h1

GRÈCIA: Reflexions sobre la revolta hel·lena

febrer 13, 2012

Barricades als carrers d’Atenes; 17 edificis en flames, entre ells un Starbucks i diversos bancs; la Televisió local de Creta ocupada per treballadors; policies tirant a matar contra les manifestants menors d’edat; 100.000 persones al carrer entre cocktails molotov i gasos lacrimògens mentre el Parlament hel·lè es sotmetia a una tensa votació on es decidia si s’acceptava el segon pla de rescat imposat per Alemanya. Fins i tot un diputat comunista va llençar pel cap al Ministre d’Economia el text del rescat.

Ahir a la nit es van viure unes hores tenses, on Europa es jugava la unitat de la seva política monetària i que podien haver derivat en un ensorrament total de la nostre economia de mercat, tal com l’entenem avui, en el cas que una majoria de diputats s’hagués rebel·lat en contra d’aquest enèsim cop d’estat dels mercats sobre la democràcia, o el que queda d’ella.

Aquestes son algunes de els reflexions que em venen el cap sobre aquest fet:

 -> Es retallen els drets socials, però no es toca el desmesurat pressupost de Defensa: El pla suposa l’eliminació de 15.000 llocs de treball públic, la supressió de tota regulació laboral (acomiadament lliure i eliminació dels convenis col·lectius), reducció del salari mínim un 22% (ara serà d’uns 600 euros). En canvi, però, no s’ataca al veritable forat negre que tenen els pressupostos grecs: la seva despesa en indústria militar, la més elevada de la UE que el país, no només no ha reduït amb la crisi, sinó que encara l’ha elevat més. La raó d’aquesta absurditat és que Grècia compra aquest armament a França( 6 fragates de 500 milions cada una i helicòpters de combat diversos)  i a Alemanya (submarins per vigilar  la costa de l’egeu d’un hipotètic atac de Turquia).

-> Un pla de rescat.. o d’eutanàsia provocada?: Les mesures aprovades fins al moment han provocat una contracció del PIB del 1,4%, una inflació galopant del 5,2% i una disminució generalitzada dels ingressos del 9%. mentre que l’atur ha passat del 7 al 18% en dos anys. Molt previsiblement tots aquests indicadors augmentaran negativament de forma exponencial arran del nou ajust. Es una evidència cada cop més clamorosa que les mesures impulsades per la UE van encaminades única i exclusivament a que els bancs puguin cobrar els seus deutes i no a acabar amb la crisi, ni l’atur; però cap país pot tornar els seus deutes si no es crea riquesa i ocupació, per tant, entra en un espiral  destructiva imparable d’impossible sortida, cap a la qual nosaltres també ens hi encaminem.

-> La violència és un fet inevitable: No justifico les revoltes violentes, ni crec que realment serveixin per res. Ara bé, tal com vaig dir arran dels Fets del  Parlament, és un fet químic inevitable que es produeix  quan es donen unes circumstàncies concretes extremes, com les gregues. Si volem que la violència desaparegui, a part de condemnar-la retòricament (que de poc serveix) , el que cal és solucionar les seves causes estructurals.

-> La Revolució no serà televisada: On estaven ahir a la nit els canals 3/34 i 24Horas? No els va semblar un fet prou important com per interrompre la seva programació i donar una cobertura adequada? Com hauria estat la cobertura si s’estigués fent un simulacre de referèndum independentista en algun remot poblet pirenaic, o alguna altre pantomima convergent? Sort de Twitter!!

-> Hi ha alternativa? Una de les justificacions dels socialistes i populars que han impulsat aquest pla de rescat (i els que vindran) és que no hi ha alternativa possible  que la destrucció de l’Estat del benestar i els drets dels treballadors, tot i que aquests plans no hagin funcionat mai. El veritable repte de l’esquerra ha de ser, sense més dilació, buscar una alternativa sòlida, pragmàtica i possible a aquesta bogeria.

-> La lluita contra el neoliberalisme és global: Si l’economia és planetària i les inversions que es fan amb els nostres impostos i estalvis té repercussió en qualsevol racó del globus terraqui, cal que d’una vegada ens alliberem de la caspa identitària i de tota obsessió regionalista per tal d’articular una veritable lluita universal per un nou model econòmic, sostenible i social que no entengui de ridícules fronteres i obsoletes tradicions.

Advertisements

11 comentaris

  1. Interessant l’apunt sobre la necessitat de creació de riquesa.
    Tan sols una qüestió: si les eleccions segueixen sent lliures, perquè les properes de Grècia les guanyarà un partit convencional (el conservador, diuen)? Vull dir, tu i jo en som molt conscients d’això, però més que mobilitzar l’esquerra o superar carcasses nacionals (que també), crec que es qüestió d’un canvi individual per a fer el pas com a societat, més que no pas una qüestió de causes col·lectives i abstractes com les que defineixes.


    • Un canvi individual? mmm no ho acabo de veure gens! Precisament el que ens ha dut a la crisi ha estat l’individualisme egòlatra, la ruptura de tots els moviments col·lectius i xarxes socials!


  2. Ostres, que fort. Tot dinant amb un company de feina he esmentat UN PER UN tots aquests punts.
    Amb una excepció: jo si crec que la violència pot induir el canvi. La llarg de la història, els canvis han estat a base d’hòsties.


    • Si, en moments en els quals els estats no havien desenvolupat uns nivells tecnològics de violència tan desenvolupats com els actuals i la població podia assaltar la Bastilla amb quatre forques i dos fusells.

      La única forma actual amb la que es pot desafiar el monopoli estatal de la violència és amb el terrorisme, que tan sols ens ha portat obrir una espiral de violència, més control estatal sobre la llibertat individual i guerres. No em serveix!


  3. Veient les imatges em ve al cap una sola paraula: desesperació. Hi ha gent que s’escandalitza en veure l’ajuntament d’Atenes cremant dient que això encara els fa més mal perquè la reparació la pagaran entre tots; però jo penso que aquesta gent s’està quedant sense res (a les escoles comencen a repartir aliments perquè hi han molt alumnes que es desmaien i no tene forces per una mala nutrició) i la mateixa impotència i ràbia continguda els fa fer el que estan fent. Espera que ens arribi el torn, ja veureu com no trigarem a fabricar còctels nosaltres mateixos.


  4. Estic bastant d’acord, al meu entendre, s’estan demostrant dues coses: la primera és que estem davant d’ un projecte que persegueix la destrucció dels drets socials conquerits; del sindicalisme a les empreses; de qualsevol xarxa reivindicativa, dels drets universals en salut, educació… en definitiva culminar el que va començar a finals dels 70 amb Teatcher i Reagan… i no “la crisi!”. És clar que hi ha una crisi pels treballadors, però es producte d’un projecte conscient i planificat, i no de mesures en resposta a… li podem dir crisi com a ovelles del ramat, però és millor ser més crítics i veure el que hi ha darrera. En segon lloc, cal dir que tot això ja partia d’unes retallades durant molts anys a tots aquests drets i una precarietat de les alternatives al capitalisme. Estic d’acord que cal ser realistes, però a la vegada cal canalitzar totes les respostes cap a un canvi, sense ortodoxies però tenint molt clar que aquest capitalisme segle XXI és una dictadura que cada cop sera més salvatge. En relació al tema dels 3/24, suposo que estarien parlant de la pròxima pasarela gaudí o fent una entrevista a Muriel Casals o Alicia Sánchez Camacho..


  5. O molt canvien les coses o aquest és el camí que ens espera a molts, el camí de l’odi creat per la desesperació.

    El post em sembla correcte, sobretot quan parles de la desinformació que patim.


  6. Ja no sé que pensar arqueoleg… fa molt de temps que molts blogs parlem dels problemes als que ens porta la UE. Ja no tinc clar si la violència o la revolta pacífica és el camí. Sóc carn del desencant produït per unes il·lusions que s’han diluït per la falta de resposta per la majoria de la població….
    Però tinc clar que això no pot continuar així i segueixo cercant la millor alternativa al que tenim. Estem en una època on el canvi és la paraula, però s’ha de tenir clar quin és el canvi. Sense unes premises clares, no hi ha espai cap a això, i la solució no està en velles alternatives.
    El problema és que per innovar cal l’unió i, tal com deies, estem en una època on el que més preval és l’individualisme.
    Més ens valdria desaparèixer a tots del mapa…


  7. Un post interessantíssim! Que estam desinformats o no mos arriba tota la informació perquè no interessa, segur. Sembla mentida que en una democràcia (?) passi això…


  8. “¡Perded toda esperanza los que entráis!” era la inscripción en el dintel de la puerta del Infierno de Dante. Post molt interessant i ben informat. Gràcies!


  9. Solament veiem el que ens passen per les teles o el que veiem per Internet, però vaig veure uns quants comerços totalment destruïts i em va saber greu pels pobres grecs que en allà hi treballaven, ja que a sobre de tot, ara encara això.

    Pel que fa a la despesa militar, n’estic totalment d’acord. Seria relativament fàcil estalviar milers de milions d’Euros d’aquest Ministeri, en canvi és del que menys retallen. Ells sabran!



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: