La diferència entre Sexe i Gènere: Feminisme i Història
Març 8, 2012Si alguna cosa ha aportat el feminisme a la teoria política, social i filosòfica no son les reivindicacions conjunturals de cada moment (dret a vot, avortament, igualtat salarial…), tot i que aquestes fites han estat camps de batalla gens menyspreables, sinó la divisió entre dos fenòmens que molts cops es solen confondre: el sexe i el gènere.
Pintures rupestres de dones caçadores a la Prehistòria
El masclisme patriarcal ha basat la seva dominació fal·lòcrata al llarg del temps fent creure el mite que les divisions entre sexes en el treball, la política o l’esfera domèstica eren d’origen genètic i natural: les dones estaven predisposades des del seu naixement a rentar plats, cuidar nens i fregar el cul dels vells (sempre dins una esfera privada de la societat), mentre que els mascles eren els encarregats de dominar la esfera pública: política, guerra i treball.
Aquest mite té el seu màxim reflex judeocristià en el Gènesis: Eva, la pecadora i temptadora, és la culpable de tots els mals de la humanitat per haver desobeït la ordre de Deu. No és casual tampoc que les tres religions monoteistes tinguin a un Deu mascle com a única divinitat.
Tot i això, les arrels del patriarcat son molt més profundes. Els arqueòlegs creiem que les societats caçadores recol·lectores del Paleolític no presentaven cap diferència substancial entre les tasques que realitzaven homes i dones, més enllà de parir; doncs ambos sexes participaven de la caça en grup i de la recol·lecció individual, tot i que els controls de natalitat a finals d’aquest període ja evidencien casos d’infanticidi femení. Un cop al Neolític, però, en quan s’estableix la transmissió de la propietat de la terra via herència, és necessari tenir mecanismes de control sobre la reproducció femenina i les línies de parentesc, iniciant un perillós camí de diferenciació social dels sexes: el que coneixem com Gènere.
El gènere, doncs, és la percepció cultural metafísica del rol social que cada sexe interpreta dins la societat i es transmet mitjançant l’aprenentatge i l’educació, d’una forma no directe. El gènere va des de l’atribució de colors masculins i femenins (Rosa/Blau) a la divisió social del treball (Perruquera/Mecànic), la forma de vestir (Faldilles/Pantalons) el tipus de revistes (Marca/Lecturas) o el llenguatge, emprant el masculí com a gir lingüístic per referir-se a la societat global.
Que el gènere no té res a veure amb el sexe ho demostrem a diari aquelles persones que trenquem aquesta equació, adoptant rols de gènere que no s’adiuen al que ens venia predestinat pel nostre sexe de naixement. La homosexualitat i la transsexualitat son l’evidència de que el pensament patriarcal sexe=gènere no funciona. Per aquest motiu les persones masclistes son profundament homòfobes i detesten per sobre de tot a les persones que tenen ploma i adopten més descaradament els rols de gènere del sexe oposat. Son l’evidència empírica de la invenció social del patriarcat!
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Ja fa anys que el feminisme s’ha decantat cap a l’abolició del gènere, encara que, per aquests verals es va una mica enrere en l’assumpte i, moltes vegades, es té la sensació que no passem de l’anècdota i de la caricatura. El més trist és veure com, els últims anys, semblem haver involucionat.
Clidice, fa dies que intento deixar un comentari al teu blog… i no em deixa! Després torno a provar a veure… 😦
Acabo de canviar el formulari dels comentaris, perquè amb els últims canvis de blogger tot va com una merda 😦 A veure si així.
El camí cap a la igualtat total és llarg, lent i complicat. No em cladrien masses mans per comptar els mestres d’educació infantil que hi han actualment, però cada cop n’hi han més i és més usual trobar-nos a les escoles. Tot i així, encara masses famílies que s’estranyen i, fins i tot, s’incomoden.
La igualtat 50/50 encara es lluny. Nomes cal veure el numero de dones amb responsabilitats executives i directives a les empreses. Per unaltra banda, si que hi han gais amb responsabilitats executives i em poso vermell dels comentaris homofobs que reben, des de lo de perdre oli a la tipica gracieta que millor no quedar a soles amb ell. Les empreses a on he treballat son profundament masclistes en l’anima i en l’aspecte, i no nomes discriminen a les dones, si no tots aquells que es questionen aquesta visió masclista i de dominacio.
Un apunt, tambe a la mitologia grega, una dona, Pandora, va obrir la caixa que va escampar tots els mals per la terra.
I a la mitologia judeo-cristiana, la redempcio dels pecats de la humanitat van venir a traves d’una dona, la Verge Maria, mare de Déu.
Una abraçada ben forta¡¡¡
Per la qüestió de diferenciar sexe, gènere,rol… jo em vaig il·luminar amb “El Amante Lesbiano” de Ramón Sampedro.
Estic d’acord que en la guerra per la igualtat es lliuren moltes batalles, tanmateix, potser caldria ser més operatiu i no encallar-se amb fets que porten massa anys funcionant així (i quan dic massa no em refereixo a generacions sinó que són una autèntica rutina al cervell de l’espècie) com les qüestions de llenguatge o els temes que poden interessar a dones i homes (no s’ha d’anar en contra de qui trenqui les barreres de gènere, però no es pot empényer als més conservadors a trencar-les).
Em semblas una bona reflexió la teva, ARQUEÒLEG. Està clar que el masclisme és una xacra que s’ha d’acabar d’una vegada per totes. Has vist les imatges del tio que es treu el cinturó en una roda de premsa per asmenaçar a una dona que protesta? Vergonya aliena.
Per cert, tinc servida al bloc la crítica de ‘Shame’. Ja em diràs que et sembla. M’interesa molt la teva opinió. Una abraçada.
Que xules les imatges de les dones caçadores!! Podries dir d’on son?
No! No trobo la web d’on ho vaig treure 😦
Potser és el moment d’aprofitar que estem en un moment en el qual la metafísica tradicional, que tant de mal ha fet en la nostra cultura alimentant la societat del patriarcat, s’està finalitzant per tal de canviar el mite del gènere i iniciar una educació on el valor de la igualtat sigui un dels fonaments… llàstima que els nostres governs actuals tinguin la visió cap a una altra banda.
El gran problema és que el propi feminisme s’ha cregut el cuento de la diferència dels gèneres i de l’absurda “guerra de sexes”. Està demostrat científicament que existeixen més diferències físiques i psicològiques entre dos individus del mateix sexe presos a l’atzar que entre “homes” i “dones” si els prenem com a col·lectius. Tot i això, tant el masclisme patriarcal de tota la vida com el neofeminisme postmodern creuen en aquesta absurda diferència. Som persones i punt. Les diferències de gènere són irrellevants. Tots som variacions d’homo sapiens. Uns amb ovaris i els altres amb testicles. I poca cosa més.
Els gèneres NO existeixen. Només existeix el gènere humà. I els sexes l’única diferència rellevant que tenen és en termes reproductius, i poca cosa més.
neofeminisme postmodern que creu en l’existència dels gèneres?
El desconec! Jo pensava que la tendència actual anava cap al “queer” on es creu en l’auto-construcció poti-poti d’una identitat individual.
Fa lleig això d’autocitar-se però sempre m’he sentit molt còmoda amb el ciberfeminisme 🙂 Si més no, com un inici
Em refereixo al famós “feminisme de la diferència” que va triomfar a partir dels anys 80 i 90, diferent del feminisme radical d’arrel marxista dels anys 60-70 (anomenat “feminisme de la igualtat”).
És a dir, feminisme modern vs. feminisme postmodern…
Puta postmodernitat líquida.
Ah val! Ajaja. Bé son diferents tendències a tenir en compte!
La liquiditat postmoderna pot tenir el seu punt! Ara que estic fent cursos d’interculturalitat i relativisme cultural li estic trobant, ajaj
Peró no s’ha de perdre de vista el materialisme. peus a terra
M’ha agradat molt com has plantejat el post, i com en poques paraules has pogut explicar un tema tant complicat.
Penso que encara resta molt de camí per recórrer, i això és així perquè encara ara una bona part de la societat no veu les coses tal i com les planteges, sinó ben bé a l’inrevés. No plantejo que hi hagi una involució, però si que les coses no van en el sentit i la velocitat que un canvi cultural d’aquesta magnitud requeriria.
Molt bona explicació, breu i clara, de la diferència de sexe i gènere. Em sembla correcte el que dius, però hi ha algun aspecte no tant de l’explicació històrica com de la postura actual que cal prendre del gènere, que jo no defensaria com a “lluita per la igualtat”, per dir-ho d’alguna manera. També ho han exposat molts comentaris, però jo veig, d’una banda, que el fet que hi hagi diferència de gènere és prou normal, que vol dir natural de l’evolució que han pres les societats amb diferenciació funcional.
D’altra banda, és cert que hi ha certes diferències biològiques (que no confereixen identitat, però, això és cert) que no hem de menysprear i que marquen diferències entre homes i dones i, per tant, això afecta el comportament en societat. Jo crec que el quid de la qüestió no està en voler elimar el gènere, ja que això seria, de primer, impossible, però a més absurd, sinó en no lligar sexe i gènere, no voler sempre prendre els valors socialment acceptats de masclisme com a referents i entendre que la societat, en termes sociològics, crea pautes de comportament i identificació, i, no ens enganyem, són diferents per a homes i dones, i hem de ser conscients que existeixen els gèneres (no estic gens d’acord amb l’afirmació que no existeixen), però no s’han de prendre com a quelcom objectivable i natural.
A més, voler lluitar per a una igualtat total 50/50, això mateix ja és consideració de gènere, però diferent i artificial (expressament volguda), ja que sobre el coneixement d’homes i dones es crea justament una nova imatge social que atribueix a homes i dones unes peculiaritats idèntiques. És a dir, volent no “crear” gèneres (tot i que això és quelcom que ve donat per l’evolució de les societats i no per la voluntat), ja s’està fent la imatge en negatiu del gènere, i aquest negatiu és el que omple simbòlicament aquesta igualtat total o la pretensió d’eliminar els gèners.
Uf, que complicat! Amb això tindríem una llarga estona de discussió. Suposo que n’aniré fent més comentaris i jo també en parlaré al meu bloc.
Jo al masclisme hi veig molta por, és com a altres pensaments conservadors, la seva base és purament l’inseguretat i la por al canvi.
M’ha agradat aquesta distinció entre genere i sexe.
Efectivament, els rols de gènere o sexe són una convenció social com qualsevol altra.
Com en els casos que dius, també en el mundillo BDSM les relacions dòmina-submís trenquen els estereotips patriarcals de gènere, i ja fa segles que tenen practicants.
Deixem el gènere per a la gramàtica i usem el sexe com més ens agradi.
Bon article i molt bona i divulgadora explicació de la diferència entre sexe i gènere. Felicitats un altre cop arqueòleg!