h1

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (I): Fraccionalisme vs Unitat

febrer 29, 2012

Inicio  un seguit de reflexions sobre quin ha de ser el futur de l’esquerra avui  en un moment on tot sembla abocat a la transformació; una cruïlla de camins on molts partits i persones s’han trobat, sense saber ben bé cap a on tirar. Aquí la meva humil aportació al debat!.

El futur de l’esquerra passa per la subdivisió fins a l’infinit en grupuscles cada cop més minoritaris i marginals? O per bastir un ampli Front Popular que pugui donar una resposta plural i unitària al Tsunami neoliberal, xenòfob i neocon que estem sofrint? Des del meu punt de vista el fraccionalisme caïnita ha estat el principal enemic de l’esquerra al llarg de la Història, com si del mite de Sissif es tractés, sembla que els partits que estan a l’esquerra del PSOE estiguin condemnats eternament a pujar la pesada pedra de la unitat fins al cim d’una muntanya i , un cop al cap de munt, deixar-la caure  fins a la seva base, per tornar a començar de nou.

Ho vàrem veure a la passada manifestació contra la Reforma Laboral: una àmplia marxa on tothom rebutjava frontalment aquesta reforma que carrega les retallades a l’esquena dels trebalaldors, però cada un des de la seva etiqueta particular, temerós de barrejar-se amb els qui no combregaven al 100% en tot. Podíem veure pancartes de CCOO, UGT, CGT, CNT, PSC, ERC, ICV, EUiA, PCC, PSUC-viu, POR, PCPC, UCE, En Lluita, Revolta Global, Lluita Internacionalista, Anticapitalistes, CUP, Maulets, així com de les diverses Assemblees de Barri 15M ( i segur que encara me n’he deixat la meitat).

Com s’ho fan CIU, PP i PSOE per conviure milers de militants amb punts de vista força diversos sobre molts temes i restar units tant en la victòria com en la derrota? Imagino que en aquest partits el debat teòric i les seves discrepàncies es superen repartint càrrecs a discreció i que les persones que hi militen estan disposades a empassar-se tots els gripaus que calguin amb la esperança de recollir les molles del pastís del poder, algun dia. Una llàstima, però, que aquesta disciplina democràtica no es pugui traslladar de forma constructiva als partits on el debat ideològic és més viu, però el nombre de cadires més baix.

I que en treuen els diversos grupets extra-parlamentaris de deixar la pell dels seus pocs militants en extenuants campanyes electorals on no tenen ni la més remota possibilitat de superar el 0,5% de vot? La seva fe en la utopia els impedeix veure que sense recursos, ni aparició en els mitjans tradicionals, ni diners per fer cartells o pancartes, ni una base sòlida de militància, el seu únic paper en les urnes és enrederir uns minuts el recompte? No els sortiria més a compte entrar en una formació política ja consolidada i estructurada per intentar que aquesta esdevingui quelcom més útil per la transformació de la societat des de les institucions?

Existeix base per construir, encara, una unitat popular de les esquerres? Sembla que ERC està pensant en fronts nacionals amb CIU i el PSC segueix creient que ha perdut vots pel centre i que ha de fer oposició responsable. Però i la resta? Hi ha possibilitats per una possible confluència entre ICV-EUiA amb les diverses formacions que orbiten en torn el 15M? Quin pot ser el factor que desencadeni una unitat política d’aquells que ja estem junts a les places? Una Vaga General? Un possible Referèndum contra les Retallades? La Unitat contra el Feixisme?

Advertisements

27 comentaris

  1. Abans de parlar d’unitat de les esquerres hauriem de saber que son les esquerres, o que les defineix en el segle XXI, i quins son els punts d’unió entre els diferents moviments de pensament, o lluita.


  2. Uf!, no acabo de veure ni imaginar una esquerra unitària, és més potser primer caldria definir exactament qui és i qui no és esquerra.

    És possible que els governs tripartits i la decepció generalitzada que van crear, els hi costin anys i panys de travessia pel desert. Ara com ara no veig un discurs gaire convincent per a la majoria de la societat.


    • Ui doncs jo conec molta gent que dona voltes al tema! Clar que igual és dins el meu micro-cosmos de ICV-15M


  3. El que ens cal és trobar un punt d’unió en el discurs com va passar amb el front popular, tal com dius en el post, i el problema és que cada partit critica l’altre per poder obtenir algun vot, sobretot els extraparlamentaris. Ni el neoliberalisme sembla ajuntar-nos.
    A més, l’altre gran problema de l’esquerra és el desencant cap a la política i democràcia actual que fa que hi hagi molta gent que no vagi a votar encegats per falsos arguments que corren pel carrer i internet.
    Hem de reconèixer que els possibles votants d’esquerra som els més irresponsables però alhora els més plurals, cosa que ens perjudica enormement.


  4. El fraccionament de l’esquerra es deu a gent com tu, que quan un no hi pensa igual el titlla de neoliberal (Castells), amiguet de CiU (Ros) o traïdor a les essències (ERC).

    L’atomització de l’esquera es deu a gent com tu que defensa de forma acrítica un partit (ICV) que dins del tripartit ha estat incapaç d’adoptar una política mínimament unitària amb la resta fins que ha petat l’invent. ICV va aguantar a costa d’una patacada brutal del PSC. Felicitats.

    La impossibilitat de la unió de l’esquerra es deu a gent com tu que defensa aquesta unitat en una confluència entre ICV i el 15M enlloc de la recerca de punts en comú amb el PSC o ERC.

    L’existència d’una esquerra trencada es deu a anàl.lisis com el teu en el que basa la unitat mostrada per CiU, PP o PSOE en funció de la repartidora de càrrecs. CiU va estar 7 anys en els que el seu màxim poder va ser primer l’Ajuntament de Tarragona i perdut aquest l’Ajuntament de Sant Cugat, quis càrrecs? CiU defensa uns interessos que et poden agradar o no però ho sap fer bé, si no no hauria aguantat. I el PSOE d’aquí a poc perdrà la darrera Comunitat Autònoma que li quedava i no tindrà res, res per repartir, però t’auguro una cosa, d’aquí a 4 anys el PSOE seguirà existint i serà més fort, mentre tu seguiràs repartint carnets inquisitorials de bon i mal esquerrà.

    Altra vegada felicitats. CiU i PP deuen estar encantats amb ànimes pures i incorruptes com la teva.


    • Bé aquí la meva rèplica:

      1) Tot i que Castells era absolutament neoliberal, ERC s’arrossega pels fangars per tal que CIU li llenci engrunes, que Laporta somia amb Eurovegas i que Àngel Ros té una posició sobre la diversitat cultural propera a PxC; tot i així ICV va aguantar estoicament 7 anys de lleialtat indubtable al Tripartit. Inclús quan ERC i PSC pactaven amb CIU la LEC per forrar de milions les escoles de l’OPUS. Va ser l’únic partit que es va presentar a les eleccions amb la voluntat de repetir el Govern d’esquerres i és l’únic que a dia d’avui en segueix reivindicant el seu llegat.

      2) Em sento infinitament més proper al 15M (de fet, es que hi participo molt activament!!) que a una ERC mesella i palanganera que pensa en pactes nacionals amb la dreta o amb un PSC que va fer reformes laborals com les que ara critica, mentre amnistiava banquers i es negava a parlar de dació en pagament.

      3) CIU tenia dues diputacions, la tira de Consells Comarcals, centenars d’alcaldies i seguia traficant amb les influències dels lobbies durant els 7 anys que va estar a la oposició. I el seu controls sobre els mitjans catalans era (i és) omnipresent

      4) Si el PSOE vol seguir existint potser que es pregunti que ha fet malament i que significa ser d’esquerres i si es compatible amb les atrocitats neoliberals que va fer als darrers anys del mandat ZP al servei dels mercats. Igual té alguna cosa a veure amb els 4.000.000 de vots que ha perdut…

      Pd: tot i així segueixo defensant un Govern d’Esquerres a Catalunya. Llàstima que ERC i PSC no ho tinguin tan clar…


      • I després d’aquest pamflet incendiari segueixes demanant la unitat? Trist. Bé, insisteixo, la dreta deu estar eufòrica amb gent com tu.


        • La dreta deu estar eufòrica veient com el PSOE i ERC fan una oposició light, descafeïnada, sense calories, mesella, palanganera, servil i dòcil com un gosset faldiller!


  5. Crec que amb les esquerres està passant el mateix que amb els sindicats: la gent està deixant de creure-se-les. I no és per menys!!! Com a mínim des del meu punt de vista. Les esquerres van estar vuit anys al capdavant del govern i no va aconseguir ni tan sols que es fés un referèndum per la independència de Catalunya (principal objectiu, en teoria, d’ERC), o, un altre exemple més local, ICV va votar en contra del tancament de televisió i ràdio de l’Hospitalet quan havia defensat tot el contrari. Quan els líders de dretes s’estan carregant tot el que és bo pel poble i els líders d’esquerres ens deceben constantment; què ens queda?


    • ICV va pactar a Hospitalet amb el PSC salvar tots els llocs de treball municipals i que els mitjans (radio i tele) es reconverteixin en format low cost, segurament digital.

      Som l’ajuntament de tot Catalunya que més ha augmentat del seu pressupost per ajudes socials, però amb menors ingressos i la despesa limitada per la Constitució, miracles a Lourdes!


  6. Ufff! És un tema important, que va per llarg.

    Molt en breu. Unitat a les lluites concretes, sempre amb la gent que comparteix l’objectiu puntual.

    Unitat orgànica dins la mateixa organització depèn de compartir objectius més de fons. No necessàriament cada detallet, però sí unes coses bàsiques.

    Ràpidament. Fer política d’esquerres vol dir:
    1. Gestionar el capitalisme, amb uns gestos a la galeria? o
    2. Acabar amb el capitalisme, i reemplaçar-lo amb una societat basada a les necessitats de la gent, i controlada de manera realment democràtica des de baix?

    El PSC (i PSOE) opta pel primer. Jo opto pel segon. I ICV?

    Ara per ara, a què donem la prioritat?
    1. A l’activitat institucional, amb totes les aliances que facin falta, amb qui sigui? (És clar que permetem la nostra militància participar als moviments, sobretot quan no hi ha campanyes electorals, però com a organització, no ens hi matem, diguem-ne). o
    2. A la lluita social, encara que aquest compromís ens costi vots? Participem a les eleccions només a la mesura que ajudi a construir el moviment i les lluites, i no entrem mai en un govern neoliberal.

    El PSC opta pel primer (i tinc entès que el PSOE s’apropa encara menys als moviments que el PSC). Jo opto pel segon. I ICV?

    Segur que si em poso a pensar se m’acudiran altres qüestions que no són simple sectarisme, sinó elements clau. Però bé, amb dues preguntes crec que tens prou pel moment.

    Si ICV pot respondre que sí a la segona opció ambdues vegades, podem pensar seriosament en com impulsar la unitat política. Si no, seguirem a les lluites unitàries sempre que sigui possible, però cadascú des de la seva organització política.


  7. El debat sobre les esquerres em fa pensar molt i molt en l’escena del coliseu de La vida de Brian. Em costa una mica entrar en un debat on, a priori, hi ha uns bons i uns dolents. Em sap greu, però si només consideres lícites les postures del teu partit, no hi ha debat possible, sinó imposició del teu ideari. I aquesta característica d’ICV, la de creure’s en possessió de l’única veritat possible (m’han arribat a dir que no puc ser ecologista perquè no sóc d’ICV), m’allunya, cada dia més, de la teva formació. Lluitar per la llibertat vol dir lluitar per la llibertat de què la gent pugui pensar fins i tot diferent d’un mateix. (Amb carinyo, eh! :D)


    • Insisteixo: quin partit català he treballat més, al llarg de la seva història per la unitat de els esquerres? Quin ha apostat més decididament en tot moment i ocasió per reeditar pactes amb la resta de formacions progressistes al Parlament? I qui és l’únic que ho segueix proposant avui dia?

      Jo entenc que hi hagin partits als quals l’eix esquerra-drets els sembli secundari al de Espanya-Catalunya, em sembla molt legítim… no seria el cas d’ICV.


      • Aleshores més que Reflexions digues que estàs fent un panegíric d’ICV. Perquè tal com ho planteges comencem a no cabre-hi ningú més en aquesta teva única esquerra.


        • Ves que no tingui a veure això amb el fet de la desunió de les esquerres! I tornem a La vida de Brian, si els bons només són uns, aleshores no hi ha unitat possible, no trobes?


        • Bé de fet, quan vaig fer el post estava pensant en formacions que estan a l’esquerra d’ICV (moltes i variades, encara que no surtin als mitjans) més que les que estan a la dreta.

          A ERC teniu molta gent d’esquerres (Joan Tardà, sense anar més lluny), però al vostre darrer congrés, que és l’espai on es prenen les decisions ideològiques de caràcter col·lectiu, ja vau deixar meridianament clar que “entre esquerra i país, país”, la qual cosa vol dir amb altres paraules, si no vaig errat, que supediteu l’entesa amb CIU a la resta de formacions progressistes.

          Em sembla molt legítim i respectable, però no ho comparteixo, simplement!


          • Disculpa’m doncs, havia entès que feies una reflexió des d’un punt de vista ideològic, no pas de partit i país. Entenc que les esquerres, al món, són alguna cosa més que les trifulgues d’ERC i ICV o qualsevol altre. És evident que el concepte “esquerres”, al món, s’ha desdibuixat i el problema de l’atomització el pateixen arreu, sobretot per aquests maximalismes i aquesta radicalització. D’això se’n valen les dretes al món, de la nostra manca de cintura i del dogma on ens hem instal·lat, substituint la religiositat per la política. “O moros, o cristians”, ho trobo francament pobre. Per això no em satisfà ICV, per això no em satisfà ERC. I ja no parlem dels altres.


        • AMb poques paruales Clídice, per tú que és més important:

          – La unió de tots els partits nacionalistes en un Front comú AMB CIU

          o be

          -La unió de totes les forces progressistes en un front comú CONTRA CIU?

          Canvia una paraula però el significat és ben diferent eh!


  8. Ei Clidice, que cadascú digui allò que pensa, i després cadascú arribarà a les seves conclusions. Presentar un punt de vista en un debat no és imposar.

    Doncs bé, “bons i dolents”? Depèn del punt de vista de cadascú. I el nostre Arqueòleg Glamurós té el dret a expressar el seu punt de vista, per això són els blogs, oi?

    Per a mi, donar suport a les guerres de l’OTAN (Sèrbia, Afganistan), com ha fet el PSOE, és dolent. I quan ho fan els verds alemanys també ho trobo dolent.

    I (insisteixo), on es posiciona ICV? A favor d’algunes intervencions imperialistes (bé!, treballem plegats/des), i a favor d’altres (aquí discrepem).


    • Volia dir: EN CONTRA d’algunes intervencions imperialistes (bé!, treballem plegats/des), i a favor d’altres (aquí discrepem).


    • En els propers posts sobre el tema aprofundiré en algunes de els coses que planteges David!


  9. Cada cop sembla més difícil diferenciar esquerres i dretes, però vaja. A Espanya, encara que es juntessin no arribarien enlloc, a dia d’avui. A Catalunya seria diferent, però els resultats dels darrers anys tampoc conviden a l’esperança. La dreta, com ha queda clar, aquí i allà, no han tingut problemes per anar juntets de la mà, encara que uns siguin suposadament catalanistes i els altres no. La pela és la pela. Salut, ARQUEÒLEG.

    ‘Shame’, per cert, brutal. Dilluns en faré un post.


  10. no se que coi passa amb les esquerres per els hi costa molt ajuntar-se, en canvi les dretes…


  11. Quasi bé és un debat històric aquest. És més fàcil que sorgeixin 10 nous partits d’esquerra, que no pas que aquests 10 s’ajuntin en una plataforma unitària. Per què? No tinc la resposta, però sembla que és així.

    Potser no ha sorgit ningú que sigui capaç de liderar aquest moviment i que els demés el segueixin? Potser més que un programa comú, ho aconseguiria una sola persona que liderés el procés?


  12. Arqueòleg, he llegit d’una tirada els teus dos posts. Gràcies per obrir un debat d’aquest tipus. Les meves reflexions van en la línea del que planteja el David Karvala (som de la mateixa organització i defensem coses semblants, però això no vol dir idèntiques, el debat sempre ha de permetre la cabuda de la diversitat d’opinió).

    Per mi, la disgregació de l’esquerra transformadora i progressista va lligada, per una banda, a que fem més èmfasi en allò que ens separa que en allò que ens uneix. És natural que hagi posicionaments diversos en molts debats, el problema és si això ha de trencar les relacions, posar barreres i llençar-nos la “merda a sobre”. La solució és complicada orgànicament però sí podem recolçar el treball sense sectarismes als moviments socials, a les assemblees i campanyes àmplies de lluita. Debat divers i, tant de bó fos possible, unitat d’acció

    D’altra banda, crec que el problema fonamental pels que volen defensar el valors de l’esquerra està quan acaben escollint els interesos de partit, els interessos electorals o els de la “bona governança”.

    Per un lloc, perquè molts dels seus votants “crítics” o dels que ja no hi creuen es reafirmen en la idea de la “traïdoria” i difícilment tornaran a confiar (per això és, crec, el que diu el David de no entrar en governances neoliberals…).

    Per un altre, estar als carrers i a les institucions pot tenir un valor enorme si és un veritable altaveu de les lluites, pot ajudar a lluitar contra la “hegemonia cultural” i la recuperació i extensió del model de lluita per la transformació social. En aquest sentit, estar a les institucions no hauria de frenar els processos d’acumulació de forces als carrers, al contrari hauria d’impulsar-los. Crec que aquesta hauria de ser la funció principal de ser dintre dels “Parlaments”, bàsicament perquè estic convençut de que aquest món no es pot canviar des de dintre dels Parlaments, ja veiem els retrocesos amplis en els “Estats del Benestar” (sabem de les dinàmiques globals del sistema capitalista, no cal que entri) I aquí també l’esquerra institucionalitzada ha de fer autocrítica, segons el meu parer.

    El conflicte està en si volem continuar lluitant per “las migajas” (benvingudes siguin les reformes positives que aconseguim gràcies a les lluites) o si treballem a llarg termini amb l’horitzó d’un nou món per la gran majoria que sempre s’ha fotut…

    Crec que entrar en una “formació consolidada” i amb recursos i accés als mitjans, etc. no és necessariament una millor opció per ajudar a canviar la societat. Una part gran de la gent que lluita per un món diferent veu aquests partits (fins i tot, tb a la resta d’organitzacions polítiques) amb recel, desconfiança i “desapego”. És evident que s’ha de lluitar per explicar el “no hay que meter a todos en el mismo saco” al mateix temps que es fa una autocrítica molt més profunda d’aquestes circunstàncies…. Com li podem donar la volta? Amb el treball pràctic i diari a les lluites, donant exemple de que hi ha un compromís profund, etc

    No m’enrotllo més, lo important és que ens seguim trobant pel camí



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: