h1

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (II): Carrer vs Institucions

Març 3, 2012

A dia d’avui existeixen tres tipus d’organitzacions d’esquerra: en un extrem els partits que creuen que s’ha d’estar tan sols a les institucions i fer oposició al neoliberalisme des dels còmodes escons de la oposició o des dels reductes de l’administració local (PSOE-PSC)  i al cantó oposat aquells que pensen que les institucions no serveixen per res i que tan sols canviarem el sistema des de la lluita al carrer i a les movilitzacions socials (els diferents grups anarquistes i trotskistes). I, al mig, trobem una tercera via (ICV, EUiA i, en menor mesura, ERC) amb un peu a cada costat, fent de pont entre les dues bandes, amb les contradiccions constants que això representa.

Per què cal estar al carrer?

Tal com va afirmar el teòric marxista Antoni Gramsci, cal transformar la “Hegemonia Cultural” d’una societat, com a pas previ per tal de canviar objectivament les condicions materials d’aquesta. Actualment la dreta, mitjançat el seu domini absolut dels mitjans de comunicació, ha imposat un seguit de valors, percepcions i creences totalment arrelades a la nostre societat: individualisme, competitivitat, nihilisme, rebuig a tota organització col·lectiva, culte a la propietat, xenofòbia, populisme, la idea de progrés econòmic lligat a un augment infinit del consum, entre altres. Per aquest motiu existeix una majoria que  encara creu  que és molt millor retallar l’estat del benestar que pujar impostos.

Com l’esquerra no té recursos suficients per subvertir aquesta hegemonia cultural mitjançant les grans corporacions mediàtiques, no li queda cap altre remei que socialitzar les seves idees col·lectivament en espais alternatius, tan els novedosos de caràcter horitzontal (assemblees del 15M, manifestacions, concentracions, cooperatives de consum o moviments socials), així com els més tradicionals i que tenen certa jerarquització (partits i sindicats).

Per què cal estar a les institucions?

Però no ens enganyem, ni ens fem trampes al solitari: estar al carrer no és un fi en si mateix. No ens manifestem per hobby, sinó com a pas previ per accedir democràticament al poder institucional. Les assemblees del 15M estan molt bé, però les decisions legislatives que s’hi adopten no es poden materialitzar a la pràctica, sinó hi ha al darrere un poder executiu que les converteixi en lleis o pressupostos.

Clar que hom podria pensar que la forma més ràpida per accedir a aquest poder institucional no és la feixuga tasca de canviar la mentalitat de la gent, crear organitzacions que vehiculin aquestes idees, fer una campanya i guanyar unes eleccions, sinó tirar pel dret i, com a 1789 o 1917, fer una revolució violenta que instauri un règim polític nou, guillotinant a qui s’hi posi pel davant. Es donen les condicions objectives per fer una Revolució? Sense la menor ombra de dubte, ara i aquí, NO. I, de fet, em temo que els episodis de violència a les manifestacions fan més mal que bé a la causa

.A Grècia, on s’han dut a terme les retallades més extremes i draconianes imaginables, es van realitzar 15 vagues generals durant 2011, s’han cremat edificis, ocupat hospitals i mitjans de comunicació, manifestacions impressionants… però res ha aturat que el Parlament hel·lè aprovi els plans de la troika, gràcies a la majoria de conservadors i socialistes.  En quant a la Primavera Àrab, en una realitat socio-econòmica i cultural totalment diferent a la europea, on sí s’han donat les condicions pel triomf de les revolucions, van encaminats a la realització d’eleccions democràtiques per tal de renovar les institucions, no per pas destruir-les i, pel camí, s’hi han deixat unes quantes vides humanes.

ISLÀNDIA: Del carrer a les institucions.

Sense cap lloc a dubte, per mi, la fita realista que ens haurem de marcar els partits d’esquerres europeus passa inevitablement per Reikiavik, sense caure en cap mena d’idealització romàntica, ni pensament utòpic. Tot i que és un estat molt petit i un microcosmos polític, les bases del seu model han de ser un far: unes protestes ciutadanes que van produir  un canvi radical de mentalitat i de política amb assemblees ciutadanes que elaboren una nova Constitució, lluita contra el frau fiscal amb judicis als culpables de la Crisi o referèndums sobre el rescat bancari. Islàndia, sota un govern ecosocialista per cert, va tancar 2011 amb un creixement del PIB que triplica la zona Euro i que va en augment, amb un atur, tan sols del 8%. No es va vessar ni una gota de sang en el procés.

Anuncis

12 comentaris

  1. La teva visió de les esquerres sol ser massa des del punt de vista polític, i l’esquerra es més que un grup de partits
    Potser seria més correcte parlar de tres maneres de fer de l’esquerra, que de tres tipus de partits esquerra, ja que les que opten sols per la via carrer no solen estar organitzats sota el que entenem com a partit, (si es que estan organitzats d’alguna manera) mos aviat solen estar organitzats en assemblees associacions o moviments socials.


    • Bé, és obvi que com més al carrer es vol estar menys interès en organitzar una estructura es té i a la inversa. Canvio del text la paraula partit per organització!


      • Ara em sembla més realista, però segueixo pensant que al carrer més que organització hi ha pensaments o maneres de fer que no es casen en ningú però estan en molts fronts.


  2. Jo trobo que el problema és un altre:

    http://news.yahoo.com/people-arent-smart-enough-democracy-flourish-scientists-185601411.html;_ylt=AhKHf88n1.Zx1xYnqVh37bwjtBAF;_ylu=X3oDMTNqZW9iNms5BGNjb2RlA2N0LmMEcGtnA2E2Y2Q3NjU0LTJiNmItMzlmOC04YzczLTc3MGI4M2YyYzdmMgRwb3MDNQRzZWMDbW9zdF9wb3B1bGFyBH

    Lamentablement la democràcia té un parell de problemes irresolubles, com ara el fet de que ningú està en sap prou de tot com per decidir de tot, ni per escollir candidat, inclòs el president del govern.

    Solucions, jo faria que les decisions les prenés una màquina, que només entén de matemàtiques i no es deixa influir per la precària capacitat d’enteniment dels éssers humans.


    • Quina poca fé en la humanitat 😦

      I qui programaria la màquina? Perquè si la programo jo o Anglada, igual el resultat és substancialment diferent!


  3. No estic d’acord amb això que dius que les dretes dominen els mitjans de comunicació. per sort, avui en dia, hi ha molta diversificació i sí bé és cert que hi han moltes cadenes i diaris de dretes (sobretot les públiques) també hi han cadenes com la Sexta i un munt de diaris d’esquerra. I no oblidem que internet és un altre mitjà de comunicació!!! Això em fa pensar que la gent és lliure de triar com vol rebre la informació i com la interpreta. Si al país tenim el que tenim és perquè el poble ho ha triat, ens agradi o no. No ens enganyem.
    Per una altra part, cal tenir en compte que Islàndia és un país amb una població molt i molt reduïda (tu ja ho comentes), però estic d’acord que ha de servir com a exemple clar del que es pot fer per superar la crisi. Continua reflexionant, que així també hi vaig donant voltes a coses que no havia pensat.


    • Jo crec que si que existeix una hegemonia de mitjans tradicionals de dretes, clarament. Va anem-los a contar!

      ESQUERA: La Sexta; EL País, La Ser (esquerra moderadeta social-liberal, clar)

      DRETA: Tots els mitjans de comunicació públics. ABC; La Razón, El Mundo, Es Radio, la Cope, Telecinco, Antena 3, Avui/El Punt, La Vanguardia, 8tv, Rac 105, Intereconomia, 10tv, La Gaceta, Canal Català.

      I si, sort que existeixen els mitjans horitzontals digitals per adquirir una informació diferents, que sinó de què el 15M hauria existit mai!


  4. Sense estar a les institucions és difícil poder incidir de manera eficaç en les decisions importants que s’acaben aproven en alguna de les Càmeres.

    Es pot començar al carrer, però en algun moment s’ha d’organitzar el pas a les institucions. I és aquest un dels punts febles i més difícils que tenen tots els moviments que creixen o neixen al carrer, ja que en principi segurament no estaven pensat per això.


  5. La via islandesa és molt temptadora, però dubto molt de la capacitat del nostre poble per emprendre aquest camí i encara més de la voluntat política.

    Fa ben poc, llegia un estudi fet a la Universitat de Princeton on es deia que la democràcia necessita d’una gram massa d’ignorants per a no col·lapsar-se. No hi ha dubte, tenim democràcia per a anys…


  6. Lamentablement per ser Islàndia no només cal ser pocs per ficar-nos d’acord més fàcilment, sinó tenir una classe mitjana molt més formada que la nostra, que tot i estar sitemàticament putejada, segueix passiva.

    No sé si es deu a un sistema mediàtic neoliberal molt eficient, tal i com apuntes, o a un menysteniment de l’educació, però el cas és que aquí encara ens queda moltíssim temps i aprenentatges per revolucionar-nos com cal.

    I ja que fem una revolució, potser no s’hauria de reciclar les institucions, com han fet els àrabs sinó redissenyar el sistema de forma que no es puguin repetir coses que ja han passat: fer una justícia realment estanca i aïllada del poder executiu, afeblir el poder financer…

    I després hi ha la qüestió de que no és el mateix fer caure el govern, com a Egipte, que fer caure el sistema (com quasi han aconseguit a Islàndia).


  7. Per mi és un error ficar al PSOE com a esquerra. Acceptant únicament que molta gent ho entén així (i que molts dels seus votants i “militants” sí ho són) i que ho hauríem de desmentir amb arguments contínuament, no es sosté que parlem del PSOE com a partit antineoliberal. A nivell local pot tenir una sensibilitat més “social” però com a gestors estatals han seguit les directrius europees fil per randa (com a màxim exponent, la reforma constitucional de finals d’estiu prioritzant el pagament dels interesos del deute a la despesa social per exemple)

    Segon: matisar que no totes les organitzacions “de carrer” rebutjem el Parlament. No ens creiem que es pugui canviar el sistema des de dintre però entenem que és un dels llocs des d’on amplificar les veus que mai s’escolten.

    Tercer: respecte els mitjans de comunicació, no tant si són d’esquerres o dretes, sinó si perpetuen les idees de la classe dominant. Suposo que dius que El País és d’esquerres perquè no has vist l’editorial d’avui lloant al monarca 😀
    Fora bromes, bàsicament, per mi no hi ha mass media que li planti cara sistemàticament al poder establert. Hem d’anar a la premsa alternativa, a fonts d’informació no convencionals…. i internet és la finestra que, d’altra banda, ens volen tancar

    Quart: “a l’esquerra no li queda altre remei” que socialitzar les seves idees en els “nous” espais horitzontals i en els “vells” partits i sindicats. No estic d’acord, bàsicament perquè defenso que el canvi social passa per l’autorganització des d’abaix i això vol dir l’empoderament personal i col.lectiu en assemblees horitzontals i democràtiques (als barris, als centres de treball o als instituts). De fet per tombar l’hegemonia cultural de la que parles no espero que un partit, un sindicat o un líder des de dalt ens doni la solució màgica. Crec en les velles fórmules sempre i quan respectin la participació i li donin la veu i el poder decisori a les assemblees (de la forma més horitzontal i democràtica possible), on altres interessos amagats no s’imposin. Per aixo no m’agraden els partits, sindicats o espais jeràrquics i critico la democràcia formal que tenim on la gran majoria “parla” una vegada cada quatre anys

    Cinquè: “accedir democràticament al poder institucional” és la teva opció. Fer una revolució violenta guillotinant no és la meva ni la d’Enlluita 😀 El que està clar és que fer una societat més digna per la majoria no està en les agendes de la classe dominant i s’ho maneguen molt bé per criminalitzar les alternatives. La solució la donarà les contradiccions progressives del sistema econòmic, medio-ambiental, energètic…., que arrossegarà cada vegada més vides: socialisme o barbàrie :DD

    Sisè: Islàndia, tant de bo poguéssim dur a terme la seva opció. En el fons és una qüestió de genuïna democràcia: que el debat es permeti i les decisions siguin col.lectives. Allà són 300.000 habitants a tot el país i sembla que han pogut pendre decisions. Quina és la solució? Sembla utòpic però la gent no podria organitzar-se i decidir sobre les seves vides a cada espai on es relaciona? Posar sobre la taula les necessitats col.lectives i els recursos disponibles? A la comunitat de veïns, per exemple. Utopia? Segur. Però quan venen “mal dadas”, l’ésser humà ens reinventem o ens ataquem

    Com no m’agrada l’opció de la llei del més fort, vull buscar solucions als problemes amb la gent del meu voltant. Per això crec que és bàsica la solidaritat i renunciar a molts dels valors hegemònics com el consumisme i el individualisme. És un camí llarg i molta gent, evidentment, no està en “la onda”. No és qüestió de criticar o criminalitzar ningú sinó de caminar i anar construïnt, i a la vegada sabent en com canvien les grans masses quan experimenten els moments de lluita pels seus drets. Tota la gent conscienciada hauria de pensar en ajudar a l’autorganització de la gent que pateix. Si volem un món millor per TOTES, crec que no hi ha un altre camí


    • Wow! Oliver: els teus comentaris quasi son més llargs que el post original!
      Gràcies per donar la teva opinió!

      En el proper post tractaré el debat entre horitzontalitat, jerarquització i participació.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: