vaig dir algú alló de ‘Oh! Sóc gay’ va ser fa ¿13 anys? No entenc quina necessitat tenim de dir res o de preguntar res. ¿Per què és tan important preguntar si ets gai o hetero? Cap dels meus amics heterosexuals va pel món dient que són heterosexuals, jo m’aplico el mateix i m’ha donat molta pau. No li he de donar explicacions a ningú ni amagar-me de res.

    Però a part ¿què et fa pensar que algú amb ploma o que no li agrada el futbol és gay? Ja hi som amb els tòpics?😉 Del meu grup d’amics de Sabadell (per cert, més poble que l’Hospitalet) ens agrada el futbol i l’esport als dos gays i a un hetero. La resta d’homes del grup són anti-futbol i pro-dones.

    O sigui que prou d’estereotips!! Acabem amb l’heteronormalitat, sí, però també amb l’homonormalitat. Llarga vida a l’esport, a no tenir ni idea d’art, de perfums i no tenir ni un mínim de glamour, visca els gais amb samarretes del barça que veuen el futbol menjant cacauets i prenent cervesa!

    Salut, com sempre.


    • De fet, tindries que dir visquin els gais que facin el que vulguin i els agradi, ja que sembla que adoptessis l’estereotip més allunyat del gay per normalitzar-ho. La veritat és que des de fora, tan la imatge tòpica del gay fan de Macnamara i Alaska com el quadre que descrius menjant cacauets són bastant tòpics. Identitats construides enfront a l’altre: com a provocació o assimilació, i per què no més naturalitat…


  6. La frase “a part de menjar polles, faig moltíssimes més coses tant o més interessants en la meva vida” és impressionant, jajaj.


  7. I quan penses que vius al segle XXI, en un món global, amb milions i milions de bits d’informació movent-se amunt i avall sempre hi ha algú que diu, aquella tieta “del poble”, perquè esclar, al poble encara van amb carro i viuen desconnectats del món.

    Prejudicis…


  8. Jo tampoc no vaig dient per tot arreu “sóc fetitxista”. En realitat, només ho dic en fòrums d’Internet on hi ha prou confiança, com aquest. A més, si fes una confessió d’aquest tipus potser després hauria d’explicar a l’interlocutor què és el fetitxisme o, encara pitjor, que no em dedico a robar llenceria íntima.

    Val més deixar que els altres suposin que sóc vainilla (i no em feu explicar que és això de ser vainilla).


  9. La nostra societat està muntada sota uns paràmetres que no s’ajusten a tothom, ni a totes les sensibilitats, ni tampoc a totes les orientacions. És normalment el “mandato” de les majories el que s’acaba imposant.

    Això té especial importància quan una societat no és oberta, ni flexible. Vivim des de fa segles sota el manta de que la heterosexualitat és el que és “normal”. Ha estat tant així, que el discurs ha calat i tot el que no està en la línia “normal” s’acaba no acceptant.


  10. Genial! Nanu, fem el que fem, tinguem la ploma que tinguem, acabem passant per situacions insòlites! i no crec que això canvï. Jo, en situacions molt mixtes, quan hi ha algun company o companya d’algun colega meu, i que no em coneix, sempre faig alguna brometa fora de tó, per fer veure de quin pal vaig, per no haver de trobar-me amb cap comentari inesperat i a vegades un xic despectiu a la nostra orientació sexual! Salut Arqueòleg Gai😉



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: