La Història NO és una suma de biografies

Durant el franquisme la Història es plantejava com una mera successió de biografies de personatges il·lustres: llistes de Reis Gots, hagiografies de Sants, vides de Reis o gestes de celebèrrims militars; sempre homes, per descomptat. El curs d’una civilització estaria marcat, doncs, per la mera voluntat d’herois destacats que sobresurten del ramat per guiar al poble com a xaiets dòcils en el fosc esdevenir dels temps. Una concepció de la realitat social similar a la d’una caserna militar: patriarcal, individualista i que veu en la força bruta com a únic motor de canvi i evolució.

Avui dia, afortunadament, la Història és considerada de forma unànime com una Ciència Social, es a dir, el seu objecte d’estudi és la societat, com a ens indivisible i des d’una perspectiva objectiva, racional i empírica. De la mateixa forma que ningú entendria que la demografia estudiessin tan sols la natalitat o la mortalitat de personatges distingits, fer-ho en la Història és igual d’absurd.

Això no vol dir que, en algunes ocasions, calgui prestar alguna atenció a certs personatges que han tingut tan poder acumulat com per determinar o condicionar les causes econòmiques, culturals i polítiques de tota una societat. Per exemple: al estudiar el nazisme hem de fer esment obligatòriament a Adolf Hitler i la seva trajectòria, però no resulta suficient, ni molt menys, per entendre la globalitat del fenomen; cal tenir en compte la situació de postguerra d’Alemanya, el seu context econòmic després del crack del 29, així com la seva conjuntura política i cultural.

Un defecte més que tenen els casposos nacionalistes i patriotismes variats és la necessitat imperiosa de  venerar Messies i Herois de la Pàtria a qui posar flors en dates destacades, tergiversant o amagant qualsevol defecte que pugui tacar aquesta immaculada icona en qui projectar els seus complexes d’inferioritat actuals. Una prova més de la incompatibilitat absoluta de tot sentimentalisme identitari amb el materialisme històric i el rigor científic.

Escrutar en els detalles morbosos de la vida privada de sers determinats, pot tenir la seva gràcia o interès com a entreteniment. Confesso que, com a fan histèrica que soc, podria recitar de memòria les biografies de Bowie, Courtney Love, Morrissey, Madonna, Alaska o Kurt Cobain, però mai se’m passaria pel cap considerar aquest hobbie del menor interès acadèmic.

Igual és que jo, al ser especialista en Prehistòria, estic acostumat a investigar cronologies remotes de les quals no ens ha quedat cap nom propi, unes societats caçadores o agricultores,  sense jerarquies més enllà de l’edat i l’experiència adquirida. Clar que, als fans de la historiografia arcaica, patriotera, casposa i militar, no els hi deu fer gaire gràcia saber que una societat sense explotació ni lideratges va existir durant quatre milions d’anys…