h1

Llir entre Cards: el meu complexe d’Ovella Negre

Setembre 2, 2012

Sempre m’ha donat la sensació de tenir bastant poc a veure amb la immensa majoria de gent que em rodeja, sentint-me  un “Llir entre cards” com afirmaria Ausiàs March, o suportant la meva singularitat glamurosa en un gris oceà de vulgaritat i xusma. Avui us detallaré l’origen d’aquest Complexe d’Ovella Negre

Ja a l’escola, des de ben petit, a l’hora del pati jugava a rol o simplement em quedava xerrant o llegint mentre la implacable Dictadura del Futbol ordenava a la resta dels meus companys a malgastar els seus descansos donant copets a una pilota, en un ritual que marcava la jerarquia de Mascles Alfa dins el col·legi. I clar, aquells que ens negàvem a participar en aquella absurda i monotemàtica pèrdua de temps érem poc menys que els paries socials. Anys més tard descobriria com aquell opi futbolístic tenia alienat al 99% de la població, però això és una altre història…

A l’adolescència creia que el divorci amb la societat era inevitable i que s’obria davant meu un Abisme amb tots i cada un dels habitants del Planeta, doncs estava convençut que era la única persona homosexual que habitava la Via Làctia; aquesta inseguretat i temor va ser emprat per “la Massa” per convertir aquells anys en un infern de bullyng, assetjament i violència constant, on ser skin head nazi i escoltar màquina era la moda omnipresent.

Afortunadament per la meva existència en poc temps em vaig adornar que no, que no era l’únic gai del món, ni la única persona que preferia el rol al futbol i que fins i tot hi havien altres joves que llegien llibres per voluntat pròpia. Coneixent amics cada cop més singulars i estranys, vaig començar a explorar indrets inhòspits a la vulgaritat, on cada racó era una aventura amb infinits matisos que escapaven al gris de l’aborregament social: Cases Okupes, Clubs de Rol, discoteques d’ambient, concerts de punk sinistre, excursionisme, espectacles de transvestits, cooperació internacional, esplais, colles de diables…

La Universitat em va reconciliar definitivament amb el món: allí el ramat de xaiets garrulos brillava per la seva absència, ser gai estava a l’ordre del dia, tothom llegia i moltíssim i les carreres de lletres eren un terreny abonat al freakisme intel·lectual fins a extrems un xic malaltissos.Vaig descobrir a Marx, així com les teories feministes i materialistes, vivint alegrement  rodejat de hippies dins una artificial bombolla de felicitat juvenil.

Però clar, de tornada a casa des de la UAB o des dels jaciments on feia pràctiques em trobava amb llistes d’èxits musicals plenes de caspa hortèrrima, de hooligans futbolers celebrant el seu analfabetisme o aclaparadores victòries de la dreta nacionalista (espanyola o catalana, que de púrria a cada casa en tenen), que em recordaven que La Massa seguia allí, simplement era jo que havia fugit d’ella.

Suposo que és per això que em fan tanta por les masses enfurismades i el populisme incendiari, o tinc aquesta aversió als dogmes i a les ideologies totalitàries i uniformitzadores (del signe que siguin). No necessito cap veritat absoluta que em guii cap a la llum, ni cap bandera que m’aniquili com a individu dins una pàtria sense espai per a la llibertat. Prefereixo pensar per mi mateix, com he fet sempre, gràcies!

Anuncis

20 comentaris

  1. És motiu d’orgull poder dir, avui en dia, que un pensa per un mateix i que no es deixa arrossegar pel ramat de xais que formen tantíssimes persones d’aquesta societat. Continua així!!


  2. Quina mania amb el futbol!! Noi, si no jugaves segurament era perquè eres molt dolent i ningú et volia escollir. Visca el futbol i els seus valors educatius, sempre 😉 Abraçada.


    • No jugava pq no em donava la gana! Quina mania en voler uniformitzar els gustos de la gent. Com si no hi haguessin esports i jocs infinitament més divertits i, sense cap lloc a dubte, més pedagògics que aquest! 🙂
      Per exemple, a mi se’m donava molt bé la natació i clar quan anava a la piscina amb els mascles alfa de la meva classe al·lucinaven…


      • igualment no veig la raó per menysprear el futbol


        • El futbol, a diferència de la resta d’esports, es una màquina d’alienació social de 1r ordre!


  3. M’agradaria entendre el procés mental que et porta a denunciar, i cito textualment, “llistes d’èxits musicals plenes de caspa hortèrrima”, i després defensar a mort Lady Gaga.


  4. Visca la différence! 😉


  5. Lliri,lliri!, res de “llir”… ara que per a dir-ho correctament el que ets és una Zantesdechia, aquest és el nom correcte.

    Per cert, jo també vaig ser un dissident de la dictadura del futbol a l’escola.


  6. No, no em vas faltar a la darrera contesta, però tenia pendent respondre’t que no t’escarrasis provocant-me. Em repugna també la provocació, la gratuita ojo, i a més no sóc masoca.

    Per dir-te també que tenim una altra cosaen comú en ma modesta opinió: Som ressentits. Tu per la qüestio de la triste homofòbia principalment i jo per la sofiofòbia, la teofòbia i la vulgaritat que ens asfíxia.

    Sigui com sigui hem de pretendre només una cosa i espero que ho facis , i és que quan ecrivim ho fem
    pensant en el bé comú. Fent pensar, informant o…fent riure.


    • crec que teniu l’ego una mica pujat, depreciant la majoria de gent. Molta gent de lletres i poca ciència veig per aquí…


      • La majoria de gent… homòfoba, inculta, vulgar i barroera? Això no es gent, això es XUUUUSMMAAA


        • i aquesta “xusma” representa el 99% de la societat?


  7. Reivindico l’individualisme, no com a confrontació contra la societat, sinó com a opció personal, com a manera de viure lliurament elegida.

    Així i tot, no és possible viure “a part” de la societat, això és evident, però si que es pot perseguir pensar per si mateix.

    De totes maneres, les coses que agradin a una majoria, no vol dir que lliurament no puguin agradar a una altra persona i per això sentir-se alienada.



  8. em sembla que tots em tingut aquesta època en la que pensem que som diferents a tothom


  9. Noi, menys amb lo de gai, m’he sentit molt identificat amb el teu text. Ara, he de reconéixer que costa molt el pensar per un mateix i que “la Massa” no et vegi com un listillo, un provocador, un pedant, un friki, etc, etc, etc…però saps què? me la sua… Salut!


  10. Nena, a mi em va passar exactament el mateix, llevat d’algunes petites diferències anecdòtiques (jugava a gomes en comptes de llegir, vaig anar a una altra facultat, vaig anar molt al Tradicionàrius i abans d’entrar a una disco d’ambient vaig preferir els lavabos del Corte Inglés i les estacions de la RENFE o cardar de nit per montjuïc…). Però aniré a la mani, perquè sempre he estat un llir entre cards malaltissament somiadora: vull viure en un lloc on se m’accepti com a afrocatalana i erotòmana masculina. I perquè penso, ja que també sóc una mica naïf però no del tot tanoca, que en tot el que està per fer almenys alguna cosa millor és possible.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: