Cuida’t dels Idus de Març!
Març 12, 2012
Amb un classicisme acadèmic i magistral, George Clooney ha brodat el seu segon film com a director, esbudellant en poca estona les entranyes més pútrides de la política americana. Sense recórrer a cap mena de recurs experimental al guió, ni cop d’efecte especial, ha creat una obra mestra que m’ha deixat embadalit i bocabadat.
Els “Idus de Març” és un deliciós viatge per les clavegueres d’una campanya electoral, amb un realisme tan esfereïdor que veritablement espanta. El recurs fàcil, sens dubte, hagués estat escollir als altres, caricaturitzar a un Partit Republicà com la dreta corrupte per definició i el mal per inherència. Però no, Clooney agafa al partit pel qual ell demana el vot, el Demòcrata, i ens mostra com de cruels, salvatges i maquiavèl·liques poden ser unes primaries entre companys d’ideologia, fent bona aquella dita que afirma que en unes eleccions els rivals son els candidats dels altres partits, però els enemics son els del teu propi.
La història versa sobre un dels aspectes que a mi més em fascinen de la democràcia: el basckstage, els passadissos, les reunions a porta tancada, les estratègies que no s’expliquen als periodistes, les filtracions a la premsa, els secrets que se’n van a la tomba un cop tanquen les urnes. Una feina bruta que algú ha de fer necessàriament, però que no es gaire agradable d’explicar en públic, doncs la gent simplement deixaria de creure en els ideals i tot el sistema de llibertats es desmoronaria fins que un cabdill dictatorial hi poses ordre. I no volem que això passi , oi?
Aquelles persones que creiem en la política com una forma de transformar la realitat a partir d’uns ideals, jo m’hi incloc, hem de tenir molt clar que la idealització romàntica està molt bé, però que els partits (i tot moviment social o organització) estan formats per persones humanes, amb interessos i amb sentiments, com tots els aspectes de la realitat.
Per molt nobles i justes que siguin les causes que moguin a un col·lectiu, el nivell humà i personal existeix i determina les relacions socials; des del PP fins a les assemblees del 15M del poble més remot, doncs aquí ningú està lliure de culpa. I us asseguro que la guerra més caïnita per un càrrec jo la he presenciat en un dels llocs més insòlits i inesperats que us podríeu imaginar: un Centre d’Esplai, amb tota la càrrega kumbayà i naïf que l’envolta. Simplement ho hem de tindre present i no ho hem de prendre mai de vista, doncs no sabem per on pot vindre el punyal del Brutus de torn.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Tinc ganes de veure-la!
Em temo que no has dit cap mentida. Una altra cosa és el percentatge de misèria que cal acceptar per tal de fer que les coses tirin endavant. Imagino que el llindar de l’honestedat tothom el té situat en llocs diferents. L’Allau també en parla molt bé, però no sé si em ve de gust veure el que veig sovint, ni que sigui fet pel Clooney. Imagino que acabaré veient-la, és clar.
La guerra mes cainita que he viscut ha estat entre companys de feina, en lloc d’estar units els tres membres d’un departament per reclamar la formació i la millora organitzativa, la resposta dels meus dos companys va ser que cadescu es busques la vida, suposo que especulant que cadescun d’ells podria treure mes anant per lliure, que el que en treuria anant en grup, i, perque no, tot el que guanyi un ho ha de deixar de gaudir l’altre. Resultat, el cap es va mocar de tots, i ens vam quedar emprenyats entre nosaltres. La cultura del vagi jo be, i merda pels demes, per desgracia l’egoisme s’ha arrelat molt fort a la nostra societat¡¡
Això de fer una pel·lícula per posar a parir el propi partit no m’ho imagino amb un realitzador espanyol (ni català, evidentment). Només en el cas que hagués abandonat la militància de poc, però, és clar, no és el mateix.
Completament d’acord amb la crítica que fas tant a la pel·lícula com a la situació actual. Tots dos sabem de què parlem.
T’has avançat a la meva crítica; aquesta me l’apunto.
De veritat creus que, avui en dia, encara existeix aquesta idealització romàntica que comentes? Crec que la gent comença a saber de què va tot això de la política.
[…] cert, també podeu llegir la crítica que ha fet l’Arqueòleg Glamurós. Like this:LikeBe the first to like this […]
Coi!, m’has convençut, he d’anar a veure-la!!
Prenc nota, si és tant o més despiadada que “The thick of it” o “yes minister” segur que valdrà la pena.
Salut
Com diuen els pilots de Formula1, el primer rival és el company del teu equip.
Pel que expliques de la pel•lícula, segur que m’agradarà veure-la.
Escolta, estic preparant una d’aquestes peticions públiques per veure si et treuen de internet…. Sembles l’Emilio Aragón a Médico de Familia, no has trencat mai un plat, mai et mulles els peus? Per dir el q dius millor no dir res, ets més q banal i superflu, de veritat, para ja d’escriure!
En un esplai també? Que fort! 😀
Veig que el crític i tu coincidiu: no necessito una tercera opinió per anar a veure-la. Me l’apunto!
Ja l’he vist! Coincideixo amb tu. Magistral
Sembla molt interessant, sobretot el fet que Clooney no hagi anat a lo fàcil. Potser per estalviar-se crítiques sense sentit del rollo: ets un oportunista per fer-ho en època de primàries republicanes o els demòcrates també són males persones.
Vinc de “casa” de l’Albert. És una molt bona pel·lícula, començant pel repertiment, que és de luxe. La història és actual i molt propera, perquè tot allò que fan els polítics i els seus departaments de Comunicació és real com la vida mateixa. Aquesta setmana parlo també d’aquesta peli al bloc. Tornem a coincidir. Per cert, aviam que et sembla el replantejament que et faig de ‘Shame’ als comentaris. Salut, Arqueòleg!
[…] guió, ni cop d’efecte especial, ha creat una obra mestra que m’ha deixat embadalit i bocabadat. LLEGEIX AQUÍ la meva crítica més […]